El coronavirus ha destapat la veritable cara del capitalisme. A cada país, els grans monopolis i el capital financer utilitzen al seu corresponent Estat per a salvar els seus negocis. I en tot el món ataquen els drets democràtics amb l’excusa de la lluita contra la pandèmia. Engels va definir l’Estat, en última instància, com grups d’homes armats en defensa de la propietat. Aquesta crisi està sent una atroç confirmació.

A Portugal, el Govern ha suspès el dret a vaga emparant-se en l’estat d’emergència, no prohibeixen els tancaments patronals però sí el dret dels treballadors a defensar-se. A Hongria, el reaccionari primer ministre Orbán s’ha atorgat plens poders per governar per decret sense límit de temps. Mesures d’excepció són adoptades per igual per règims dictatorials i per “democràcies consolidades”: Jordània, Israel, Filipines, Estats Units, Regne Unit, Xile... País rere país es reforça el paper dels militars, s’endureix la detenció sense judici, es retallen els drets laborals i sindicals, d’expressió, reunió, manifestació, obrint la porta sense dissimulació a la censura.

Llenguatge castrense

L’Estat espanyol no és cap excepció. Malgrat tenir un teòric govern “d’esquerres”, aquest ha adoptat el llenguatge, les formes i parafernàlia castrense. En decretar l’estat d’alarma, l’Executiu es va erigir com a “autoritat competent” a tot l’Estat, tots els cossos policials van passar a estar sota el control del Ministeri de l’Interior i la figura principal d’aquesta autoritat competent és la ministra de Defensa. Totalment allunyat d’un gabinet de crisi per una emergència sanitària. 

Es va constituir un comitè de gestió tècnica, format per José Ángel González, director adjunt operatiu de la Policia, Laurentino Ceña, general de la Guàrdia Civil, Miguel Ángel Villaroya, cap de l’Estat Major de la Defensa, i María José Rallo, secretària general de Transports i Mobilitat. Les seves rodes de premsa són similars a les d’una junta militar. Entre retòrica patriòtica i terminologia de caserna, s’exigeix a la població “disciplina social”, s’observa que “tots som soldats en aquesta guerra” o ens recorden que “Felip VI és el primer soldat d’Espanya”.

La ”unitat nacional” que pregona el govern central és una fal·làcia. D’aquesta crisi no en sortirem junts. Els capitalistes no faran pas cap sacrifici.

El “govern de la gent”... que només confia en la policia

En els primers 18 dies de l’estat d’alarma, els diferents cossos policials han imposat 216.326 multes (propostes de sanció) i han detingut 1.849 persones. En aquestes multes s’està aplicant la Llei Mordassa. El motiu, segons la pròpia Direcció General de la Policia, és que la consideren “la més recomanable” abans que altres lleis per ser “àgil i contrastada”. La comparació amb Itàlia és demolidora: 50.000 persones multades en un mes de confinament.

Multen per viatjar més d’una persona en un cotxe, mentre permeten que els treballadors vagin als seus llocs de treball en transport públic. No envien a la Policia ni a la Guàrdia Civil a inspeccionar centres de treball, on no es respecten les mesures de seguretat. El menyspreu per a la salut dels treballadors és complet. El govern que anava a derogar la Llei Mordassa està proporcionant una impunitat total als cossos repressius donant via lliure per a utilitzar-la lliurement.

A les xarxes socials són constants les imatges de l’arbitrarietat policial, l’ús desproporcionat de la força... En no poques ocasions, qui grava aquestes imatges animen l’actuació policial. Els policies de balcó no sorgeixen perquè sí. Tenen la seva base en el gir a la dreta d’un sector de la societat els últims anys, aquesta pols social agrupada entorn a Vox. L’acció d’aquest “govern de la gent” els hi ha obert les portes a situar l’eix de la seva “disciplina social” en les actituds individuals, posant el focus en vigilar al veí, en les petites misèries quotidianes. Tot un exemple del que faria un govern de la dreta.

El paper de l’exèrcit en aquesta crisi

Des del primer moment es va posar sobre la taula la participació de l’exèrcit en la gestió de la crisi del coronavirus. El primer que demostra és la debilitat de les estructures de protecció civil a l’Estat espanyol. La famosa Unitat Militar d’Emergències ha tingut un cost d’uns 3.000 milions d’euros des de la seva creació el 2006. Aquest pressupost hauria fet un paper infinitament millor en dotacions per a bombers, protecció civil, etc. El que es necessita en aquesta crisi són sanitaris, hospitals, intervenir la sanitat privada, equips de protecció individual, respiradors... i no desfilades de la Legió a la porta de l’hospital improvisat d’Ifema per “alçar la bandera a mig pal pels caiguts”.

A més, la pròrroga de l’estat d’alarma ha posat en evidència les vertaderes intencions de l’ús de l’exèrcit: militars participaran en patrulles pels carrers amb agents policials. Què pinta l’exèrcit patrullant carrers semibuits o a controls de trànsit? Acostumar-nos a veure militars i policies “al capdavant de la situació”, o a soldats pels carrers, prepara psicològicament a la població per quan demà, en nom de la situació excepcional, impedeixin manifestacions i vagues i retallin encara més els nostres drets democràtics.

Estan preparant la repressió a la lluita obrera

Les mesures repressives que s’estan adoptant a tot el món no seran revocades quan passi el pitjor de la pandèmia. França és un gran exemple: al novembre del 2015 es va decretar l’estat d’emergència després dels atemptats gihadistes de París; aquesta situació d’excepció es va mantenir durant dos anys –afectant el desenvolupament de manifestacions i vagues– fins que es va aprovar una nova llei “antiterrorista” que convertia en habituals parts importants de la legislació “d’emergència” i que va ser utilitzada posteriorment contra els armilles grogues. A Hongria encara és vigent un estat d’emergència decretat el 2016 per la crisi migratòria. I no podem oblidar el cas de l’Estat espanyol: tota la legislació d’excepció de dècades de “lluita contra el terrorisme” i de “tot és ETA” s’ha mantingut sense canvis i s’ha utilitzat contra vagues, piquets, moviments socials, etc.

S’està lliurant una guerra a tot el planeta, però no contra el coronavirus, és una guerra de classes. Per això no és casual el paper atorgat a l’Estat espanyol als militars i policies i les seves mesures a la població. Aquest govern s’ha llençat als braços dels uniformats perquè està disposat a obeir el dictat de la classe dominant fins al final. Ells s’estan preparant a consciència, per això els revolucionaris hem de prendre nota i preparar-nos també.