Primer xucleu la sang als proletaris i després practiqueu amb ells autocomplaent filantropia, presentant-vos davant del món com a benefactors de la humanitat quan doneu a les víctimes una centèsima part del que els hi pertany.

La situació de la classe obrera a Anglaterra, F. Engels (1845)

La campanya de propaganda sobre les donacions que milionaris, empresaris, futbolistes i personalitats famoses estan fent per la crisi provocada pel coronavirus ens porta a la memòria aquesta frase que Engels va utilitzar fa 175 anys, i que segueix tan vigent com aleshores.

I és que els esperpents viscuts durant aquests dies per les almoines d'Amancio Ortega no es poden entendre sense la maquinària de propaganda salvatge posada a ple funcionament pels capitalistes i els seus mitjans de comunicació: vídeos de treballadors d'Inditex felicitant-lo pel seu 84 aniversari o ambulàncies que van fer sonar les seves sirenes davant de la casa d'Amancio com a mostra d'agraïment.

La propaganda del ric a compte de la necessitat del pobre

Aquest tipus de campanyes no són noves, i es desenvolupen amb més intensitat en moments de crisi. Des de 2008 hem vist com han proliferat, especialment als Estats Units. Bill Gates (Microsoft), Jeff Bezzos (Amazon i actualment la persona més rica de món, segons Forbes) o Warren Buffet són només alguns dels més de 200 multimilionaris que han format part d'aquest circ. Curiosament cap d'aquests filantrops veu minvats els seus comptes, tot el contrari.

A l'Estat espanyol aquesta "moda" la va recuperar Amancio Ortega fa anys, amb els 320 milions d'euros donats per comprar màquines i instrumentació en la lluita contra el càncer. Ara, en plena pandèmia, la seva fundació ha anunciat la donació al sistema públic de salut de tres milions de mascaretes, 1.450 respiradors, un milió de kits de detecció del Covid-19, 450 llits hospitalaris i altres tipus de material de protecció (gorres, guants o bates). Tot això està valorat en 63 milions d'euros.

Després d'ell han sortit a la llum altres mostres de bondat empresarial. De totes les iniciatives la més significativa ha estat l'anunci de les principals empreses de l'IBEX 35 de crear un fons d'ajuda per a la compra de material. El BBVA, el Banc Santander, Inditex, Iberdrola, Telefónica i Endesa han anunciat que cadascun en posarà 25 milions d'euros, i deixaran la porta oberta a què se sumin la resta aportant la quantitat que estimin oportú. I amb aquests 150 milions d'euros, les seves sobres i xavalla, pretenen donar-nos lliçons de moral, compromís i solidaritat.

El més nou en tot aquest circ ha estat la plataforma de recollida de donacions privades que ha posat en marxa la Comunitat de Madrid (PP), a l'avantguarda en supressió d'impostos als rics i en privatitzar els serveis socials, i que en 24 hores ha recaptat més de 4,5 milions d'euros.

La caritat no és cap ajuda, és un negoci

El primer que cal dir és que aquestes donacions, suposant que siguin certes, són simples almoines, una part ridícula de les fortunes que manegen. En el cas d'Amancio Ortega els 63 milions, respecte dels 3.600 milions que va guanyar l'any passat, representen un 1,7% d’aquesta. En el cas de l'IBEX 35, els beneficis declarats l'any passat per les sis companyies abans esmentades superen els 19.500 milions d'euros, és a dir, els milions donats amb prou feines suposen un 0,77%. A aquesta misèria hem de restar el 35% que podran deduir fiscalment en la pròxima declaració de la renda, de manera que Amancio Ortega tot just donaria un 1% i les empreses de l'IBEX 35 un 0,5%.

A tot això se suma que paguen uns impostos ridículs. Per exemple, segons dades de l'Agència Tributària, la Comunitat de Madrid deixa d'ingressar cada any 995.600.000 d'euros només amb l'Impost de Patrimoni, a causa de les bonificacions que en el seu dia va posar en marxa Esperanza Aguirre. Però no només és Madrid. José María Mollinedo, secretari general del Sindicat de Tècnics del Ministeri d'Hisenda (Gestha), denunciava recentment que les grans empreses pagaven el 2008 una quantitat en impostos que encara avui no s'ha recuperat. En 2007 van aportar a l'Estat més de 44.000 milions d'euros per Impost de Societats; en 2018 la xifra era de 24.000 milions. Segons Mollinedo: "És l'únic impost que no ha recuperat la seva recaptació".

Les xifres oficials d'Amancio Ortega en 2018 són que dels 1.761.000 d'euros de benefici brut, atribuïts a tots els seus negocis en territori espanyol, ha pagat 380 milions a l'Agència Tributària, quelcom que representa un 21,6% respecte als seus beneficis. És a dir, un multimilionari amb tals beneficis paga un percentatge similar o inferior al que paga qualsevol treballador.

I aquí cal afegir l'evasió (el propi Amancio va ser condemnat el 2013 a pagar 33 milions d'euros a Hisenda), i elusió d'impostos (mitjançant mecanismes com les SICAV o l'ocultació de capitals a paradisos fiscals) o la presentació d’ERTOs perquè l'Estat assumeixi el salari dels seus treballadors. Per exemple, El Corte Inglés, que va anunciar la donació de roba de llit per a l'hospital de campanya a IFEMA, va presentar un ERTO per a 25.900 empleats. O Inditex que ha anunciat que enviarà a un ERTO a 25.000 empleats a partir del 15 d'abril, si l'estat d'alarma continua fins aleshores. No, senyors, no volem la vostra caritat, us assenyalem. Vostès són els principals responsables de la misèria econòmica i la desigualtat social creixent.

Darrere de la filantropia està l'explotació

Res d'això ens ha de sorprendre. Per més obvi que sigui, és bo recordar que ningú s'ha fet ric amb el seu propi treball, sense explotar ningú. I en el cas d'Amancio menys que cap altre. La seva fortuna, que en els últims dos mesos ha caigut en 22.000 milions d'euros, arriba a 44.000 milions d'euros, la majoria procedeix del grup Inditex. Perquè siguem capaços de calibrar la xifra dues dades són suficients: si la repartíssim entre tots els ciutadans de l'Estat correspondrien uns 1.000 euros per a cadascú, i si la comparéssim amb un país seria 15.000 milions d'euros més que el PIB anual de Bolívia.

Inditex sempre ha basat el seu èxit en l'explotació d'éssers humans. En una primera etapa amb l'explotació laboral de milers de dones gallegues. Utilitzant la subcontractació dels treballs a cooperatives creades especialment per nodrir d'ocupació sense drets la puixant indústria tèxtil gallega (Roberto Verino o Adolfo Domínguez també es van aprofitar d'aquesta subocupació per desenvolupar els seus negocis), o explotant directament moltes dones que treballaven en les seves pròpies cases.

A aquesta època va seguir-li la seva expansió mundial, i amb ella la deslocalització de la producció al Marroc, Turquia o Bangla Desh. Les dones gallegues, sense drets i amb ínfims salaris, no van poder competir amb els sous de misèria (en molts casos inferiors als 100 dòlars al mes) que el bo d'en Amancio paga en aquests països o amb el treball esclau de nens.

Ja n'hi ha prou d'almoines, volem drets i justícia social

El problema ni tan sols és, com denunciava Pablo Iglesias abans d'arribar al govern, que paguin més o menys impostos. No és un problema de com redistribuïm. Els impostos en el fons, fins i tot els directes, no són justos. Perquè no significa el mateix un 1% per a una família treballadora que ingressi 20.000 euros l'any que per a Amancio Ortega.

El problema és l'existència mateixa d'aquestes fortunes en mans privades, que individus com Amancio Ortega disposin d'un 50% més de recursos que una nació rica en matèries primeres com Bolívia. I això aquest any, perquè el passat disposava de més del doble. Fortunes aixecades sobre el patiment de milers de milions d'éssers humans arreu del planeta.

La caritat fa un paper fonamental en els moments en què els explotats miren els ulls dels explotadors i els assenyalen com a responsables de la seva misèria. Són operacions de màrqueting que busquen desviar aquesta mirada cap a una altra banda. És una forma més de dominació, ideològica i moral, de la classe dominant. Per descomptat, també serveix a aquests paràsits per rentar la seva consciència. Però sens dubte no serveix per a acabar amb l'explotació i la misèria creixent sinó per justificar-la, especialment en moments crítics. És un altre símptoma més de la debilitat dels capitalistes i de les oportunitats que tindrem en aquest període per acabar amb la misèria i la hipocresia del capitalisme.