El 2 d’abril el Govern central anunciava el decret d’ajudes per inquilins afectats per la situació del coronavirus. Aquest decret conté mesures absolutament insuficients i, a la pràctica, suposa garantir la taxa de beneficis dels grans propietaris d’immobles i potenciar el negoci de la banca, que gestionarà les “ajudes”, és a dir, els préstecs als inquilins amb avals públics. Aquells que fa anys que estan fent grans negocis especulant amb el preu dels habitatges de lloguer, tornen a ser rescatats per l’Estat i es garanteixen així els seus negocis davant d’una perspectiva d’impagaments massius entre inquilins fruit del tsunami d’ERTOs i acomiadaments.

L’especulació dels fons voltor i els grans capitalistes dinamita els preus dels lloguers

Durant els últims anys hem assistit a un bombolla especulativa en els lloguers que ha incrementat els preus exponencialment, proporcionant beneficis multimilionaris a fons d'inversió, bancs, empreses i especuladors. La factura que les famílies paguen per viure de lloguer s'ha disparat per primera vegada per sobre dels 17.000 milions d'euros. Un procés que coincideix amb la irrupció al mercat immobiliari dels fons voltor, que van comprar immobles a preu de ganga aprofitant la crisi del sector immobiliari i que ara els lloguen a preus prohibitius. Hem vist, fins i tot, com les administracions públiques venien habitatges de protecció oficial sense que ho sabessin els inquilins, havent-se d’enfrontar posteriorment a pujades de renda del 100%, 200% o més.

D'altra banda, nombrosos inversors-especuladors particulars han aprofitat aquesta bombolla per fer-se d'or, gràcies a la desregularització del sector i les brutals retallades en els drets dels inquilins fruit de les successives reformes de la Llei d'Arrendaments Urbans. A tot això se suma la proliferació del negoci de pisos turístics –en mans de grans multinacionals– que ha disparat els preus de lloguer en moltes zones del país, expulsant moltes famílies treballadores dels seus barris.

En l'Enquesta de Pressupostos Familiars de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) es xifra en 17.047,5 milions d'euros els pagaments que el 2019 va suposar el lloguer d'habitatges principals, un volum de facturació que equival a més de la meitat dels 31.625 que la Comptabilitat Nacional atribueix al sector primari i una setena part del negoci immobiliari al país, que va moure 115.266.

La quantitat que representa el pagament de lloguers supera el PIB de comunitats com Cantàbria (13.867) i duplica el de la Rioja (8.391), havent-se incrementat 560 milions d'euros respecte a l'any anterior i gairebé 1.700 en relació a 2016. Una constant revalorització de les rendes que ha fet que la facturació pugés en onze dels dotze últims anys. El volum de negoci pels especuladors ha augmentat un 22% els quatre últims anys i la factura s'ha doblat des de l'època de la bombolla, quan se situava en 8.813.000.

El fons voltor nord-americà Blackstone es consolida com el major propietari de l'Estat, amb prop de 30.000 habitatges de lloguer a través de les seves Societats Cotitzades d'Inversió Mobiliària (SOCIMI). De les 70 SOCIMI existents a l'Estat espanyol, hi ha prop de 30 dedicades al lloguer d'habitatges, la cartera de les quals –sobretot a Madrid i Barcelona – ja supera les 35.500 unitats. Bancs i fons d'inversió acaparen oficialment prop de 300.000 habitatges, encara que les dades són opaques, són probablement molts més.

La figura de les SOCIMI –autèntica estratagema financera– suposa un negoci rodó pels grans inversors. Estan exemptes de pagar l'Impost de Societats, bona part també de l'Impost d'Actes Jurídics Documentats i de l'Impost de Transmissions Patrimonials, impostos que qualsevol particular ha de pagar a l'hora d'adquirir un habitatge.

Quin cinisme el d'aquests paràsits! Mitjançant aquestes societats, els grans inversors adquireixen immobles a preus baixos sense pagar gairebé impostos i utilitzen el seu creixent control del mercat per a impulsar una tendència a l'alça dels preus dels lloguers, una autèntica "gallina dels ous d'or" actualment. Cap govern, autonòmic o central, ni cap ajuntament els ha posat cap impediment. Com a molt hem escoltat algunes paraules d'alguns dirigents mostrant la seva desaprovació davant aquest tipus de pràctiques...

Per què el decret del Govern central no serveix per protegir els drets dels inquilins?

El decret anunciat per l'Executiu de PSOE-Unides Podem és un frau que no soluciona ni de lluny la dramàtica situació a la qual s’enfronten milers de famílies en situació de vulnerabilitat. Diferents portaveus de sindicats d'inquilins de tot l'Estat han estat unànimes en les seves valoracions: "les mesures que pretén fer el govern no només són insuficients, sinó que asseguren que les grans societats propietàries d'immobles no perdin ni un sol mes de lloguer, molt per sobre del seu valor real".

El decret no cobreix ni a les persones que comparteixen pis, ni els contractes finalitzats des que va començar l'estat d'alarma, tampoc els contractes anteriors a la Llei d'Arrendaments Urbans del 1994, ni els contractes de renda antiga. Aquests últims afecten fonamentalment gent gran, precisament la franja més vulnerable en la situació de pandèmia i queden fora del decret d'ajudes!

Una altra de les mesures "estrella" d'aquest decret és la de sol·licitar una rebaixa o ajornament en el cas que el propietari sigui un gran propietari o una entitat pública, i la persona es trobi en una situació de vulnerabilitat (menys de 1.613 € per unitat familiar i que les despeses d'habitatge i subministraments superin el 35% de les seves despeses). En aquest cas l'inquilí pot sol·licitar o bé una rebaixa del 50% en la renda o bé una moratòria de 4 mesos del pagament del lloguer.

Com han denunciat els diferents Sindicats de Llogaters, és molt difícil saber si el teu arrendatari és un gran propietari (tota persona, física o jurídica titular de més de 10 immobles urbans, exclosos garatges i trasters o superfícies construïdes de més de 1.500 metres quadrats). Per poder esbrinar-ho el llogater ha d'acudir físicament al registre de la propietat, quelcom impossible en situació de pandèmia, o recórrer a un servei privat online. D'altra banda, l'enginyeria empresarial, muntant diferents empreses per gestionar un parc d'habitatges, permet poder passar aquest obstacle. En definitiva, un autèntic camí d'obstacles que dificultarà enormement acollir-se a la suposada ajuda.

En cas que s’aconsegueixi contactar amb el propietari i no hi hagi acord, que seria el més probable, és el propietari qui tria a quina modalitat s'acull, si a la moratòria o a la rebaixa. Òbviament, el propietari optarà per la moratòria, que li permetrà cobrar més endavant la totalitat de les mensualitats, amb el seu preu inflat de mercat. Però fins i tot la rebaixa del 50%, tenint en compte els preus desorbitats dels lloguers, permetria en molts casos garantir els beneficis. D'altra banda, qui no tingui ingressos, com pagarà fins i tot aquest 50%? Qui s'ha lucrat amb l'especulació és qui ara ha de pagar!

En la resta de casos, és a dir si no es tracta de grans propietaris d'habitatges, quan inquilí i propietari (sigui persona física o jurídica) no arribin a cap acord, el govern –apel·lant a aquest decret– obrirà una línia de microcrèdits sense comissions ni interessos, que l'inquilí podrà tornar en un termini de sis anys.

Aquesta mesura és, probablement, una de les més vergonyoses d'aquest decret. Suposa entre altres coses un fabulós negoci per la banca, que serà qui gestionarà els crèdits avalats per l'Estat. D'una banda, es fomenta l'endeutament de famílies que ja han acreditat la seva situació de vulnerabilitat, que arrossegaran durant anys un deute a retornar a més a més del lloguer. De l'altra, l'emissió d'aquests crèdits és, en la pràctica, un autèntic regal de diners públics a una part del sector privat i dels especuladors immobiliaris, que tants diners han fet durant tots aquests anys, i que seguiran rebent íntegrament els seus lloguers utilitzant entre altres coses l'enginyeria empresarial per fer-se passar per petits propietaris. No només no es protegeix els "més vulnerables", sinó que serà un mecanisme més per enfonsar en la misèria a milers de famílies, mentre els especuladors seguiran omplint les seves butxaques.

Aquest govern que s’anomena d'esquerres només està donant molles als més humils, venent mesures caritatives per netejar les seves consciències com si fossin grans mesures socials, que no resolen els greus problemes que ha d’enfrontar la classe treballadora i la immensa majoria de la població. Un govern d'esquerres hauria d’enfrontar-se als grans poders econòmics, recolzant-se en la mobilització dels treballadors, i expropiar sense indemnització el parc d'habitatges dels bancs, fons d'inversió, immobiliàries i grans empreses, i d'aquells entramats empresarials que disfressen les seves fortunes immobiliàries mitjançant l'enginyeria empresarial. La realitat és que sí que hi ha suficients habitatges, milers d'ells buits, i necessitats socials que cobrir, però sota el capitalisme desenes de milers de persones es veuen amenaçades amb quedar-se al carrer.

La vaga d’inquilins. La lluita és l’únic camí!

Les diferents plataformes organitzades en els Sindicats de Llogaters de tot l'Estat estan donant passos endavant, tant en la denúncia del que suposa aquest decret com en accions que ja estan tirant endavant. La vaga d'inquilins plantejada per l'1 d'abril va rebre en pocs dies el suport de més de 12.000 signatures.

Tot i les dificultats per poder organitzar un sector tan atomitzat i enmig d'un confinament, les diferents plataformes han aconseguit tirar endavant una caixa de resistència que ja compta amb més de 33.000 euros, marcant un objectiu de 100.000 en base a les aportacions dels propis inquilins. Al mateix temps han aconseguit recaptar 65.000 signatures exigint-li al govern la suspensió del pagament dels lloguers durant la situació de crisi pel Coronavirus.

No serveix de res demanar "si us plau" als grans propietaris d'immobles que siguin conscients de la situació de vulnerabilitat dels inquilins, com va fer en una carta pública Ada Colau juntament amb UGT i CCOO. Els capitalistes es guien per la seva ànsia de beneficis, independentment de les necessitats socials i de què existeixin els recursos per cobrir-les, com passa en el cas de l'habitatge.

L'experiència històrica demostra que amb la mobilització es poden arrencar concessions parcials que serveixin per mitigar, al menys temporalment, les deficiències en les nostres condicions de vida com demostra l'experiència de la lluita contra els desnonaments durant els últims anys o el desenvolupament de moviments d'afectats per les hipoteques o els sindicats d'inquilins.

També tenim experiències històriques com la lluita a Madrid durant la dècada dels setanta del segle XX, que dirigida per diferents associacions i comitès veïnals va obligar a què en trenta barris es construïssin 39.000 habitatges per allotjar 150.0000 persones aproximadament.

Per tant, la lluita dels afectats juntament amb la resta de la classe obrera a cada barri o ciutat, sí que serveix. Cal impulsar un front unitari en defensa dels drets dels inquilins a cada barri i municipi que uneixi als comitès d'afectats per impagament de lloguers, amenaces de desnonament, sindicats d'inquilins i associacions d'afectats per les hipoteques.

Cal partir en cada barri i cada municipi de les necessitats reals existents i exigir a l'ajuntament i als govern autonòmics i central que subministrin els recursos necessaris per crear un parc d'habitatge públic suficient, que permeti un règim de lloguer a un preu en el qual la quota mensual no superi el 10% del salari.

Per un pla que garanteixi l’habitatge digne i assequible per a les famílies treballadores

Els centenars de milers de joves i treballadors que hem perdut la feina, o veiem retallats els nostres ingressos sense poder fer front al pagament del lloguer o la hipoteca hem d'organitzar-nos per exigir:

1) Suspensió del pagament dels lloguers i les hipoteques per a tots els inquilins que no poden fer front al seu pagament.

2) Expropiació immediata i sense indemnització de desenes de milers d'habitatges en mans de fons voltor, bancs i empreses especuladores.

3) Obligació que tots els immobles buits es posin a disposició de les famílies, amb un lloguer assequible. Si el propietari es nega, expropiació. Indemnització únicament per als casos de petits propietaris en situació de necessitat comprovada.

4) Nacionalització de les grans constructores i empreses immobiliàries.

5) Nacionalització de la terra que estigui en mans de grans propietaris i terratinents sense indemnització. Prou especular i destruir el medi ambient!

6) Constituir una gran empresa pública de la construcció, que posi les seves capacitats i recursos a disposició dels Ajuntaments, Comunitats Autonòmiques i Govern central, atenent a criteris adequats de qualitat de la construcció i respecte de l'entorn. Aquesta empresa pública hauria de posar la seguretat laboral com una de les seves màximes prioritats i acabar definitivament amb les xacres de precarietat, subcontractació i tot tipus d'irregularitats que avui caracteritzen el sector de la construcció.

7) Dur a terme un pla de construcció d'habitatge públic de qualitat ofertat de lloguer a la població a preus assequibles (no mes de el 10% del salari de cada sol·licitant) per lluitar contra l'especulació. Això també serviria per satisfer altres necessitats socials com la construcció de poliesportius, centres de salut, escoles, etc.

8) Participació dels moviments i sindicats d'inquilins, sindicats de classe i del conjunt de la classe treballadora en el desenvolupament dels plans urbanístics i en la planificació de l'ús de terra i la construcció d'habitatges i equipaments.

9) Per garantir que els plans d'habitatge i equipament no són asfixiats financerament per la gran banca i reben els fons necessaris per al seu desenvolupament és imprescindible la nacionalització immediata de la banca i el sistema financer. Només amb aquesta mesura es permetria una mobilització eficient dels recursos econòmics per posar-los al servei de la satisfacció de les necessitats socials, ajudar a qui no pot pagar el lloguer, o a qui ha subscrit un crèdit hipotecari i no pot fer front al seu pagament. Això permetria també rebaixar la pressió hipotecària fins a un punt compatible amb unes condicions de vida dignes i garantir la permanència a l'habitatge tot i successos i contratemps que puguin limitar la capacitat de pagament de les famílies.