El dissabte 4 d'abril, Pedro Sánchez anunciava la pròrroga de l'estat d'alarma fins al dia 26 i que el cessament de l'activitat declarada no essencial se suspendrà el 12 d'aquest mateix mes. Quan la pandèmia es troba lluny de ser controlada, amb més de 15.000 morts i més de 150.000 contagiats reconeguts i amb la sanitat pública i els seus professionals més que al límit, el govern PSOE-Unides Podem no fa més que seguir el dictat de l'oligarquia econòmica.

Els fets són clars. Fa uns dies el responsable d'Anàlisi Econòmica d'Espanya del servei d'estudis de BBVA Research, Rafael Doménech, exigia “realitzar com més aviat millor proves massives a la població per a comprovar qui estan ja immunitzats i, per tant, llestos per a tornar a treballar i posar en marxa l'economia de nou”. Ana Patricia Botín no es quedava enrere: “hem de planificar com més aviat millor la volta al treball dels més joves i d'aquells que ja estan immunitzats”.

Dit i fet. El govern de coalició, una cop més, ha escoltat les demandes de la banca i les grans empreses, mentre condemna milions de famílies treballadores a jugar-nos la nostra salut, exposats al virus, perquè aquest grapat de paràsits ompli les seves butxaques i surti indemne de la crisi. ¿Té això alguna cosa a veure amb una política d'esquerres o amb un “escut social” per a protegir els febles?

La patronal a l'ofensiva

La patronal està molt satisfeta amb les accions que aquest govern està duent a terme. Les crítiques de la CEOE contra alguns aspectes de la gestió tenen com a objectiu mantenir la pressió sobre aquest per a garantir que no canvia de rumb.

Més enllà de la propaganda, les mesures aplicades per l'Executiu –aplaudides i avalades amb entusiasme per les cúpules sindicals de CCOO i UGT– han estat molt concretes: posar a la disposició dels banquers i grans empresaris l'equivalent al 10% del PIB de l'Estat espanyol, 100.000 milions d'euros, un nou rescat públic del sector financer, major fins i tot que el de 2008. Una bateria d’ERTOs dissenyats a mesura de les grans empreses, que no hauran de desemborsar cap euro dels beneficis acumulats. Supressió del pagament de les quotes patronals a la Seguretat Social mentre duri la crisi sanitària...

Un govern que s'omple la boca proclamant que “no deixarà ningú enrere”, ni tan sols ha estat capaç de prohibir realment els acomiadaments, ni garantir el dret a sostre, tan sols moratòria de lloguers i hipoteques i concedeix una engruna de 600 milions d'euros per a serveis socials… mentre, milions de treballadors ens enfrontem a una catàstrofe.

Unides Podem blanqueja la política procapitalista del govern

Pablo Iglesias, Alberto Garzón i la resta de dirigents d'Unides Podem van insistir fins a la sacietat que el seu objectiu en entrar en el govern era el d'empènyer el PSOE a l'esquerra i no cedir a les pressions dels grans poders econòmics. Res d'això ha ocorregut. Els ministres d’UP –que suposadament van arribar a la política per a acabar amb el règim del 78– estan jugant un lamentable paper de comparsa i dediquen tots els seus esforços a blanquejar la política procapitalista del govern.

Pablo Iglesias és l'actor principal, i la seva tasca està sent anunciar a so de bombo i platerets –com si d'una enorme política social es tractés– les miserables sobres destinades als treballadors. D'aquesta forma va presentar el 31 de març el raquític paquet de mesures “socials” aprovat pel Consell de Ministres: microcrèdits per a fer front a uns lloguers que no se suspenen i caldrà continuar pagant, garantint així els negocis a la banca i a les grans posseïdores d'habitatge; subsidis de 440 euros per a aquells aturats els contractes temporals dels quals han estat extingits després del 15 de març, ajornaments de sis mesos dels desnonaments sempre que no existeixi una alternativa habitacional, prohibició del tall de la llum, l'aigua i el gas mentre duri l'estat d'alarma.

Milions de treballadors han vist reduïts els seus salaris dràsticament de la nit al dia i el govern els ofereix microcrèdits. Centenars de milers de treballadors estan perdent els seus llocs de treball i el govern pretén que puguin viure amb 440 euros al mes. ¿Què ocorrerà amb ells quan passi l'estat d'alarma i segueixin sense poder pagar la llum, l'aigua i el gas? ¿I quan després de sis mesos continuïn a l'atur i segueixin sense poder pagar el lloguer?

Si realment es tractés d'un “escut social”, un govern d'esquerres posaria en marxa un subsidi de desocupació indefinida de 1.200 euros per a tots els aturats fins a trobar lloc de feina, i ho finançaria amb grans impostos als més rics i nacionalitzant la banca i els grans monopolis. ¿Per què dedicar el 10% del PIB per a salvar l'IBEX 35 és el normal i en canvi per a defensar a les famílies treballadores és impossible utilitzar recursos similars?

Reeditar els Pactes de la Moncloa? No, cal preparar la mobilització més contundent contra l'ofensiva patronal

Els resultats d'aquesta política ja estan sent demolidors: gairebé 900.000 llocs de treball destruïts des que es va decretar l'estat d'alarma, 302.365 nous aturats al març i un mínim de 370.000 ERTOs que afecten més de 2,5 milions de treballadors.

Quan aquesta contracció del mercat laboral és només el principi; quan la previsions parlen d'una caiguda del PIB del 10%; quan ens trobem en l'avantsala d'una depressió econòmica internacional que, tal com mostren tots els indicadors, serà més profunda i devastadora que la desfermada en 2008, el govern de PSOE i Unides Podem apel·la a la “unitat nacional” i a l'esperit de la Transició per a “superar les dificultats”.

En tots els seus discursos Pedro Sánchez ha recorregut al to patriòtic, però aquest 4 d'abril ha fet un pas més en reclamar uns nous Pactes de la Moncloa, amb Vox, PP, Cs i tot l'arc parlamentari, amb els quals suposadament es podrà enfrontar una situació social explosiva una vegada passi la pandèmia.

El govern en ple porta setmanes fent crides “a l'esforç i al sacrifici comú per a superar les adversitats”. Esforç i sacrifici comú? Qui està posant els morts? Sobre qui estan recaient els efectes brutals de la depressió econòmica en la qual hem entrat? La resposta és evident: sobre la classe obrera.

Rescatant una nova versió dels Pactes de la Moncloa pretenen lligar de peus i mans els treballadors. Aquells acords amb els quals el PSOE de Felipe González, el PCE de Santiago Carrillo i els dirigents d'UGT i CCOO van acceptar que l'aparell de l'Estat franquista es mantingués intacte i els crims de la dictadura quedessin impunes, que es consagrés la monarquia de Joan Carles I, que els capitalistes que s'havien enriquit obscenament durant dècades continuessin mantenint les seves fortunes en lloc segur i controlant els ressorts del poder, van significar a més una impressionant pèrdua de poder adquisitiu i drets laborals, més precarietat, reconversions industrials salvatges, reduir les prestacions socials i limitar el dret a vaga. Això van ser els Pactes de la Moncloa de 1977 i la seva repetició busca el mateix objectiu: evitar la rebel·lió social apuntalant el règim capitalista del 78.

Els Pactes de la Moncloa van poder imposar-se degut fonamentalment al fet que les organitzacions obreres que els defensaven comptaven amb dirigents amb una reconeguda trajectòria de lluita contra la dictadura i tenien una enorme autoritat entre els treballadors.

Avui la situació és totalment diferent. Aquest govern té autoritat només en la mesura que per a les masses l'opció de la dreta és molt pitjor, però no compten ni de lluny amb el crèdit que tenien aquells dirigents, i que per cert van perdre amb rapidesa anys després.

La confiança en el PSOE, així com la seva credibilitat, fa molt temps que és molt fràgil, i el prestigi dels dirigents d’UP està disminuint i ho farà molt més si segueixen per aquest camí. Mai abans en la història les cúpules d'UGT i CCOO han estat tan desacreditades davant dels treballadors. Qualsevol intent de carregar la crisi contra la classe obrera s'enfrontarà, més aviat que tard, amb una feroç resposta.

Cal rebutjar sense cap vacil·lació la política d'unitat nacional i aquest pacte social amb el qual pretenen emmordassar-nos i sotmetre'ns. Hem de preparar des de ja la mobilització massiva i contundent aixecant un pla d'acció i un programa perquè la crisi la paguin els capitalistes. Però si alguna cosa ha deixat clara l'experiència d'aquests últims anys és que cal construir una esquerra combativa que no cedeixi davant les pressions intolerables dels grans capitalistes i que lluiti decididament per la transformació de la societat.

No hi ha temps a perdre. Uneix-te a Esquerra Revolucionària!