Cal reprendre la mobilització massiva contra les retallades!

El rotund rebuig del PSOE a conformar un Govern de coalició amb Unides Podem no només obre la possibilitat de tornar a les urnes al novembre, mostra sobretot que Pedro Sánchez ha creuat el Rubicó cedint a les pressions de l'Ibex 35, l'aparell de l'Estat i la Unió Europea (UE) per mantenir l'agenda de retallades i atacs als drets democràtics.

Durant aquests dies els dirigents del PSOE han multiplicat les seves compareixences en els mitjans de comunicació esgrimint tot tipus d'arguments per insistir en un Govern en solitari. Al·ludeixen a les múltiples reunions amb diferents col·lectius de la "societat civil" de les que ha sorgit un suposat programa de 300 mesures "progressistes". A qui pretenen enganyar? Si ho tinguessin tan clar haurien ja derogat les contrareformes del PP, des de la laboral i la de pensions, fins a la LOMCE i la Llei Mordassa. Però no han fet res d'això, al contrari, els seus ministres en funcions han deixat molt clar que tenen intenció de mantenir-les i en tot cas emprendre canvis cosmètics sense cap valor.

L'única cosa certa que ha dit Sánchez en aquests dies, és que una coalició amb Unides Podem significaria dos governs en un. I és que tot i les mostres i promeses donades per Pablo Iglesias i altres dirigents de Podem de la seva fiabilitat i lleialtat constitucional, els grans poders capitalistes nacionals i estrangers no se'n fien. Pensen que un cop Sánchez comenci a dur a terme les seves exigències, les pressions de la lluita de classes poden provocar una crisi de Govern que el faci saltar pels aires, afegint encara més inestabilitat i polarització. No tenen por a Pablo Iglesias, sinó al que en el seu dia va representar Podem i al moviment de masses que el va catapultar i que segueix viu i cuejant.

Crisi del règim i recessió

La dificultat per constituir un Govern de coalició entre el PSOE i la formació estatge és un exemple de la profunda sacsejada que viu el Règim del 78 i de la intensa polarització política i social que recorre la societat.

Les eleccions del 28 d'abril, com ja vam dir, van suposar un dur cop per al bloc de la dreta, que va perdre per una diferència de gairebé 2 milions de vots enfront del PSOE, Unides Podem i l'esquerra independentista. Però aquests resultats no van significar un xec en blanc a Pedro Sánchez. El mandat de les urnes era molt clar per a la base social i electoral de l'esquerra: revertir les contrareformes aprovades pels governs del PP i posar fi a anys de retallades, als desnonaments, a l'extensió del treball precari i els salaris miserables, a la desocupació crònica que empeny al jovent a la pobresa i l'exili econòmic. També va ser un vot per acabar amb la legislació autoritària, començant per la Llei Mordassa, i depurar a fons un aparell de l'Estat trufat de franquistes reparant moral, política i econòmicament a les víctimes de la dictadura. Per descomptat, aquest vot a l'esquerra va manifestar l'aspiració de resoldre la qüestió nacional a Catalunya sobre bases democràtiques.

No és cap casualitat que els grans poders capitalistes comptin amb la fiabilitat del PSOE i la seva garantia com a partit “d’Estat" -provada al llarg de dècades-. L'escàndol de l'Open Arms és un bon exemple de la "lleialtat" del Govern de Pedro Sánchez a les polítiques migratòries racistes i criminals del conjunt de la UE. Les repugnants declaracions del ministre Ábalos, al qual "li molesten els abanderats de la humanitat que no han de prendre cap decisió", o les de la vicepresidenta en funcions, Carmen Calvo, afirmant que l'Open Arms "no té permís per rescatar", són un clar indicatiu de a quins interessos responen aquests individus.

La socialdemocràcia espanyola garanteix el mateix compromís ferm amb els dictats de la Unió Europea, que ja ha posat damunt de la taula noves retallades en els propers dos anys, 15.000 milions d'euros exactament, i ha assenyalat que cal "reformar" el sistema públic de pensions, una de les grans agressions pendents contra els treballadors.

Per a això necessiten d'un partit en el Govern capaç de garantir la pau social en un moment en què els vents d'una nova recessió comencen a bufar amb força, i quan la inestabilitat política no sembla que hagi de replegar-se sinó tot el contrari: tan sols el desenllaç del Brexit el 31 d'octubre, i la propera sentència del Procés assenyalen un escenari inèdit i ple de convulsions.

El fre de l'economia espanyola és un fet. Segons l'INE, en el segon trimestre de l'any el PIB va créixer un 0,5%, la xifra més baixa des 2014. Les exportacions ja estan patint els efectes: al juny van retrocedir un 6,6% i si tenim en compte que gairebé un 25% van a Alemanya, Itàlia i Regne Unit -tres països a la vora de la recessió i amb una greu crisi política- l'impacte no serà petit. La inversió també s'ha alentit: amb un descens del 0,2% en el segon trimestre de l'any, especialment acusat en maquinària i béns d'equip (2,5% trimestral).

La producció manufacturera sense haver compensat encara una caiguda del 21% des de l'esclat de la crisi el 2007, s'enfronta ara a un nou retrocés que està tenint efectes en l'ocupació amb tancaments empresarials importants, La Naval, Alcoa o Vestas, acomiadaments massius a el sector del transport aeri i EROs a la vista a l'automoció. L'índex de producció industrial va caure al juny un 0,2% i només el sector d'automòbil va retrocedir un 5,6% el primer semestre, mentre les vendes de cotxes s'han desplomat al juliol i agost. Les conseqüències socials i en la lluita de classes d'aquests esdeveniments no es faran esperar.

Els capitalistes dicten la línia al PSOE

Amb aquest horitzó, els cercles decisius de la classe dominant, que no volen veure’s sacsejats per noves turbulències, han tornat a imposar el veto a l'entrada d’Unides Podem al Govern, com ja ho van fer el 2016 i malgrat les constants cessions de Pablo Iglesias i els seus esforços per aparèixer com un home d'Estat.

Això és el que està darrere de la intensa campanya de sectors de la burgesia, de la CEOE i la banca a favor de configurar un Govern estable entre el PSOE i Ciutadans, i que s'ha concretat en les dimissions de diferents dirigents del partit d'Albert Rivera que censuren el seu gir a “l’extrema dreta". Es tractava de convertir el "amb Rivera no", que cantaven els militants socialistes a Ferraz la nit electoral, a "amb Rivera si per l'estabilitat d'Espanya".

No obstant això, la dinàmica de la lluita de classes ha impedit aquesta solució, amb un Rivera en decadència cada vegada més escorat a la dreta en el seu permanent competició amb PP i Vox. Malgrat tot, Sánchez segueix sense escatimar esforços demanant tant el PP com a Ciutadans la seva abstenció per evitar dependre d’Unides Podem i governar en solitari utilitzant pactes parlamentaris a la carta.

És simptomàtic que Sánchez, el mateix que va reconèixer públicament les pressions dels poders econòmics i mediàtics sobre ell per impedir un govern del PSOE i Podem en 2016, que va donar la batalla contra l'aparell i que va ser forçat a dimitir per no transigir amb l'abstenció en la sessió d'investidura de Rajoy, ara supliqui a la dreta que li faciliti l'arribada a la Moncloa. Un signe més que evident de quines són les seves intencions al capdavant del nou govern, i que li ha valgut la reconciliació amb Felipe González.

En una recent entrevista publicada per El País, Sánchez afirmava que "necessitem un Govern fort" que "sigui coherent, consistent, tingui una única direcció i sigui eficaç en la resposta als desafiaments que tenen la societat espanyola i la societat europea en el seu conjunt", per això no hi pot haver-hi "dos governs en un". El missatge és cristal·lí: cal preparar-se per portar endavant una política no de gestos i gestos de complicitat "progressistes", sinó "realista" i d'acord amb els interessos dels capitalistes espanyols i europeus.

Barrar el pas a la reacció amb la mobilització i un programa socialista

L'estratègia de Podem, que ho va apostar tot a entrar al Consell de Ministres, s'ha convertit en un carreró sense sortida. Les decisions transcendentals i que determinen la vida de milions no es prenen ni al parlament ni en els ministeris, sinó en els consells d'administració dels bancs i les grans empreses, en els estats majors i en els alts òrgans judicials que vetllen pels seus interessos. Assumir, com ha fet Podem, que n'hi ha prou amb el joc parlamentari i l'habilitat negociadora per canviar les coses, no només és un gran error, sinó que certifica el seu abandonament de la lluita de classes i una perspectiva seriosa de transformació social.

Pablo Iglesias i els dirigents de Podem es troben atrapats en el joc del parlamentarisme renunciant a organitzar a milions de treballadors i joves de cara a tenir una palanca amb la qual sí poder fer front als poderosos.

Que el bloc reaccionari del PP, Cs i Vox pogués arribar a La Moncloa després dels resultats del 28A seria un retrocés que no té cap justificació. Aquesta és l'única raó per la qual Unides Podem no ha d'impedir que Sánchez formi seu Govern, però facilitar la seva investidura no implica la seva participació en l'Executiu del PSOE ni la seva submissió a Pedro Sánchez i la seva demagògia.

El fonamental és rectificar tota aquesta estratègia per transformar Unides Podem en el baluard d'una oposició d'esquerra conseqüent, que entengui que només es poden conquerir reformes si es guanyen al carrer amb la mobilització. Davant del cretinisme parlamentari hi ha una alternativa: l'organització i mobilització de la classe obrera i el jovent sota un programa de lluita que trenqui amb la lògica del capitalisme i aixequi la bandera del socialisme.

Molts consideren aquesta posició política "utòpica" o una renúncia sectària a canviar les coses "realment possibles". Però aquest tipus de pragmatisme és el que ha destruït a organitzacions de l'esquerra antany poderoses, que van renunciar al marxisme revolucionari en el seu programa i acció, i van acabar plegant-se a les exigències del sistema fins a ser fagocitats i convertits en formacions innòcues.

Si els dirigents d’Unides Podem en lloc de votar la investidura de Sánchez per liderar immediatament una oposició d'esquerra en els carrers i en el parlament, contribueixen a l'avançament electoral, pagaran un preu: seran responsabilitzats per tota l'armada mediàtica d'obrir el pas a la dreta en els comicis de novembre, tot i que això només sigui propaganda i llum de gas.

Aquesta és la intenció que s'amaga rere les maniobres i declaracions de Pedro Sánchez insistint que no cal "ni coalició, ni eleccions" sinó que "hi ha una tercera via: un programa comú progressista". L'últim conill tret del barret de copa socialdemòcrata per tal d'obtenir un xec en blanc per a un Govern en solitari manejable pels capitalistes.

L'única manera de segar l'herba sota els peus de la socialdemocràcia, en aquest cas del PSOE, i desemmascarar els interessos ocults als quals Pablo Iglesias es refereix constantment, és lluitar efectivament pel compliment del programa pel qual estem lluitant fa anys i pel qual milions vam anar a votar el passat 28 d'abril:

- Derogació immediata de totes les lleis reaccionàries aprovades pel PP (reforma laboral, de pensions, llei Mordassa, LOMCE ...) i reversió de totes les retallades socials.

- Devolució immediata dels més de 60.000 milions d'euros regalats per l'Estat als bancs en els plans de rescat, i nacionalització de la banca i els sectors estratègics de l'economia.

- Increment dràstic de les partides de sanitat i educació públiques en els pròxims pressupostos, i fi de totes les mesures i lleis privatitzadores.

- Prohibició per llei dels desnonaments i un pla de xoc per crear en quatre anys un parc públic de dos milions d'habitatges amb lloguers socials assequibles.

- Nacionalització immediata de les grans empreses elèctriques i de l'energia per acabar amb la pobresa energètica i defensar el medi ambient

- Increment del SMI i de la pensió mínima a 1.200 euros.

- Depuració de feixistes de l'aparell de l'Estat, policia exèrcit i judicatura. Per la reparació política, social i econòmica de les víctimes del franquisme.

- Lluitar amb mitjans materials i humans suficients contra la violència masclista i la justícia patriarcal.

- Reconeixement del dret a l'autodeterminació i anul·lació del judici als presos polítics catalans.

Complir amb aquest programa, arrencar aquestes conquestes, no dependrà d'estar o no estar en el Consell de Ministres, sinó del moviment als carrers, trencant en primer lloc amb l'estratègia de pau social imposada pels grans sindicats.

Les lliçons d'aquest període són clares. No podrem assaltar els cels des dels despatxos, o renunciant a combatre la "casta" assumint els plantejaments del règim del 78 i la seva Constitució. Per transformar la societat ens cal tornar a l'esperit del 15M, de les marees, de les marxes de la dignitat, de les vagues generals, i construir una esquerra combativa i revolucionària. No hi ha un altre camí.


Nova data del sorteig: 21 de novembre

se-rifa.png

 

Degut a la crisi del coronavirus aplacem el sorteig de la nostra rifa al dissabte 21 de novembre.

Escriu-nos i compra la teva papereta per a donar suport a la nostra lluita!

PERIÒDIC D'ESQUERRA REVOLUCIONÀRIA

bannerafiliacion2 01