El capitalisme mata el planeta. Per un ecologisme anticapitalista!

A principis d’aquest any hem assistit al sorgiment d’un important moviment de la joventut a distints països europeus i a nivell mundial contra la catàstrofe mediambiental. Aquestes mobilitzacions han posat de relleu la preocupació cada vegada major davant un problema global que posa en evidència el cul de sac a què ens aboca el sistema capitalista. No obstant això, també ha posat en relleu l’existència de dues tendències clarament diferenciades al si del moviment. Una tendència procapitalista i institucional, fonamentalment vinculada als partits i a nombroses ONGs com ara Greenpeace, que rebutgen trencar amb el sistema capitalista i que deleguen en Parlaments, Governs i multinacionals, responsables de la situació que patim, evitar la catàstrofe ecològica. I una altra, anticapitalista, que sí assenyala com a vertaders responsables les i els capitalistes i els polítics al seu servei.

En aquest sentit, i de cara a ocultar la responsabilitat de Governs i grans corporacions capitalistes, els partits verds han impulsat una campanya per a que els distints Parlaments de tot el món declarin “l’estat d’emergència climàtica”, una mesura absolutament buida de contingut destinada a rentar-se la cara davant la població.

L’últim exemple l’hem tingut a l’Estat espanyol on, el darrer dimarts, ja amb la convocatòria d’eleccions damunt de la taula, s’aprovava la mateixa al Congrés dels Diputats amb els vots favorables de tots els partits excepte VOX. Una declaració abstracta que ni assenyala responsables, que n’hi ha, ni polítiques o mesures concretes de cara a fer front a aquesta greu amenaça i que, per això, sense dubte, ha pogut ser votada també sense problema pel PP i Ciutadans. Mentre lluitar contra el canvi climàtic no suposi tocar els negocis i la butxaca dels grans capitalistes no tindran problema en aprovar totes les declaracions que siguin necessàries. I mentre tant, com hem vist aquests dies a Almeria, Múrcia o Alacant, seguiran pagant els de sempre les conseqüències del desastre ecològic, les famílies treballadores.

El Canadà: Emergència climàtica i negocis petrolers multimilionaris

Un altre exemple és el del Canadà. Segons un recent informe governamental, les temperatures al Canadà han augmentat el doble que la mitjana mundial i des del 1948 el calfament del país ha sigut de 1,7 graus centígrads, mentre que, al mateix període, les temperatures han augmentat una mitjana de 0,8 graus al conjunt del planeta. A més a més, es preveu que els glaciars a les muntanyes de l’oest perdran entre el 74 % i el 96 % del seu volum de gel cap a finals de segle.

Fruit del impacte en la societat d’aquest demolidor informe, i en un evident acte de espolsar-se responsabilitats davant aquesta situació, el passat 17 de juny el Parlament canadenc declarava “l’estat d’emergència climàtica” per 186 vots a favor i 63 en contra, sent notícia en tot el món. Una notícia àmpliament celebrada pels Partits Verds i les ONGs ecologistes.

Malauradament, tan sols 24 hores després, l’executiu canadenc confirmava la decisió de construir la segona línia de l’oleoducte Trans Mountain, empresa que diàriament genera 300 mil barrils de petroli, i l’obra del qual suposarà un impacte nefast per al ja de per sí maltret ecosistema de la zona, a més a més d’afectar els drets de moltes comunitats indígenes. Desgraciadament, tant els mitjans de comunicació com eixos mateixos sectors ecologistes, no es van fer especial ressò d’aquesta notícia, i no van denunciar el cinisme i la hipocresia tant del Govern com del Parlament i les institucions canadenques.

L’esmentat oleoducte se construirà de cara a transportar un tipus de petroli denominat “Betum” o “Bitumen”, de molt baixa qualitat, l’extracció del qual requereix separar aquest de les arenes de quitrà. A diferència del cru que s’extrau en els pous petrolífers, el betum requereix una operació de mineria a cel obert, arrasant l’ecosistema on es troba. Una de les conseqüències ja visibles és la destrucció massiva dels boscs boreals i la contaminació del sòl i dels rius, ja que és necessari rentar grans extensions de terreny amb una barreja d’aigua i substàncies químiques per tal de separar el betum d’una mescla d’arena i argila. L’extracció d’aquest tipus de petroli ha dut a enverinar el riu Athabasca, i ha contaminat fins a tal punt la regió que es produeix pluja àcida. A sobre, es requereix d’ingents quantitats d’aigua per a extraure i processar el betum en comparació amb el petroli convencional, aigua que òbviament acaba completament contaminada.

La realitat és que, malgrat la declaració d’emergència climàtica, al dia següent de la seva aprovació, tant el Govern com les institucions canadenques van demostrar què és allò que compta per a ells, els beneficis privats multimilionaris de petroleres i empreses extractives, sigui el que sigui el cost ambiental generat per les mateixes, fins i tot, com és el cas, encara que es posi en perill la salut de la població.

Gran Bretanya: Retalls, pobresa i emergència climàtica

Un altre bon exemple és el de Gran Bretanya, un país que es veurà enormement afectat per la pujada del nivell del mar i per constants inundacions, que ja s’han disparat de forma exponencial en les dues darreres dècades. El darrer 2015 les pluges torrencials van anegar gran part dels comtats de Lancashire i Yorkshire, l’àrea del Gran Manchester i Cumbria, provocant milers d’evacuacions i milions de pèrdues econòmiques.

No és cap casualitat que això ocorregués una vegada més en zones desfavorides, com ara ha ocorregut en el cas de la gota freda. A l’assot del temporal cal afegir els milionaris retalls que el govern central va imposar i que van provocar que les estructures de contenció preparades per a evitar inundacions es veren superades per la força de l’aigua, arribant-se inclús a trencar. Cosa impensable i que no va ocórrer en el cas de la ciutat de Londres, on sí s’havien realitzat les inversions necessàries i el manteniment adequat de les mateixes. El mateix que va ocórrer amb el Katrina a Nova Orleans, una de las ciutats més pobres dels EUA.

Però les inundacions no són l’únic problema que enfronta Gran Bretanya. S’estima que la contaminació mata 40.000 persones en tot el país, 9.500 sols en la ciutat de Londres i s’enceba especialment en els barris més humils i industrialitzats de la ciutat, on el percentatge tant de morts com de malalties relacionades amb la pol·lució és molt superior al de les zones riques, amb més parcs i jardins, i un model d’urbanisme més equilibrat i saludable.

Fruit d’aquesta situació, les mobilitzacions que va protagonitzar la joventut en tota Europa van ser especialment significatives a Gran Bretanya, on es van estendre durant setmanes forçant que la Càmera dels Comuns declarés “l’estat d’emergència climàtica” el passat 1 de maig. No obstant això, de nou, cap mesura concreta i cap política concreta, més enllà d’una declaració merament cosmètica de cara a tractar d’enviar a casa als i les joves que es manifestaven als carrers, i amb el suport de polítics conservadors i liberals responsables de les brutals polítiques de retalls dels darrers 9 anys.

El canvi climàtic, ens afecta a tots per igual? No, és una qüestió de classe!

Des dels mitjans de comunicació, des dels Parlaments i la política oficial, i desgraciadament des de moltes ONGs ecologistes i partits verds se’ns tracta de vendre que tots patim les conseqüències del canvi climàtic per igual. Els que defensem un ecologisme anticapitalista ens rebel·lem contra aquesta idea falsa que pretén igualar la responsabilitat d’aquells que no tenim cap capacitat de decidir sobre què i com es produeix, amb la d’aquells que dominen i arrasen cada centímetre del planeta Terra amb l’objectiu d’omplir-se les butxaques.

Segons un recent informe de Transport&Environment, Carnival Corporation, la major empresa del món al sector dels creuers de luxe, va emetre el 2017 gairebé 10 vegades més diòxid de sofre a les costes europees que els 260 milions de cotxes europeus. Royal Caribbean Cruises, la segona major empresa del món al mateix sector, supera quatre vegades la pol·lució emesa pel conjunt de la flota europea de cotxes. Es tan sols un exemple, però demostra quins són els vertaders responsables d’aquesta situació.

Els representants del sistema tenen un objectiu clar i és que els efectes del canvi climàtic recaiguin una vegada més sobre els muscles dels més oprimits, qui, precisament, tenim menys capacitat de contaminar. La meitat més pobra de la població mundial– uns 3.500 milions de persones– a soles genera el 10% del total de les emissions mundials atribuïdes al consum individual, mentre que el 10% més ric de la població mundial genera el 50% d’aquestes emissions.

La recerca a tota costa de més i més beneficis privats per part d’un grapat de capitalistes està matant el planeta i amenaça de forma molt seriosa la mateixa supervivència de la raça humana. Sols mitjançant la planificació racional i democràtica de l’economia a nivell internacional, frenant dràsticament el malbaratament massiu dels recursos, i mitjançant mesures reals, efectives i directes, podrem acabar amb aquesta amenaça. Però això no serà possible sense tocar la propietat dels grans capitalistes, que s’han apropiat de l’aigua, l’energia, el sòl, i tots els recursos naturals que pertanyen al conjunt de la humanitat. La lluita per a salvar el planeta és la lluita contra el sistema capitalista.