"El Govern de l'Estat modern no és més que la junta que administra els negocis comuns de tota la classe burgesa"
(K. Marx i F. Engels, El Manifest Comunista)
Gairebé tres mesos després de les eleccions, la sessió d'investidura s'ha saldat amb una derrota de Pedro Sánchez: els 124 vots a favor, 155 en contra i 67 abstencions que li han impedit convertir-se de moment en President del Govern, fan augmentar la inestabilitat política i tiren per terra el que pretenia ser un passeig triomfal cap a la Moncloa. El desacord amb Unides Podem, que finalment s'ha abstingut en la votació, no pot ser interpretat com una simple baralla per més o menys carteres ministerials. La dificultat per constituir un Govern de coalició entre el PSOE i la formació lila és un nou exemple de la profunda sacsejada que viu el Règim del 78 i de la intensa polarització política i social que colpeja la societat.
El cop al bipartidisme que des del 2016 es va traduir en una forta fragmentació de la representació parlamentària, s'ha convertit en una crisi que recorre tot l'espectre polític tant a esquerra com a dreta. Només és possible clarificar tots aquests fets, alguns d'ells aparentment contradictoris, si ens basem en els canvis profunds operats en la lluita de classes i en les dificultats de la burgesia per seguir governant els seus interessos com ho feia fins fa uns anys.
Les eleccions del 28 d'abril, com ja vam dir, van suposar un dur cop per al bloc de la dreta, que va perdre per una diferència de gairebé 2 milions de vots enfront del PSOE, Unides Podem i l'esquerra independentista. Una majoria de treballadors i treballadores, pensionistes i joves que veníem de protagonitzar dures lluites contra les polítiques de retallades i austeritat, contra la violència masclista i la justícia patriarcal, en defensa dels drets democràtics i per la república catalana, ens vam bolcar a les urnes per frenar la reacció espanyolista i la seva agenda política. Ara, però, és inevitable que un ampli sector de la base electoral de l'esquerra segueixi amb sorpresa aquest espectacle, amb la inquietud d'una possible repetició electoral que pugui beneficiar la dreta.
Els capitalistes desconfien
Els resultats del 28A no van significar, de cap manera, un xec en blanc a Pedro Sánchez. El mandat de les urnes era molt clar per a la base social i electoral de l'esquerra: revertir totes les contrareformes aprovades pels governs del PP (laboral, de pensions, educativa...), posar fi a anys de retallades sagnants en els serveis socials essencials, als desnonaments criminals, a l'extensió del treball precari i els salaris miserables, l'atur crònic que empeny el jovent a la pobresa i l'exili econòmic. També va ser un vot per a acabar amb la legislació autoritària, començant per la llei Mordassa, i depurar a fons un aparell de l'Estat trufat de franquistes reparant moral, política i econòmicament a les víctimes de la dictadura. Per descomptat, aquest vot a l'esquerra va manifestar l'aspiració de resoldre la qüestió nacional a Catalunya sobre bases democràtiques.
No obstant això, l'experiència està ensenyant que qualsevol pas per assolir aquestes reivindicacions només pot aconseguir confrontant amb els grans poders fàctics, econòmics i polítics tant de l'Estat espanyol com de la UE, i mitjançant la mobilització social més extensa i contundent possible. Els vuit mesos de Pedro Sánchez a La Moncloa des que va triomfar la Moció de censura, van posar sobre la taula que no és possible governar intentant satisfer interessos contradictoris: o es fa una política per defensar les necessitats de la classe obrera i el jovent trencant amb la lògica del sistema, o es governa seguint els dictats dels capitalistes, la gran banca, els especuladors i el seu aparell estatal.
El Govern en funcions del PSOE no escatima bones paraules i discursos, parlant constantment de progrés i drets, de feminisme i transició ecològica. Però en política el que valen són els fets i no les paraules, i la veritat és que, en tot aquest temps transcorregut, Pedro Sánchez s'ha negat a derogar la Reforma Laboral, la de Pensions, la LOMCE i la Llei Mordassa. Tampoc ha dubtat a garantir la continuïtat de les polítiques econòmiques de l'Ibex 35 i la CEOE. I no només ha manifestat el seu respecte per una justícia patriarcal i masclista, no s'ha cansat de justificar a un aparell de l'Estat neofranquista que seu a la banqueta a polítics independentistes acusant-los de rebel·lió militar, manté entre reixes a 8 joves d'Altsasu gràcies a un muntatge policial, i dicta sentències enaltint la figura de Franco per evitar la seva exhumació del Valle de los Caídos.
L'assenyalat anteriorment no és ni de bon tros aliè a la negociació tempestuosa per a un possible "Govern de coalició d'esquerres". Com s'enfrontarà a aquestes qüestions un executiu del PSOE i Podem?
Els grans poders capitalistes no tenen cap dubte: compten amb la fiabilitat del PSOE i la seva garantia com Partit de "Estat" -provada al llarg de dècades- perquè les seves decisions estratègiques es compleixin sol·lícitament. La pròpia UE ja ha posat damunt de la taula la necessitat de noves retallades, 15.000 milions d'euros en els propers dos anys, i ha assenyalat que cal "reformar" el sistema públic de pensions, una de les grans agressions pendents contra els treballadors .
A més, necessiten d'un partit en el Govern capaç de garantir la pau social en un moment en què els vents d'una nova recessió comencen a bufar amb força, i quan la inestabilitat política no sembla que hagi de replegar-se sinó tot els contrari: tan sols el desenllaç del Brexit el proper 31 d'octubre, i la sentència del judici de l'Procés assenyalen un escenari inèdit i ple de convulsions. Amb aquest horitzó, els dubtes sobre un govern del PSOE amb Podem han aflorat amb força en els cercles decisius de la classe dominant, que no volen veure’s sacsejats per noves turbulències.
Aquests càlculs estan darrere de la intensa campanya de sectors de la burgesia, de la CEOE i la banca a favor de configurar un Govern estable entre el PSOE i Ciutadans, i que s'ha concretat en les dimissions de diferents dirigents del partit d'Albert Rivera que censuren el seu gir a "l’extrema dreta" i la seva pèrdua del sentit d'Estat. Es tractava de convertir el "amb Rivera no", que cantaven els militants socialistes a Ferraz la nit electoral, a un "amb Rivera sí per l'estabilitat d'Espanya".
No obstant això, la dinàmica de la lluita de classes ha impedit aquesta solució, amb un Rivera en decadència cada vegada més escorat a la dreta en la seva permanent competició amb PP i Vox. Malgrat tot, Sánchez no ha escatimat esforços durant tot aquest temps demanant tant el PP com a Ciutadans la seva abstenció per evitar dependre de Unides Podem i governar en solitari utilitzant pactes parlamentaris a la carta.
És simptomàtic que Sánchez, que va ser forçat a dimitir per no transigir amb l'abstenció en la sessió d'investidura de Rajoy, ara demani a la dreta que li facilitin l'arribada a la Moncloa. Un signe més que evident de quines són les seves intencions al capdavant del nou govern, i que revela que els elogis que personatges com Felipe González li han regalat no són casualitat. Pedro Sánchez ha deixat clar que no se sortirà de les polítiques socialdemòcrates en aquests temps crítics, és a dir, que portarà a terme les contrareformes que se li exigeixin pel bé "del país i la democràcia".
L'estratègia errada d’Unides Podem agreuja la seva crisi
La difícil negociació amb Unides Podem i les constants batzegades durant aquesta, han reflectit l'enorme desconfiança que segueix existint entre amplis sectors de la burgesia respecte a la seva participació en un Govern de coalició. I tot malgrat les constants cessions de Pablo Iglesias, i dels seus ingents esforços per a aparèixer com un home d'Estat al capdavant d'un partit que pot abandonar els principis quan es requereix. Tampoc és cap casualitat que Iglesias alabés a Tsipras després de la seva derrota en les últimes eleccions gregues, i tingués la gosadia d'afirmar que "ha governat plantant cara a grans pressions". Si la capitulació davant l'FMI, el BCE i la UE per aplicar els programes d'austeritat més salvatges és un quelcom comprensible per a Iglesias, cal prendre nota de fins on estaria disposat a arribar quan les seves responsabilitats de govern així ho "imposin".
De cara a convertir-se en un soci fiable de Govern davant els poders del sistema, Pablo Iglesias i la direcció de Podem han renunciat a defensar els drets democràtics del poble de Catalunya i dels presos polítics independentistes, comprometent-se a assumir la política del PSOE, és a dir, la negació del dret a decidir i l'aplicació de l'article 155 i la repressió.
També van assumir aquest compromís en política exterior, garantint la defensa dels interessos de l'imperialisme europeu i nord-americà a Llatinoamèrica, o la col·laboració amb règims dictatorials brutals com el Marroc o l’Aràbia Saudita per garantir els negocis de les grans multinacionals capitalistes espanyoles. I insisteixen que el seu únic objectiu és el compliment de la Constitució, tractant de relegitimar el Règim del 78 que van venir a combatre. Unes concessions que no han impedit que es mantingui la desconfiança, però sí que han contribuït a erosionar la imatge d'Unides Podem fent-los partícips de la cínica política burgesa feta als passadissos i d’intercanvi de poltrones.
L'estratègia de Podem, que ha fiat tota la seva política a entrar al Consell de Ministres, s'ha convertit en un carreró sense sortida. D'una banda, apareixen cada vegada més subordinats a la política del PSOE disposats a implicar-se en una gestió responsable del capitalisme, la mateixa que ha desacreditat i ha anat minant la socialdemocràcia a tot el món, especialment des de l'esclat de la gran recessió econòmica. Alhora, intenten fer-nos creure que mitjançant el control de 4 o 5 ministeris es podrà fer front a l'Íbex-35 i revertir les polítiques d'austeritat. Realment que hi hagi un ministre de Podem al capdavant de la cartera de Treball o dirigint les "polítiques actives d'ocupació" marcaran una diferència substancial? És així com es podrà fer front als poders fàctics i al gran capital? Per descomptat que no.
Canviar les coses des del Consell de Ministres?
Resulta paradoxal que al mateix temps que Pablo Iglesias i els seus col·laboradors consideren que les seves habilitats polítiques poden marcar la diferència en un Govern de coalició amb el PSOE, posin a Syriza, després de la seva recent derrota electoral, com a exemple d'un Govern de resistència enfront dels poderosos. El que ha passat a Grècia és més que simptomàtic. Tsipras i Syriza pràcticament tenien majoria absoluta al Parlament, lideraven i dirigien completament el Govern, i fins i tot van obtenir una victòria aclaparadora en el Referèndum pel tercer rescat de juny de 2015 i, no obstant això, van ser incapaços de resistir les pressions, agenollant-se davant de la Troica i continuant amb les polítiques d'austeritat fins i tot amb més duresa.
Per què creu aleshores Pablo Iglesias que podrà enfrontar-se a aquestes pressions, l'Íbex-35 i la UE, com a part minoritària d'un Govern de coalició amb el PSOE? Creu que podrà convèncer-los, com van pensar Tsipras i Varufakis? Creu que podrà torçar el braç de la patronal i de l'aparell de l'Estat mitjançant discursos i bones paraules?
La resposta a aquestes preguntes ja s'ha donat al analitzar la trajectòria de la direcció de Podem i altres forces aliades al capdavant dels anomenats "Ajuntaments del canvi". A Madrid, Manuela Carmena ha deixat constància de complir fidelment amb el pagament del deute a la banca heretada del PP, que ha suposat centenars de milions d'euros de l'erari públic, mentre ha girat l'esquena al seu propi programa en el referit a la paralització de desnonaments, la remunicipalització dels serveis públics privatitzats, o l'aprovació de bombes immobiliàries i especulatives com l'Operació Chamartín.
També es pot comprovar aquesta mateixa línia d'actuació en la manca de crítica i diferenciació enfront de les burocràcies sindicals de CCOO i UGT, i la renúncia a impulsar un sindicalisme combatiu i de classe que freni les agressions de la patronal i una legislació que ha portat la precarietat i els baixos salaris fins a l'últim racó del procés productiu. Podem ha mantingut un silenci còmplice cap a l'estratègia sindical de desmobilització i pacte social que tant aplaudeix la CEOE i el PSOE.
És evident que Pablo Iglesias, l'expedient acadèmic del qual és molt ampli i llorejat, no ignora com funciona l'aparell de l'Estat burgès i el seu Govern, construït meticulosament durant anys per defensar els interessos de la classe dominant, i lligat mitjançant milers de fils visibles i invisibles als consells d'administració dels bancs i grans empreses capitalistes. Fins i tot si una organització revolucionària arribés al Consell de Ministres d'un país capitalista a través del sufragi universal, l'única alternativa per a impulsar mesures en benefici de la classe treballadora passaria per defensar una política socialista que xocaria immediatament amb la brutal resistència de la classe dominant, resistència que només podria ser doblegada mitjançant la mobilització massiva de la classe obrera i el jovent. Semblant conjuntura provocaria una lluita decisiva pel poder entre els treballadors i els capitalistes.
Els governs i les institucions burgeses (Parlament, judicatura, etc...), són l'embolcall destinat a vendre unes polítiques que, en última instància, sempre beneficien als capitalistes. Les decisions transcendentals i que determinen la vida de milions no es prenen ni al Parlament ni al Consell de Ministres, sinó en els consells d'administració dels bancs i les grans empreses, als Estats Majors i en els alts òrgans judicials que vetllen pels seus interessos. Assumir, com ha fet Podem, que n'hi ha prou amb el joc parlamentari i l'habilitat negociadora per canviar les coses, no només és un error garrafal, sinó que certifica el seu abandonament de la lluita de classes i una perspectiva seriosa de transformació social.
Unides Podem es troba en un carreró, atrapat en el joc del parlamentarisme i havent renunciat a organitzar a milions de treballadors i joves de cara a tenir una palanca amb la qual sí poder fer front als poderosos. L'entrada en el Govern no farà més que agreujar el procés de dretanització d’Unides Podem i d'adaptació a la lògica del sistema.
Milions van votar per barrar el pas a la dreta i l'extrema dreta, i un possible Govern de coalició seria vist amb il·lusió i esperança. Però un Govern semblant xocaria inevitablement amb les seves aspiracions quan posés en pràctica noves retallades i ajustos. Ignorar els problemes i les contradiccions no és una solució. Què passarà, amb Unides Podem en el Consell de Ministres, quan es dicti la Sentència del Procés? Obviaran la sentència? Respectaran “l’autonomia" de Sánchez referent a això? I quan s'exigeixi concretar els noves retallades per part de Brussel·les? El que passarà, si Unides Podem manté aquesta estratègia és que, sota la justificació d'evitar una crisi de Govern acabarà acceptant que sigui necessari.
Davant del cretinisme parlamentari hi ha una alternativa: l’organització i mobilització de la classe treballadora i del jovent sota un programa de lluita que trenqui amb la lògica del capitalisme i aixequi la bandera del socialisme.
Barrar el pas a la reacció amb la mobilització i un programa socialista
Que el bloc reaccionari pogués arribar a La Moncloa després dels resultats del 28A seria un retrocés que no té cap justificació. Aquesta és l'única raó per la qual Unides Podem no ha d'impedir que Sánchez formi el seu Govern, però això no implica la seva participació a l'Executiu del PSOE. Vistes les intencions de Pedro Sánchez, fins i tot la seva decisió de donar per finalitzades les negociacions amb Podem i insistir en l'abstenció del PP i Cs, defensar que els dirigents d’Unides Podem es comportin com a fidels escuders de la socialdemocràcia només servirà perquè es cobreixin de fang fins a les celles.
Pablo Iglesias ha patit l'arrogància i la supèrbia de la socialdemocràcia, una experiència a la qual no està acostumat. Però més enllà d'aspectes que són secundaris, el fonamental és rectificar humilment tota aquesta estratègia per transformar a Podem en el baluard d'una oposició d'esquerra conseqüent, que entengui que només es poden conquerir reformes si es guanyen al carrer amb la mobilització.
Molts consideren aquesta posició política "utòpica" o una renúncia sectària a canviar les coses "realment possibles". Però aquest tipus de pragmatisme és el que ha destruït a organitzacions de l'esquerra antany poderoses, que van renunciar al marxisme revolucionari en el seu programa i acció, i van acabar plegant-se a les exigències del sistema fins a ser fagocitats i convertits en formacions innòcues.
Les properes setmanes posaran novament a prova als dirigents d’Unides Podem. Entrar al Govern de Pedro Sánchez implica pagar una factura molt elevada: hauran de avalar les seves polítiques i fer-se còmplices de les seves decisions. Si no entren però en lloc de votar la seva investidura per liderar una oposició d'esquerra contribueixen a l'avançament electoral, pagaran un preu igual d'alt: seran responsabilitzats d'obrir la possibilitat d'un triomf de la dreta en els comicis de novembre.
L'única manera de segar l'herba sota els peus de la socialdemocràcia, en aquest cas del PSOE, i desemmascarar els interessos ocults als quals Pablo Iglesias es refereix constantment, és lluitar efectivament pel compliment del programa pel qual estem lluitant des de fa anys i pel qual milions vam anar a votar el passat 28 d'abril:
- Derogació immediata de totes les lleis reaccionàries aprovades pel PP (reforma laboral, de pensions, llei Mordassa, LOMCE...) i reversió de totes les retallades socials.
- Devolució immediata per part de la Banca dels més de 60.000 milions d'euros regalats per l'Estat.
- Increment dràstic de les partides de sanitat i educació públiques en els pròxims pressupostos.
- Prohibició per llei dels desnonaments i un pla de xoc per crear en quatre anys un parc públic de dos milions d'habitatges amb lloguers socials assequibles.
- Nacionalització immediata de les grans empreses elèctriques i de l'energia per acabar amb la pobresa energètica i defensar el medi ambient.
- Increment del SMI i de la pensió mínima a 1.200 euros.
- Depuració de feixistes de l'aparell de l'estat, policia exèrcit i judicatura. Per la reparació política, social i econòmica de les víctimes del franquisme.
- Lluitar amb mitjans materials i humans suficients contra la violència masclista i la justícia patriarcal.
- Reconeixement del dret a l'autodeterminació i anul·lació del judici als presos polítics catalans.
Complir amb aquest programa, arrencar aquestes conquestes, no dependrà d'estar o no ser al Consell de Ministres, sinó de l'organització del moviment als carrers, trencant en primer lloc amb l'estratègia de pau social imposada pels grans sindicats. Barrar el pas a la reacció i permetre ara un Govern de Sánchez, sense entrar en el mateix, no impediria a Unides Podem desenvolupar una política combativa i coherent. Al cap i a la fi, amb els anomenats "Ajuntaments del canvi" ja hem pogut comprovar les enormes limitacions d'una política basada en gestionar les institucions burgeses, que finalment comporten fins i tot enfrontar-se a les i els treballadors que van votar per aquest canvi.
Les lliçons d'aquest període són clares. No podrem assaltar els cels des dels despatxos o renunciant al combatre a la "casta" assumint els plantejaments del règim del 78 i la seva Constitució. Per transformar la societat ens cal tornar a l'esperit del 15M, de les marees, de les marxes de la dignitat, de les vagues generals, i construir una esquerra combativa i revolucionària. No hi ha un altre camí.
Uneix-te a Esquerra Revolucionària!
