Durant els últims mesos la dreta a l'Estat espanyol ha efectuat un profund gir reaccionari, recuperant els estereotips més grollers del nacionalisme espanyol. Amb això tracta de mantenir ferma la seva base social en un context de crisi general del sistema, de gran polarització política i de creixent deslegitimació de les institucions burgeses heretades del franquisme.

No és la primera vegada que els representants polítics de la burgesia s'emboliquen en la bandera de la unitat nacional i la defensa de la tradició -amb especial èmfasi en la defensa de la família tradicional i l'autoritat de l’home- per a defensar millor uns interessos que senten amenaçats. Inoculen grans dosis de patrioterisme i xovinisme per tal de dividir els treballadors en línies nacionals. No és cap casualitat que això es produeixi després de la major rebel·lió social des de la Transició, la que ha protagonitzat el poble català, i en un període en què el qüestionament del sistema i la lluita als carrers a tot l'Estat ha estat molt poderós, amb el moviment de la dona treballadora al capdavant.

Conèixer les arrels d'aquestes posicions ens ajudarà a combatre-les millor.

L’origen del nacionalisme espanyol

El segle XIX va ser en la major part d'Europa el segle de la revolució industrial i l'ascens de la burgesia. Per diferents vies, la burgesia dels diversos països va arraconar les restes de l'Antic Règim, basat en la gran propietat territorial heretada de l'època feudal, va establir un sistema polític a la seva mida i va renovar el món intel·lectual estenent la ideologia i les formes de pensar que millor s'adequaven al seu predomini.

Però a l'Espanya de fa dos-cents anys la burgesia va demostrar ser una classe social molt feble, incapaç de desenvolupar el capitalisme i la indústria. Tot i que la guerra contra la invasió napoleònica va revolucionar completament la decadent societat tradicional, la burgesia liberal va cedir pràcticament sense lluita davant la monarquia absoluta, davant el pes mort de la religió catòlica i davant el poder econòmic dels grans latifundistes.

El saqueig de les últimes colònies unit a una explotació salvatge de la pagesia sense terra, que amb prou feines aconseguia sobreviure, proporcionava les rendes amb les que es mantenia una classe social de latifundistes parasitaris i ociosos, que no es preocupaven en absolut per millorar les seves immenses propietats. Els seus dies transcorrien plàcids, dedicats a les festes, a la caça o als toros, mentre que delegaven a l'Església la tasca de predicar a unes masses cada dia més empobrides la resignació i la submissió davant dels poderosos.

La resignació dels camperols no podia durar eternament. Hi havia transcorregut més de la meitat del segle quan es van produir les primeres insurreccions a Andalusia. Per aixafar aquests aixecaments va ser necessari l'ús de forts contingents militars i l'aplicació duríssimes represàlies contra els insurrectes. Però, tot i la derrota camperola, es demostrava que sota l'aparent immobilitat de la monarquia borbònica bullia una ona de rebel·lió que podia desbordar-se en qualsevol moment. Aquesta situació va tenir dues importants conseqüències. D'una banda, va atorgar un paper central a l'exèrcit, com l'única institució de l'Estat capaç d'imposar l'ordre i defensar la propietat. Per una altra, la covarda burgesia espanyola es va acovardir encara més i es va abraçar amb més força a les institucions de l'Antic Règim, a la monarquia i l'Església catòlica, certificant el fracàs definitiu de la revolució burgesa.

Els anys que van seguir van ser anys d'un desenvolupament capitalista molt lent, arrossegat pel pes i les imposicions proteccionistes dels grans propietaris latifundistes. Les grans empreses espanyoles feien els seus negocis associats a la camarilla del rei, donaven entrada en els seus consells d'administració als alts comandaments militars i als representants de l'Església, i saquejaven impunement els pressupostos de l'Estat a través de préstecs i subscripcions de deute públic. Tots els trets parasitaris que caracteritzen el capitalisme espanyol actual es van gestar i van consolidar en aquesta època, condemnant a la immensa majoria de la població a una permanent situació de misèria.

Només hi va haver dues excepcions a aquest retard industrial generalitzat. A Catalunya i a Euskal Herria es va desenvolupar una potent indústria, tèxtil en el primer cas, i siderometal·lúrgica en el segon. Aquest desenvolupament desigual va ser la causa de nombrosos xocs d'interessos entre les burgesies catalana i basca i l'oligarquia espanyola, especialment a causa de les oposades polítiques aranzelàries que convenien a uns i altres. A més, el desenvolupament industrial va portar com a conseqüència la formació d'una classe obrera que molt aviat es va amarar de les idees revolucionàries de l'època, provocant, especialment en el cas de la classe obrera catalana, una barreja de por i odi profund entre l'oligarquia espanyola .

Un dels elements centrals del nacionalisme espanyol, l'odi a les nacions perifèriques, neix precisament com a conseqüència d'aquesta situació. La impotència de la burgesia espanyola per seguir els passos dels seus homòlegs d'altres països i unificar el país sobre la base del desenvolupament de la indústria capitalista i el comerç, liquidant definitivament les formes de producció pre-capitalista al camp, es va transformar en un centralisme furiós, que menyspreava obertament qualsevol llengua o expressió cultural que no fos el castellà.

La pèrdua de les restes de "l’Imperi" i les noves aventures colonials

L'oligarquia espanyola va patir un fort cop al perdre en 1898 les últimes colònies que encara mantenia, Filipines i Cuba. A més de la pèrdua de la riquesa de tots dos països, va significar un dur cop per al prestigi de la monarquia borbònica i per l'oligarquia financera, que es va trobar de sobte amb que els seus somnis de grandesa imperial no es corresponien amb la realitat d'un país endarrerit que pintava molt poc en les aliances internacionals de l'època. Davant d'aquesta situació, l'oligarquia va procedir a reforçar encara més la ideologia del nacionalisme espanyol, refugiant-se en un passat suposadament gloriós, i va fer pinya al voltant de les idees més reaccionàries del moment, reforçant encara més el paper de l'Església en l'educació i en l'assistència als pobres, com a eines de contenció de la protesta social.

Però com de somnis imperials no es viu, l'oligarquia espanyola va buscar noves fonts de saqueig colonial. En 1906, gràcies a un acord amb França, es va iniciar l'expansió colonial espanyola al Marroc. L'objectiu va ser apoderar-se de les mines de ferro del nord del Marroc, per a això es va constituir la Companyia Espanyola de Mines del Rif, entre els accionistes hi havia el rei Alfons XIII i els més destacats representants de l'aristocràcia espanyola i la burgesia catalana.

La població del Rif es va oposar a la colonització, de manera que per garantir els fabulosos beneficis de l'explotació minera va ser necessària la intervenció militar i una guerra cruenta. Des de 1909 fins 1927 desenes de milers de joves reclutes de l'Estat espanyol van morir al Marroc, al costat d'un nombre molt superior d'homes, dones i nens rifenys.

No contents amb els beneficis fabulosos procedents de les mines, l'oligarquia espanyola va convertir en suculent negoci dels propis subministraments militars. Una gran part dels 5.600 milions que va costar la intervenció militar al Marroc entre 1909 i 1931 va acabar a les butxaques de comissionistes i intermediaris propers a la camarilla d'Alfons XIII.

El descontent popular davant la guerra, unit a la simpatia dels sectors més avançats de la classe obrera amb la lluita del poble rifeny, va provocar un aixecament obrer a Barcelona, la Setmana Tràgica, per impedir l'embarcament de tropes destinades al Marroc. Per contrarestar aquest suport l'oligarquia va simultaniejar una creixent repressió amb la difusió d'un nacionalisme espanyol cada vegada més barroer mentre més es descobrien les xarxes de corrupció que envoltaven la guerra del Marroc i que era la causa directa de la mort de milers de reclutes.

L'exèrcit, garant de l'explotació colonial i de l'ordre intern, es va convertir en el principal actor polític. La guerra d'Àfrica, on el salvatgisme de l'oficialitat de l'exèrcit va arribar límits mai vistos abans, va servir d'escola per al que després s'aplicaria a l'Estat espanyol. Criminals com els generals Mola, Queipo de Llano o Franco es van entrenar al Rif amb massacres contra la població civil -en què per primera vegada es van utilitzar de forma massiva armes químiques contra civils desarmats- per ofegar pocs anys després en sang les ànsies d’emancipació de la classe treballadora de l'Estat espanyol.

Reagrupament reaccionari en els anys 30

Ni la repressió de la dictadura de Primo de Rivera ni la influència ideològica de l'Església Catòlica van aconseguir frenar l'ascens de la lluita de classes a l'Estat espanyol. La caiguda de la monarquia borbònica en 1931 va ser l'inici d'un període revolucionari que l'oligarquia espanyola va veure avançar amb impotència. Conscients de la seva debilitat, totes les forces de la reacció van aconseguir unir-se en 1933 sota les sigles de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), desplegant tots els elements ideològics del nacionalisme espanyol. La tradició catòlica, el paper subordinat de la dona, l'exaltació del passat imperial i de l'endarreriment cultural, l'odi a les nacions perifèriques i a les seves llengües i expressions culturals, el centralisme més rabiós i la glorificació de l'exèrcit, van ser els senyals d'identitat que van agrupar a les forces reaccionàries de l'època. Però la seva ofensiva va servir de poc. Encara que van aconseguir guanyar les eleccions a causa de la posició abstencionista que va defensar la direcció de la CNT, el seu govern es va enfonsar en poc temps i només recorrent a la guerra civil i la repressió més salvatge van aconseguir imposar el seu ordre i la seva ideologia durant gairebé quaranta anys.

Avui, seguint els passos de la CEDA i recorrent a una ideologia que representa el fracàs històric del capitalisme espanyol i el seu negre historial, PP, Cs i Vox demostren el carreró sense sortida del sistema que defensen. El seu gir intenta reunir tots els ressentiments i odis, tota la impotència que les mobilitzacions socials han despertat entre la seva base social, especialment entre els sectors més endarrerits. Però la força que han demostrat les grans mobilitzacions dels darrers anys garanteix que aquest ressorgiment reaccionari tornarà molt aviat a les escombraries de la història.