Paralitza l’exhumació del dictador i el legitima com a cap de l’Estat. Prou ja d’impunitat! Organitzar una resposta massiva als carrers!

Després de la moció de censura contra Rajoy, el flamant govern de Pedro Sánchez va plantejar com una de les seves mesures estrella l’exhumació de Franco del Valle de los Caídos. Ha passat ja un any des de llavors i, com en tantes altres coses, les promeses de Sánchez han quedat en un brindis al sol: paraules amb les quals pretenia donar-se un vernís d’esquerres, però sense cap conseqüència pràctica. Ni tan sols han estat capaços de portar a terme aquesta mesura simbòlica que, tot i que era insuficient perquè deixava impune els crims del franquista, tenia un caràcter progressista.

En aquests mesos hem assistit a un espectacle lamentable en el qual els elements més reaccionaris, els franquistes que mai van ser depurats de la judicatura, l’exèrcit i la resta d’instàncies de l’aparell de l’Estat després de la caiguda del dictador, han marcat l’agenda. La última ha estat la decisió unànime de cinc magistrats de la secció quarta del Tribunal Suprem de paralitzar l’exhumació de Franco prevista per al proper 10 de juny. Sense cap tipus de pudor han defensat els més alts honors del cabdill i ho han fet a plena llum del dia, amb total impunitat.

Franquistes amb toga

Per justificar la seva decisió, es jutges del Suprem argumenten que l’exhumació provocaria “un greu trastorn per als interessos públics encarnats en l’Estat i en les seves institucions constitucionals, considerant la significació de don Francisco Franco”. En la seva sentència afirmen que “el fet que fos cap de l’Estat des de l’1 d’octubre del 1936 fins a la seva mort el 20 de novembre de 1975 atribueix a tota la controvèrsia uns trets especials que no es poden ignorar i que permeten atribuir un perjudici irreversible a l’execució de la decisió del Consell de Ministres d’exhumar les seves restes si aquesta, després, fos considerada contrària a Dret”.

Cap de l’Estat des de l’1 d’octubre del 36! Això és equivalent a donar validesa al cop feixista del 18 de Juliol, legitimar els afusellaments de més de 200.000 treballadors, jornalers i militants de l’esquerra entre 1936 i 1952, els més de 300 camps de concentració en els quals es van mantenir amuntegats en condicions horroroses entre 700.000 i un milió de persones, les milers que van ser torturades per la Brigada Político-Social i jutjades pel Tribunal de Orden Público per fer vagues, manifestar-se o formar part de partits d’esquerres o sindicats entre 1963 i 1977, i els centenars de milers d’exiliats obligats a fugir d’una feroç dictadura.

Què passaria si el Tribunal Suprem alemany parlés en aquests termes de Hitler, o si l’alta magistratura italiana fes el mateix amb Mussolini? Però ja sabem que per a la justícia espanyola que l’Estat espanyol sigui el segon país amb més fosses comuns després de Cambodja i que els responsables d’aquestes morts, els torturadors i els seus còmplices no hagin pagat pels seus crims, és el més natural. Aquest és l’ADN del règim del 78. No és un Estat de dret, és un Estat de dretes.

Només per il·lustrar la mena d’aquells que han de “vetllar per la justícia”, mereix la pena citar a un d’aquests jutges entusiastes del Suprem: José Luís Requero Ibáñez. El magistrat Requero, membre de l’Opus Dei i pare de deu fills, té una llarga trajectòria defensant la reacció en els tribunals. L’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica ha denunciat el vincle d’amistat d’aquest jutge amb Santiago Milans del Bosch, nebot de l’ex tinent general colpista, col·laborador de la Fundación Francisco Franco i amo d’un bufet d’advocats que ha representat la família del dictador en diversos casos. En la dècada del 2000, el jutge Requero, es manifestava públicament contra el matrimoni homosexual afirmant que “anomenar ‘matrimoni’ a les unions homosexuals suposaria un canvi tan radical com anomenar ‘matrimoni’ a la unió entre un home i un animal”.

L’aparell de l’Estat justifica un dictador, però enjudicia per colpisme a aquells que organitzen un referèndum

El govern del PSOE és completament còmplice de la pervivència d’una judicatura franquista desbordant de defensors de la dictadura. En els seus anys de govern s’ha negat en rodó a depurar l’aparell de l’Estat d’aquests elements, ha consagrat la impunitat dels crims del franquisme rebutjant derogar la Llei d’Amnistia, garant d’aquesta impunitat, i s’ha negat a retirar les condecoracions que a dia d’avui ostenten coneguts torturadors com Billy el Niño o els militars que participaren en el 23-F.

El mateix dia que es feia pública la decisió del Suprem, l’Estat Franquista es tornava a manifestar amb contundència durant el judici-farsa contra els polítics independentistes. La fiscalia prenia la paraula durant quatre hores per argumentar que allò ocorregut a l’octubre del 2017 a Catalunya, és a dir, el referèndum de l’1-O en el qual de més de 2 milions de persones van participar i que fou reprimit amb ferotgia pels cossos i forces de seguretat de l’Estat, era sense cap mena de dubte “un cop d’Estat”, com va afirmar el fiscal Javier Zaragoza. Les mateixes paraules que, fins el moment, només havien utilitzades per l’“acusació popular” que exerceix Vox.

Un dels fiscals, Jaime Moreno, va fer veritables malabarismes verbals per justificar la “violència”, quelcom indispensable per poder atribuir el càrrec de rebel·lió als dirigents del Procés: retreia als acusats que mentre públicament repetien “eslògans de civisme i pacifisme” llaçaven missatges amb terminologia “absolutament clara d’exaltació” com per exemple “No tenim por” o “l’Estat assalta les nostres institucions”.

Salta a la vista que res té a veure l’assassinat de centenars de milers que perpetraren els militars alçats amb Franco i la dictadura cruel que instauraren al final d’una guerra que ells mateixos iniciaren, amb l’intent de celebrar una votació democràtica a Catalunya. Però per a l’aparell de l’Estat del règim del 78 sí que té molt a veure; de fet, pel règim del 78, l’exercici democràtic del dret d’autodeterminació és molt més greu, ja que els responsables d’aquella cruel dictadura mai han estat asseguts en la banqueta, per a escarni de centenars de milers de víctimes.

Això és el règim del 78: Acabem amb ell!

La judicatura ha posat de manifest sense cap tipus de rubor que les lleis, els drets i tota la parafernàlia “constitucional” no són més que la forma amable sota la qual s’amaga la dictadura de la classe dominant, dels grans poders econòmics, financers, empresarials, i dels poders fàctics (alts comandaments militars, jutges i casta política), que es van beneficiar de l’existència del franquisme i dels seus crims.

Per això quan s’estudia els noms i cognoms d’aquesta plutocràcia que es va lucrar i va afermar el seu poder sota el franquisme, notem que són els mateixos que dominen la política, l’economia i l’aparell estatal del règim del 78 i que el PSOE va ser incapaç de tocar ni de molestar. Són els hereus del règim, els mateixos que van construir emporis empresarials amb treball esclau i l’explotació obrera, i que avui s’anomenen Ibex 35.

Són els que se senten amenaçats quan el poble de Catalunya s’aixeca contra el seu règim, quan les dones prenem els carrers contra les seves sentències infames que protegeixen violadors i quan a través de la mobilització i la lluita massiva desemmascarem i denunciem els pilars del seu sistema. La onada de protestes massives que hem protagonitzat en els últims anys ha provocat la ira i la frustració dels sectors més reaccionaris de la societat, que utilitzen les seves posicions en les institucions per colpejar-nos.

La millor resposta que podem donar-los és a través de l’únic llenguatge que entenen: desafiant les seves sentències, responent als seus atacs i lluitant per defensar els drets que ens estan arrabassant. Per això és el moment de cridar a la mobilització massiva contra aquesta sentència immediata aberrant: això és el que han de fer de manera immediata Podemos i els sindicats de classe, i tots els moviments socials. No n’hi ha prou amb protestar a les xarxes socials, cal sortir als carrers per enfrontar aquesta ofensiva amb l’acció massiva dels treballadors i el jovent.

Aquesta sentència és una prova de foc no només per al PSOE, que ja ha assenyalat que “acata i respecta la decisió del Suprem! També ho és, i molt seriosa, per a Pablo Iglesias. Si vol recuperar la seva credibilitat ha de deixar ja de pidolar una cartera ministerial i impulsar amb força una resposta a aquestes feixistes basant-se en les milers de víctimes del franquisme, i en la sensibilitat que tota l’esquerra social i militant té davant aquesta vergonya històrica.

Tenim la força i la determinació per aturar aquesta nova agressió. Tenim memòria i volem veritat, justícia i reparació. Volem conquerir una vida digna, per la qual tants lluitadors van donar la seva vida, van patir la persecució, la repressió i l’exili per ordre des seus pares i avis. I només això ho podem aconseguir organitzant-nos per lluitar, apuntant el seu sistema i els seus portaveus, defensant una alternativa socialista a aquest règim podrit al servei d’uns pocs. Fora el règim del 78, al servei dels franquistes i el capital! Per la transformació socialista de la societat!