Cal construir una esquerra combativa que trenqui amb la lògica del capitalisme!

Un dels aspectes més destacats d'aquestes eleccions, i que està suscitant un debat intens a les files de l'esquerra i entre milers d'activistes, són les raons dels pèssims resultats de Podem, IU i les seves diferents aliances.

És evident que el PSOE ha obtingut una clara victòria tant en les eleccions municipals com autonòmiques, agrupant el vot útil de l'esquerra en el conjunt de l'Estat, alhora que el PP segueix patint una important sagnia de vots. Ciutadans i Vox recullen una part important del retrocés del partit de Pablo Casado, encara que sense aconseguir ampliar la base electoral de la dreta. Rivera es queda molt lluny de les seves expectatives i fracassa en el seu intent de sobrepassar al PP, mentre que Vox, tot i que entra en alguns centenars d'ajuntaments i a la majoria dels parlaments autonòmics, el fa més modestament del que presagiaven les enquestes.

A les eleccions municipals, el PSOE suma 6.657.119 paperetes i 22.329 regidors, el 29,26%, un augment considerable respecte a 2015 quan va aconseguir 5.603.823 sufragis, 20.823 regidors i el 25,02%. El partit de Pedro Sánchez és el més votat en 10 de les 12 comunitats autònomes que celebraven eleccions, i passa de 2.645.818-3.286.842 vots, de 203 diputats autonòmics a 260, i del 24,52 al 29,68%, aconseguint la majoria absoluta a Extremadura i Castella-la Manxa.

Pel que fa a Podem, IU i les seves aliances el descens és molt fort: de 3.300.000 vots en les municipals i el 15% de 2015, passen a 2.288.201 i un 10% en 2019. A les eleccions autonòmiques perd 1.124.542 vots i 64 diputats dels 105 que van aconseguir el 2015. Queden fora del parlament de Cantàbria i Castella-la Manxa, a Castella i Lleó perden 9 dels 10 que tenien, a Navarra de 7 passen a 2 -després de perdre dos de cada tres votants, de 46.207 a 16.124-, a Aragó de 14 a 5, a Astúries de 9 a 4, i a Madrid se situen en última posició amb set parlamentaris davant dels 20 que obté Mas Madrid amb Errejón.

Per la seva banda el PP perd un milió de vots en les municipals, passa de 6.057.767 paperetes en 2015 a 5.058.542 el 2019, redueix el seu nombre de regidors de 22.750 a 20.325, i en percentatge de vot passa del 27,05% al 22,23%. El retrocés es compensa parcialment pel manteniment d'alcaldies com la de Màlaga, la recuperació de l'alcaldia de Madrid, Saragossa i Oviedo -gràcies al suport de Cs i Vox- i per l'opció de formar govern a la Comunitat de Madrid i Aragó, tot i passar a la primera de 48 a 30 diputats. En el cas de Galícia, el PP pateix una derrota sense pal·liatius a mans del PSOE, i no governarà cap de les capitals gallegues.

Ciutadans no aconsegueix els seus objectius. El partit de l'Ibex 35 es queda molt lluny del sorpasso somiat, tot i que serà clau per lliurar el poder al PP a Madrid, Castella i Lleó, Aragó, Múrcia i en ajuntaments emblemàtics. El seu fracàs a Barcelona és estrepitós, on el seu candidat estrella, Manuel Valls, tan sols obté 6 regidors i 99.494 vots, una pèrdua respecte a les autonòmiques de 2017 de més del 50% quan Ciutadans va obtenir 219.542 paperetes i el 23,9%. En xifres absolutes, Cs arriba a les municipals amb 1.876.906 vots, 2.788 regidors i 8,25% (al 2015 va arribar amb 1.467.663 paperetes, 1.527 regidors i el 6,55%) i en les autonòmiques es fa amb 1.435.876 paperetes, 87 diputats i un 12,39% (enfront dels 953.128 vots, 43 diputats i el 8,52% de 2015). Un resultat bastant modest en comparació amb l'horitzó que s'havien marcat.

Pel que fa a la ultradreta, Vox aconsegueix ales municipals 659.736 vots i 530 regidors, i en les autonòmiques 798.426 paperetes i 27 escons. És evident que la tendència ascendent del vot de Vox es frena amb claredat, i la part fonamental del que van aconseguir en les eleccions generals de fa un mes, quan van arrencar 2.600.000 vots al PP, torna de nou al Partit de Pablo Casado.

En total, a les eleccions municipals la dreta espanyolista (PP, Ciutadans, Vox...) aconsegueix 7.795.233 vots, 109.406 menys que el 2015, passant del 35,62% al 34,26%. A les 12 comunitats autònomes que han celebrat eleccions, el bloc espanyolista aconsegueix 4.824.778 sufragis, 338.399 més que el 2015, i passa del 41,57% al 43,57%. Per la seva banda els partits de la dreta nacionalista (Junts per Catalunya, PNB, Coalició Canària, Partit Aragonès Regionalista, Partit Regionalista de Cantàbria) arriben als 1.177.940 vots en les municipals. A les autonòmiques són 350.822 ja que no es van celebrar eleccions a Catalunya, a la Comunitat Autònoma Basca, a Galícia i el País València.

Pel que fa a les candidatures d'esquerra (incloent aquí el PSOE, Podem, IU, Més Madrid, BEC, ERC, Bildu, BNG i la CUP) els vots aconseguits en les municipals de 2019 són 10.433.804 i un 45,88%, és a dir, 2,5 milions de paperetes i 11 punts percentuals per sobre de la dreta espanyolista, repetint la tendència que ja es va produir en les eleccions generals del passat 28 d'abril. A les 12 comunitats autònomes, les candidatures d'esquerra aconsegueixen 4.763.795 vots i un 43%, el que significa en relació al bloc espanyolista 60.893 vots menys i 0,57 punts percentuals més.

Retrocés de Podem i pèrdua dels "Ajuntaments del Canvi". Culpar la gent o reconèixer els errors?

Podem retrocedeix més d'un milió de vots tant en les eleccions municipals com a les autonòmiques. La sagnia és molt considerable, ja que a més cedeix gairebé tots els anomenats "Ajuntaments del Canvi" que va conquistar el 2015.

A Madrid i Saragossa, el bloc de dretes recupera els dos ajuntaments després de les ruptures de Manuela Carmena i Errejón amb Podem i que Saragossa En Comú esclatés. A Barcelona, ​​Ada Colau queda per darrere d'ERC, perdent 20.000 vots respecte a 2015. La seva negativa a donar suport a la lluita per la república catalana i definir-se sense ambigüitat pel dret a decidir i contra la repressió de l'Estat també li ha passat factura.

En el cas de Galícia, les candidatures del canvi (Podem i en Marea) que es van fer amb les alcaldies de Corunya, Santiago de Compostel·la i Ferrol en 2015, pateixen un desastre i passen el bastó de comandament al PSOE.

Només es mantenen a l'Ajuntament de València, gràcies a la victòria ajustada de Compromís encara que Podem es queda sense representació; Zamora, on el candidat d'Esquerra Unida aconsegueix la majoria absoluta sense Podem, i Cadis, on l'alcalde Kichi, que va criticar públicament a Pablo Iglesias per la compra del seu famós xalet i ha tingut una posició molt més bel·ligerant a favor a les lluites socials de la ciutat i la província, aconsegueix 13 regidors situant-se a les portes de la majoria absoluta.

Òbviament aquests resultats representen un autèntic terratrèmol. Per això, que Pablo Iglesias es mantingués mut durant la nit electoral i es negués a donar una explicació del que ha passat, demostra fins on ha arribat en les seves actituds cesaristas. Un dirigent que va ser col·locat on és ara per una mobilització històrica, no pot actuar amb una supèrbia pròpia de la casta.

Però més enllà dels gestos, és completament vergonyós que Pablo Iglesias, igual que altres dirigents com Alberto Garzón, Ada Colau o alguns líders d’"Anticapitalistes", atribueixin aquests resultats a la "baixa consciència" de la gent, a la manca d'espai per a una "esquerra transformadora", o les escissions i ruptures que ells mateixos han alimentant amb les seves constants concessions als sectors més dretans dels que no s'han diferenciat en la pràctica. El cas de Carmena i Errejón és emblemàtic: divinitzats com els millors candidats pel mateix Iglesias, han respost als elogis amb el menyspreu i la ruptura de Podem.

Totes aquestes explicacions, buides de qualsevol tipus d'autocrítica honesta i seriosa, pretenen amagar la raó de fons d'aquesta derrota. Els "Ajuntaments del Canvi" van ser fruit de la mobilització de masses als carrers enfront de les polítiques d'austeritat, les retallades, la repressió, i en definitiva, contra la casta i el règim del 78. En aquests quatre anys, aquests governs municipals no només han estat incapaços de transformar les condicions de vida de milions de famílies treballadores que viuen als barris humils i que es van bolcar amb el seu vot, sinó que, acceptant la lògica del sistema, han continuat prostrant-se davant els grans poders econòmics que, en teoria, venien a combatre.

No han donat cap solució al gravíssim problema de l'habitatge, que fins i tot en ciutats com Madrid o Barcelona ha empitjorat. Sota el govern de Manuela Carmena o d'Ada Colau els desnonaments han continuat impunement, alhora que s'ha renunciat a impulsar cap pla massiu de construcció d'habitatge públic, amb lloguers socials assequibles, per posar-ho a disposició de les centenars de milers de treballadors i joves que ho necessiten. Les dues alcaldesses, que han demanat a la gent que "voti bonic", no han tingut cap inconvenient a inclinar el cap davant dels grans especuladors, permetent l'increment astronòmic dels lloguers o aprovant pelotazos immobiliaris com el de Madrid Nord per a major benefici de Florentino Pérez i els seus amics.

Cap "Ajuntament del Canvi" pot presentar èxits tangibles que hagin suposat una millora substancial de les condicions de les famílies treballadores. No s'ha establert una xarxa pública i gratuïta d'escoles infantils que pugui ser posada com a model, ni beques de menjador ni de llibres, ni s'ha millorat l'equipament assistencial dels barris obrers, que segueixen sense tenir espais esportius gratuïts, parcs decents, centres de gent gran dignes….

Les biblioteques públiques, els centres lúdics amb mitjans materials que proporcionin un oci alternatiu a l'embrutiment que ofereix el capitalisme, segueixen brillant per la seva absència. Sota les ordenances municipals dels "Ajuntaments del Canvi" els nostres barris s'han poblat de milers de cases d'apostes convertides en la nova "heroïna" que enganxa al jovent. En definitiva, la manca d'inversions s'ha mantingut, empitjorant la neteja i el transport de les zones obreres.

Les promeses de remunicipalització dels serveis públics privatitzats, i de creació de milers de llocs de treball dignes, han estat incomplertes i abandonades, mentre els grans monopolis s'han fet d'or amb els nostres impostos degradant la qualitat dels serveis. Manuela Carmena i Ada Colau han destacat, com a punt estrella de la seva bona gestió, la reducció del deute amb la banca, abandonant una altra de les promeses de 2015: el no pagament del deute il·legítim que van deixar els ajuntaments de la dreta.

En el cas de l'Ajuntament de Madrid, fins i tot sumant els vots de Madrid En Pie (42.000), l’haurien perdut. Carmena pateix les conseqüències del seu abandonament dels barris populars i humils, amb un descens de la mobilització electoral. Dels 15 districtes on Más Madrid ha vençut, la participació ha disminuït en 12 d'ells, precisament les zones obreres que segueixen suportant l'absència de polítiques socials i transformadores: Puente de Vallecas, -4,32%; Villaverde, -3,94%; Usera, -3,69%, Vila de Vallecas, -2,87%, Carabanchel, -2,67%, entre d'altres. En canvi, la participació ha augmentat en els districtes de renda altes, on la base social de la dreta és majoritària: Chamartín, + 2,02%; Salamanca, + l'1,76% o Retiro, + 1,75%.

En altres ciutats la situació és semblant o pitjor. El desastre de Saragossa en Comú, que perd el 40% dels seus vots, no es compensa per l'augment del PSOE. A Oviedo, on es va imposar el 2015 un "Ajuntament del Canvi", Podem i IU retrocedeixen prop del 50% en els seus vots, recuperant la dreta, i Còrdova o Alacant també passen a mans de la reacció, sense que el creixement del PSOE contraresti la caiguda de Podem.

Trencar amb la lògica del capitalisme i impulsar la mobilització. Per una esquerra combativa!

Tots els dirigents de Podem, des de Pablo Iglesias a Iñigo Errejón, no només han abandonat la mobilització social, s'han oblidat per complet de les reivindicacions rupturistes amb què la seva formació va emergir en 2015. És evident que l'han apostat tot a la política institucional, contagiant-se de tots els vicis del cretinisme parlamentari per esdevenir una opció respectable per al sistema. La seva obsessió per entrar en un govern de coalició amb el PSOE ha desdibuixat completament els seus contorns polítics fins a fer-los indistingibles de la socialdemocràcia tradicional. Però, en lloc de reconèixer això, s'acontenten amb culpar la gent i posar nota al seu "nivell de consciència".

Si es renuncia a defensar una política que s'enfronti a l'oligarquia econòmica, si es rebutja construir un partit dels treballadors i el jovent armat amb el programa del marxisme, si es simpatitza amb la burocràcia sindical i s'apuntala la seva política de pau social, si s'abandona la lluita de classes com a motor dels canvis reals, és impossible fer una política en benefici de la majoria treballadora. Com sempre hem explicat, i es veu ara amb claredat, el que no es conquista als carrers no s'aconseguirà aixecant la mà al Ple de l'Ajuntament o del Parlament. Trencar amb les pressions de la classe dominant requereix recolzar-se en el moviment de masses, en l'organització i en la lluita, amb una política socialista i de classe.

Els resultats de les eleccions municipals i autonòmiques han allunyat les expectatives de Pablo Iglesias de formar part d'un govern de coalició amb el PSOE. La mateixa nit electoral Pedro Sánchez va reclamar a Albert Rivera que acabés amb el "cordó sanitari" al PSOE i obrís l'opció de pactes en ajuntaments, autonomies i al Parlament estatal per garantir l'estabilitat, idea que va repetir dies més tard a París a Macron, soci de Rivera al Parlament europeu.

Aquest escenari demostra l’equivocació del plantejament d’Iglesias. Tot i que reconeix que no compta amb la força suficient per fer la política que vol, no deixa de pidolar una cartera de Ministre al mateix partit que ja està pensant en governar amb Ciutadans. Rivera i Arrimadas són els mateixos que, al costat de Vox i el PP, han pres la Junta d'Andalusia, la Comunitat de Madrid i centenars d'ajuntaments per governar amb una agenda salvatge de contrareformes i austeritat, aixafant els drets dels treballadors i encoratjant la repressió contra el poble de Catalunya. Quin tipus de mesures creu Pablo Iglesias que poden resultar de la seva coalició de govern amb un Pedro Sánchez que ja defensa obertament pactes amb la dreta? És que els vuit mesos de la breu legislatura del PSOE no han deixat les coses prou clares?

Precisament el que aquests resultats han assenyalat és que si Podem vol jugar un paper rellevant, ha de rectificar 180 graus seva política i deixar de ser escuder d'un PSOE que, tot i la imatge d’"esquerres" que vol projectar, es manté fidel a les regles que dicta la gran banca, la UE i l'FMI, i no va a qüestionar les polítiques d'austeritat.

Pablo Iglesias ha de deixar de mirar la moqueta, abandonar els afalacs i adulacions a les seves senyories socialdemòcrates i visitar menys les confortables sales de sessions, per reconstruir la influència de la seva organització de l'única manera possible: amb un programa de lluita i mobilització social contra les retallades, a favor de la sanitat, l'educació i les pensions públiques, per la derogació de totes les contrareformes socials imposades pel PP, i que el PSOE ha deixat intactes, i pel dret a decidir.

Les lliçons d'aquest període són clares. No podrem assaltar els cels canviant els carrers pels despatxos ministerials, o renunciant a combatre la casta assumint els plantejaments del règim del 78 i la seva Constitució. Per transformar la societat ens cal una esquerra combativa i revolucionària. No hi ha un altre camí.

Uneix-te a Esquerra Revolucionària!