Necessitem un canvi real a l'esquerra

El proper 26 de Maig se celebraran eleccions autonòmiques i municipals. Que milions de treballadors i treballadores, joves, pensionistes tanquem el pas a la dreta i l'extrema dreta amb el vot és un primer objectiu ineludible. Però també cal treure les lliçons dels anomenats Ajuntaments "del canvi", i les expectatives frustrades en la legislatura que ara acaba.

L'esclat del moviment 15-M, la batalla contra els desnonaments liderada per la PAH, les vagues generals, lluites obreres exemplars com la de la neteja viària de Madrid, Coca-Cola o les subcontractes de Telefónica; la marea groga educativa, la marea blanca de la sanitat, la Marxa de la Dignitat que va reunir un milió de persones a Madrid el 2014, o l'aixecament del barri de Gamonal, tot això es va expressar amb força en les eleccions de 2015.

El triomf de Podem i les candidatures vinculades a la lluita i als moviments socials a Madrid, Barcelona, Saragossa, la Corunya, Cadis, València i centenars de localitats més, concretava les aspiracions d'un canvi profund en les nostres condicions de vida, en la situació dels nostres barris i ciutats. Un canvi per aconseguir l'accés a habitatges públics i assequibles per a totes i tots, remunicipalitzar els serveis socials privatitzats, construir escoles infantils i establir una xarxa de transport públic digne i barat, defensant l'ocupació de qualitat i amb bons salaris.

Quin és el balanç?

No obstant això, la majoria de les promeses i compromisos anunciats per les candidatures del canvi van ser abandonades ràpidament. Quan Manuela Carmena va arribar a l'alcaldia de Madrid el deute de l'ajuntament era de 5.583 milions d'euros, en la seva major part resultat de l'obra faraònica de la M-30, i del robatori descarat dels recursos públics mitjançant els contractes signats per les administracions del PP amb empresaris i contractistes del sector. Per la seva banda, Montoro va aplicar la "regla de despesa", que impedeix a les administracions augmentar la despesa pública en aplicació de les polítiques d'austeritat i retallades dictades per la UE i els grans capitalistes.

En lloc de desafiar aquestes imposicions, Carmena va optar per complir fidelment amb les exigències del Govern del PP i dels banquers, abandonant el programa que li va donar la victòria. Els grans recursos de l'ajuntament, en lloc de ser invertits en beques de menjador i llibres per a les famílies treballadores, a la creació de desenes de milers de places d'escoles infantils, en la millora del transport públic i el seu abaratiment, en un parc d'habitatges socials per combatre l'especulació i els lloguers abusius, en la neteja dels nostres barris, en infraestructures esportives i culturals gratuïtes, a recuperar els serveis privatitzats..., tots aquests recursos es van destinar al pagament puntual d'aquest deute amb la gran banca.

Carmena, i la majoria dels regidors de Ahora Madrid, es van oblidar aviat del "no al pagament del deute il•legítim" del seu programa electoral, i ara presumeixen de ser el Govern municipal que més l'ha reduït. En realitat, aquests 2.000 milions d'euros que han pagat als bancs s'han detret d'invertir-los en favor de les famílies treballadores.

Per descomptat, Manuela Carmena apel·la al compliment de la llei, i afirma que els que no vulguin empreses i bancs no haurien de governar ajuntaments. Aquest llenguatge ens és molt familiar: és el de la cessió davant els grans poders econòmics, i el de la renúncia a la mobilització social per a aconseguir trencar el setge de ferro dels capitalistes i les seves institucions.

A la Barcelona d'Ada Colau les coses tampoc han anat a millor. El deute se segueix pagant puntualment, i hi ha una actitud gairebé obsessiva per mantenir l'equilibri pressupostari -l'any 2018 va tancar amb un superàvit de 7,7 milions d'euros. Malgrat un tímid augment de la despesa social, el deteriorament dels barris obrers de Barcelona segueix el seu curs, alimentant la desigualtat i la pobresa.

La remunicipalització dels serveis públics privatitzats va ser un altre dels punts que més ràpidament van abandonar els equips de Govern de Manuela Carmena i Ada Colau. A Madrid no només no es van remunicipalitzar els serveis de neteja sinó que la factura a pagar a les grans empreses que ho porten a terme (FCC i similars) va augmentar en 35 milions d'euros mentre el nombre de llocs de treball va descendir. Aquesta és la raó per la qual els barris obrers de Madrid segueixen en unes condicions de brutícia deplorables.

També hem vist que la fi dels desnonaments i la inversió en habitatge públic han quedat en paper mullat. A Barcelona els desnonaments arriben avui a xifres similars a les dels pitjors anys de la crisi. Milers de famílies no tenen una casa tot i que els bancs posseeixen tres milions de pisos buits a tot l'estat. Mentrestant es construiran 10.500 pisos de luxe a Madrid gràcies a l'Operació Chamartín, un regal de Carmena al poder financer i que s'allunya totalment de la política urbanística amb la qual Ahora Madrid va arribar a l'alcaldia. És aquesta política la que aplana el camí perquè la dreta recuperi les posicions perdudes el 2015.

Necessitem trencar amb la lògica del capitalisme

Si es renuncia a aplicar un programa socialista per a enfrontar a l'oligarquia econòmica, i fer-ho amb la major mobilització social, és impossible fer una política en benefici de la majoria treballadora.

La banca i les grans empreses són les que realment tenen el poder sota el sistema capitalista. El règim del 78, seguint els dictats de l'austeritat i les retallades, legislarà per beneficiar el sector financer, als especuladors i els grans monopolis que s'han folrat amb la privatització massiva dels serveis socials. I blindarà aquestes mesures per bloquejar legalment qualsevol acció en defensa de les famílies treballadores, amb el suport del PSOE i el PP com quan governaven la immensa majoria dels ajuntaments.

En aquests anys, milions de treballadors i joves hem lluitat tenaçment als carrers amb el nostre crit de combat: "Sí que es pot". Sabíem que els capitalistes oposarien una resistència aferrissada, així com els mitjans de comunicació al seu servei i els seus representants polítics. Però estàvem convençuts que era possible trencar aquesta resistència -i seguim estant-ho-, sempre que els Ajuntaments del canvi, ajudats per la immensa mobilització i el gir a l'esquerra d'amplíssimes capes de la societat, es basessin en aquesta força, l’impulsessin i l’organitzessin per defensar un autèntic programa de transformació social.

Trencant amb la seva base social, molts d'aquests dirigents ho van apostar tot al joc institucional, als tribunals de justícia i a les lleis de l'Estat capitalista; van passar del "Sí que es pot" al lamentable "no es pot governar sense les empreses", donant l'esquena a les aspiracions d’aquells que vam col•locar en els governs municipals allà on són amb la nostra lluita i el nostre vot.

Per això és fonamental aprendre de l'experiència i construir una esquerra combativa que no renunciï al seu programa i es basi en la força del moviment. Només així aconseguirem un canvi real i impedirem que la dreta torni a governar.