Ara més que mai continuem la lluita per la república!
Les eleccions del 28A han suposat una estrepitosa derrota per al bloc reaccionari. Després d’anys de nacionalisme espanyolista, una furiosa campanya contra el poble de Catalunya i el dret d’autodeterminació, reivindicació nauseabunda de la dictadura franquista i exhibició de programes econòmics neoliberals per aixafar els treballadors, la dreta surt d’aquestes eleccions molt més debilitada i amb el PP en estat de coma. No només hem tancat el pas a la dreta tradicional, també hem colpejat durament l’extrema dreta “emergent” de Vox.
A Catalunya particularment han estat unes eleccions històriques, amb la participació més alta des del 1982 (un 77,6%) i la victòria per primer cop d’un partit independentista. ERC ha obtingut 1.015.355 vots i 15 escons, 386.000 vots i 6 escons més que en 2016. Els resultats de les Eleccions 28A a Catalunya mostren una clara preponderància del vot d’esquerres, relegant el PP, Cs i Vox a la 5ª, 6ª i 7ª posició, respectivament. ERC ha guanyat a les províncies de Tarragona, Lleida i Girona, i ha estat segona força a la província de Barcelona amb només 1 escó menys que el PSC. A la ciutat de Barcelona ha estat primera força amb més de 200.000 vots i a Tarragona ha quedat en segona posició molt a prop del PSC.
ERC, PSC, En Comú Podem (ECP) i Front Republicà (FR) sumen 2.765.157 (65,4%), mentre Cs, PP i Vox 825.786 (20%). A més a més, el suport a JxCat (4ª posició, 497.000 vots i 7 escons) no equival al vot tradicional a la dreta catalanista de CDC/PDeCAT, sinó que inclou una part rellevant de vot combatiu contra l’espanyolisme de l’Estat, per la llibertat dels presos polítics i per la República catalana.
A nivell de l’Estat espanyol, el vot d’esquerres s’agrupa en el PSOE de Pedro Sánchez. Amb 7.480.755 sufragis (28,7%) i 123 escons, puja amb força respecte el 2016, quan va obtenir 5.424.709 vots (22,7%) i 85 diputats. També aconsegueix per primer cop en 25 anys la majoria absoluta en el senat.
Per la seva banda, Unides Podem retrocedeix significativament en escons i vots, passant de 71 a 42, de 5.049.734 a 3.732.929 i del 21,1% al 14,3%. No obstant, aquest retrocés ha estat menor del que pronosticaven les enquestes, mantenint un base de suport electoral prou considerable.
En total, el conjunt de l’esquerra, incloent l’esquerra nacionalista d’Euskal Herria, Catalunya i Galiza, obté 13.239.980 vots (50,8%) i 185 escons, gairebé 2 milions i 36 escons més que la suma de la dreta espanyolista (PP, Cs i Vox). El bloc reaccionari (PP, Cs, Vox i Navarra Suma) aconsegueix 11.276.920 vots, el 43,2% i 149 escons. La catàstrofe del PP és impossible d’ocultar, amb 66 escons i 4.356.023 vots, perd un 45% del seu suport electoral.
Cs, al qual la majoria d’enquestes col·locaven fa un any com a partit més votat, té 66 diputats menys que el PSOE, aconseguint 4.136.600, 57 diputats i el 15,86% dels vots. De la mateixa manera ocorre amb les expectatives frustrades de l’ultradreta. Les enquestes parlaven d’una irrupció espectacular. Vox aconsegueix 2.677.173 vots, 24 diputats i el 10,26%. Això significa únicament una part del vot tradicional del PP. La “España una, grande y libre” ha sortit molt mal parada.
Lliçons de la lluita de classes
És impossible separar aquests resultats de la dinàmica de la lluita de classes dels últims anys. Davant dels escèptics que pontifiquen sobre la suposada debilitat de la classe treballadora, la “força” de la dreta, la “baixa consciència” i la “confusió ideològica”... aquestes eleccions mostren un quadre completament diferent.
Tot i les polítiques des dirigents del PSOE, que en vuit mesos al capdavant del govern van respondre a la lluita del poble de Catalunya per la república mantenint els presos polítics a la presó i negant-se a acceptar el dret d’autodeterminació, van ser incapaços de desmuntar les contrareformes socials el PP, revertir les retallades o posar fi a l’agenda d’austeritat, els treballs precaris, baixos salaris, o els desnonaments. Tot i el gir cap a posicions socialdemòcrates i institucionals, i l’abandonament de la lluita als carrers per part de la direcció de Podem. Tot i que l’esquerra parlamentària espanyola s’ha plegat al règim del 78, aplanant el camí al nacionalisme espanyolista i renunciant al dret a decidir, la classe obrera i el jovent de forma massiva, i amplis sectors de les capes mitjanes empobrides també, han decidit manifestar a les urnes la seva ferma oposició a que el bloc reaccionari pogués governar.
Aquestes eleccions -com la moció de censura de juny de 2018- han estat precedides per grans mobilitzacions que van desbordar la pau social que les burocràcies dels sindicats i de l’esquerra reformista pretenien imposar. La vaga general feminista del 8 de març, les manifestacions multitudinàries dels pensionistes, les mobilitzacions de masses a Catalunya contra la repressió, per la llibertat dels presos polítics i exigint que es porti a terme la república. O les que han omplert els carrers de Nafarroa en solidaritat amb els joves d’Altsasu. I moltes altres lluites, com les impulsades pel Sindicat d’Estudiants en defensa de l’educació pública, pel dret a decidir o contra el canvi climàtic, o diferents vagues i mobilitzacions obreres com les d’Alcoa i el taxi.
El bloc reaccionari acariciava el poder fa pocs mesos. Les eleccions andaluses els van omplir de confiança, especialment a Vox, que va veure com el seu discurs feixista, racista i masclista trobava eco en l’oligarquia terratinent, sectors de capes mitjanes enverinades per l’espanyolisme i sectors endarrerits i desmobilitzats de treballadors. Però la memòria històrica no s’ha perdut, com tampoc el record dels governs del PP i la seva estela de brutals retallades socials, atacs als drets democràtics, el fang de la corrupció o el seu neofranquisme orgànic, que el van mimetitzar a Vox en la campanya electoral. Aquestes eleccions també han despullat la mentida de presentar a Vox com a “formació antisistema”. Vox defensa l’ordre capitalista i la tradició reaccionària de la burgesia espanyola, el seu aparell de l’Estat i les seves tendències totalitàries. Els treballadors ho saben i han actuat en conseqüència.
Catalunya: La dreta espanyolista escombrada i victòria històrica de l’independentisme
La victòria d’ERC a Catalunya reflecteix conclusions polítiques molt avançades. Tot i que els dirigents d’ERC no han parlat d’aplicar el mandat de l’1-O de forma immediata i construir a curt termini la República catalana i han centrat el seu discurs en la necessitat del “diàleg amb la participació de totes les postures polítiques”, el vot a ERC no reflecteix una “moderació” del moviment d’alliberament nacional a Catalunya, sinó tot el contrari.
ERC obté grans resultats fins i tot en zones obreres que tradicionalment han optat majoritàriament pel PSC o per ECP en l’últim període. En aquesta campanya els dirigents d’ERC han atacat contundentment l’extrema dreta i assenyalat la importància de barrar-li el pas a les urnes. Això ha fet que al voltant d’ERC s’hagi agrupat bona part del “vot útil” de l’independentisme combatiu, així com un vot de treballadors i treballadores que han volgut colpejar amb força l’Estat espanyol i la seva repressió, la Monarquia i el Règim del 78.
La il·lusió generada per FR en molts activistes independentistes d’esquerres, recollint 18.000 avals en 10 dies per poder-se presentar a les eleccions, expressen també la gran simpatia que ha generat una candidatura compromesa explícitament amb el mandat de l’1-O. Tot i així, l’argument dels dirigents de FR de “ERC és el vot útil contra l’extrema dreta i nosaltres som el vot útil per complir amb el mandat de l’1-O”, oposant ambdues qüestions, centrant el discurs en què només farien president a Pedro Sánchez si permet el dret d’autodeterminació i en la pràctica deixant en segon pla la voluntat majoritària de la gent d’aturar Vox a les urnes, juntament amb l’absència d’una estratègia clara i independent de JxCat o ERC per avançar cap a la República catalana, ha portat a la formació a no obtenir cap escó. Això confirma un cop més la necessitat d’impulsar un front únic de l’esquerra que lluita per la república catalana, amb un programa revolucionari en favor de la majoria social, que vinculi la defensa de la república catalana amb la lluita contra les retallades i l’austeritat.
El PSC guanya més de 400.000 vots en aquestes eleccions respecte el 2016. A més de beneficiar-se del vot útil com a nivell estatal, una part de treballadors/es que veuen amb desconfiança el Procés degut al paper dirigent de la dreta catalanista del PDeCAT, inclosa una bona part de votants que van ser manipulats en les eleccions del 21D per la campanya de la por i la demagògia i les falses promeses de Cs, han optat ara pel PSC/PSOE davant de la postura cada cop més nítidament guerracivilista d’Albert Rivera i Inés Arrimadas. Així, el vot al PSC no és un vot pro155, sinó que es tracta d’un vot tradicional de sectors d’esquerres contra l’extrema dreta i també contra les seves polítiques vers els drets democràtics del poble de Catalunya.
Per altra banda, la caiguda d’ECP de 233.971 vots i 5 escons té a veure amb la dinàmica general de Podem de conversió en la socialdemocràcia clàssica, la gestió al capdavant de l’Ajuntament de Barcelona i la seva negativa a defensar amb claredat el dret d'autodeterminació donant suport a la lluita per la república catalana.
La derrota de la dreta espanyolista és especialment flagrant a Catalunya. El PP pateix una forta estrebada, perdent més de 260.000 vots i 5 escons (quedant-se només amb 1). Aquests vots se’n van majoritàriament a Cs- que puja 98.500, però es queda amb els mateixos 5 escons que ja tenia- i a Vox- que entra amb 148.000 vots i 1 escó-. És especialment important assenyalar que Cs perd 612.000 vots (un 13,7%) respecte les Eleccions al Parlament del 21D del 2017, arran de l’enduriment del seu llenguatge reaccionari, el seu pacte amb el PP i Vox a Andalusia i l’oferiment descarat de pactar amb el PP de Casado.
La contradicció del govern del PSOE
Pedro Sánchez té obertes totes les opcions per formar govern i comptar amb una majoria parlamentària que el recolzi. Des de l’Ibex 35, la CEOE, la UE i els grans especuladors internacionals, hi haurà pressions perquè pacti amb Cs, però seria un suïcidi polític. Un govern d’aquest tipus aplicaria un programa econòmic neoliberal dur i en la qüestió nacional estaria pres de contradiccions insolubles, enfrontant una àmplia contestació. Sánchez disposa d’un crèdit més gran que fa un any. Però el crèdit, en una situació tan volàtil i polaritzada, pot desaparèixer ràpidament. La possibilitat d’un pacte amb Podem està sobre la taula. Podria adoptar diferents formes: govern de coalició, pacte de legislatura, acords puntuals en el Parlament... Pablo Iglesias ha mostrat la seva disposició a entrar en el govern i pagar el preu que sigui necessari. Però no és clar que l’aparell del PSOE vulgui afegir-lo. Un govern monocolor del PSOE amb suport de Podem i pactes puntuals amb PNB- fins i tot Bildu i ERC- és una altra possibilitat.
En qualsevol cas, el govern del PSOE enfrontarà grans desafiaments. En el terreny polític, gestionar la sentència del judici-farsa de l’1-O i enfrontar-se a un moviment de masses que avui és més fort i que no renunciarà a l’autodeterminació i la república. En el terreny social i econòmic, les pressions de la patronal, la banca i la UE per accelerar les contrareformes en un horitzó recessiu.
Sánchez vol estabilitat política, però no la tindrà. Serà durament assetjat per la dreta. La base social d’esquerres que l’ha fet guanyar les eleccions li donarà inicialment un termini per veure com respon a les seves reivindicacions, però no li ha estès cap xec en blanc. El resultat electoral ha deixat clar que no volem el PP, Cs i Vox a La Moncloa, però tampoc més retallades, desigualtat i pobresa.
No és possible governar per a dos amos. O amb els capitalistes, la banca, els grans poders fàctics, el sostén del règim del 78, o amb els treballadors i les seves famílies, els aturats, el jovent que pateix la falta d’un present digne, els pensionistes, el poble de Catalunya que lluita per la república i el seu dret legítim a decidir, les dones colpejades per la desigualtat i la violència, els oprimits i explotats aixecant un programa socialista per transformar la societat.
Els canvis socials profunds només s’aconsegueixen mitjançant la confrontació amb els grans poders econòmics i polítics, l’organització i la lluita. Hem derrotat la dreta a les urnes. Hem de continuar amb la mobilització massiva i construir una esquerra combativa, amb fortes arrels en el moviment obrer i els sindicats de classe, en els centres d’estudi i en els moviments socials, que porti fins a la victòria la lluita per una república catalana socialista dels treballadors/es i el poble.
És l’hora de la lluita i l’organització!
Uneix-te a Esquerra Revolucionària!
