Les cases d'apostes esportives i els salons de joc han passat a ser part habitual del paisatge urbà de tot l'Estat, i amb això la ludopatia ha experimentat un dramàtic creixement en els barris i pobles més humils, convertint-se en una de les grans xacres a les que es veuen exposades les famílies treballadores i el jovent.
Prenguem com a exemple la Comunitat de Madrid (CAM). El sector del joc està en plena expansió, i les dades no deixen lloc a dubtes. Les cases d'apostes han passat de 47 a 190 entre 2013 i 2017, un increment del 304% al qual cal sumar les sales de jocs, que en aquest mateix període es van incrementar un 63%, passant de 257 a 416. Però el més sagnant és que aquests establiments s'han multiplicat en els districtes més pobres de la capital, un 141% des de 2014 enfront del 40% a la capital en el seu conjunt (El Confidencial, 2018.02.06). Els districtes de La Latina, Usera i Puente de Vallecas concentren la major proliferació de sales de joc, amb gairebé 50 nous salons. Aquests districtes, en els quals les famílies treballadores són majoria, tenen també en comú que el percentatge de veïns amb rendes inferiors a 25.000 euros a l'any supera en els tres casos el 60%. Contrasta poderosament amb les rendes dels únics districtes en què s'han tancat locals de jocs d'atzar: Chamberí, Salamanca i Centre, on els veïns que no arriben als 25.000 euros anuals no arriben al 10%.
Un negoci molt suculent a costa de la nostra vida
L'orientació a les zones més pobres d'aquest lucratiu negoci no és innocent. Aquí es troba la gent més vulnerable de caure en el joc compulsiu, l'alcoholisme i l'abús d'altres substàncies; totes elles addiccions que en moltes ocasions van de la mà. Són els problemes econòmics i l'impacte que la crisi ha tingut en els nostres barris, lacerats per l'atur, la precarietat i les retallades, el veritable combustible de la ludopatia. Davant l'absència de recursos socials per a rescatar les persones de la seva situació de pobresa, i la manca d'alternatives d'un oci cultural i esportiu sa, el joc es converteix en una de les vies d'escapament dels problemes quotidians dels més castigats per la situació econòmica, social i laboral.
Segons la Direcció General d'Ordenació del Joc, òrgan dependent del Ministeri d'Hisenda, van ser problemes econòmics previs el detonant de l'addicció en el 45% dels jugadors patològics. La il·lusió de guanyar diners ràpid pressionats per la pobresa, el fàcil accés al joc en línia (al juliol de 2018 aquestes apostes havien augmentat un 27% respecte l'any anterior) i les multimilionàries campanyes publicitàries amb personatges famosos i triomfadors, actuen d'enganxament.
A costa dels més desprotegits davant de la crisi, els empresaris del sector no han deixat de lucrar-se. Segons l'Anuari del Joc a Espanya 2016/17, només al 2016 les cases de joc van moure gairebé 40.000 milions d'euros, un 10% més que l'any anterior. El Baròmetre dels Salons de Joc 2018 indica que el 69,7% d'aquests empresaris preveia obrir nous locals i un 63,3% té en els seus plans contractar nou personal. Això ha estat la causa directa que, per exemple, en els últims cinc anys s'hagi incrementat un 320% -fins arribar a 17.735 persones- el nombre de madrilenys registrats voluntàriament en les llistes de no admesos a bingos, sales d'apostes i casinos (El Confidencial, 11/09/18). Si tenim en compte que les persones que de forma voluntària restringeixen el seu accés a aquests locals són una ínfima minoria dels malalts de ludopatia, podem entendre les enormes dimensions del problema.
Les facilitats per els empresaris del sector són tan grans que avui podem trobar aquests locals fins i tot en les proximitats de centres d'atenció a la ludopatia i escoles. El País del 12 d'octubre passat informava que un de cada quatre instituts de batxillerat o FP a Madrid es troba a menys de 150 metres d'una sala de jocs. No és casualitat que cada vegada hi hagi més menors de 25 anys, majoritàriament estudiants i joves en precari, enganxats al joc. De fet, els experts avisen que les cases d'apostes s'estan convertint en el nou lloc d'oci per a ells. Una mostra més de que el sistema capitalista només ens ofereix un oci embrutidor i destructiu als joves amb menys recursos.
Les administracions protegeixen el joc
Lluny de ser un dic contra la ludopatia, ni els ajuntaments ni les comunitats autònomes posen fre a l'expansió d'aquest negoci. No només pels 1.094 milions d'euros que va generar en recaptació a nivell estatal. És evident que el lobby del joc té eines de tot tipus per fer que les administracions anteposin els seus interessos a acabar amb la xacra del joc.
No és estrany que el Govern del PP de la CAM es resisteixi amb ungles i dents a evitar qualsevol mesura, per petita que sigui, que restringeixi l'obertura de cases d'apostes. Davant la pressió social, i curiosament amb intenció d'aprovar-lo just abans de les eleccions, Ángel Garrido, president de la CAM, ha anunciat un nou decret per evitar l'accés dels menors -mesura totalment insuficient, que a més els establiments passen per alt- , fixar una distància mínima respecte als centres educatius i en una ostentació de cinisme insultant planteja que es destinarà el 0,7% de la recaptació a polítiques de prevenció i tractament de la ludopatia.
La Proposició No de Llei (PNL), no vinculant, proposada per Podemos a finals de 2018 a l'Assemblea de la Comunitat de Madrid és absolutament insuficient. Amb ella es limitava a suplicar que s'augmenti la distància entre cases d'apostes i els centres educatius, sense denunciar els beneficiaris d'aquest negoci -que, com el de la droga i altres, sempre troba les seves víctimes entre les famílies treballadores- i molt menys impulsar la mobilització als barris i a nivell general exigint oci sa i assequible.
Per la seva banda el govern municipal de Manuela Carmena, no ha anat molt més enllà. Les mesures adoptades per l'Ajuntament madrileny s'han limitat a modificar la normativa sobre els cartells d'anunci de les cases d'apostes (lluminosos o no), per fer-los menys cridaners i que els seus reclams no siguin enganyosos.
Per un oci sa per al jovent
El que realment necessitem són barris lliures del joc i les apostes, i la seva substitució per centres esportius i culturals municipals i gratuïts que ofereixin un oci sa per al jovent i els treballadors; la rehabilitació de parcs i jardins, pistes de futbol, bàsquet, tennis, espais per a clubs de teatre, d'escriptura, sales d'assaig de música, cinemes i teatres a preus assequibles, etc.
Qualsevol política per acabar amb el joc ha d'estar íntimament relacionada amb una política anticapitalista que tombi l'austeritat i la precarietat laboral, només així es podran realitzar les inversions que els nostres barris necessiten cada dia amb més urgència. I aquesta política no pot dur-se a terme amb interpel•lacions i discursos en l'àmbit parlamentari, sinó que ha de ser impulsada amb la mobilització social, assenyalant les cases d'apostes, expulsant i posant en evidència com l'Estat capitalista afavoreix un negoci que s'enfonsa en la degradació i la misèria als més vulnerables.
