La legislatura de Pedro Sánchez ha finalitzat. Un govern format fa tan sols vuit mesos, després del triomf de la moció de censura, s’ha estavellat contra el vot en negatiu als pressupostos generals. Més enllà de l’aritmètica parlamentària, el que reflecteix l’avançament electoral és la completa inestabilitat que corroeix el règim del 78 i la gran polarització política que s’ha instal·lat a la societat.

Les eleccions del 28 d’abril seran transcendentals i això es nota a l’ambient. Després del que s’ha esdevingut als comicis andalusos, l’amenaça d’un govern reaccionari encapçalat per PP i Cs, i sostingut parlamentàriament per la ultradreta de Vox, està impactant la consciència de milions de treballadors, treballadores i del jovent.

Un graó feble del capitalisme

Malgrat els intents constants per insuflar confiança en el sistema polític, les tensions derivades de la lluita de classes ho ha fet impossible. La convulsió oberta pel moviment de masses a favor de l’autodeterminació i la república a Catalunya, l’ascens de l’extrema dreta– encoratjada per l’ofensiva espanyolista i la crisi del PP–, i una mobilització que es manté tot desafiant els esforços de la burocràcia sindical i la socialdemocràcia per desactivar-la, són les expressions d’aquest nou període.

Però aquests fenòmens no sorgeixen de forma casual. Vénen donats per la greu crisi del capitalisme espanyol i per una catàstrofe social que continua aprofundint-se. Les dades són esfereïdores: més del 90% dels contractes signats enguany són temporals i 9 milions d’assalariats guanyen menys de 800 euros mensuals, xifra que es redueix a una mitjana de 600 entre el jovent de menys de 25 anys que treballa. L’atur afecta a més de 3,5 milions de persones, i el 26,6% de la població– 12,4 milions– viu en risc de pobresa. En aquestes condicions es fa impossible l’estabilitat política.

No són pocs els polítics burgesos, de dretes i socialdemòcrates, que enyoren els anys de la Transició. No és estrany, doncs la capitulació de les direccions de l’esquerra (PCE i PSOE) va permetre establir una peculiar “democràcia burgesa” que va deixar intacte l’aparell de l’Estat franquista i els seus crims. El reflux del moviment de masses i el boom econòmic de finals dels anys vuitanta i la dècada dels noranta, juntament amb els quantiosos ajuts obtinguts de la UE, van aconseguir estabilitzar l’alternança al govern entre la socialdemocràcia i la dreta per mitjà de legislatures més o menys perdurables.

La situació present té molt poc a veure amb aquells anys. Després de la gran recessió de 2008, l’ofensiva salvatge contra els drets econòmics i laborals de la classe obrera, el desmantellament de l’estat del benestar, les cruels retallades a la dependència, l’educació i la sanitat públiques, o la manca d’horitzó per al jovent, han creat un escenari explosiu.

D’aquest canvi profund en la situació objectiva va emergir una rebel·lió social sense precedents des dels anys setanta: vagues generals, moviments de masses com ara la Marea Verda i Blanca, les Marxes per la Dignitat, Gamonal, les grans vagues estudiantils, les mobilitzacions multitudinàries per a l’autodeterminació i la República Catalana... I en l’esfera política les conseqüències van ser també de gran abast, començant per la irrupció de Podem.

La moció de censura

Pedro Sánchez va guanyar la moció de censura gràcies a aquest clima de mobilització que al 2018 va tornar a adquirir grans dimensions. La gran vaga general feminista del 8 de març, comptant amb milions als carrers, les multitudinàries manifestacions de la Marea Pensionista, la continuïtat de les protestes massives a Catalunya tot desafiant el 155 i la repressió, o les jornades de lluita a Nafarroa per la llibertat dels joves d’Altsasu, amb més de 100.000 persones omplint Iruñea el 14 d’abril, marcaven el to d’una onada ascendent.

L’escandalosa sentència del judici de la Manada va suposar una altra fita important. Quan es va conèixer el 26 d’abril, centenars de milers de dones, treballadores i joves vam tornar a ocupar els carrers de forma espontània. El 10 de maig, més d’un milió de joves van fer vaga eductiva contra aquesta sentència infame i més de 100.000 es van manifestar convocats per Lliures i Combatives i el Sindicat d’Estudiants. I a tot això hem d’afegir nombroses mobilitzacions i lluites sectorials que van involucrar a desenes de milers a diversos territoris.

Durant les setmanes prèvies a la votació de la moció de censura es respirava un ambient semblant al del 15M; la Confederación Intersindical Galega (CIG) va cridar a la vaga general per al 19 de juliol a Galiza, i fins i tot els aparells sindicals de CCOO i UGT especulaven obertament amb la possibilitat d’una vaga general.

El triomf de la moció de censura no es va produir per la sentencia judicial del cas Gürtel–aquesta no va fer res més que precipitar la situació–, no va ser fruit d’un guió preestablert per la burgesia i l’aparell de l’Estat. No. El caos institucional i els volàtils posicionaments que van convertir l’escena parlamentària en un vodevil durant diversos dies van ser la viva expressió de l’ambient abans descrit. La lluita de classes va determinar l’èxit parlamentari de Pedro Sánchez.

Polarització creixent

La convocatòria anticipada d’eleccions suposarà una nova escalada en la polarització política. La disjuntiva entre un govern del bloc reaccionari de PP, Cs i Vox o una possible coalició entre PSOE i Podem, amb el recolzament al Parlament del nacionalisme català i basc, fan tornar la mirada inevitablement envers els esdeveniments dels anys trenta del passat segle.

Els intents per a rebaixar la crispació política han fet fallida, i els vells dimonis han tornat a fer acte de presència: al llenguatge, als gestos i al programa de PP, Cs i Vox. La ridícula propaganda de la socialdemocràcia de que vivim en un “Estat democràtic i de dret” no pot camuflar l’ADN franquista de la dreta i les tares reaccionàries que marquen l’actuació d’un aparell de l’Estat hereu de la dictadura.

A les eleccions andaluses vam veure els efectes desmobilitzadors de la política continuista amb les retallades i l’austeritat del PSOE, les seves promeses incomplides i la seva acceptació de la lògica del capitalisme. Però la patacada no va ser només de Susana Díaz, també Units Podem va patir una forta hemorràgia. L’afany d’arribar al govern a qualsevol preu, abandonant la confrontació amb el sistema i la mobilització, ha desdibuixat les diferències que podien existir entre el PSOE de Pedro Sánchez i l’actual Podem. La política institucional sense cap altre horitzó més enllà d’aconseguir algunes engrunes de la taula dels poderosos no té res a veure amb el discurs original d’escombrar la casta i el règim del 78.

Derrotar el bloc reaccionari als carrers i a les urnes

Però els esdeveniments a Andalusia i l’ascens de Vox han recordat a amplis sectors de la classe obrera i el jovent que allò que s’ha vist a altres d’Europa es pot repetir aquí. Per a milers de famílies treballadores la pregunta és molt concreta: podem permetre que la dreta s’alci amb el triomf?

Existeixen factors poderosos per pensar que el pròxim 28 d’abril– a diferència del que ha passat a Andalusia– la mobilització de l’esquerra es faci visible amb força. Si aquesta hipòtesi es materialitza, la recuperació electoral del PSOE agrupant el “vot útil” és molt probable no només entre amplis sectors de la classe treballadora, sinó també entre el jovent. Tenint en compte a més la crisi que travessa Podem, una part gens menyspreable dels seus vots poden retornar a la socialdemocràcia tradicional.

Es donen altres factors que poden reforçar aquesta previsió. Pedro Sánchez no té la imatge entre les masses de Felipe González, ni apareix com un dirigent fusionat amb el més ranci de la oligarquia. Els durs atacs que ha rebut en les darreres setmanes per part de la dreta, com a cap d’un suposat Front Popular (pel seu pacte amb els “comunistes” de Podem), l’han dotat d’una credibilitat entre sectors de la classe obrera molt més gran del que es mereix. I això ho sap molt bé Pedro Sánchez, que va començar la seva campanya a França homenatjant Antonio Machado i Manuel Azaña, i als centenars de milers de republicans que van patir els tortuosos anys de l’exili.

Quelcom semblant succeeix respecte la seva posició sobre Catalunya: tot i que va recolzar l’aplicació del 155, mantenint-se ferm en el rebuig al dret d’autodeterminació i defensant la miserable actuació de la Fiscalia contra els dirigents independentistes empresonats i jutjats, la dreta ha considerat Sánchez el majordom del “separatisme” i un “traïdor a la pàtria”. ¿No hi grans similituds entre la histèria política de la reacció al 2019 amb el seu comportament als anys trenta?

Els mitjans de comunicació burgesos amaguen conscientment la greu crisi que afecta a la dreta. Un PP desesperat davant l’ascens de VOX ha portat Casado cap a un discurs delirant, extremadament dretà i guerracivilista. També ha descol·locat Ciutadans: Albert Rivera està veient com les seves expectatives minven, i cap enquesta pronostica que superi el PP. La maniobra d’incloure Inés Arrimadas a les llistes mostra el seu nerviosisme. La Llei d’Hont en aquesta ocasió pot perjudicar a una dreta dividida.

Els esdeveniments indiquen que la correlació de forces al carrer és molt més favorable per a la classe obrera que per a la reacció. El fracàs de la manifestació espanyolista a Colón (Madrid) del passat 10 de febrer, contrasta amb les mobilitzacions multitudinàries que els pensionistes continuen organitzant a tots els territoris, les protestes massives en defensa de la sanitat pública a Galícia, Valladolid i Terol, la gran vaga del taxi a Madrid, les manifestacions massives a Catalunya contra el judici farsa del Suprem, o el que serà sens dubte una nova jornada històrica de vaga general feminista el pròxim 8 de març. I aquesta és una raó de pes per a preveure una important mobilització electoral de l’esquerra.

Les diferents opcions que poden obrir-se després d’unes eleccions tan polaritzades i renyides només aprofundiran la dinàmica actual. En el cas de que els resultats puguin fer viable una coalició governamental PSOE-Podem, amb el suport dels nacionalistes catalans i bascos, les lluites socials creixents incrementarien la seva pressió. No hi haurà un xec en blanc per aquest govern, ans el contrari: l’exigència de mesures concretes per acabar amb les retallades i l’austeritat serà clamorosa.

Una altra possibilitat que ja es va intentar a la primavera del 2016, i que va fracassar, és la d’un pacte entre PSOE i Cs, que hauria d’aconseguir suports externs per assegurar-se una majoria parlamentària. Aquesta sortida suposaria un gran desgast polític per a Pedro Sánchez i cap garantia d’estabilitat. Els seus efectes envers la lluita de classes també serien convulsos, tenint en compte el tipus de mesures neoliberals que aplicaria un govern d’aquesta índole. Però és evident que l’aparell del PSOE, i al seu darrere la burgesia, vol deixar oberta aquesta opció, malgrat que la inèrcia de Cs cap a posicions cada vegada més reaccionàries ho fa difícil.

Si després del 28 d’abril l’escenari és el d’una victòria del bloc de la dreta, el desenvolupament dels esdeveniments pot ser fins i tot més explosiu. El triomf de la reacció podria provocar, amb un temps necessari de recuperació després de l’impacte dels resultats, l’enduriment de la resposta de les masses i una important radicalització política de la classe obrera i el jovent. En aquest sentit, ens podem trobar amb alguns elements similars als que es va produir durant el bienni negre encapçalat per la CEDA (1933-1935).

Des d’Esquerra Revolucionària contribuirem amb totes les nostres forces a la derrota del bloc reaccionari que representen PP, Cs i Vox, sense que això impliqui rentar la cara ni fer seguidisme de Pedro Sánchez i un PSOE que accepta la lògica del sistema sense dir ni piu, i que ha estat incapaç en aquests vuit mesos de revertir les contrareformes del PP i enfrontar l’espiral repressiva d’un aparell de l’Estat franquista cada vegada més envalentit.

Alhora, es fa necessari entendre que l’actual crisi de Podem, ideològica i de projecte polític, subratlla una idea central: amb votar no hi ha prou. Per derrotar la dreta a les urnes i defensar els interessos dels treballadors, el jovent i tots els que patim les conseqüències dramàtiques de la crisi capitalista i les retallades, es necessita continuar amb la mobilització massiva als carrers i construir una esquerra de combat, fortament arrelada en el moviment obrer i els sindicats de classe, als centres d’estudi i en els moviment socials.

Aquesta és l’alternativa de que defensem des d’Esquerra revolucionària: un programa de ruptura amb el capitalisme, per la nacionalització de la banca i els grans monopolis, per al dret d’autodeterminació i la república socialista.

No hi ha temps a perdre!

Per derrotar la dreta a les urnes i als carrers, uneix-te a Esquerra Revolucionària!