Per aconseguir aquesta meta la dreta nacionalista va apostar a fons per la utilització demagògica dels sentiments nacionals i democràtics del poble català, demanant el recolzament per convocar una ambigua consulta que portaria a Catalunya a constituir-se en un “estat propi”. Pensaven que, desviant l'atenció de la seva descarada aliança amb el PP en la seva ofensiva antisocial i donant-li a les eleccions un caràcter plebiscitari; centrant tot el seu discurs en la qüestió nacional i aprofitant-se de la profunda crisi de credibilitat de la socialdemocràcia, arribarien sense dificultat a la majoria absoluta, amb l'avantatge afegit que una victòria electoral aclaparant també els situaria en una posició de més força en la pugna pel repartiment pressupostari que manté CiU amb el govern del PP. A la vista d'aquests objectius, és evident que les eleccions del 25-N han suposat un estrepitós fracàs per a Artur Mas i CiU.
La mobilització de masses passa factura a la burgesia nacionalista
En comptes de constituir una demostració de força de CiU, aquestes eleccions posen en relleu la tremenda debilitat del principal partit de la burgesia catalana, que ara haurà de continuar la seva política de retallades (que s'estima en 4.000 milions als pressupostos del 2013) i afrontar una mobilització social cada vegada més radicalitzada amb un govern molt més feble.
Malgrat l’important augment de la participació respecte a les autonòmiques del 2010 (en prop d'11 punts, un 69,5%, la més alta en unes eleccions autonòmiques a Catalunya), CiU perd 90.000 vots i 8 punts percentuals, que es tradueixen en dotze escons menys. Quant a aquesta reculada de CiU és interessant assenyalar que és més acusat a les grans zones urbanes, on el seu avanç havia estat més recent, i on es concentren sectors socials molt afectats per la crisi i pel clima de polarització social i de mobilització que, malgrat tots els intents de CiU per eliminar-ho o minimitzar-ho, ha estat molt present en la campanya.
La massiva vaga de 72 d'hores d'estudiants del 16, 17 i 18 d'octubre convocada pel Sindicat d’Estudiants i, sobretot, la vaga general impressionant del 14-N, amb més d'un milió dos-cents mil manifestants en tota Catalunya, en 16 marxes organitzades, i dos milions de treballadors secundant l'atur, no van ser miratges, van ser accions que van tenir una àmplia repercussió social. És evident, per tant, que un segment de la base social de CiU, de capes mitjanes afectades per la crisi i descontentes per les retallades, i que veuen el caràcter calculador i poc fiable de la maniobra “independentista” de Mas, han decidit votar en aquesta ocasió a Esquerra Republicana de Catalunya.
Aquest ascens de la lluita de classes s'ha reflectit en les eleccions d'altres maneres també. En l'anomenat camp del vot nacionalista, les formacions que més avancen són ERC i les CUP. La primera més que duplica els seus escons, passa d'11 a 21, mentre que les Candidatures d'Unitat Popular (CUP), l'esquerra independentista, irromp al Parlament amb tres escons i més de 100.000 vots. En el cas d'ICV-EUiA, obté els seus millors resultats, passant de 10 a 13. Comparats els vots entre esquerra i dreta, sí sumem els aconseguits per ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP, l'esquerra puja en aquestes eleccions a un 41,48% des del 32,75% obtingut el 2010, més de 8 punts. Mentre, la suma de vots de dretes (CiU, PP i Ciutadans) descendeix d'un 54,19% en 2010 a un 51,25%. Si descomptem a Ciutadans, partit polític demagògic i populista que va combinar en la campanya un nacionalisme espanyolista recalcitrant amb un rebuig a les retallades i al domini financer, la caiguda de CiU i PP és encara més important: del 50,80% de vots en 2010, passen ara al 43,67%, un descens de més de 7 punts.
L'ascens d'ERC
En les seves primeres compareixences públiques, Mas ha fet una desesperada crida a ERC per formar una coalició de govern o un pacte parlamentari estable, assenyalant amb molta cara dura i cinisme que una aliança per avançar en la senda “sobiranista” portava necessàriament aparellat el recolzament a la seva política de retallades. ERC s'ha beneficiat de la polarització en línies nacionals, però també pel rebuig social majúscul a les retallades. És la força que més puja, 277.000 vots, i per nombre de seients se situa com a segona força en el Parlament. Si del que es tractava era d'avançar cap a l'autodeterminació, molts sectors de les capes mitjanes han optat per donar l'esquena a CiU i votar a ERC, que a més és percebut com una opció més d'esquerres, a pesar que Oriol Junqueras s'ha destacat per moderar el discurs d'ERC fins a fer-ho pràcticament indistinguible al de CiU en molts aspectes centrals. No obstant això, si ERC decideix fer-se còmplice de CiU en la seva política d'atacs a la sanitat i a l'educació, perdria ràpidament una part important del seu suport i s'enfrontaria a una forta crisi i inestabilitat interna.
La crisi de la socialdemocràcia
El PSC ha sofert una nova reculada, obtenint el pitjor resultat electoral des de la caiguda de la dictadura. La crisi de la socialdemocràcia sembla no tocar fons: després de la forta caiguda el 2010, ara ha perdut uns 60 mil vots més, vuit escons i a Barcelona capital passen a ser la quarta força. És evident que milers de vots del PSC han marxat a ICV-EUiA, i que no han aconseguit atreure a les capes més joves que s'han concentrat en ERC i en les CUP. No obstant això, malgrat tot, ha aconseguit conservar 575.000 vots (en nombre de vots continua sent la segona força per davant d'ERC), sobretot en el cinturó vermell de Barcelona, demostrant les reserves socials amb les quals encara compta.
El PSC és el màxim exponent de la fallida del reformisme socialdemòcrata. El seu discurs sobre el “federalisme”, portat pels pèls, ha estat percebut per milions de treballadors i joves com una forma d’ocultar la seva falta d'alternatives. El descrèdit dels dirigents del PSC té una doble font: la seva incapacitat de fer una defensa conseqüent dels drets democràtics, incloent el dret a l'autodeterminació, contrarestant així la demagògia de CiU; i la seva renúncia a una política d'esquerres genuïna enfront de la crisi capitalista i a les retallades que ells mateixos van començar a practicar des del tripartit o amb el govern de Zapatero.
No falten sectors dins del PSC que, “per sentit de responsabilitat”, estan disposats a donar estabilitat a un futur govern de CiU. De fet, en l'anterior legislatura, el PSC va fer un pacte escrit amb CiU per facilitar la investidura de Mas i el seu govern. Si el PSC opta de nou per facilitar les coses als representants de la burgesia catalana, l'abisme que separa als “socialistes” de la seva base social es farà encara major.
Avanç d'IC-EUiA i irrupció de les CUP
Un fet molt rellevant d'aquestes eleccions ha estat l'ascens d'IC-EUiA i la irrupció de les CUP. Són reflexos del profund qüestionament del sistema capitalista i de la cerca per part d'un sector cada vegada més ampli de la joventut i dels treballadors d'una alternativa a l'esquerra de la socialdemocràcia.
Iniciativa-EU obtenen els seus millors resultats des de l'enfonsament del PSUC: augmenten en 128.000 mil vots, sobretot en el cinturó vermell de Barcelona, i aconsegueixen 3 escons més, aconseguint representació en les quatre circumscripcions electorals catalanes. Encara que Iniciativa va recolzar en el Parlament a CiU amb el “pacte fiscal” i va votar amb CiU la resolució sobre el “dret a decidir”, han centrat la seva campanya electoral en el rebuig a les retallades socials, recolzant i participant en la vaga general. Recolzant-se en l'exemple grec ha fet seu l'anomenat a formar una “Syriza catalana” per formar un front d'esquerres contra les retallades.
Quant a les CUP, aconsegueixen 126.000 vots i tres escons. Era la primera vegada que es presentaven a unes eleccions autonòmiques (encara que ja tenien presència en diversos municipis) i compten amb una base molt militant i il·lusionada. Les CUP s'han presentat amb un perfil clarament combatiu en el terreny social, i que apareix sense lligams ni compromisos amb el poder, la qual cosa exerceix un gran atractiu. La seva reivindicació principal és la independència i, encara que aquesta és una demanda amb la qual molts joves s'identifiquen per expressar el seu rebuig general al sistema, no connecta amb molts treballadors i joves també d'esquerres que entenen, per la seva pròpia experiència i l'experiència de generacions anteriors, que l'única manera d'acabar amb qualsevol tipus d'opressió social i nacional és conservant i reforçant els llaços d'unitat entre la classe obrera de tot l'Estat. Això no treu que les CUP puguin seguir avançant, recolzant-se en l'èxit electoral i a la seva base militant.
PP i Ciutadans
Lògicament, malgrat el fracàs recollit per CiU, un fet molt positiu per als interessos de la classe obrera catalana, aquestes eleccions també evidencia els perills de la divisió dels treballadors en línies nacionals. La polarització política en línies nacionals, i la fallida de la direcció del PSC, expliquen que el PP hagi pujat 84.000 vots i 1 escó, i l'ascens de Ciutadans, amb 168.000 vots més i 6 escons nous. Abans de setembre, el PP de Rajoy hauria sofert, sens dubte, una bona garrotada per la seva política de retallades socials i democràtics. És evident que sectors de les capes mitjanes urbanes que rebutgen el discurs nacionalista, que estan irritades amb la crisi i que culpen als “polítics” de la situació, també han girat a la dreta, però en aquesta ocasió no han votat tant al PP sinó a Ciutadans, que també s'ha beneficiat del vot d'alguns sectors endarrerits de la classe obrera, que en el passat podrien haver votat al PSC.
Ara: derrotar a CiU al carrer
Aquestes eleccions han posat de relleu la importància per a l'esquerra d'adoptar una posició correcta en relació a la qüestió nacional. La burgesia catalana i espanyola (ja sigui CiU i PP) han usat el sentiment nacional de milers de catalans per al seu propi benefici, i ho seguiran fent.
Els marxistes defensem el dret a l'autodeterminació, però vinculem la consecució d'aquest dret democràtic a la lluita pel socialisme. Això comença lluitant avui contra les retallades i atacs de la burgesia, desemmascarant totes les seves maniobres i intents de dividir-nos, mitjançant la lluita unida de tots els treballadors per sobre de les diferències nacionals o les fronteres. En les manifestacions del Sindicat d'Estudiants o en la vaga general del 14N, milions d'estudiants, treballadors de tots els sectors, aturats i pensionistes, de dins i de fora de Catalunya, hem lluitat units contra la política de retallades salvatges afavorida pel PP i per CiU.
S'obre ara una situació de gran inestabilitat a Catalunya. Pacti CiU amb ERC, arribi a algun tipus d'acord amb el PSC (una altra opció no gens menyspreada ni per Mas ni per un sector de la direcció socialdemòcrata), o fins i tot recorre de nou al PP, cosa que tampoc es pot descartar ni molt menys, la qual cosa és clar és que tant des de la Moncloa, com des del Palau de la Generalitat a la Plaça de Sant Jaume, s’imposaran noves retallades i atacs als treballadors. En tot cas, la classe obrera ha sortit enfortida d'aquestes eleccions en un punt gens menyspreable: la idea falsa que CiU era invencible i que no se li podia derrotar ha estat esborrada pels esdeveniments. Si el 14N i en els mesos precedents, la classe obrera de Catalunya va estar en l'avantguarda de la lluita, les inevitables mobilitzacions del període immediat tornaran a posar damunt de la taula la veritable força que té el moviment obrer, i que és possible convertir el fracàs de la maniobra de CiU en una derrota en tota regla dels seus plans d'ajust.
