Jordi Évole.: En aquest nou Estat, treuran vostès els peatges de les autopistes?

Artur Mas.: No. (...)

JE.: Els jubilats en aquest nou Estat, tornaran a tenir els medicaments gratis?

AM.: No. Tampoc. (...)

JE.: Derogaran vostès la reforma laboral i els acomiadats tornaran a cobrar 45 dies per any treballat?

AM.: No pels 45 dies, però faríem una norma laboral bastant diferent de la que s'ha fet en el conjunt d'Espanya i bastant més moderna.

JE.: Els catalans ens tornarem a jubilar als 65 anys?

AM.: Crec que tampoc seria així (...)

JE.: Doncs no m'interessa molt aquest nou Estat...

(Entrevista de Jordi Évole a Artur Mas, 21/10/12)

El 25 de novembre se celebraran eleccions anticipades a Catalunya. Amb la utilització cínica i demagògica dels sentiments democràtic nacionals de milions de catalans, CiU pretén el 25-N renovar i enfortir el seu govern, i afrontar en millors condicions un més que previsible increment de la contestació social.

En una maniobra audaç, Artur Mas ha escenificat un gir cap a “l’independentisme” amb la finalitat de polaritzar la campanya electoral entorn de la qüestió nacional i desviar l'atenció de tota la política antiobrera realitzada per CiU durant aquests dos anys, en activa i oberta col·laboració amb el PP. La dreta catalana ha estat en l'avantguarda de tot l'Estat en matèria de retallades de les despeses socials i de la  repressió. Com a conseqüència d'això, la mobilització al carrer ha estat constant a Catalunya i el govern de CiU es trobava ja bastant desgastat políticament. A més, com a fidel representant dels interessos dels banquers i dels empresaris, el govern de Mas vol abordar nous i més profundes retallades.

CiU, abanderada de l'espoli social

Tota la demagògia de CiU (que ha tingut a la direcció d'ERC com a comparsa) ha girat entorn de la consecució primer d'un “pacte fiscal” i després a parlar d'un “Estat propi”, que acabi amb el “dèficit” o “espoli fiscal” (1) causa, segons ells, de la profunditat de la crisi econòmica i de les retallades a Catalunya. CiU pretén amagar el seu paper actiu i autònom en el procés de demolició de les conquestes socials de la classe obrera i eximir als burgesos catalans de la seva responsabilitat en la catastròfica crisi del sistema capitalista.

Si la burgesia catalana, en la seva disputa amb el govern central, aconseguís més diners, aquests ingressos addicionals no repercutiran en absolut en el benestar dels treballadors, estudiants o pensionistes catalans. Tot el contrari: anirien directament a les butxaques dels empresaris catalans. Potser no és el que porta fent CiU des de sempre?

Recentment, la revista Cafè amb Llet destapava el frau existent a la xarxa sanitària privada-concertada de Catalunya (XHUP). Segons la publicació, en plenes retallades, la XHUP rep cada any de la Generalitat 1.900 milions d'euros. A cada hospital, una part gens menyspreable d'aquests diners es destina fraudulentament a l'enriquiment dels amos i gestors d'aquests hospitals sostinguts amb diners públics (2). No és cap casualitat que el conseller de Sanitat en funcions, Boi Ruiz, fora el president de la patronal sanitària. En l'àmbit educatiu succeeix el mateix.

A Catalunya no hi ha hagut govern més obstinat a destruir les condicions de vida de les masses catalanes que el presidit per Artur Mas. Darrere de la “defensa de Catalunya” amb la qual s'omple la boca CiU, aquesta porta a la pràctica un brutal espoli social.

CiU vincula la seva perspectiva d'una Catalanya independent i pròspera amb una imatge idealitzada del capitalista català, com si es tractés d'un emprenedor altruista interessat en el benestar general de la població i desvinculat de les pràctiques especulatives. Per descomptat que aquesta realitat és completament falsa. D'entrada, els sectors de la burgesia més lligats a la indústria exportadora, que a Catalunya tenen un pes relatiu major que en la resta de l'Estat, són els més obstinats a atacar els salaris i les condicions laborals dels treballadors catalans.

Un exemple molt significatiu de la veritable cara del capitalisme català és el “Barcelona World”, un projecte especulaticu urbanístic en el qual La Caixa aconsegueix desfer-se d'uns terrens invendibles de la mà d'un famós especulador, Enrique Bañuelos. El burgès català industrial no deixarà d'especular en la bombolla immobiliària igual que l'empresari madrileny o murcià. De fet, hi ha una fusió entre l'industrial, el banquer i l'especulador com mai abans en la història. Qué no ha hagut de ser intervinguda Catalunya Caixa absolutament podrida pels seus negocis immobiliaris? A Catalunya governa una veritable oligarquia financera que s'enriqueix a costa de les arques públiques i sobrexplotant als treballadors. Podem fer-nos una idea de quina classe de Catalunya independent tindríem sota la seva dominació.

“L’Estat propi” de CiU

Al propi programa de CiU, sota tot el seu embolcall patriòtic, de seguida es veu la seva naturalesa classista i antiobrera, amb les tradicionals exigències de la burgesia catalana per augmentar els seus privilegis: un marc català de relacions laborals, la gestió de les pensions, cotitzacions i impostos, la gestió de les aigües, de les infraestructures, ports, aeroports, ferrocarrils, el domini sobre la universitat, el seu finançament, accés i govern... La pela és la pela.

Apostar pels convenis d'empresa, vincular l'atur a l'assistència de cursos o a realitzar “treball social”, “professionalitzar” als funcionaris, dèficit zero, mà dura al carrer, contractes de pràctiques per a joves que siguin gratuïts per a les empreses, més privatitzacions, enduriment de l'accés a la universitat, apostar per la sanitat privada... Aquest és el veritable programa de CiU. Un programa que res ha d'envejar al del PP.

I pel que fa a “’Estat propi” al que diu aspirar CiU, no només no representa cap avanç en el terreny social, com queda en evidència, sinó que reflecteix la total submissió de la burgesia catalana al capital financer i a l'imperialisme, i al propi exèrcit espanyol. En l'anteriorment citada entrevista amb Évole, Mas explica que Catalunya no tindrà exèrcit propi, que el que farà serà “entendre's amb algú que tingui un exèrcit, sigui Espanya, sigui Europa, sigui l'OTAN o qui sigui i pagar el que ens correspon per a la nostra protecció i defensa”. A la pregunta “Vol dir que per molt que Catalunya acabi tenint un Estat propi, o sigui independent, seguirem depenent d'Alemanya?”, Mas respon amb un clar: “Evidentment”.

L'esquerra i les perspectives electorals

L'esquerra podria derrotar els plans electorals de CiU. D'una banda, la majoria de la societat està en contra de les retallades, per un altre, el sentiment de rebot de la població catalana a la sistemàtica ofensiva reaccionària de la burgesia espanyola i del PP contra els seus drets democràtic nacionals no tindria per què beneficiar a CiU si hi hagués una alternativa d'esquerres conseqüent també en el terreny de la qüestió nacional. El principal obstacle de l'esquerra, que a Catalunya ha tingut històricament un pes electoral molt destacat, està en la seva pròpia direcció. CiU es beneficia de la crisi històrica de la socialdemocràcia, del seu descrèdit, de la seva incapacitat per oferir cap alternativa a la crisi capitalista. També del fet que en el terreny sindical la resposta dels dirigents de CCOO i UGT als atacs hagi estat molt tèbia. Són aquests factors els que fan que, ara com ara, la maniobra de CiU estigui tenint èxit i que previsiblement torni a guanyar les eleccions.

El PSC no ha tocat fons i totes les enquestes li auguren una altra important patacada. A més, en la qüestió nacional el PSC està dividit i amb possibilitats d'escissió. En la direcció estatal del PSOE predominen posicions properes a les del PP com les de Bono, Felipe González o el propi Rubalcaba. En el PSC, els “catalanistes” amenacen amb trencar el partit i la proposta del seu candidat, Pere Navarro, d'un Estat federal no compta amb cap credibilitat ja que ha estat vist com una resposta electoralista davant les maniobres de CiU.

Iniciativa (coaligada amb Esquerra Unida), encara que rebutgen les retallades socials i probablement augmentin el seu suport electoral,  ha seguit a CiU en la seva política nacionalista, renunciant a un punt de vista de classe i internacionalista: primer van recolzar el pacte fiscal de CiU, fent-se ressò de les mentides de la burgesia sobre un fals contingut social del mateix; després, han votat en el Parlament la resolució que recolza la maniobra de la burgesia catalana sobre el dret a decidir, que CiU només planteja com a trampa i no perquè està disposada a defensar conseqüentment el dret d'autodeterminació. Són errors molt greus perquè, en la pràctica, han situat a Iniciativa dins d'un bloc “nacional” amb CiU i ERC actuant com “crossa d'esquerres”.

En aquestes eleccions es presenten per primera vegada les Candidatures d'Unitat Popular (CUP), que en les eleccions municipals van aconseguir més de 60.000 vots. Per poder fer-ho van ajuntar prop de 30.000 avals. Les CUP és la candidatura de l'esquerra independentista, han rebutjat públicament les retallades i són crítics amb CiU i les seves maniobres. En aquestes eleccions poden agrupar un important nombre de votants, sobretot de joves lluitadors i activistes que veuen en les CUP a una organització que no està implicada en la política burgesa. No obstant això, el seu programa independentista els allunya d'una part importantíssima de la classe obrera catalana que, al mateix temps que rebutja la demagògia espanyolista del PP, sí se sent profundament vinculada amb la classe obrera de la resta de l'Estat, un vincle forjat en dècades de combats socials, abans, durant i després de la dictadura franquista.

La lluita segueix al carrer

Les maniobres de CiU no han evitat i no evitaran la lluita de classes. Ho confirma l'amplíssim seguiment de la vaga estudiantil convocada pel Sindicat d'Estudiants del 16, 17 i 18 d'octubre, colze a colze amb la joventut de la resta de l'Estat. La vaga general del 14 de novembre serà una nova prova de la gran força de la classe obrera. A més, el que la vaga general es convoqui, per primera vegada en la història, de manera simultània a diversos països d'Europa té una grandíssima importància. Les retallades i atacs són els mateixos a Catalunya, la resta de l'estat, Portugal, Itàlia, Grècia, etcètera. Els treballadors demanden la unitat en la lluita contra els atacs dels capitalistes, aquesta unitat que CiU i el nacionalisme burgès i petitburgès tracten de trencar.

Els marxistes defensem el dret a l'autodeterminació, però no formulem aquest dret en abstracte, ni pensem que defensar-lo hagi de significar anar de la mà de CiU. El dret a l'autodeterminació per a Catalunya ha d'estar necessàriament vinculat a la lluita contra els capitalistes, començant pels capitalistes catalans, que com està fent ara CiU, tracten d'enganyar i dividir a la classe obrera. En aquestes eleccions cal votar a l’esquerra per tancar el pas a CiU, però és clar que votar és completament insuficient. Cal  lluitar i organitzar-se per defensar un programa per de la transformació socialista de la societat, una societat alliberada del pes mort del capitalisme i l'única alternativa real a l'opressió nacional i de classe.

1. Diferència entre els impostos que es recapten a Catalunya i el que la Generalitat rep de l'Estat central per afrontar les seves despeses.

2. www.cafeambllet.com/press.