El govern de la Generalitat, igual que amb les dades sobre el seguiment de les mobilitzacions, mira de fer trampes amb les retallades. Nega que hi hagi acomiadaments, però la realitat és que s’han eliminat 600 places de professor durant el 2011, de les quals 100 eren de personal docent funcionari.
D’altra banda, el govern de CiU presenta un pla de noves contractacions amb el que pretén tapar la realitat dels acomiadaments fets per causa de les retallades pressupostàries (del 16% el 2011, més un altre 2% el 2012). Un pla de contractacions que és totalment insuficient: de les 160 places que quedaran vacants en el 2012 per jubilació, pretén cobrir només la meitat. La retallada pressupostària ha estat tan dràstica que ha deixat a les universitats en una situació molt complicada financerament, amb un gran dèficit acumulat. Els plans de viabilitat que s’estan debatent a les universitats han encès totes les alarmes en el professorat. Només a la UAB 300 professors podrien ser acomiadats.
Vaga de PDI i no del PAS
Aquesta ha estat una vaga del PDI i no del PAS perquè CCOO i UGT així ho van plantejar des del principi. Això ha estat un error perquè dóna a entendre que en el cas del PDI sí hi ha motius per a la vaga (acomiadaments i retallades) i no és així per al PAS. Res més lluny de la realitat. El ventall de retallades afecta de ple al PAS i entre els plans de viabilitat també el PAS tindrà acomiadaments, si no es posa fre a Rectors i a la Generalitat. Excepte a la UAB, on el sindicat CAU i el president de la JPF (UGT) van defensar la vaga, el PAS no es va sumar a la vaga junt amb el professorat.
Aquesta jornada de vaga podria haver tingut un impacte molt més gran si des del principi CCOO, UGT i CAU, els sindicats amb més representació entre el PAS de les universitats catalanes, haguessin tingut clar la necessitat de la vaga, haguessin definit els objectius i haguessin fet una crida conjunta a la vaga a tot el personal universitari, tant professors com PAS. De les mesures aprovades per llei, hi ha una part d’elles que les mateixes universitats no tenen idea de com dur-les a terme. Tenim una última oportunitat, un breu lapse de temps, abans que es concretin els detalls. Ara hauríem d’exercir el màxim de pressió per exigir la retirada dels atacs, no la seva simple negociació. Ara és el moment de passar de les paraules als fets, i exigir la retirada dels atacs amb mesures de força, amb mobilitzacions massives i contundents. Per això la importància del moment, la oportunitat de la Vaga del 29 de febrer. Però per anar al combat, millor deixar de costat les vacil·lacions, e ls dubtes, les il·lusions falses en un gest en el últim minut per part dels rectors, i actuar amb determinació i amb coherència. Per desgràcia, d’això últim hem vist poc fins ara.
L’actuació de CCOO i UGT a la UAB
A la UAB, 3 dies laborables abans de la jornada del 29 de febrer, es va convocar una assemblea del PAS per decidir si s’adheria a la vaga o no. Només un sindicat, el CAU, va fer una crida clara a adherir-se a la vaga. CCOO i UGT van anar a l’assemblea sense pronunciar-se públicament, però sí amb la decisió presa d’oposar-s’hi. La Santa Aliança va anar a l’assemblea estimulant els prejudicis (aquesta és una vaga del PDI i no del PAS, només el CAU promou la vaga en el PAS per interessos electoralistes, per pressió del personal de capítol 6,...). De fet, en lloc de combatre determinats prejudicis que s’han anat estenent en l’últim període: que si les vagues no serveixen per a res, que només beneficien a l’administració (que s’estalvia el que ens descompten pel dia de vaga), es van recolzar en aquests amb l’objectiu d’influir en la votació. Lluny de basar-se en els sectors més combatius, els quadres de les seccions sindicals de CCOO i UGT, tot i tenir convocada una vaga del PDI, per la que haurien de pensar en l’èxit de la mobilització, es van basar en els elements més endarrerits, en els treballadors que es consideren molt “realistes” perquè ja saben que “no hi ha res a fer” i el millor és “no fer res que ens repercuteixi econòmicament”... Tot i així, per a sorpresa d’alguns, l’assemblea va decidir per 120 vots a 97 anar a la vaga. I a partir del moment que l’assemblea del PAS vota a favor de la vaga, es desferma una autèntica campanya per desqualificar la seva validesa amb els arguments més estrambòtics: que si hi va haver un desembarco de personal de capítol 6 (que és PAS laboral, i per tant, té tot el dret de participar i decidir com els altres), que si una assemblea de més de 260 treballadors no és representativa (quan ha estat una de les més nombroses que hi ha hagut en els últims anys), que si el president de la JPF va parlar a títol personal i no en representació de la UGT ¡quin sacrilegi!
En lloc de rectificar i posar-se al capdavant de la vaga, com va decidir l’assemblea, en lloc de posar tots els mitjans perquè aquesta fos un èxit, els mateixos que formalment “acaten” i “respecten” la decisió de l’assemblea en realitat van actuar torpedejant la mobilització, sembrant confusió i escepticisme. Només unes hores abans de l’inici de la vaga, la secció sindical d’UGT va enviar un comunicat desvinculant-se de la vaga i rectificant el comunicat anterior (que feia una crida a la vaga basant-se en la decisió de l’assemblea del PAS).
Les perspectives a partir d’ara
El 29 de febrer, per un costat, ha deixat al descobert les debilitats i les incoherències de CCOO i UGT. Però per un altre, ha posat a sobre la taula el debat sobre si les retallades es poden aturar o no, la necessitat d’unir les lluites en una mobilització conjunta de sanitat, educació, administració de la Generalitat... És inconcebible que no s’hagi convocat ja una vaga de tot el sector públic de Catalunya en contra de les retallades. De la mateixa manera, es debat la necessitat d’un sindicalisme combatiu i democràtic, que recuperi determinats mètodes, com el de les assemblees decisòries i el respecte real (i no només formal) a les decisions que es prenen.
Els atacs als serveis públics en general, i a la universitat en particular, les retallades de drets laborals, s’aguditzaran en el pròxim període. Anem cap a un escenari de gran conflictivitat social. Els treballadors hem d’aconseguir posar a les nostres organitzacions a l’alçada d’aquestes circumstàncies tan decisives. Aquesta és la qüestió determinant per als propers mesos i anys.
