Efectivament, després de l'espectacular estrena de Felip Puig porra en mà, li ha tocat el torn al conseller de sanitat, el no menys cínic Boi Ruiz.

L'argumentari per aplicar les dures retallades a la sanitat púbica és variat, i tot seguit en parlarem de les "perles" d'en Boi, però té tot ell trets en comú: fer creure que no hi ha més remei que dur a terme les retallades, entre altres causes per un mal ús de la sanitat pública per part dels usuaris, i encobrir amb la degradació de la sanitat pública el suculents beneficis que reportarà a la sanitat privada.

Boi Ruiz és un neoliberal de cap a peus. Un home dels que el seu negoci és la sanitat. Negoci amb el sentit pur: Ford feia cotxes per fer diners, Boi Ruiz usa la sanitat per fer diners, per ell i pels seus col·legues empresaris.

Breu repàs biogràfic

Boi és metge però el que l'ha interessat de debò és la gestió del mon empresarial sanitari. Ha estat director general i després president de la Unió catalana d'Hospitals, la patronal de la sanitat privada catalana. Forma part de la Junta Directiva de la patronal catalana, Foment del Treball Nacional, i està en el consell de Direcció de Catsalut (que és públic i depèn de la Generalitat) en representació del sector empresarial. Ha donat classes a la universitat fent màsters de gestió sanitària suposem que explicant les bondats de la gestió privada. Actualment és conseller de sanitat del govern de la Generalitat i representa directament els interessos dels empresaris del sector i per tant no representa en absolut els interessos dels usuaris del servei sanitari públic ni tampoc dels treballadors que el fan possible i sobre els que recau tota la pressió de les retallades.

"Perles" d'en Boi

En una entrevista amb EFE, que ha publicat El Pais (25/10/2011), Boi va deixar anar tota una sèrie de perles que com a mínim corresponen a un neoliberal de cap a peus per no dir alguna cosa més grossa.

Reproduïm parts de l'article per què són molt clarificadores. "Ruiz ha explicado que el sistema tiene unos recursos escasos que son inferiores a los que se necesitarían, y que hay que usarlos bien, "lo que comporta una política de racionalización y el resolver que la salud es un bien privado que depende de uno mismo, y no del Estado", ha destacado."

Responem: Que la sanitat pública va justa de diners no és un fet nou ni correspon solament al període de l'actual crisi. Abans ja es col·lapsaven les urgències, ja hi havia llistes d'espera, abans molts metges ja tenien 50 pacients al dia obligats a treballar en un ritme d'estres que no ajuda precisament a fer una bona visita.... Si no hi ha recursos suficients doncs se n’haurien de posar. Com és que no es posen? On van aquests diners que falten? Entre altres llocs a la sanitat privada. La privatització de la sanitat és una característica endèmica dels governs de CiU i també dels dos governs del tripartit que no han fet més que continuar amb aquest patró. La falta de recursos doncs de la sanitat pública es deu en part a que una part dels diners públics destinats a la sanitat pública van a parar, a través de nombrosos mecanismes, al mon empresarial sanitari. La sanitat a Catalunya es caracteritza per la  fusió entre el públic i el privat i el pont entre ambdós són nombrosos polítics de tots els partits, també del PSC i ERC (per exemple Ernest Benach va ser vicepresident de Sagessa, empresa privada que gestiona l'Hospital Sant Joan de Reus) que fan negoci amb les gestions privades dels diners públics. Quan Boi diu que la salut és un bé privat que depèn d'un mateix no sé sap molt bé que vol dir però el tuf privatitzador és obvi. Un altre tema és el retirat argument de la "racionalització" que és un eufemisme per dir retallar. Racionalitzar=retallar. La pregunta és, si realment entenem per racionalitzar eliminar despeses absurdes: per què no es racionalitzava abans de la crisi? Com hem arribat a un punt de tant gran d'irracionalitat que ara tot s'ha racionalitzar? I, són racionals els sous dels alts càrrecs que fins ara han fet una política tan irracional? És racional que si hi ha pocs diners per la sanitat una part se l'emporti a sobre els empresaris de la sanitat?...

Seguim: "Boi Ruiz ha remarcado que "no hay un derecho a la salud, porque ésta depende del código genético que tenga la persona, de sus antecedentes familiares y de sus hábitos, que es lo que sería el ecosistema de la persona", y que "el usuario debe tener la responsabilidad moral de que cuando no trata bien a su salud la tenemos que pagar entre todos". Sembla que per dir tantes barbaritats de reduccionisme biològic barat s'hagi d'haver pres un sèrum de la veritat. Algú amb més tacte no hagués dit frases tan barroeres per justificar els seus objectius. És obvi que la salut de les persones també depèn de un bon sistema sanitari, és tan obvi que fa vergonya haver-ho d'explicar. I posats a reduir tot a qüestions biològiques el Sr. Boi es nota que fa temps que no fa de metge, si no sabria que la salut no depèn del codi genètic (codi per desxifrar l'ADN i transformar-lo en proteïnes que és pràcticament comú a totes les espècies) si no del genoma (la informació genètica d'un individu) entre altres coses, també d'un bon sistema de salut.

L'article continua:  "En este sentido, Ruiz ha explicado que cada día se dejan de hacer en Cataluña 1.300 visitas de especialistas programadas "porque los pacientes no se presentan a las citas". Esta incomparecencia de los pacientes hace que cada año se pierdan 330.000 vistas de médicos especialistas, "un derroche de recursos que tiene un coste anual de más de diez millones de euros". I continua:""el ciudadano tiene un compromiso con un sistema que pagamos todos, y cuando una persona tiene una visita, la estamos pagando entre todos". En la entrevista, ha hecho un llamamiento para que no se despilfarren los recursos, "porque el tiempo de un médico que no se usa se pierde para otra persona", y se ha mostrado a favor de "tener conciencia de uso de un bien público, como es el derecho a la asistencia sanitaria".

Responem: no entenem que un pacient no es presenti pugui ser una despesa afegida a la sanitat pública. En tot cas si hi ha un elevat nombre de pacients que no es presenten caldrà saber perquè és així i un cop ho sabem fer una campanya de sensibilització al respecte. Però el que es vol aquí és culpabilitzar l'usuari, dir-li el molt que costa quan es posa malalt, el mal us que en fan els avis consumint tan de medicament, etc. Per això Boi també té la idea de presentar la factura del que ha costat el servei que ha rebut el pacient. Posats a presentar factures també es pot afegir el que ens costa a tots que una part dels diners públics vagin a mans privades, o els salaris dels alts càrrecs, o dels polítics, o dels projectes absurds que ara van sortint a la llum que s'han fet a l’empara del creixement especulatiu dels darrers anys...però tornant als diners que diu en Boi que es perden cada any per no presentar-se: no sabem com ha fet els càlculs que gràcies a la comptabilitat creativa poden ser aquestos o altres, però en realitat el que li sap greu al senyor Boi és que aquests pacients després de mesos d'espera no hagin anat a la sanitat privada a fer-li la despesa en ell.

Al gra: Boi va dir en una entrevista al programa "Àgora" de TV3 que recomana "totalment" als ciutadans que es facin d'una mútua. El conseller ha assegurat que "sort en tenim nosaltres que els 26% dels catalans tinguin una assegurança mèdica privada". Aquesta és descaradament el seu objectiu: us heu de fer de mútues que així guanyem més calerons.

Les falses idees sobre la sanitat pública

1) El debat sobre si la sanitat pública és o no rendible en termes empresarials és una estupidesa: un bon sistema de salut per un país és sempre rendible (fins i tot des del punt de vista econòmic) perquè és un pilar bàsic per mantenir a la població en optimes condicions per a desenvolupar les seves responsabilitats. Òbviament es requereix una inversió però els beneficis humans, socials i econòmics són innegables.

2) Tot el debat sobre els incentius per a què els treballadors de la sanitat estiguin més motivats és una altra estupidesa. Tot el sistema sanitari públic s'aguanta no gràcies a la pèssima gestió dels seus alts càrrecs si no gràcies a la tasca titànica i la responsabilitat dels treballadors de la salut que pesa sobre ells la dificultat de poder-se mobilitzar a pesar de les retallades.

3) Tot el debat sobre la necessitat de la sanitat privada o de la gestió privada dels recursos públics perquè és més eficient és falsa. El que és privat no és més eficaç que el públic (o potser solament des del punt dels beneficis empresarials) però això no té res a veure amb un bon servei ni que aquest sigui racional. De fet l'experiència en altres rams sobre la privatització és molt clara. La telefonia potser és l'exemple més evident: és més car, és més ineficient i és més pesat els tràmits amb les companyies.

4) El que es públic va malament si el govern de torn té l'objectiu que vagi malament. Va malament si al cap davant hi ha una casta de buròcrates als que no se’ls pot demanar explicacions ni substituir si no fan la seva feina. Eliminant alts càrrecs innecessaris, reduint els sous estratosfèrics i injustificats dels gestors, evitant que hi hagi una barreja dels interessos privats i públics i sobretot un control directe i democràtic dels treballadors sobre la gestió de la sanitat garantiria un us racional (racional de veritat) de la sanitat pública i dignificaria d'un cop per tots aquest servei.