Donant-li voltes a l’Estatut: Independència de classe o seguidisme de la burgesia?
Davant la pròxima sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre el recurs presentat pel PP contra l’Estatut, el passat 26 de novembre 12 diaris publicats a Catalunya, entre ells La Vanguardia i El Periódico, han publicat un editorial conjunt titulat “Dignitat per a Catalunya”. Dies abans s'havia filtrat part de la sentència: els jutges volen imposar una retallada en aspectes tan sensibles com la definició de Catalunya com nació, els seus símbols nacionals, el dret i el deure conèixer la llengua catalana, etc. L'editorial conjunta tanca files entorn a l'actual text de l’Estatut i proposen respondre de forma unitària. Aquest editorial ha generat bastant enrenou i ha rebut el suport de partits (CiU, PSC, ICV, ERC), diversos sindicats (entre ells UGT i CCOO) i diverses organitzacions empresarials (Foment del Treball, etc.) entre altres organismes culturals, esportius i socials en general. Tothom ha corregut a afirmar que l'editorial parla en nom de tota Catalunya.
Els brams de la caverna
Davant aquest editorial com era d'esperar la “Brunete mediàtica” ha començat a treure escuma per la boca. Han bordat: “coacció”, “deslegitimació”, “cop d'estat mediàtic”, etc., barrejada amb una espessa verborrea legalista per a encobrir el que tothom sap: que la decisió del TC, com totes les decisions judicials, no és més que una decisió política. Des que es va posar sobre la taula la possibilitat d'un nou Estatut per a Catalunya la dreta espanyolista ho ha tingut clar. Un bram conjunt de PP, mitjans de comunicació afins, jutges, militars (recordem el pronunciament del general Mena) i altres sectors de l'aparell de l'estat es va corejar contra el text atribuint-li tot tipus de calamitats. Quan l’Estatut va ser aprovat amb moltes retallades pel Parlament, el Congrés i en referèndum, al PP no li va quedar un altra cosa que fer que titllar-lo de inconstitucional i recórrer a una institució farcida de reaccionaris: el Tribunal Constitucional. El TC és l'intèrpret suprem de la Constitució i està format en condicions normals per 12 membres. L'elecció dels seus membres és profundament antidemocràtica, 4 membres els tria el Parlament, altres 4 el Senat, 2 el govern de torn i altres 2 el Consell del Poder Judicial (que al seu torn tria el parlament i el senat). Al final la seva composició depèn que hagi acord o no entre el PP i el PSOE. Per això, actualment dels dotze membres un no podrà emetre sentència per està recusat i un segon tampoc perquè va morir. Dels deu membres restants quatre es troben en el càrrec, però ha vençut el seu mandat i no han estat reemplaçats. Tradicionalment els jutges més dretans tenen majoria en aquest tribunal. Aquest organisme reaccionari i ple d'irregularitats és el que decidirà si un text aprovat en el Parlament, en el Congrés i en referèndum, serà o no constitucional.
La dreta catalana
No hi ha dubte que darrere de l'editorial conjunta està la burgesia catalana, mestressa dels mitjans de comunicació. No és d’estranyar que CiU i Foment del treball (la patronal catalana) entre altres organitzacions de la dreta catalana s'hagin sumant ràpidament a l'editorial. Hipòcritament CiU vol aparentar, com fa sempre, ser la més conseqüent defensora de Catalunya. Això no li ha impedit en el passat pactar amb el PP en la seva primera legislatura o donar suport durant 7 anys els restrictius pressupostos generals del govern d'Aznar. Tampoc li va impedir durant 23 anys de govern en la Generalitat prendre tot tipus de mesures favorables als empresaris: privatitzacions i transvasament dels diners públics a mans privades. A l’embolcallar-se en la senyera CiU intenta dissimular el seu caràcter de classe però la seva trajectòria ha demostrat la seva inconseqüència per defensar els drets democràtics nacionals de Catalunya i com en última instància usa el sa sentiment d'injustícia nacional per a pressionar a la burgesia centralista a l'hora de repartir el pressupost de l'estat.
Quant a Foment del Treball, l'organització patronal catalana, ha donat suport a totes les mesures favorables als empresaris, com no podia ser d'altra forma, i ha plantat cara junt amb la patronal espanyola i basca a cada mobilització general dels treballadors.
La premsa que ha tret l'editorial no representa doncs a la “ciutadania” en el seu conjunt, com desgraciadament des de l'esquerra s'està dient, si no als interessos de diferents faccions de la classe dominant. La Vanguardia, per exemple, és un diari clarament reaccionari i monàrquic. No deixa de ser sospitós que tingui tant interès, de cop i volta, per defensar els drets nacionals de Catalunya. La burgesia catalana ha pres la iniciativa, temorosa que una sentència reaccionària del TC pogués ser canalitzada per l'esquerra, o fora utilitzada per a reflectir tot el descontentament social que existeix entre la joventut i la classe obrera catalana. No és la primera vegada que s'utilitza el debat sobre l’Estatut para distreure l'atenció sobre qüestions socials més urgents. A més està per decidir com fer passar factura a la classe treballadora per la crisi.
En tot cas l'Editorial no només ignora els punts centrals que estan en debat com són els drets democràtics del poble català, o fins i tot la flagrant contradicció que un òrgan antidemocràtic s'imposi al sufragi universal. En el seu lloc, l'editorial apel·la, per a donar legitimitat a l’Estatut, el que estigui sancionat pel rei.
Hem d'entendre aquest Editorial en el context de crisi política, social i econòmica que sofreix Catalunya. La burgesia catalana fa una crida d'atenció als jutges del TC perquè tinguin bon criteri a l'hora d'emetre sentència. “Jutges del TC: No ens fiqueu en un altre merder!”.
El Tripartit i l’Estatut
Lamentablement les direccions dels partits d'esquerra i els sindicats han tingut una reacció completament seguidista. En comptes de denunciar el paper hipòcrita de CiU i de la burgesia catalana, aclarir els interessos de classe de la premsa burgesa i denunciar al TC com un òrgan reaccionari, han decidit donar un suport acrític a l'Editorial. Els dirigents de PSC, ICV, CCOO i UGT han elevat als mitjans de comunicació burgesos a la categoria de “portaveus de la nació”, legitimant-los. Quan demà en els seus editorials aquests mateixos mitjans de comunicació defensin la reforma laboral contra els treballadors podran dir que parlen en nom de tots els catalans. En lloc de donar una resposta per l'esquerra, una vegada més el Tripartit es plega a la dreta.
Els marxistes de Militant en el seu moment denunciarem i rebutjarem l’Estatut de Catalunya. Per descomptat no pels motius esgrimits per la dreta, sinó perquè realment no suposava cap avanç significatiu ni en matèria social, ni en drets democràtics per al poble català.
L’Estatut per a Catalunya va ser presentat com un text que suposaria millores en abstracte, amb algunes mesures progressistes com la laïcitat, però es va acabar com altres documents més que no canviaria res important ni en el terreny social, ni en el drets democràtics. A mesura que es debatia en el Parlament es perdien les poques qualitats progressistes. La socialdemocràcia cedia davant la pressió de CiU que volia un Estatut favorable als empresaris. De fet l'educació i la sanitat privada seguien tal com estaven, no havia esment al dret a l'autodeterminació, no quedava clar per a qui era els diners que es volia amb el nou finançament, si per a regalar als empresaris o per a qüestions socials…
L'única cosa que va generar al final una certa atenció general cap a l’Estatut va ser la reacció histèrica de la dreta espanyolista. Aquesta va dir tantes barbaritats sobre Catalunya i l’Estatut que va ressorgir un profund sentiment antiPP que va determinar el sentir general cap al text. L'atac a l’Estatut va ser percebut com un atac a Catalunya. En aquest context es va donar la manifestació multitudinària d'octubre de 2007 a Barcelona “pel dret a decidir”.
Finalment, l’Estatut va ser aprovat en el Parlament de Catalunya, després en el Congrés de Diputats i es va confirmar en referèndum el 18 de juny de 2006 amb un 73’9% de vots a favor, un 20’7% en contra i una baixa participació: 49’9%. El text no generava moltes esperances entre els treballadors i joves a Catalunya però si servia de pretext a la dreta espanyolista per a mobilitzar a la seva base social més reaccionària. El PP, després d'una campanya de recollida de signatures i algunes performance més, va interposar recurs davant el TC contra l’Estatut per anticonstitucional i des de llavors s'esperava la seva sentència.
Defensem una política d'independència de classe. Defensem els drets democràtics de Catalunya.
La política del Tripartit ha estat molt allunyada del sentir dels seus votants. Hi ha una sensació general de divorci entre la política oficial i els problemes quotidians dels treballadors i les seves famílies. Mentre s'aproven desenes d’EROs, es tanquen des de fa anys desenes d'empreses emblemàtiques amb perduda de milers de llocs de treball, etc., l’Estatut i el finançament han estat els temes predominants en la política oficial, un debat que ha deixat indiferent a bona part de la població catalana.
El caos dels trens de rodalies el 2007, l'escàndol de l'incendi del generador que va deixar durant mesos a Barcelona alimentada amb generadors enmig del carrer i últimament les trames de corrupció que es van coneixent en moltes institucions i ajuntaments (Millet i Santa Coloma de Gramenet com més destaques), més altres incidents, han derivat en un desgast polític del que no es lliura cap partit i que reflecteix la falta d'alternativa i autoritat política del reformisme sense reformes per a resoldre els problemes socials i lluitar pels drets democràtics. Les iniciatives de consultes populars pel dret a la independència de Catalunya, la primera a Arenys de Munt i les pròximes (en prop de 200 municipis) el 13 de desembre, posen en evidència la falta de confiança que les vies institucionals arreglin res.
És possible que l'enorme pressió faci reflexionar al TC i que finalment no emetin una sentència que retalli l’Estatut o que les retallades siguin mínimes. L’histerisme de El Mundo o de Vidal-Quadras contrasta amb la “moderació” d'altres dirigents del PP, com el propi Rajoy, al que no li interessa tornar a donar via lliure a Esperanza Aguirre, Pedro J. i companyia. La burgesia és conscient que la sentència podria obrir la caixa de Pandora i portar a mobilitzacions de masses, tant a Catalunya, com de la reacció espanyolista a Madrid, en un context de crisi econòmica com no havia entre 2004 i 2008, i de crisi política i social sense precedents a Catalunya des dels anys 70. Un procés així se sap com comença, però és difícil predir com acabaria. No obstant això, la pròpia composició del TC, amb jutges orgullosos i reaccionaris podria dur a una imposició de la caverna més fosca i una retallada important de l’Estatut. En qualsevol cas no està descartada una gran mobilització “unitària” en defensa de l’Estatut que agrupi tant a la burgesia com als sindicats, tant a CiU com al Tripartit.
El Tripartit ha de donar un gir de 180º en la seva política. Ha de trencar amb la dreta. Montilla ha insistit aquests dies que mai governaria amb el suport, directe o indirecte del PP, què faria pel que fa a CIU? La causa de fons de la crisi política que viu Catalunya és precisament la política reformista desenvolupada pel PSC-ERC-ICV. El Tripartit hauria de trencar amb CiU i amb la patronal catalana, defensar als treballadors –rebutjant els EROs que han imposat els “patriotes” burgesos catalans- i defensar conseqüentment els drets democràtics de Catalunya, incloent el dret a l'autodeterminació.
