Prou especular amb l’aigua! Nacionalitzar Agbar ja!
El dèficit de precipitació a Catalunya es va enfilar el 2023 fins el 31% (plou un terç menys que la mitjana), i s’acumula als dèficits dels anys anteriors (21% l’any 2022 i 15% l’any 2021)[1]. Les darreres setmanes han deixat algunes pluges importants, però el problema és lluny de solucionar-se, després de tres anys amb els registres de pluges més baixos des que es tenen xifres (fa més de cent anys).
Els nivells dels embassaments i rius arribaren a límits històrics (15,8% de mitjana). La sequera es fa palesa en imatges com la del pantà de Sau, completament buit (al 4% de la seva capacitat), que inunden les xarxes socials i compungeixen a qualsevol.
Però aquest escenari apocalíptic no és un càstig diví sinó resultat de l'actuació destructiva sobre l'ecosistema dels grans bancs i grups empresarials, començant per Agbar i les elèctriques: Endesa, Iberdrola, etc. i seguint per Caixabank, el Banc Sabadell i la resta de capitalistes catalans i espanyols, que són qui controlen a la pràctica l’explotació de l’aigua, amb la complicitat dels governs que sostenen l'anomenada economia de mercat i cedeixen a les seves pressions i interessos.
Per això resulten escandaloses les declaracions de Pere Aragonès quan el 2 de febrer decretava la fase d’emergència per sequera –l’última fase i més greu dins el Pla de Sequera 2020, a més de 230 municipis de Barcelona i Girona– dient que és necessari “un esforç compartit, col·laboració i planificació” en la despesa de l’aigua. Però la realitat és tossuda. L’escassedat de l’aigua no és responsabilitat de tothom sinó d’uns pocs.
El malbaratament de l’aigua, una qüestió de classe
Les dades parlen per sí soles. La indústria del turisme, les seves piscines, jacuzzis, camps de golf i creuers de luxe són els sectors que més aigua consumeixen. Cadascun dels creuers que atraca al Port de Barcelona gasta una mitjana de 628.000 litres d’aigua, i el 2023 en van arribar més de 880!!!
A la ciutat de Barcelona només les piscines i jacuzzis dels hotels representen un 10% del global. Als establiments de cinc estrelles, que no reparen en luxes, el consum diari mitjà per turista arriba als 545,5 litres; als de quatre estrelles, 373,3 litres; als de tres estrelles, 232 litres; i als de dues estrelles 165 litres. Totes elles estan molt per sobre del consum mitjà d’un barceloní (106 litres diaris). Tot i això, a pesar de què les grans empreses hoteleres lideren el malbaratament d’aigua, l'estiu passat van quedar exceptuades de les restriccions de la Generalitat[2].
Les dades del consum d’aigua per barris a Barcelona són eixordadores. A Sarrià-Sant Gervasi, el consum mitjà domèstic és de 128 litres per persona i dia, mentre que a Nou Barris és de 92.[3] És a dir, el consum d’aigua als barris més rics és un 40% major que el dels barris més pobres, una autèntica salvatjada.
La situació és encara més escandalosa si comparem la despesa de les famílies obreres amb luxes innecessaris però útils per a omplir les butxaques d’un grapat de paràsits especuladors, com els camps de golf. En un país amb més de 300 dies de sol a l’any la setantena de camps de golf catalans consumeixen 7,9 hm3/any d’aigua (el mateix que la ciutat de Barcelona sencera en tot un mes!!). Els vuit parcs aquàtics que engrosseixen les butxaques de grans magnats com Josep Maria Cama (propietari de Water World, Aquadiver i Illa Fantasia, amb més de 7 milions d’euros de facturació anual) consumeixen 55 hm3/any. I encara tenen la barra de dir que “no són grans consumidors d’aigua”[4] i acusar-nos a la gent normal que en lloc d’estar 5 minuts a la dutxa n’estem 10.
El capitalisme condemna el planeta a un canvi climàtic de conseqüències imprevisibles
La sequera és conseqüència directa del canvi climàtic, que provoca cada cop més sovint fenòmens extrems sense precedents en la història i que, com ha demostrat un estudi científic rere l’altre, és resultat directe del control de l’economia mundial per unes poques multinacionals.
Episodis de calor insuportable, incendis massius, plagues i epidèmies, temporals devastadors, inundacions, etc. se succeeixen al llarg i ample de tot el món, i afecten la població causant milions de morts diaris, pèrdua de biodiversitat i migracions climàtiques.
El sistema capitalista busca el benefici privat d’un grapat de grans rics, i amb aquest objectiu es justifica tot tipus d’aberracions ecològiques i mediambientals.
Ho veiem a nivell internacional, en les polítiques de destrucció de baluards de la naturalesa com la selva de l’Amazones[5] o la banquisa àrtica[6]. També en l’extracció de liti i altres minerals, que destrueixen regions senceres[7]. I ho veiem a Catalunya amb macroprojectes com l’ampliació de l’Aeroport d’El Prat, que demana la reconducció del riu Llobregat en la seva desembocadura i pretén omplir de ciment la zona d’aiguamolls de l’Estany de la Ricarda; el Hard Rock, que a més de fomentar una xacra social tan destructiva com la ludopatia feriria greument l’ecosistema i inclouria una piscina de 6.000 metres quadrats de 150 milions de litres anuals de consum. O la construcció dels trams que falten de la B-40 que acabarien afectant espais molt rics mediambientalment. Totes elles obres defensades fa temps per la dreta espanyolista, Junts i el PSC, i que el govern d’ERC ha fet en la pràctica seves cedint a les pressions de la burgesia catalana i espanyola.
No és sequera, és saqueig. Nacionalitzar Agbar i les elèctriques ja
El domini de les grans empreses catalanes, espanyoles i multinacionals provoca la destrucció del medi ambient i fa impossible qualsevol solució sota el capitalisme. Un exemple especialment escandalós el tenim a Catalunya amb Agbar.
Aquesta empresa privada, propietat majoritària de la multinacional Veolia, amb un 15% de CaixaBank i un altre 15% de l'ens públic que gestiona l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) té pràcticament el monopoli de l’AMB i controla més del 70% de l'aigua de Catalunya.
Com han assenyalat diferents organitzacions ecologistes, el caràcter privat d'Agbar i la seva cerca del màxim benefici “és a costa de comprometre les inversions necessàries o d'imputar a la tarifa de l'aigua sobrecostos o costos no associats al servei”, generant “greus situacions de pobresa hídrica (...) en les quals famílies i persones no poden fer front al pagament dels rebuts. Aquesta conjuntura, sumada a la crisi residencial i a la mercantilització de l'energia, és un còctel molotov per a la generació de pobresa, desigualtats i exclusió social.”[8]
Tot i que acumula denúncies per tota mena d'irregularitats, sobrepreus i pràctiques lesives per al medi ambient, PSC i CiU sempre van impedir que la concessió d'Agbar (aprovada fa més de 100 anys!) sigui anul·lada. La municipalització de l'aigua, inclosa en el programa d'Ada Colau en 2015 va ser paralitzada pels jutges sense que Colau i els comuns cridessin a la mobilització als carrers.
Després d'augmentar els preus més d'un 60% entre 2008 i 2015, l’AMB es va veure obligada a congelar-los per la pressió social exigint la municipalització però durant els últims anys ha tornat a pujar-los amb total impunitat i més del 56% de la tarifa correspon a conceptes no relacionats amb el subministrament d'aigua.
Un altre exemple clamorós són la indústria càrnica i l’explotació de les macrogranges, on més del 20% de la producció per al consum humà acaba a les escombraries però que dispara el consum d’aigua. Segons Datadista, una macrogranja amb 7.200 porcs necessita almenys 31 milions de litres d'aigua a l'any, gairebé el doble que un municipi petit d’uns 400 habitants[9]. I un altre exemple escandalós és la gestió dels embassaments; grans companyies elèctriques com Iberdrola o Endesa els buiden quan els preus de l’electricitat estan alts, llençant al mar les reserves d’aigua quan més negoci en poden fer[10].
Lluitar pel socialisme per defensar l’ecosistema
Davant de totes aquestes dades la conclusió és evident. El problema no està en si ens dutxem 5 ó 10 minuts, sinó en la impunitat amb què actuen les grans empreses i multinacionals, malgastant aigua a tort i a dret per seguir amassant beneficis multimilionaris sobre la base de l’explotació i depredació de l’ecosistema.
És urgent nacionalitzar Agbar, les elèctriques, les grans empreses del sector turístic i l’hostaleria, la banca i altres grans empreses que resulten palanques fonamentals de l’economia, per a poder establir un sistema racional d’utilització i consum dels recursos naturals respectuós amb el medi ambient i que asseguri la seva sostenibilitat i pervivència en el temps, i posar al servei de la societat tots els recursos que el nostre ric planeta té i que a dia d’avui acaparen un grapat de capitalistes per al seu gaudi i lucre privat.
Per a fer això possible cal recuperar la mobilització i la lluita als carrers. De la mà dels defensors del sistema, sigui dels dirigents del PSOE o supeditant-se a la dreta catalanista de Junts o els dirigents socialdemòcrates d'ERC, els grans grups empresarials responsables del saqueig de l'aigua i la destrucció mediambiental continuaran sortint-se amb la seva.
Les mobilitzacions contra l'ampliació de l’Aeroport del Prat, el Hard Rock o la B-40 van mostrar la disposició a lluitar. Aquest és el camí. La clau és que aquestes lluites no romanguin separades. Cal vincular-les entre sí, estenent el suport, unint totes les seves reivindicacions i aixecant una esquerra de combat que lluiti per acabar amb el poder dels grans monopolis, a través de la seva expropiació i nacionalització sota el control dels treballadors i sense indemnització, és a dir, només amb una política genuïnament socialista, podem aturar el desastre ecològic a què ens condueix la depredació capitalista.
--
Notes
[1] “El termòmetre de la sequera a Catalunya: així anem de pluja i nivell dels embassaments.” Publicat per Miquel Bernis, al diari Ara online. Veure al següent link.
[2] “El turisme no consumeix aigua”. Publicat per Marc Cerdà, al web liniaxarxa.cat. Veure al següent link.
[3] “La bretxa de l’aigua: crisis urbanes pel consum poc sostenible de les rendes altes.” Publicat per Valentina Raffio, al diari El Periódico online. Veure al següent link.
[4] “L’imperi dels parcs aquàtics a Catalunya”. Publicat per Bernat Bella, al web viaempresa.cat. Veure al següent link.
[5] https://twitter.com/WxNB_/status/1710989047324119355?s=20
[6] “Biden aprueba el proyecto Willow para extraer petróleo en Alaska, allende el círculo polar ártico.” Publicat a Euronews. Veure al següent link.
[7] “¿De dónde sale el agua para cubrir la demanda de litio?”. Publicat per Laura G. de Rivera al diari onlina publico.es. Veure al següent link.
[8] "Una radiografía de la gestión del agua". Publicat per Dante Maschio Gastelaars, al web opcions.org. Veure al següent link.
[9] “Cataluña tiene más cerdos que ciudadanos y 856 macrogranjas que consumen millones de litros de agua”. Publicat per Andrés Actis, al web lapoliticaonline.com. Veure al següent link.
[10] “Iberdrola vuelve a vaciar pantanos en Extremadura para producir electricidad en mitad de la sequía.” Publicat per la redacció de El Salto Extremadura. Veure al següent link.
