Les eleccions catalanes del 12 de maig evidencien la inestabilitat i polarització que recorren el règim del 78, i que té un dels seus punts més crítics a Catalunya.

L'aprovació de la Llei Amnistia, que s'ha convertit en un eix central per a sostenir la legislatura del govern PSOE-Sumar i els seus socis d'investidura, està provocant durs xocs amb l'aparell de l'Estat i una reacció salvatge de l'espanyolisme neofranquista.

L'ADN franquista del PP i Vox, de la justícia, o de sectors de pes de la patronal, mostra com el capitalisme a l’Estat espanyol està indissolublement lligats a la “unitat d'Espanya”. Que el Tribunal Suprem citi a Puigdemont com investigat per...terrorisme!!, que el Constitucional impedeixi al Parlament debatre una Iniciativa Legislativa sobre la independència, que el Senat i part de la Fiscalia declarin la guerra a l'amnistia, o que Vox presenti noves iniciatives al Congrés per a il·legalitzar els partits independentistes, formen part d'aquesta nova ofensiva contra el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya.

Un context que Puigdemont aprofita per a fer declaracions desafiadores i especular amb el seu possible retorn a Catalunya. Òbviament l'estratègia de “vota el que més mal fa a aquesta caterva de franquistes” és el que Puigdemont utilitza per a incrementar els seus suports en les files independentistes, inclosa la seva ala esquerra. Però no hem de portar-nos a engany.

Puigdemont, Junts i la dreta catalana

El president exiliat té una aurèola de màrtir, sí, però no pot ocultar que és un polític de dretes, obertament sionista, lligat per mil vincles a les elits catalanes i que no descarta fins i tot pactar amb la candidatura ultradretana i racista d’Aliança Catalana.

Junts juga a desmarcar-se i aparèixer com una opció independentista immaculada, però ha compartit el Govern amb ERC durant gairebé sis anys aplicant polítiques capitalistes i de retallades socials, i s'hi ha esmerçat en restaurar els ponts amb el règim del 78 i acabar el moviment de masses per la independència i la república. Els fets són evidents: Puigdemont i els seus col·laboradors estan reconstruint una CiU 2.0 amb retòrica independentista però amb les senyes d'identitat de la dreta i la patronal catalana.

En la seva acció parlamentària ho han deixat molt clar. Junts es va oposar a una Llei d'Habitatge –ja de per sí molt beneficiosa per als especuladors– perquè volia atorgar encara més poder als grans tenidors i fons voltors. Junts va exigir competències en immigració per a perseguir i expulsar amb més ferotgia els nostres germans i germanes immigrants: utilitza el racisme com una palanca per a mobilitzar milers de petits burgesos i evitar que aquest vot marxi cap a opcions d'extrema dreta. I en un assumpte tan transcendental com és el genocidi sionista a Gaza, va votar amb Vox i el PP contra un alto-el-foc donant un suport públic a Netanyahu.

Puigdemont ha triat Anna Navarro com a número 2, alta directiva de multinacionals tecnològiques de Silicon Valley, representants del pitjor del capitalisme nord-americà, i també a l’empresari Jaume Giró, exdirectiu de CaixaBank i de la patronal catalana, i responsable com a Conseller d'Economia i Hisenda de les retallades i privatitzacions del Govern ERC-Junts.

L'esquerra governamental

Pedro Sánchez i Salvador Illa busquen guanyar les eleccions a Catalunya i consolidar la seva aliança amb ERC. No obstant, això no resultarà tan senzill, tot i que el resultat del PSC sigui bo.

El projecte amb el qual somien els dirigents del PSC i del PSOE de teixir una nova majoria al Parlament i al Govern, possibilitant una aliança entre ells, ERC i els Comuns és una hipòtesi que no es pot descartar. Però això implicaria un desgast molt fort per a ERC i no és una opció tan fàcil.

El PSC collirà un resultat bo gràcies a aquesta imatge de “pacificador” que Pedro Sánchez, i que ha permès, amb la col·laboració d'ERC i Junts, aplacar la mobilització massiva per la república catalana i tornar a recuperar suports tradicionals que havia perdut. Però no hem d'oblidar que el govern central del PSOE està més escorat a la dreta, portant més lluny encara les polítiques capitalistes en benefici de l’Ibex35, i una agenda militarista i otanista sense precedents.

El desgast d'ERC i el seu previsible retrocés és el resultat d'una gestió basada en les privatitzacions i destrucció del sector públic que res han d'envejar a les de Junts o CiU, o al propi PSOE, i que han provocat vagues i mobilitzacions massives del professorat i la comunitat educativa o del sector sanitari. ERC va patir una caiguda considerable tant a les municipals com a les generals del 23J, reflectint la frustració de milers de joves i treballadors que en el seu moment van donar-los suport perquè fessin polítiques d'esquerres.

Ara, atemorits per la fuga de vots cap a Puigdemont, recuperen el discurs independentista plantejant una vegada més un referèndum d'autodeterminació pactat amb el PSOE, però que Sánchez no ha trigat ni un minut a rebutjar. Una proposta sense credibilitat.

D'altra banda, Sumar i els Comuns s'han convertit en una simple crossa del PSOE, i les seves crítiques al Govern no tenen cap consistència quan se senten al Consell de Ministres. I Podem, que va guanyar les eleccions generals a Catalunya el 2015 i 2016, ha hagut de renunciar a presentar-se continuant el seu procés de crisi i descomposició.

Tant Sánchez, Illa i el PSC, com a ERC i Sumar, apel·len de nou a un suposat antifeixisme, a frenar la ultradreta, incloent a Junts i Puigdemont. Però la realitat és que aquestes crides buides, que emergeixen a cada cita electoral, tenen cada vegada més límits, especialment quan les seves polítiques bel·licistes, capitalistes i repressives contribueixen a l'avanç de la reacció espanyolista, del PP i Vox, que podria millorar els seus resultats també a Catalunya.

Ens trobem davant una crisi profunda de l'esquerra reformista i governamental, valedora de l'ordre i la pau social i que, renunciant a transformar la societat, renuncien a lluitar pel dret d'autodeterminació de Catalunya, enfrontar les guerres imperialistes i el militarisme i acabar amb la pobresa i la desigualtat.

Per una alternativa revolucionària

A aquesta crisi no és aliena la CUP, malgrat l'enorme potencial existent per a aixecar una esquerra independentista de classe, internacionalista i anticapitalista.

Les constants crides en aquests anys dels seus dirigents a ERC i Junts, demanant-los que lideressin el moviment independentista, i la seva insistència que un front comú amb aquestes formacions era la clau per a conquistar el dret d'autodeterminació, ha estat un enorme error estratègic.

En el moment en què els representants de la dreta i de la socialdemocràcia independentista han posat la marxa enrere i han decidit que ja era hora d'enviar les masses a casa, els dirigents de la CUP s'han quedat desorientats. I és que l'alliberament nacional de Catalunya necessita del concurs actiu dels treballadors i treballadores, és part de la lluita de classes i cal lligar-la de manera efectiva al combat pel socialisme. El dret d'autodeterminació no es conquistarà mitjançant aritmètiques parlamentàries i molt menys amb aliances subordinades a la burgesia catalanista i formacions polítiques seves.

Aquesta crítica que realitzem no és sectària, sinó fraternal. Les milers de militants i activistes de l’Esquerra Independentista que estan en la primera línia de batalla, contra els desnonaments i els macroprojectes especulatius, contra la repressió, tant del govern central com de la Generalitat, o en el sindicalisme alternatiu de combat, necessiten una alternativa revolucionària consistent que permeti guanyar posicions i una influència de masses.

Les diputades de la CUP fan molt bé quan s'oposen a les polítiques capitalistes del Govern, o secunden des de la tribuna parlamentària conflictes socials i la solidaritat Internacionalista contra el genocidi a Gaza. Però aquestes declaracions han de servir per a trencar per complet amb qualsevol il·lusió d’aliances amb Junts i ERC, que només han generat confusió i desmoralització.

Des d'Esquerra Revolucionària plategem un vot crític per a la CUP. No som abstencionistes. Entenem que les eleccions són un pla més de la lluita de classes per a combatre l'amenaça de la ultradreta espanyolista que té en el punt de mira els drets democràtics del poble de Catalunya, i també a la dreta i a la patronal catalanista i les diferents formacions d'una esquerra del sistema que no són la solució sinó part del problema.

Les batalles fonamentals per a transformar la societat, inclosa la que lliurem per a exercir el dret d'autodeterminació, no es podran resoldre a través dels mecanismes d'aquest parlamentarisme trucat i tutelat per l'aparell de l'Estat i l'oligarquia, sinó mitjançant la lluita de masses i una estratègia encertada.

Donar aquesta batalla seriosament requereix d'un programa que qüestioni el capitalisme, les seves institucions i els partits que el sustenten, i que lligui la defensa del dret d'autodeterminació a un programa de transformació socialista conseqüent, que plantegi l'expropiació d'aquesta ínfima minoria de plutòcrates, catalans o espanyols, que encara que no es presenten a les eleccions determinen les polítiques de tots els governs.

Si l'alliberament nacional de Catalunya apunta el cor del règim del 78 i, per tant, del capitalisme a l'Estat espanyol i a Europa, cal construir un partit de combat, ferm, amb arrels entre la classe obrera, que aspiri a ser un factor de direcció en els esdeveniments revolucionaris que han esclatat i esclataran davant la descomposició que enfronta el sistema capitalista.

Aquest programa comunista i aquest partit és el que defensem i estem construint des d'Esquerra Revolucionària.

El nostre Programa:

• Augment del SMI a 2.000 euros al mes. Reducció de la jornada laboral a 32 hores setmanals. Derogació íntegra de les contrareformes laborals i de les pensions. Jubilació als 60 anys.
• Prestació d’atur de 2.000 euros al mes finançat amb impostos a les grans fortunes i la banca.
• Expropiació forçosa de tots els habitatges buits en mans de grans tenidors, bancs i fons voltors. Creació d'un parc d'habitatge públic amb lloguers socials no superiors al 20% del SMI. Prohibició per llei dels desnonaments.
• Per a garantir una vida digna i la plena ocupació, nacionalització sota control obrer de la banca i els grans monopolis: elèctriques, Agbar, etc. Això sí que garantiria preus justos, servei de qualitat i respectuós amb el medi ambient i sostenible i fer front a problemes com la sequera.
• Pla de xoc per a rescatar l'educació pública. Gratuïtat total des d'infantil a la universitat i FP. Ni un euro públic per a la privada-concertada. Per una educació 100% pública i en català!
• Sanitat 100% pública, digna, gratuïta i universal per a tothom.
• Derogació de la Llei d'Estrangeria i dels CIE. Combatre el racisme atorgant tots els drets als immigrants i les seves famílies.
• Contra la violència masclista, la justícia patriarcal i la discriminació LGTBI. A igual treball, igual salari. Dret a l'avortament lliure, gratuït i a la sanitat pública. Assignatura d'educació sexual inclusiva ja. Plens drets per a la comunitat trans.
• Frenar la catàstrofe mediambiental: per una planificació socialista, ecològica i sostenible de l'economia. No als macroprojectes especulatius!
• Amnistia per a tots i totes les preses polítiques i derogació de totes les causes pendents contra CDR i activistes socials i independentistes. Fora la Llei Mordassa i fi de tots els muntatges, infiltració, espionatge i violència policials!
• Dret a l’autodeterminació per a totes les nacions oprimides. A baix la monarquia franquista i el règim del 78! Construïm la república socialista catalana.

Uneix-te a les comunistes revolucionàries. Organitza't a Esquerra Revolucionària!