Les eleccions catalanes del 12M han suposat una confirmació dels processos polítics que es venen desenvolupant els dos darrers anys. La desmobilització del gran moviment de masses per la República catalana i el dret a decidir del poble català, induïda des de la direcció d'ERC i de Junts, els pactes al Parlament estatal amb el PSOE, i els acords polítics al voltant de la llei d'Amnistia i la “normalització” de relacions amb l'Estat i les seves institucions, han generat les condicions per a una forta abstenció de l'electorat que s'identifica amb l'independentisme i l'esquerra més militant, i han beneficiat clarament el PSC i la dreta espanyolista.
Ho hem assenyalat en nombroses declaracions que hem publicat en aquest període. El règim del 78 ha pogut reprendre la iniciativa gràcies a una dreta catalanista que, encara que es presenti com a independentista, segueix les indicacions estratègiques de la burgesia catalana. I la burgesia catalana vol enterrar, d'una vegada per totes, la crisi revolucionària oberta l'octubre del 2017, sufocar definitivament un moviment que se li va escapar de les mans fa temps, i continuar fent bons negocis. Seguint la mateixa direcció que Puigdemont i Junts, els dirigents d'ERC han realitzat una gestió al capdavant de la Generalitat basada en retallades socials i pactes amb el PSC i el PSOE, renunciant obertament a la lluita per la república.
La “normalització” la rendibilitzen el PSC i la dreta
El PSC guanya per primera vegada unes eleccions al Parlament, tant en vots com en escons: aconsegueix el 27,96%, 872.959 vots i 42 diputats, fet que suposa 218.193 vots i 9 diputats més que el 2021. La candidatura de Junts, encapçalada per Carles Puigdemont, s’erigeix amb el 21,61%, 674.896 vots i 35 diputats, un increment de 104.357 i 3 diputats respecte als resultats del 2021.
Aquesta victòria es produeix a costa de la duríssima patacada que s’enduen les forces independentistes. El vot global de Junts, ERC i CUP cau, dels 2.078.000 vots el 2017 als 1.229.881 de diumenge passat. Gairebé un milió de vots menys!! Per primera vegada des del començament del procés, l'independentisme no aconsegueix majoria absoluta. Un punt d'inflexió que tanca un cicle.
Però a més, dins del moviment d'alliberament nacional a Catalunya s'accentua electoralment una tendència cap a la dreta, amb la consolidació de Junts com a primera força independentista, amb un discurs reaccionari clàssic de Convergència, i un suport obert al genocidi sionista a Gaza, que es suma a la irrupció al Parlament d'una força obertament xenòfoba d'extrema dreta com a Aliança Catalana, que obté 118.302 vots i 2 diputats.
Aquest gir es complementa amb l'avenç de la reacció espanyolista, del PP i Vox, que obtenen conjuntament el 18,93%, i 591.138 vots (263.564 més que el 2021), dels quals només la meitat procedeixen de fagocitar Cs. El PP quintuplica la seva representació en escons, passant de 3 a 15, i triplica els vots, sent el partit que més puja: de 109.067 a 342.584 vots. I no ho fa a costa de Vox, que obté 30.433 vots més que el 2021. A Barcelona ciutat, el PP supera fins i tot ERC situant-se com a tercera força.
Catalunya va ser decisiva per frenar la dreta a les eleccions estatals del 23 de juliol passat. Per això mateix aquests resultats no són cap anècdota: mostren una tendència que s'està consolidant i que no s’evitarà si el Govern de Pedro Sánchez i Yolanda Díaz s'entesten a continuar amb les polítiques capitalistes.
Com assenyalàvem, l'enorme frustració generada entre els sectors més a l'esquerra i els joves s'ha reflectit en una altíssima abstenció del 42,06%, 20 punts més que el 2017 o el 2015. I tot això ho està aprofitant l'extrema dreta per a apuntalar la seva demagògia reaccionària, racista, masclista i antiimmigrant de forma descarada als barris obrers i localitats que segueixen colpejades per la precarietat i l'empobriment, els salaris miserables, la ruïna dels serveis públics i la manca d'habitatge.
L'efecte Puigdemont i el desastre d'ERC
Les patètiques explicacions sobre aquests resultats, tant per Puigdemont com per part dels dirigents de Junts i ERC, atribuint-los a la manca d'unitat, no poden amagar la realitat. I és que aquests quatre anys de Governs d'ERC, primer amb Junts i després en solitari, les dues formacions s'han emprat a fons per reconstruir tots els ponts amb el règim del 78, aplicant l'agenda política, econòmica i social de la burgesia catalana.
Encara que Puigdemont mantingui una autoritat entre sectors de les masses, fruit del seu exili i de l'odi que li professen la reacció espanyolista i l'aparell de l'Estat, la política de gestos i discursos, de maniobres retòriques buides, té efectes cada cop més limitats. És cert que Junts és l'única força independentista que millora la seva votació respecte al 2021, però es queda molt lluny del que va aconseguir el 2017, 948.233 vots, i només recull una part dels 240.000 vots perduts per ERC i la CUP.
Puigdemont ha centrat la seva campanya a reconstruir aquesta Convergència 2.0 el model de la qual són els macroprojectes especulatius, les privatitzacions i destrucció dels serveis públics, o un discurs racista contra la immigració que no ha d'envejar res del PP i Vox. Un Puigdemont aplaudit per Foment i la patronal catalana, que compta amb destacats empresaris a les seves llistes, i que va portar la participació a la campanya electoral d’Artur Más i fins i tot de Jordi Pujol!!
ERC és sens dubte el gran derrotat en aquestes eleccions. Perd dos terços del suport que va tenir el 2017 i un de cada tres vots aconseguits el 2021. Un daltabaix que és conseqüència tant de l'abandonament de la lluita per la república catalana, com de les polítiques capitalistes impulsades des de la Generalitat: destrucció de la sanitat i l'educació públiques, impossibilitat d'accedir a un habitatge, creixement de la inflació, la desigualtat i la pobresa, etc... Unes polítiques que segueixen els dictats de la patronal i de l'Ibex35, i que en poc es diferencien de les polítiques de la dreta catalana.
Illa se surt amb la seva
Atenent el que ha passat aquests anys és lògic que el principal beneficiari hagi estat el PSC-PSOE.
L'actuació de Sánchez com a "pacificador" després de l'aixecament del poble català i la ferotge repressió policial i judicial amb què va respondre l'aparell de l'Estat i els partits del règim, ha tingut efecte. Plantejant la necessitat de tancar ferides i restablir ponts, aprovant mesures com els indults o ara l'amnistia, fruit això sí de la força desplegada pel moviment de masses d'alliberament nacional, i davant dels atacs furibunds de la reacció, el vot útil al PSC s'ha reforçat.
Una realitat a la qual se suma la desaparició de Podem, que ni tan sols s'ha pogut presentar, i la percepció dels Comuns-Sumar com un simple apèndix del PSOE. La candidatura apadrinada per Yolanda Díaz i Ada Colau retrocedeix en 13.500 vots, del 6,77% al 5,82%, i en dos diputats, de 8 a 6, i es queda en percentatges inferiors als aconseguits per Iniciativa per Catalunya fa 20 anys.
Pedro Sánchez i Illa s'han presentat com la millor opció davant l'avenç estatal del PP-Vox, alhora que apel·laven a sectors de la classe obrera castellano-parlant, cansats d'anys de procés, als quals mai no se'ls ha proposat un programa que uneixi la lluita per la república catalana amb mesures socials que abordin els seus problemes quotidians: acabar amb les llistes d'espera a la sanitat, frenar la pujada desorbitada dels lloguers, acabar amb la cada vegada més sagnant precarietat laboral, etc. Una classe treballadora que desconfia molt dels dirigents burgesos de Junts, l'oligarquia catalana de sempre, i a qui ERC i l'esquerra independentista no ha sabut oferir una alternativa.
Cal aixecar una esquerra revolucionària de combat!
Altra de les dades negatives de la jornada electoral ha estat la nova reculada de la CUP, que obté un dels seus pitjors resultats: 127.850 vots, el 4,09%. Això suposa 61.237 vots menys que el 2021, i passar de 9 a 4 diputats. Des del 2015 han perdut el 60% del seu suport electoral. I tot plegat en un context d'enorme desafecció entre àmplies capes del jovent, i sectors de la classe treballadora, amb la política institucional i capitalista.
Des d'Esquerra Revolucionària demanàvem el vot crític una vegada més a aquesta formació perquè els seus militants han estat a primera línia de totes les lluites socials i sindicals, i perquè ha estat l'única força parlamentària que va rebutjar les polítiques capitalistes del Govern d'ERC, que ha denunciat amb contundència el genocidi sionista contra el poble palestí i el paper còmplice del Govern PSOE-SUMAR, o que ha assenyalat el caràcter imperialista de la guerra d'Ucraïna.
És cert que les polítiques de l'esquerra governamental i parlamentària, des del PSOE-SUMAR, i abans Podem, els dirigents d'ERC i els Comuns, generen frustració i desmoralització, i creen dificultats a una organització que es declara anticapitalista i de lluita. No veure aquesta realitat és absurd, exactament igual que dificultats que operen al terreny electoral, controlat per la maquinària mediàtica de la burgesia.
Però no és menys cert que la crisi d'aquesta esquerra assimilada pel sistema, també està tenint efectes importants en la lluita de masses, com s'està veient en la mobilització contra el genocidi a Gaza, en la lluita feminista, o fins i tot en el terreny sindical, amb la conformació d'un potent bloc sindical combatiu a Catalunya enfront de la burocràcia de CCOO i UGT. Una crisi que també ofereix oportunitats.
Per això mateix, els resultats de la CUP requereixen una anàlisi honesta, que no llenci pilotes fora, i que plantegi de front els errors comesos. La mateixa campanya electoral de la CUP ha estat una seqüència d’errors estratègics de pes, amb els dirigents apel·lant constantment a la seva disposició a integrar-se en un Govern amb ERC i Junts. Aquesta és la solució de la crisi del moviment d'alliberament nacional? Entrar a un Govern capitalista?
Precisament es tracta de tot el contrari. Un Govern amb Junts i ERC és incompatible amb una posició d’independència de classe, amb un programa socialista que vinculi la república catalana a la lluita per la sanitat i l’educació públiques, per salaris dignes, per un habitatge públic assequible per a les famílies obreres, o per la nacionalització de les elèctriques i de la banca. Trencar amb el règim del 78 vol dir trencar amb el capitalisme a l'Estat espanyol, i això, com els fets han demostrat, no ho faran mai els dirigents burgesos de Junts ni els socialdemòcrates d'ERC.
L'experiència dels darrers dotze anys demostra que és impossible avançar un mil·límetre en l'alliberament nacional de Catalunya, i encara menys millorar les condicions de vida i els drets socials, de la mà dels dirigents de Junts i Esquerra. Plantejar la independència deslligada de la lluita per la república socialista s'ha demostrat com una utopia reaccionària i impotent.
Uneix-te als comunistes d'Esquerra Revolucionària!
