Cal estendre i unificar les lluites contra la precarietat i per la república!
Sis mesos després de la investidura de Pere Aragonès com a 132è president de la Generalitat i de la formació del Govern ERC-Junts, el balanç és nítid. Els dirigents d’ERC i Junts no només han deixat clar que no tenen cap intenció de continuar la lluita per la república i l’amnistia, sinó que mantenen les polítiques repressives i les retallades i privatitzacions que caracteritzaren els governs de l’antiga Convergència. Segueixen donant passes fermes per a treure les masses dels carrers i desactivar la lluita per la república i la independència cercant estabilitzar, en connivència amb el PSOE, la situació política catalana en un nou marc autonòmic.
El govern PSOE-UP i el règim del 78
El 40è Congrés del PSOE celebrat el passat mes d’octubre reafirmà el seu paper històric com a sòlid pilar del règim del 78 i com el millor garant de l’estabilitat del capitalisme espanyol. Pedro Sánchez, amb l’acceptació submisa dels ministres d’Unides Podem, governa al servei de l’Ibex-35 i el capital internacional. La seva negativa a frenar l’escalada dels preus del lloguer o de la factura elèctrica, o la renúncia a derogar la reforma laboral, són alguns dels exemples més recents. El seu compromís entusiàstic amb el règim del 78, amb la dreta i l’aparell de l’Estat franquista, l’ha portat a infàmies com els pactes amb el PP per a renovar el Tribunal Constitucional amb dos jutges d’ultradreta i corruptes com Enrique Arnaldo i Concepción Espejel o treure l’acta de diputat a Alberto Rodríguez (UP).
L’aprovació dels indults i l’establiment de la taula de diàleg són sens dubte producte de la incansable mobilització de masses del moviment d’alliberament nacional català. Però, al mateix temps, són dues apostes de Sánchez per a aconseguir pau social a Catalunya i al conjunt de l’Estat, estabilitat per al seu govern i el de la Generalitat, i assegurar que els diners dels fons europeus acabin sense sobresalts a les butxaques dels capitalistes catalans i espanyols.
Per a fer-ho resulta determinant condemnar a l’oblit la crisi revolucionària del 2017. D’aquí que el Ministre de la Presidència Félix Bolaños digui que “el procés sobiranista està acabat”. És precisament ara quan els dirigents d’ERC i de Junts han mostrat la seva total disposició a pactar amb un PSOE entregat a la patronal i a la dreta. Que Pere Aragonès assenyali que és necessari “trencar la retòrica romàntica octubrista” és un autèntic insult contra els milions que vam prendre els carrers i vam desafiar la repressió de guàrdies civils, jutges i policies. Això és el que va ser l’1-O? Un somni romàntic?
Un punt important en aquesta estratègia són els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE). Esvaint el fum de l’esmena a la totalitat presentada per Junts, la realitat és que els seus dirigents s’han ofert repetidament a pactar els PGE amb el PSOE. No és d’estranyar: sense comptar els ajuntaments, Junts i el PSOE-PSC estan aliats a la Diputació de Barcelona i a 13 organismes comarcals més. Però qui més implicació ha demostrat tenir amb la citada tàctica del PSOE, i qui li serveix més per a vendre els PGE com a “progressistes”, juntament amb els seus socis de govern d’UP, són els dirigents d’ERC. És en aquest context en què ERC ha defensat aprovar reverencialment els pressupostos antisocials del PSOE i UP a canvi d’un 5% de pel·lícules i sèries en català a Netflix.
La greu i empitjorada situació que viu la llengua catalana no se solucionarà acceptant un ridícul acord de mínims, que serà incomplert perquè el PSOE ja ho ha negat i compta amb l’oposició de les principals multinacionals audiovisuals. El català es defensa posant fi a les retallades i a l’infrafinançament de l’escola pública i el sector cultural i nacionalitzant les grans empreses editorials i audiovisuals; l’afany de lucre del seu negoci xoca directament amb la presència del català a la literatura i a les plataformes digitals.
Un Govern autonomista al servei de les elits
Les polítiques del Govern no deixen lloc al dubte. Els dirigents de Junts van fer el paperot de no assistir a la reunió de la Taula de diàleg amb el govern central per a desmarcar-se d’ERC i intentar mantenir demagògicament una influència sobre el moviment independentista. Però a la pràctica els dirigents de Junts estan en plena sintonia amb els d’ERC en posar fi a la lluita als carrers i desviar les reivindicacions democràtiques-nacionals al terreny del parlamentarisme sota el control de les institucions autonomistes. No és cap casualitat que Junts hagi obert la porta a pactar els pressupostos de la Generalitat amb el PSC, tal com ja ha fet ERC.
A pesar de tota la retòrica, el Govern està demostrant que forma un bloc sòlid en la seva oposició a seguir la batalla per la república i en reprimir els activistes independentistes. Recentment s’ha iniciat el judici als 9 de Lledoners, on el Govern els acusa falsament d’atemptats contra l’autoritat i demana penes de presó. ¿És així, reprimint i empresonant els que lluiten per la república, com acumularem “forces per a fer inevitable el reconeixement del dret a decidir” com diu Aragonès?
Pere Aragonès manté les mateixes polítiques capitalistes de Quim Torra, incloent l’austeritat i retallades als serveis públics, ara amb el suport de Catalunya en Comú. La sanitat i l’educació pública segueixen devastades, mentre el negoci dels concerts, sota cap concepte qüestionat, segueix omplint les butxaques dels empresaris “amics”. Només a la província de Barcelona han estat 20.000 estudiants els no admesos a la Formació Professional per falta de places. Els 90 milions destinats a garantir teòricament la gratuïtat de P2 a les escoles bressol significarà una nova borsa de negoci per a la patronal, garantint concerts i fons públics a centres privats.
A Catalunya cada hora es produeix més d’un desnonament. Malgrat l’increment del pressupost en habitatge en 410 milions, fins els 749, el gruix, 387 milions, correspondran a fons europeus destinats a la rehabilitació d’habitatges, i 100 addicionals a ajudes per al pagament del lloguer. És a dir, una nova barra lliure de fons públics per a immobiliàries i especuladors. Això sí, d’expropiar habitatges buits propietat dels bancs i crear un parc d’habitatge públic, ni parlar-ne. És aquesta l'alternativa que reclamava Ada Colau a la Generalitat per a resoldre el problema dels desnonaments?
Drets com l’avortament no estan sota amenaça únicament al Madrid de Díaz Ayuso. També sota el Govern d’ERC i Junts. Hospitals claus a la xarxa sanitària com l’Hospital Sant Joan de Déu i l’Hospital de Sant Pau es neguen a practicar avortaments, tot i que el 85% i el 98% dels seus ingressos provenen del Departament de Salut de la Generalitat. El Govern permet que el poder de l’Església es mantingui intacte en nombrosos hospitals de facto públics d’arreu del territori, assegurant un negoci fabulós per a les clíniques privades.
Com succeeix amb el govern central, ens trobem davant d’una furibunda campanya propagandística de cara a ocultar que els Pressupostos de la Generalitat suposaran una nova onada de diners públics a favor del gran capital, en mig d’una situació de misèria, precarietat i pauperització creixent. I comptaran, com el govern central, amb la verborrea buida dels Comuns.
La CUP i els pressupostos. La política del “mal menor” ens allunya de la república catalana socialista
No acostuma a passar que un banquer com el que dirigeix la Conselleria d’Economia mostri la seva preferència de pactar els pressupostos amb una formació anticapitalista com la CUP, i menys quan els seus militants es troben al peu del canó de les lluites socials més importants. Per què succeeix això? El Govern vol fer partícip a la CUP de la seva agenda de retallades amb l’objectiu de desacreditar-la i assimilar-la, i tractar així de garantir la pau social, en la línia del que està succeint amb UP al govern central. Per això és correcte i positiu el seu vot en contra dels Pressupostos.
Els dirigents d’ERC han incomplert les ja de per sí limitades mesures “progressistes” de l’acord amb la CUP. Com assenyalen els dirigents cupaires, la pràctica quotidiana del Govern és una negació d’aquell acord i del gir a l’esquerra que representaren les eleccions del 14-F. L’experiència d’aquests mesos ha mostrat de forma crua la naturalesa capitalista de les polítiques del Govern. És per això que les declaracions parlamentàries i les rodes de premsa dels diputats de la CUP “animant el Govern a canviar de polítiques i de prioritat” o mostrant disposició a “seguir fent propostes perquè el Govern faci un gir a l’esquerra” s’han mostrat impotents.
La tasca dels revolucionaris al Parlament no és generar expectatives en què la socialdemocràcia d’ERC o la dreta de Junts canviaran de parer degut a la nostra habilitat retòrica o negociadora, ni tampoc transmetre que és possible un canvi real en les nostres condicions de vida a través dels mecanismes de l’Estat burgès, en aquest cas de l’autonòmic.
Anunciar la presidència de Dolors Sabaté a la Comissió d’Estudi sobre el model policial com una gran victòria, afirmant que permetrà aconseguir un “mecanisme de control públic i independent sobre cossos policials” no ajuda a impulsar la lluita anticapitalista ni a elevar el nivell de consciència de les masses; més aviat tot el contrari, ja que alimenta la falsa il·lusió de què les forces repressives podrides d’elements d’extrema dreta poden ser controlades. De fet, hem vist recentment a la Conselleria d’Interior protegir a mossos d’esquadra després d’actuacions violentes i racistes. Aquesta política del “poc a poc” i del “mal menor” no només no ens permet avançar, sinó que ens desarma davant dels nostres enemics de classe, tal i com hem pogut comprovar dramàticament en els últims mesos amb l’acció de govern d’UP.
Els diputats de la CUP són una minoria al Parlament, però això no justifica acceptar polítiques antisocials. És el mateix argument que hem escoltat dels dirigents d’UP, que justifiquen les seves cessions dient que estan en minoria en el govern o que només disposen de 35 diputats al Congrés.
La CUP no té la direcció del moviment d’alliberament nacional, però aquesta situació es pot revertir si s’aplica una tàctica correcta. Els dirigents de la CUP han de trencar amb la col·laboració de classes amb ERC i Junts, usar l’altaveu del Parlament i del Congrés per a impulsar la mobilització als carrers (que és l’única que proporciona victòries reals), participar activament i coordinadament en les diferents lluites socials i laborals estenent-les i unificant-les defensant el programa de la transformació socialista de la societat. Davant dels intents del Govern d’enfonsar la CUP en el fang fent-li aprovar uns pressupostos antisocials a canvi d’engrunes, que probablement ni tan sols no es compliran, la CUP ha d’aixecar una ferma oposició d’esquerres als carrers. Així es podrà conquerir la majoria per a les idees de la independència i el socialisme i tombar el règim del 78.
És l’hora de la lluita i l’organització! Uneix-te a Esquerra Revolucionària!
Última actualització: 28/11/2021
