Divendres passat el Govern va aprovar el decret que posposava les eleccions al Parlament de Catalunya previstes per al proper 14 de febrer fins al 30 de maig, arran del greu empitjorament de la situació sanitària a Catalunya per la Covid-19. El PSC, temorós de perdre “l'efecte Illa” i basant-se en la millora dels seus resultats electorals que apunten diverses enquestes, ha defensat desvergonyidament mantenir la celebració de les eleccions en plena cresta de la tercera onada. Especialment increïble ha estat veure Salvador Illa, candidat del PSC i encara Ministre de Sanitat i màxim responsable de la gestió d'una pandèmia que ha deixat 80.000 morts en el conjunt de l'Estat, defensar aquesta postura.
En el moment de redactar aquestes línies, el TSJC ha anunciat la suspensió provisional d'aquest decret i, per tant, de l'ajornament de les eleccions. De nou, la justícia franquista surt de les catacumbes i ho fa per a “ajudar” a equilibrar els resultats electorals al seu gust. És una gran demostració de com són de democràtiques aquestes institucions, i molt especialment a Catalunya. Amb la mateixa soltesa amb què van destituir el President democràticament electe –Quim Torra – per penjar una pancarta, ara aquest grapat de franquistes amb toga passen per sobre de la decisió d'un Govern votat per milions de catalans. El seu objectiu no és un altre que obstaculitzar l'expressió electoral de la lluita per la república catalana. Si la manera de fer-ho és celebrant les eleccions el més aviat possible, pel que pugui passar més endavant, tot i que això suposi posar en risc la salut de les persones, que així sigui. Això representa un veritable escàndol que pot tornar-se en contra dels inspiradors d'aquesta idea –el govern central de coalició i el PSC–, aconseguint just el contrari del que pretenen: un augment del vot per a ERC i Junts.
Una nova etapa de la lluita de classes
Aquests esdeveniments es produeixen en un context sanitari, econòmic i social crític per a milions de famílies treballadores a Catalunya i a l'Estat espanyol. La cita electoral estarà marcada per tota una sèrie de canvis en el terreny de la lluita de classes que hem de posar en relleu.
Després d'anys de mobilitzacions de masses formidables, vagues generals, repressió salvatge de l'aparell judicial i policial, presó i exili, el moviment independentista ha sofert una forta diferenciació interna. D'una banda, l'eclosió de l'espai convergent i la posada en marxa del projecte de Puigdemont reflecteixen la profunda crisi de la dreta catalanista. Per una altra, la direcció socialdemòcrata d'ERC, insistint en què la correlació de forces és desfavorable i plegant-se a la lògica de l'austeritat i les retallades, ha emprès amb força el camí del pacte amb Pedro Sánchez renunciant a dur a terme el mandat de l'1 d'Octubre.
En un context de xoc sanitari, amb milers de morts i davant la incertesa de l’atur massiu, les pressions per a donar carpetada a la crisi revolucionària catalana troben un nou canal d’expressió. L'esquerra militant que defensa el dret a decidir i que amb la intervenció de milers d'activistes va aconseguir impulsar el moviment per la república en els moments decisius, ha de fer balanç de tot el que ha succeït fins ara i establir una estratègia que permeti fer un salt endavant en el combat.
La política de retallades del Govern
No podem jugar al gat i la rata. Els fets són els fets. L'actual Govern dirigit per JxCat i ERC ha mantingut les retallades i les privatitzacions que venim arrossegant des de fa dècades, i que s'han manifestat catastròfiques per al sector sanitari. Malgrat la gravetat extrema de la pandèmia, els dirigents processistes s'han negat en rodó a contractar el personal sanitari necessari, mentre continua regalant ingents quantitats de diners públics a la patronal sanitària. Això és el que explica el terrible impacte de la tercera onada, amb desenes de milers de nous contagis, desenes de morts diaris i un sistema sanitari públic col·lapsat.
El Govern ha continuat gestionant els interessos patronals, en sintonia amb les mesures de fons que ha adoptat el govern central. Mentre s'aproven fons de rescat multimilionaris als bancs, a l'Ibex 35 i a l'oligarquia, l'atur a Catalunya supera el mig milió i 170.000 treballadors es troben sotmesos a ERTO. Una reconversió de la indústria catalana s'està desenvolupant amb celeritat, preparant l'empobriment de comarques senceres, sense que les direccions sindicals i l'esquerra parlamentària facin res seriós per evitar-ho. Els talls de llum i els desnonaments es disparen, adquirint una expressió dramàtica a la capital catalana governada per la que fou portaveu de la PAH, Ada Colau. La taxa de pobresa infantil ha arribat al 31%, la pitjor xifra de tota Europa únicament superada per Romania.
Aquest és el resultat d'acceptar la lògica del capitalisme. Els dirigents independentistes que s'hi han plegat intenten dissimular les seves responsabilitats culpant la repressió i l'ofensiva de l'Estat. No serem nosaltres els que menyspreem els efectes de l'andanada repressiva, però és indubtable que ni els dirigents del JxC ni d'ERC pretenen conquerir una república que defensi els interessos de les famílies treballadores. Els seus vincles amb les empreses són massa evidents, fins al punt que ni tan sols han dissimulat en les seves lleis l'afany privatitzador que els encoratja. Per això mateix, la lluita per la república i el dret a decidir manifesta cada vegada amb més força la contradicció de classe que recorre el moviment independentista.
La desfeta de Ciutadans
Encara que el partit taronja va ser la candidatura més votada en les eleccions al Parlament de 2017, aconseguint 1.100.000 vots, els resultats globals d'aquelles eleccions ja van suposar una derrota amarga per al bloc del 155. En un context antidemocràtic de persecució i discriminació, l'independentisme va guanyar una majoria clara en el Parlament. Des de llavors, Cs ha perdut un 57% del seu suport electoral (resultats de les últimes eleccions generals a Catalunya), i tot i que PP i Vox han recollit una part d'aquests sufragis, cosa que de nou tornarà a succeir en les pròximes eleccions, el PSOE ha estat i serà novament el partit més afavorit per la sagnia del partit taronja.
Ciutadans va obtenir el suport de sectors petitburgesos radicalitzats cap a la dreta, però també de treballadors plens d'incertesa del moment polític que es vivia, que no es fiaven dels polítics burgesos independentistes per la seva trajectòria històrica i que es van deixar arrossegar per la demagògia espanyolista de Cs. Per descomptat, el PSOE i el PSC van contribuir i molt a aquest resultat, ja que el seu front únic amb la dreta va donar ales al discurs reaccionari d'Inés Arrimadas i Albert Rivera. Però els esdeveniments no han passat debades: la foto del trio de Colón, els pactes amb Vox i l'increment de la repressió sense cap perspectiva de sortida per a la crisi catalana, han fet que una part substancial d'aquests sectors tornin al seu camp tradicional. Sigui quina sigui la redistribució del vot a la dreta espanyolista en les pròximes eleccions, el seu suport caurà i posarà de manifest novament que la seva derrota política a Catalunya és de llarg abast.
La implosió de l'espai postconvergent
La destrucció de l'espai polític tradicional de la dreta catalanista i la desaparició de Convergència i Unió (CiU), eina formidable per a la burgesia catalana i espanyola durant dècades i pilar del règim del 78, és una fita històrica que expressa la profunditat de la crisi del sistema.
Les contínues escissions de l'espai postconvergent, especialment la separació de Puigdemont del PDeCAT i la formació de Junts, i la confrontació d'Artur Mas amb la excoordinadora del PDeCAT, Marta Pascal, que va acabar en la creació del PNC, posen sobre la taula un procés de fons: la diferenciació a esquerra i a dreta produïda durant aquests anys en el si del moviment d'alliberament nacional, i el pronunciat gir a l'esquerra d'amplis sectors dels treballadors i les capes mitjanes que en donen suport.
La pressió de les masses i només aquesta pressió, com van reconèixer públicament molts alts càrrecs del Govern, van portar Puigdemont a mantenir el referèndum de l’1-O. Un cop oberta aquesta dinàmica, i davant l'ofensiva dels tribunals, va optar per l'exili i llaurar-se una reputació de lluitador. Però seria una completa ingenuïtat oblidar que Puigdemont és un polític burgès responsable de l'agenda de retallades i privatitzacions dutes a terme en els últims anys.
Evidentment Junts continuarà arrossegant en les urnes a sectors importants de la població, especialment de capes mitjanes radicalitzades que volen continuar avançant en la lluita per la República, que no s'identifiquen amb les polítiques de la dreta catalana i rebutgen la deriva autonomista d'ERC. Veuen en Puigdemont una opció de vot útil per a continuar desafiant la repressió.
Però la defensa de la República catalana i de la “confrontació” amb l'Estat de la qual fa gala l’Expresident, està deslligada de qualsevol pla de lluita coherent per a tombar el règim del 78. Els seus gestos són instrumentals i busquen una finalitat òbvia: diferenciar-se d'ERC en la forma, per a mantenir la preponderància en l'aparell dirigent del moviment independentista. El rellevant és que el lideratge de Junts el marquen els més fidels representants de la burgesia catalana i de la dreta catalanista clàssica, que identifiquen el discurs de Puigdemont com un mitjà eficaç per a conservar una influència imprescindible sobre les masses i, de pas, la butaca de diputat o regidor. Òbviament, la República que reclamen no té res a veure amb la que defensem la immensa majoria que lluitem als carrers.
El paper dels dirigents d'ERC
Els dirigents d'ERC han pres una decisió estratègica: evitar, en la mesura de les seves possibilitats, una nova crisi revolucionària. En aquests moments, amb el govern central oferint-los un paraigua protector i amb la dreta continguda a Catalunya i en el parlament estatal, els dirigents d'ERC es mostren ferms partidaris d'apostar a l'estabilitat política i de posar gel a la lluita de classes per a recórrer el camí del “diàleg”.
Sectors de la burgesia catalana, veient la crisi de la seva representació política tradicional, estan optant per donar suport als dirigents d'ERC com una opció útil per als seus interessos i prémer el fre de la lluita d'alliberament nacional. No obstant, és important assenyalar que a ERC convergeixen tendències contradictòries. El seu pronunciat suport electoral en els últims anys reflecteix el gir a l'esquerra d'amplis sectors de treballadors i joves que defensen una República que trenqui amb l'austeritat i les retallades.
Grans expectatives per al PSC
Totes les enquestes apunten a què el PSC tindrà un bon resultat, recuperant així part del terreny perdut en els últims anys en els seus feus històrics. Una part important del vot de sectors de la classe treballadora que rebutgen la independència i que van votar per Cs el 2015 i sobretot el 2017, tornaran al PSC. També es beneficiarà del desencantament d'una part de vot obrer que va guanyar Podemos, després d'anys de polítiques institucionals en les quals els pactes amb el PSOE han estat la norma. La falta d'una diferenciació consistent tant en la qüestió nacional com en la lluita contra les retallades i l'austeritat per part d'Ada Colau i els Comuns i els dirigents d'Unides Podem, dóna a Illa i al PSC possibilitats clares de recuperar suports.
El descontentament amb les polítiques del Govern, les pugnes burocràtiques entre ERC i JxCat i l'absència d'un pla per a aconseguir la República, pot fer que la proposta del PSC de “passar pàgina” i buscar una solució a la qüestió nacional sobre la base d'un suposat diàleg, connecti amb el fastig d'una capa de la població que no veu una sortida al punt mort actual.
És evident que també des de l'aparell de l'Estat existeix una clara intenció d'apostar pel PSC per a colpejar a l'independentisme. La decisió del TSJC de mantenir les eleccions per al 14 de febrer és una imposició antidemocràtica que posa en risc la salut pública d'una manera irresponsable. Sembla que volen a tota costa assegurar-se la inèrcia que mostren les enquestes, i que en el cas del CIS col·loca Illa com a guanyador. Però és una maniobra molt arriscada que pot mobilitzar també la indignació d'un ampli sector en contra seva.
Els Comuns poden retrocedir
La posició dels Comuns en la crisi catalana ha estat marcada per una equidistància falsa, que suposa una factura política molt seriosa. Renunciant a impulsar el moviment per la República amb una posició de classe, i negant-se a estendre aquesta lluita a la resta de l'Estat, Ada Colau i els dirigents de Podem han fet el paper de la veu de la consciència incoherent: d'una banda, s'han oposat amb la boca petita a la repressió apostant per un referèndum legal patrocinat pel mateix Estat que branda la seva porra i empresona els dirigents independentistes; de l’altra, acusa el moviment de masses de “despertar” el feixisme i el qualifica de maniobra de les elits.
El seu abandó de la lluita de classes, el seu allunyament d'un programa de confrontació amb l'Estat capitalista i les seves polítiques, la seva acceptació de les regles del joc del sistema, els permet moure's còmodament en les institucions parlamentàries. Però això no els garantirà bons resultats en les urnes. Si la seva política no mostra una sortida convincent a la crisi social i política que travessa Catalunya i l'Estat espanyol, si abandonen les senyes d'identitat que els va brindar un suport entusiasta entre milions per a passar a convertir-se en una roda més del règim del 78, la seva expectativa electoral disminuirà cada vegada més.
Els Comuns ocupen a Catalunya cada vegada més l'espai de la vella Iniciativa, i han de mirar-se en el mirall del desastre sofert per UP a Galiza i en les últimes eleccions autonòmiques a Euskadi. En el parlament gallec no van obtenir ni un escó, i de guanyar al PNB en les generals de 2016 han passat a perdre més del 70% del seu suport electoral. A Catalunya la tendència també és descendent: en les generals de 2016 En Comú Podem va guanyar amb gairebé 850.000 vots i tres anys després va quedar quarta perdent-ne 300.000. En les eleccions a la Generalitat de 2017 van patir un descens de 40.000 vots respecte dos anys abans i es van quedar en 326.000, obtenint menys suport que ICV en 2012. És impossible que els Comuns aconsegueixin bons resultats amb un discurs a penes diferent del PSC i amb les posicions que han mantingut en aquests anys.
Lluitar per la república i el socialisme. Les tasques de l'esquerra anticapitalista
El col·lapse de l'espai polític tradicional de la dreta catalanista demostra que és perfectament possible que els treballadors conquistem la direcció del moviment d'alliberament nacional, i remarca els efectes perniciosos de la política d'unitat nacional defensada per la socialdemocràcia d'ERC i de la qual, lamentablement, no s'han desprès els companys i companyes de la CUP. De què serveix defensar de paraula l'anticapitalisme si en els fets et lligues al carro de la col·laboració de classes?
No és cert que no hi hagi força per a aconseguir la República catalana ara. El referèndum de l’1-O de 2017 passarà a la història perquè més de 2 milions de persones vam votar per ella, xifra que supera altres consultes donades per vàlides com la realitzada per l'Estatut o la Constitució Europea. Posteriorment, el moviment de masses ha protagonitzat vagues generals i mobilitzacions sense precedents, com les d'octubre de 2019 després de la sentència del Suprem, que no només han revelat el caràcter antidemocràtic del règim del 78, sinó que també han contribuït decisivament a la crisi de la monarquia i a evitar que la dreta es faci amb el govern estatal.
En el document polític aprovat per la CUP a finals de l'any passat, s'afirma que ens trobem en un moment de retrocés i que les forces de l'independentisme han disminuït, i per aquestes raons advoquen per iniciar un procés d’“acumulació de forces” i un nou referèndum abans del 2025. Però el més important és que aquestes consideracions els porten a obrir la possibilitat d'entrar en un Govern d'unitat nacional, amb ERC, Junts i el PDeCAT. Amb aquesta estratègia estarem més prop d’aconseguir la República? Sincerament, a la vista de l'experiència, creiem que no.
És evident que milions de persones no poden estar en permanent mobilització, molt menys si els seus dirigents més destacats els criden a abandonar els carrers i els presenten la via de l’“acord” com l'única opció. Però l'aparell de l'Estat, com està confirmant la gestió de Pedro Sánchez al capdavant del Govern PSOE-UP, mai acceptarà una reforma constitucional que obri les portes a l'exercici del dret d'autodeterminació. Només un moviment revolucionari que el posi contra les cordes i el doblegui, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat, podrà obrir aquest camí. Ho vam veure en els anys trenta, en els anys setanta i ho hem vist des del 2017.
Això és el que han d'entendre els companys i companyes de la CUP. La tasca que tenen, com la principal organització de l'esquerra independentista, és “acumular forces” a les fàbriques, en els centres de treball i d'estudi, en els barris, en els sindicats de classe i els moviments socials, sí, però fer-ho sobre la base d'un programa de classe, que combati la reacció, però també que confronti amb la dreta i la socialdemocràcia catalanista.
La idea que per a conquistar la independència i la república és imprescindible una aliança amb les forces burgeses del moviment d'alliberament nacional condueix a un atzucac. Aquestes forces el que volen és donar carpetada definitiva a la crisi revolucionària. Les aliances programàtiques i de Govern amb ERC i Junts, per a l'única cosa que serviran és per a malmetre el caràcter anticapitalista i revolucionari de la CUP i assimilar-la a l'ordre establert, el mateix que ha ocorregut amb els dirigents d’UP. La CUP ha de situar-se en l'oposició més intransigent, però no amb afany de ser una minoria autocomplaent, sinó per a conquistar el suport de la majoria de la classe obrera i el jovent sobre la base d'un programa socialista.
Encara que la CUP podria millorar els seus resultats en les pròximes eleccions recollint bona part del vot jove més a l'esquerra, la realitat és que la política duta a terme pels seus dirigents en l'últim període ha reforçat la socialdemocràcia, tant a ERC com al PSC. Per un costat, treballadors que han girat a l'esquerra i en general sectors amplis de les masses segueixen sense reconèixer en la CUP una alternativa capaç d'aspirar a ser la direcció del moviment i donar a aquest una orientació diferent. I, per l’altre, la seva defensa de la unitat nacional amb la dreta catalana els hi ha comportat renunciar a una política que li permetés aprofitar les oportunitats que ha tingut per a avançar entre la classe obrera, i especialment per a arribar a aquests sectors que, encara que rebutgen la repressió i polítiques neoliberals de la dreta espanyolista, també sofreixen les retallades del Govern i desconfien de Junts i ERC.
L'única manera de guanyar a la classe treballadora per a la República és trencar amb la dreta catalana, deixar la retòrica parlamentària i enfortir la lluita als carrers, defensar un sindicalisme combatiu en els fets i desafiar les direccions sindicals que porten a desastres com el tancament de Nissan. No és possible agafar una màquina del temps i tornar a l’1-O del 2017, com pensen els dirigents de la CUP, creient que si tornem a fer un referèndum la barra d'energia del moviment es carregarà automàticament i podrem derrotar el règim. Per a aixecar una alternativa anticapitalista conseqüent per l'alliberament nacional i social, els dirigents de la CUP han d'aprendre dels errors comesos fins al moment.
Els treballadors i joves devem i podem aconseguir la direcció del moviment d'alliberament nacional. Però això passa per un plantejament programàtic clar: volem una república per al poble i no manejada per l'oligarquia de sempre. Aquesta és la tasca estratègica que la CUP hauria de plantejar-se. Una República socialista que nacionalitzi la banca i els grans monopolis per a assegurar una educació i sanitat públiques i de qualitat, posar fi als desnonaments garantint un sostre digne, i un lloc de treball amb condicions laborals decents i sense precarietat. Aquesta República rebria el suport majoritari i entusiasta del conjunt de la població. I no només a Catalunya, també permetria guanyar la simpatia i el suport dels treballadors i joves de la resta de l'Estat i d'Europa. Aquest és el camí, no hi ha temps a perdre.
Ni un pas enrere en la lluita per la República catalana socialista!
Uneix-te a Esquerra Revolucionària!
