El passat dimarts 26 de gener, Salvador Illa va anunciar oficialment la seva renúncia com a Ministre de Sanitat per a ser el candidat del PSC en les eleccions al Parlament de Catalunya. Malgrat trobar-nos en una situació sanitària dramàtica i després d'una gestió realment catastròfica, des de fa setmanes els mitjans de comunicació capitalistes i no pocs portaveus de la patronal i l'oligarquia es desfan en afalacs per a l'ex ministre.
Aquesta campanya va de la mà d'un altre fet: la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per a celebrar les eleccions el 14F, rebutjant l'ajornament electoral i l'opinió dels experts sanitaris que reclamen des de fa setmanes el confinament domiciliari davant una tercera ona descontrolada.
En aquestes circumstàncies cal preguntar-se: A quins interessos respon l'anomenat “efecte Illa”? Per què una campanya tan descaradament intensa per a celebrar unes eleccions que posaran en risc de forma tan evident la salut de la població?
La propaganda del règim del 78
El mateix dia que Illa abandonava el ministeri, El País publicava un editorial delirant però molt esclaridor. Resulta impossible citar totes les lloances enganxoses que dedica al candidat del PSC, i difícil de digerir també la quantitat de cinisme i hipocresia que desprèn, però amb tot revela el pols d'aquesta campanya tramposa i mentidera. Després de reconèixer que sota la seva gestió al capdavant del ministeri han mort més de 80.000 persones, l'editorial es consola afirmant que “la seva actitud moderada compensa el seu desigual balanç”. El seu “tarannà proporcionat i respectuós” en un moment de “brutal polarització” és tan imprescindible ens diuen, que tot es pot perdonar. Illa és poc menys que un salvador que ha vingut a recompondre la situació catalana i hem de donar-li suport. I el que no estigui en aquesta sintonia l'única cosa que fa és enterbolir la convivència.
Com es pot afirmar sense enrogir-se que l'actitud “moderada” de l'ex ministre compensa la mort de desenes de milers de persones!? El País insulta la memòria de les famílies treballadores que han sofert la urpada d'aquesta matança en carn pròpia, que viuen quotidianament el calvari d'un sistema sanitari col·lapsat i es troben a la vora del desastre econòmic i social. Aquesta és la política burgesa destil·lada: dissimulació i frases teatrals per a fer de la mentida un art.
La gestió de Salvador Illa ha estat lamentable, sí, i ho ha estat perquè ha mantingut les retallades salvatges que colpegen la sanitat pública des de temps d'Aznar, Zapatero i especialment de Mariano Rajoy, governant amb servilisme cap als interessos dels plutòcrates de les clíniques privades i les farmacèutiques. Però llavors, a què es deu tant bombo i tants platerets per a Illa?
L’exaltació d’Illa per part de Pedro Sánchez i d'un sector important de la burgesia es deu a què reuneix les característiques idònies: ferm defensor de la unitat nacional i d’estendre la mà a la dreta, hostil a la lluita per la república catalana fins al punt de participar en la famosa manifestació espanyolista d’octubre de 2017 al costat del PP, Cs i Vox, i compromès sense reserves amb la lògica capitalista.
Ara que l’“efecte” taronja es desinfla i fa aigües a Catalunya, la burgesia espanyola i una part significativa de l'aparell de l'Estat aposten clarament perquè el PSC es faci amb una part substancial del naufragi taronja i recuperi pols. Això no vol dir que renunciïn a la repressió. Per descomptat que no. Es tracta de combinar el pal amb la pastanaga, i donar una empenta a la mascarada de “diàleg” que contribueixi a donar carpetada a la crisi revolucionària catalana oberta en 2017 amb el referèndum de l'1 d'octubre, la gran vaga general del 3 i les mobilitzacions multitudinàries per la república d'aquests anys, que han enviat un obús en tota regla al règim del 78 i que han contribuït, entre altres coses, a què la dreta perdi el Govern estatal.
A l’octubre del 2017 ho van intentar amb el 155, l'empresonament dels dirigents independentistes, i unes eleccions convocades al desembre d'aquell any en condicions d'excepcionalitat antidemocràtica. Però això no els va permetre recuperar terreny. Ara ho tornen a intentar utilitzant la socialdemocràcia del PSC com a actiu fonamental.
El paper de l'aparell de l'Estat
Res és casual en política. Després d'inhabilitar Quim Torra per penjar una pancarta, el TSJC no ha dubtat ni un instant en rebutjar l'ajornament de les eleccions acordades per totes les forces del Parlament excepte el PSC, que va defensar la seva impugnació. També les patronals catalanes van defensar que les eleccions havien de mantenir-se el 14F. Aquesta nova imposició antidemocràtica és encara més estrident, perquè es fa conscientment i sabent que posa en risc la salut pública d'una manera irresponsable.
L'aparell de l'Estat ha mostrat les seves preferències pel PSC per a derrotar l'independentisme. Arrimadas ha ofert a Illa un Govern de coalició, fins i tot la ultradreta de Vox ha promès també la seva col·laboració: Ortega Smith no va dubtar en què els seus diputats votarien Illa per a evitar que governin els “separatistes” i els “colpistes”.
La situació és tan forçada que el 14F viurem, amb tota seguretat, escenes surrealistes. Els mateixos poders de l'Estat que l'1 d'octubre de 2017 van desplaçar milers de policies i guàrdies civils per a colpejar ciutadans pacífics que volien exercir el seu dret legítim a votar, que destrossaven urnes o les sostreien dels col·legis electorals com a trofeus, aquests mateixos poders ara, enmig d'una pandèmia sense control, organitzaran unes eleccions en la qual els membres de les meses electorals hauran de portar tot el temps màscara quirúrgica, màscara FFP2 i pantalla protectora, utilitzar gel hidroalcohòlic amb freqüència, abstenir-se de tocar el DNI de la persona que vota, i aquesta no es podrà acostar a menys de 1,5m. Per descomptat a ningú se li requerirà test negatiu.
En un exercici de menyspreu per la salut de la població, la normativa electoral recomana que els col·lectius de risc vagin a votar entre les 9 i les 12h, reservant la franja de 19 a 20h per a les persones contagiades i els contactes estrets en quarantena. Per a aquest últim cas, els membres de la taula han de vestir-se amb equips de protecció individual d'alta seguretat, que se’ls hauran de col·locaran ells mateixos seguint un manual.
Diverses associacions sanitàries han fet una crida a les persones contagiades a no anar a votar, i en el moment d'escriure aquest article les dosis de la vacuna s'han esgotat a Catalunya i estem a l'espera de l'arribada de noves remeses. Són potser aquestes unes condicions adequades per a assegurar una participació segura i un desenvolupament democràtic de les eleccions?
Tant se val la salut de les persones. Volen costi el que costi llançar al candidat que representa millor els seus interessos en les actuals circumstàncies, però la maniobra que han emprès és arriscada, ja que pot mobilitzar una forta indignació en contra seva i tampoc és clar que l'abstenció associada a la situació pandèmica i política (molt diferent que en 2017) no acabi afectant el propi PSC.
I Unides Podem i els Comuns?
Després de l'eixordador silenci que inicialment van guardar els dirigents d’UP i els Comuns, Pablo Iglesias ha denunciat en els últims dies que quan els poders mediàtics fan costat Illa no ho fan perquè aquest vagi a fer polítiques socials o d'esquerres. També ha intentat marcar distàncies amb els seus socis de govern, assenyalant que el PSOE-PSC és una formació monàrquica i UP una força republicana.
Però els fets són tossuts. De res serveix omplir-se la boca de republicanisme en campanya electoral i intentar diferenciar-se del PSOE-PSC quan la teva pràctica quotidiana entra en oberta contradicció amb el teu discurs. En primer lloc, a Catalunya hi ha un moviment de masses per la república a la que UP i els Comuns no han donat suport. Un moviment que ha omplert els carrers amb milions de manifestants, mostrant que una immensa majoria vol una república per a tombar el règim del 78 i acabar amb les retallades i l'austeritat. ¿Per què Pablo Iglesias i Garzón, en lloc d'intervenir en aquest moviment per a reforçar el seu caràcter de classe, socialista i internacionalista, cosa que és ABC per a qualsevol que es consideri d'esquerres o marxista, l’han titllat de maniobra de les elits o de “provocació al feixisme”? ¿Potser no és la tasca de l'esquerra conseqüent que quan esclaten moviments d'alliberament nacional d'aquesta envergadura, amb aspiracions democràtiques progressistes, participar-hi per a desemmascarar la dreta i la burgesia nacionalista que busca liderar-los per a utilitzar-los en el seu propi benefici?
Lamentablement Iglesias i els dirigents de Podem, que van despertar una expectativa extraordinària entre el jovent i la classe obrera catalana, han renunciat a donar suport a aquesta lluita i estendre-la a tots els territoris per a colpejar al règim del 78, optant en canvi per la major de les utopies: convèncer aquest Estat, heretat directament del franquisme que accepti un referèndum pactat que permeti el dret a decidir del poble de Catalunya.
Després de la dura garrotada en les últimes eleccions autonòmiques de Galiza i Euskadi, els dirigents d’Unides Podem poden emportar-se una sorpresa molt amarga a Catalunya el proper 14F. I de res val culpar la classe obrera i el jovent. La seva participació en el govern de coalició amb el PSOE s'està convertint en un sentit: el PSOE no gira a l'esquerra, sinó que està utilitzant UP per a legitimar una gestió política procapitalista que rep els aplaudiments de la CEOE, la UE i dels grans poders financers. L'anomenat escut social és realment molt minso, com es veu en el dia a dia de milions de treballadors i treballadores, en comparació amb la pèrdua de credibilitat d’UP per implicar-se en un govern on manen Nadia Calviño i l'Ibex-35.
Si els dirigents d’UP i Comuns volen evitar el que pot ser una decadència electoral sagnant i amenaçadora, han de donar un gir de 180 graus: passar a l'oposició d'esquerres activa i impulsar la lluita per la república socialista, dels treballadors i la joventut amb la mobilització de masses. Només així podran evitar la “abraçada de l'ós” del PSOE i el seu efecte Illa.
