Continuar la lluita fins a conquerir la república socialista catalana!

El Tribunal Suprem ja ha fet pública la sentència del judici del Procés. Les dures condemnes als presos polítics representen, abans de res, una declaració de guerra del règim del 78 al poble català, al seu legítim dret a decidir i la lluita per la república. Una sentència que confirma el que ja sabíem: que la democràcia que es va ordir en els anys de la Transició té profundes tares autoritàries, i que està completament sotmesa a un aparell de l'Estat heretat directament de la dictadura.

La burgesia espanyola, i també la catalana, han deixat clar que el poble de Catalunya és un perillós enemic a batre, com ho ha estat en altres tantes ocasions històriques en desafiar el règim capitalista i el seu ordre polític. La determinació demostrada l'1 d'Octubre del 2017, organitzant un referèndum democràtic en el que més de dos milions de persones van exercir el seu dret al vot a favor de la independència i la república, pretén ser menyspreada i ocultada per tots els mitjans. Però el més decisiu, i el que va encendre totes les alarmes de la classe dominant, és que aquest dret es va exercir mitjançant l'acció directa de centenars de milers de treballadors i joves, resistint la repressió desenfrenada de milers de guàrdies civils i policies nacionals a les ordres de l'Estat centralista.

Sí, aquell dia va haver-hi una violència desmesurada als carrers de tota Catalunya. Però aquesta violència va ser només d'una banda, tal com testimonien milers de fotografies, vídeos i imatges que es van reproduir en els mitjans de comunicació al llarg de tota la jornada.

En el món del règim del 78, els antiavalots que entraven als col·legis trencant els vidres, que colpejaven amb acarnissament gent gran, dones i nens, que sostreien urnes com si fossin trofeus de caça, que obrien caps a cop de porra, estaven exercint la "legalitat constitucional". Aquesta legalitat constitucional que premia torturadors i empara els feixistes, que impedeix que s'exhumin els cadàvers de centenars de milers de combatents republicans enterrats en cunetes i fosses clandestines, que rescata bancs però expulsa de les seves cases a milers de famílies, que privatitza la sanitat, l'ensenyament, ens condemna a l’atur, a salaris miserables i a la precarietat. Aquesta constitucionalitat capitalista i opressora no ens representa.

L'1 d'Octubre, el poble de Catalunya va dir prou a una "unitat de la pàtria" imposada manu militari per un exèrcit ple de franquistes i reaccionaris. Es va rebel·lar contra un Estat que nega el dret legítim a l’autodeterminació, però també contra aquells polítics que han utilitzat les institucions per servir al gran poder econòmic i a l'oligarquia catalana. O potser la gran vaga general del 3 d'octubre, que va mobilitzar a milions de treballadors i joves en una demostració de força sense precedents, no va ser un clar advertiment que la república a la qual aspirem significa trencar decididament amb tot el que ens ha portat a la situació actual?

Com el 14 d'abril de 1931, com el 19 de juliol de 1936, els treballadors, el jovent i el poble de Catalunya s'han col•locat a l’avantguarda de la lluita per la transformació de la societat.

El que ha passat a l'Octubre del 2017 va suposar el qüestionament més seriós, decidit i radical que mai s'ha fet del règim capitalista que, en els anys setanta, va restaurar una democràcia parlamentària vigilada. Tots els poders fàctics van comprendre el que estava en joc i van actuar en conseqüència: llançar una campanya repressiva furiosa, van encoratjar el nacionalisme espanyolista més repugnant, i van utilitzar tots els instruments al seu abast –des de la monarquia de Felip VI, la policia, els tribunals, els partits del sistema, fins als mitjans de comunicació– per donar una lliçó inoblidable al poble català. Cal dir, però, que han fracassat estrepitosament.

No és rebel·lió sinó "sedició"

Aquest atac frontal als drets democràtics del poble català representa una amenaça directa a les conquestes i llibertats de la classe treballadora i el jovent de tots els territoris. D’aquí la seva transcendència històrica.

Durant prop de dos anys hem escoltat als representants més consumats de la reacció espanyolista, però també a nombrosos dirigents de la socialdemocràcia, parlar d'un "Cop d'Estat". En realitat, el que el Suprem ha jutjat ha estat una mobilització exemplar i pacífica i, de manera indirecta, han de reconèixer-ho en el mateix acte fent cabrioles per justificar el delicte de "sedició" i "malversació de fons" després d’abandonar el de "rebel•lió".

Així, la sentència es refereix que a la tardor del 2017 es van donar "indiscutibles episodis de violència", però al mateix temps reconeix que no són suficients per condemnar als presos per rebel·lió: "La violència ha de ser una violència instrumental, funcional, preordenada de forma directa, sense passos intermedis, a les finalitats que animen l’acció dels rebels".

En lloc de rebel•lió, el Suprem tipifica el delicte de sedició i ho justifica recorrent a la concentració pacífica del 20 de setembre del 2017 davant de la Conselleria d'Economia, en què van participar desenes de milers de persones, i la "resistència" al violent operatiu de la policia nacional i la Guàrdia Civil el mateix 1 d'Octubre. Tot això els hi serveix per muntar una resolució que justifiqui el delicte de sedició tal com ho explica el Codi Penal: "L’acció d’alçar-se pública i tumultuàriament per impedir, per la força o fora de les vies legals, l’aplicació de les Lleis o qualsevol autoritat, corporació oficial o funcionari públic, el legítim exercici de les seves funcions o el compliment dels seus acords, o de les resolucions administratives o judicials".

I aquí arribem al punt central d’aquesta sentència escandalosa contra la democràcia. Segons el Tribunal Suprem, la mobilització pacífica de milions de persones exercint un dret polític, com és votar per pronunciar-se sobre el tipus de relació que desitgen que Catalunya tingui amb la resta de l'Estat, es considera un delicte i se li penja el rètol de violència. Per aquesta via, les grans mobilitzacions del 15M del 2011, les accions per frenar els desnonaments, les vagues generals, les marees ciutadanes o les marxes de la dignitat... podrien ser catalogades de sedició.

Amb aquesta sentència queda clar que el règim del 78 no pot suportar l'exercici democràtic de tot un poble. Per quina raó? Perquè el triomf de la mobilització a favor de la república podria obrir una fase de rebel•lió social i política contra les institucions capitalistes molt perillosa.

En una cosa coincidim amb els analistes del sistema. Els esdeveniments l'1 d'Octubre van obrir una crisi revolucionària. I nosaltres, com a marxistes, subratllem: una crisi revolucionària completament legítima i necessària quan es tracta de transformar un ordre polític i econòmic injust i lesiu contra els interessos de la majoria.

Tot el que és legal és democràtic?

Des del Govern estatal en funcions i els partits del sistema es repeteix la idea que tot el que és legal és democràtic. Però aquest tipus de sil·logismes amaga una idea completament falsa i molt reaccionària. És evident, per a tothom que tingui ulls a la cara, que allò legal en una societat basada en l'explotació d'una classe sobre una altra sempre té la comesa de salvaguardar l'ordre establert, és a dir, defensar els interessos de la classe dominant. Quelcom que no té res a veure amb una autèntica democràcia. Quan els oprimits desafien aquest ordre, llavors l'Estat -que és l'instrument de coerció per antonomàsia de la classe capitalista entra en acció desplegant tota la seva violència.

Les condemnes fraudulentes contra els dirigents independentistes contrasten brutalment amb les absolucions o sentències ridícules als polítics corruptes del PP, als banquers que han portat a la fallida a Bankia o el banc Popular, als feixistes que agredeixen activistes de l’esquerra, als comandaments policials implicats en el narcotràfic, o als violadors i assassins de dones que són tractats amb guant blanc per la justícia. Aquesta justícia té un contingut de classe nítid: és la mateixa que envia a la presó els joves d'Altsasu, manté entre reixes a l’Alfon, sentència a sindicalistes que participen en vagues o enjudicia a tuiters, cantants de rap i activistes de la PAH. És la mateixa justícia que s’oposa a jutjar els crims del franquisme, i que considera l’apologia de la dictadura, realitzada públicament per desenes de comandaments de l’exèrcit, perfectament legal.

La causa del poble de Catalunya és la causa de l’esquerra i de tots els que aspirem a canviar la societat

El Suprem ha condemnat a Oriol Junqueras, exvicepresident de la Generalitat, a la pena més elevada, 13 anys; a tres exconsellers, Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa, a 12 anys, a l'expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, a 11 anys, i als dirigents de l'ANC i d'Òmnium, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, a nou anys. Aconseguiran el seu objectiu de contenir el moviment d’alliberament nacional català? Evidentment no, això està completament descartat.

Marx va assenyalar que un poble que oprimeix un altre mai no podrà ser lliure. Per això, el marxisme revolucionari va inscriure el principi del dret a l’autodeterminació de les nacions oprimides en les seves banderes, com una aspiració democràtica que ha de ser recolzada per tots els revolucionaris.

Evidentment el PSOE fa molt que va oblidar aquestes idees i les va trepitjar. La seva ferma defensa del 155, la seva negació del dret a decidir, la seva capitulació davant l’aparell de l'Estat posicionant-se amb el nacionalisme espanyolista –el mateix que va acabar amb les llibertats democràtiques durant els anys trenta del segle passat– el converteixen per dret propi en un partit d’estat absolutament fiable per a la classe dominant. Tampoc és casualitat que l’eslògan de campanya triat pel PSOE sigui Ahora Gobierno, ¡Ahora España! L'opció de Pedro Sánchez no pot ser més cristal·lina.

Igualment, el que està fent una altra part de l'esquerra parlamentària de l'Estat espanyol és un immens error. Unides Podem va renunciar a implicar-se en el moviment d’alliberament nacional català, i ho va fer amb els pitjors arguments. En lloc d'estendre la solidaritat amb el poble de Catalunya i impulsar la mobilització per la república en tots els territoris, reforçant el seu contingut de classe i unificant la resposta contra l'enemic comú –la monarquia, la patronal, el règim el 78 i tots els seus representants–, van adoptar una postura cínica i equidistant entre la gent apallissada per organitzar una votació democràtica, i el bloc del 155 que va hissar la bandera del més ranci espanyolisme i la repressió en totes les seves formes possibles.

La lluita de milions de persones pel dret a l’autodeterminació i la república ha estat denunciada per nombrosos intel•lectuals "progressistes" i polítics d'esquerres que suposadament es declaren "republicans" i "comunistes", com un moviment reaccionari dirigit per les elits catalanes. Però la veritat és que la burgesia catalana no només no ha impulsat la independència i la república, sinó que s’ha posicionat rotundament en contra, aliant-se amb la burgesia espanyola i jugant un paper fonamental en la repressió i la campanya de la por (només cal recordar els centenars d’empreses que van marxar de Catalunya immediatament després de l'1 d'Octubre).

El que hem vist en les negociacions per al fallit Govern de coalició entre Unides Podem i el PSOE és concloent. Pablo Iglesias va acceptar la política de Sánchez i va renunciar expressament al dret a l’autodeterminació i a qualsevol crítica al règim del 78. Va arribar fins i tot a afirmar que si entraven a formar part del Govern i el PSOE apliqués el 155, l’acataria sense dir res de res. L’experiència d’aquests dos anys ha demostrat que l’abandonament d’una posició de classe i internacionalista en la qüestió nacional es converteix en una renúncia completa a defensar els drets democràtics.

La burgesia espanyola és molt conscient que la sentència que s’ha fet pública és impresentable i es prepara per enfrontar una resposta massiva als carrers. Per això les detencions de nou activistes dels CDR, acusats de terrorisme, tampoc són casuals. Es tracta de fer el màxim soroll possible i vetllar, amb mentides i propaganda, la veritable situació. A ningú se li escapa la interconnexió entre els esdeveniments catalans i els moviments que es produeixen des de les altes instàncies de l'Estat. Amb una economia que avança cap a la recessió, la burgesia espanyola i catalana preparen nous i brutals retallades que colpejaran a milions de treballadors i als sectors empobrits de les capes mitjanes. En aquest context, l’exemple que representa la continuïtat de la mobilització a Catalunya constitueix un perill real de desestabilització i resistència als seus plans.

Amb la repressió al poble català es consolida la tendència autoritària que garanteix una unitat nacional imposada per la dictadura franquista i els seus hereus polítics, i que demà serà utilitzada encara més durament contra qualsevol moviment social, sindicat i organització que no estigui disposada a acceptar la política dels governs capitalistes.

Vaga general i un pla de lluita per a conquerir la república socialista catalana

En el moviment d’alliberament nacional català ha un xoc creixent que alimenta la seva diferenciació interna. D’una banda, centenars de milers de joves, treballadors i amplis sectors de les capes mitjanes que volem portar fins al final la lluita per una república que trenqui amb l’opressió de l'Estat centralista i faci realitat la transformació social de Catalunya. De l’altra, la dreta catalanista (PDeCAT) i sectors de la direcció d'ERC que s’estan emprant a fons per negociar amb l'Estat una sortida en línies autonomistes, que els hi permeti fer retrocedir al moviment i treure’l dels carrers.

Aquesta contradicció es va posar de manifest durant l’últim any en les xiulades a Torra o les exigències de dimissió al conseller d’interior Miquel Buch per la repressió a diferents manifestacions antifeixistes i independentistes. Recentment, ha tornat a expressar-se davant la decisió del Departament d'Interior d'autoritzar els Mossos a utilitzar gas pebre contra els manifestants. Durant els últims mesos aquest malestar ha crescut reflectint-se en nombroses crítiques d’assemblees territorials de l’ANC i en les accions dels CDRs, o a la decisió que els dirigents dels partits del Govern no fossin a la capçalera de la manifestació de la Diada.

Hem de treure totes les lliçons que l’experiència ha subministrat en aquests anys. La resposta a la sentència del Suprem no pot limitar-se a una vaga aïllada -per alleujar pressió d’una olla en ebullició- ni a un plantejament polític que condueixi a rebaixar els nostres objectius polítics precisament quan tenim la força per assolir-los.

Des del Sindicat d'Estudiants s'ha organitzat una vaga general de 72 hores de tot el jovent, amb un programa combatiu: Fora la repressió franquista, per la llibertat immediata dels presos polítics, per la república catalana dels treballadors i els joves! Aquest és el camí. Necessitem un pla de lluita ambiciós a l’altura dels esdeveniments. Cal que tota l’esquerra combativa, els CDR, els sindicats de classe que s’han posicionat a favor de la república, i tots els moviments socials aixequem un pla d’acció prolongat en el temps, amb un calendari clar de vagues generals, ocupacions de centres de treball i estudi i manifestacions, que generi el suport massiu de la població.

Aconseguir un moviment de resistència d’aquesta envergadura exigeix deixar clar que batallem per una república socialista que nacionalitzi les palanques fonamentals de l’economia, la banca i els grans monopolis, i que posi fi al malson de les retallades socials, a la manca d’habitatge públic i assequible, a la precarietat i els salaris miserables, a la violència patriarcal i la destrucció del medi ambient. D’aquesta manera establiríem un pont per superar les fronteres de Catalunya i unificar la nostra lluita amb la dels treballadors i el jovent de la resta dels territoris, creant les millors condicions per enfrontar i vèncer a la repressió.

Centenars de milers de persones a Catalunya estan fartes de paraules i promeses que mai es concreten. Per això hem de confiar en les nostres pròpies forces i determinació per enfrontar la repressió de l'Estat i fer realitat la república. Cal unir l’alliberament nacional a la transformació socialista de la societat i establir una estratègia capaç d’aconseguir la victòria. Però no n’hi ha prou només amb la voluntat de lluitar, cal actuar conscientment per construir un partit dels treballadors i la joventut que ho faci possible.

Uneix-te a Esquerra Revolucionària per construir l’esquerra combativa!

Llibertat immediata dels presos polítics! Visca Catalunya, lliure i socialista!