Per la República Catalana socialista i la llibertat dels presos polítics!

La sentència del judici farsa contra el referèndum de l’1-O marca un abans i un després a la situació política de Catalunya i de l’Estat espanyol. Amb aquesta, la burgesia espanyola persegueix un doble objectiu: aixafar la voluntat majoritària del poble de Catalunya negant el seu dret a l’autodeterminació, i evitar que la lluita per la república s’estengui. A poques setmanes de les eleccions del 10-N, la qüestió nacional catalana torna a convertir-se en la protagonista de la situació política.

Repressió per frenar la mobilització popular

La burgesia espanyola és molt conscient que la sentència del Suprem és impresentable i es prepara per enfrontar una resposta massiva als carrers. Per això les detencions de nou activistes dels CDR, acusats de terrorisme, no són casuals. Formen part d’una estratègia ben definida per ocultar el caràcter pacífic i massiu del moviment per la república catalana, i preparar el terreny per a més repressió.

En aquest nou pas, tampoc és casualitat l’eslògan de campanya escollit pel PSOE: ¡Ahora Gobierno!, ¡Ahora España! L’opció de Pedro Sánchez no pot ser més cristal·lina: com ja va fer quan va recolzar Rajoy en l’aplicació del 155, encoratja el nacionalisme espanyolista per obtenir rèdits en els caladors electorals més conversadors i deixa clara la seva completa subordinació als poders fàctics.

A ningú se li escapa la interconnexió entre els esdeveniments catalans i els moviments que es produeixen des de les altres instàncies de l’Estat. Amb una economia mundial que avança cap a la recessió, la burgesia espanyola i catalana preparen noves i brutals retallades que colpejaran a milions de treballadors i els sectors empobrits de les capes mitjanes. En aquest context, l’exemple que representa la continuïtat de la mobilització a Catalunya constitueix un perill real de desestabilització i resistència als seus plans.

La causa del poble de Catalunya és també la de la classe obrera i tots els oprimits de l’Estat espanyol

L’1 d’Octubre de 2017, més de dos milions de vots van legitimar un referèndum a favor de la república i l’autodeterminació, obrint una crisi revolucionària a Catalunya. Dos dies després, el 3 d’Octubre, una vaga general va paralitzar tota l’activitat econòmica i social i va omplir amb milions de manifestants centenars de ciutats i localitats catalanes. Les imatges de la resistència exemplar i pacífica d’aquelles jornades van donar la volta al món.

En una seqüència que només és comparable amb els esdeveniments de l’Abril de 1931, l’acció directa de la població va convertir en estèril el desplegament violent de milers de policies i guàrdies civils, els seus cops de porra indiscriminats, la confiscació de milers d’urnes. Però el més important és que es va demostrar que l’aparell de l’Estat és impotent quan les masses decideixen agafar amb les seves mans el seu propi destí.

En resposta a aquesta crisi, la classe dominant espanyola –amb el recolzament decidit del gran capital català– va recórrer a la supressió de l’autonomia mitjançant l’article 155 de la Constitució espanyola, a empresonaments polítics sota l’acusació de rebel·lió militar, a l’exili de dirigents i activistes, a la persecució i la criminalització... intentant que milions tiréssim la tovallola i renunciéssim a la república. Però no ho han aconseguit. És impossible trobar, a la història europea recent, un moviment de masses tan prolongat en el temps i que mobilitzi any rere any a tants milions de persones als carrers i a les urnes.

El problema, per a la burgesia espanyola i catalana, és que els factors que han portat a aquesta crisi política i que afecten a la línia de flotació del règim del 78, no només es mantenen sinó que s'aguditzen.

Amb la repressió al poble de Catalunya es consolida la tendència autoritària que garanteix la unitat nacional imposada per la dictadura franquista i els seus hereus polítics, i que demà serà utilitzada encara més durament contra qualsevol moviment social, sindicat i organització que no estigui disposada a acceptar la política dels governs capitalistes.

Aquesta és una de les raons per la qual és tan sagnant la política dels dirigents de Unides Podem (UP) en aquest terreny. Des de l'esclat de la crisi revolucionària al 2017, Pablo Iglesias, Alberto Garzón i molts altres, al costat de les cúpules de CCOO i UGT van donar l'esquena a aquest meravellós moviment. En lloc d'estendre la solidaritat amb el poble català i impulsar la mobilització per la república a tots els territoris, reforçant el seu contingut de classe i així unificar la resposta contra l'enemic comú -la monarquia, la patronal, el règim el 78 i tots els seus representants-, van adoptar una postura cínica i equidistant entre el poble de Catalunya, apallissat per organitzar una votació democràtica, i el bloc del 155, que va hissar la bandera del més ranci espanyolisme i la repressió en totes les seves formes possibles.

La lluita de milions de persones pel dret a l'autodeterminació i la república ha estat denunciada per nombrosos intel·lectuals "progressistes" i polítics d'esquerres que s'arriben a declarar "republicans" i "comunistes", com un moviment reaccionari dirigit per les elits catalanes. Però la veritat és que la burgesia catalana no només no ha impulsat la independència i la república, sinó que s'ha posicionat rotundament en contra, aliant-se amb la burgesia espanyola i jugant un paper fonamental en la repressió i la campanya de la por (només cal recordar els centenars d'empreses que van marxar de Catalunya immediatament després de l'1 d’Octubre).

L'experiència d'aquests dos anys ha demostrat que l'abandonament d'una posició de classe i internacionalista en la qüestió nacional, es converteix en una completa renúncia a defensar els drets democràtics. El que hem vist en les negociacions per al fallit govern de coalició entre Unides Podem i el PSOE és concloent. Pablo Iglesias va acceptar l'exigència de Sánchez de renunciar expressament al dret a l’autodeterminació i a qualsevol crítica al Règim del 78. Va arribar fins i tot a afirmar en una entrevista que si formessin part del govern i el PSOE apliqués el 155, ho acatarien sense dir res de res: un exemple clar de la seva fallida política i de l’abadonament del programa que els va portar a convertir-se en el partit de referència de l'esquerra combativa, també en les nacionalitats històriques.

Avui, tot i la brutal campanya de calúmnies contra Catalunya, les enquestes a nivell estatal revelen que la majoria s'oposa a la repressió, davant els que recolzen un nou 155. És un bon indicatiu que confirma el potencial que existeix per guanyar a amplis sectors de la població a la lluita per una república socialista, inclosos, no només als votants dels comuns i UP, sinó també a molts votants socialistes. Un potencial que fins ara els dirigents d'UP han malmès, asfaltant el camí per a la campanya de la reacció, que pretén sembrar el verí de la divisió entre la classe treballadora i el jovent català i el de la resta de l'Estat.

Construir una alternativa revolucionària

Les eleccions del 28-A i 26-M van ser una nova confirmació del profund sentiment de ruptura amb el Règim del 78 que tenen milions de persones a Catalunya. El bloc reaccionari (Vox, PP, Cs) va rebre un duríssim cop: no van arribar ni al 15% dels vots en el seu conjunt. Per primera vegada des de 1977, la força més votada a les generals i municipals va ser un partit que es declara independentista i d'esquerres com ERC.

No obstant això, el suport a ERC no tenia res a veure amb posar dins el congelador la lluita per la república. Esquerra va prendre a Junts per Catalunya desenes de milers de votants que volen una república catalana amb polítiques d'esquerres i va doblar, i fins i tot triplicar, el seu suport a les zones obreres respecte a eleccions anteriors, recollint també el malestar de desenes de milers cap als comuns i Podem, decebuts amb els Ajuntaments del canvi i el rebuig dels seus dirigents a la república catalana.
No obstant això, la política de la direcció d’ERC està sent la contrària al que esperaven els seus votants: abandonar el mandat de l'1 d'Octubre i la mobilització per la república, per aplicar noves retallades i polítiques privatitzadores. Tant la llei impulsada pel vicepresident Pere Aragonès com les mesures del Conseller d'Educació Francesc Bargalló (tots dos d'ERC) ja han provocat un important malestar en la seva base social.

Tot el plantejament de la direcció d'ERC prové de la idea que hi ha una correlació de forces insuficient per a dur endavant la república, quelcom que obligaria a una sortida "negociada" amb l'Estat i la renúncia a allò que l'1 d'Octubre significa. Però aquest esquema, a més de fals, representa un gran perill per al moviment. Beneficia únicament a la dreta catalanista que vol enviar a la gent a casa i tornar a l'autonomisme i la negociació amb la burgesia espanyola, per avortar un moviment que, de la mateixa forma que no ha acceptat la repressió, mai es conformaria amb una república dirigida per la oligarquia de sempre.

En el moviment d'alliberament nacional català hi ha un xoc creixent entre els centenars de milers de joves, treballadors i amplis sectors de les capes mitjanes que volem portar fins al final la lluita per una república que trenqui amb l'opressió de l'Estat centralista i faci realitat la transformació social de Catalunya, i aquelles tàctiques dilatòries de la dreta catalanista que, tot i que completament minoritària en la base del moviment, tenen un pes decisiu al Govern.

Aquesta contradicció es va posar de manifest durant l'últim any en les xiulades a Torra o les exigències de dimissió al conseller d'Interior Miquel Buch per la repressió a diferents manifestacions antifeixistes i independentistes. Recentment, ha tornat a expressar-se davant la decisió del Departament d'Interior d'autoritzar els Mossos a utilitzar gas pebre contra els manifestants. Durant els últims mesos aquest malestar ha crescut reflectint-se en nombroses crítiques d'assemblees territorials de l’ANC i en les accions dels CDR, o a la decisió que els dirigents dels partits del Govern no fossin a la capçalera de la manifestació de la Diada.

Hem de treure les lliçons de l'experiència d'aquests anys. La resposta a la sentència del Suprem no pot limitar-se a una vaga general aïllada. Cal que tota l'esquerra combativa, els CDR, els sindicats de classe que s'han posicionat a favor de la república, i tots els moviments socials aixequem un pla d'acció prolongat en el temps, amb un calendari clar de vagues generals, ocupacions de centres de treball i estudi i manifestacions, que generi el suport massiu de la població.

Aconseguir un moviment de resistència d'aquesta envergadura exigeix deixar clar que batallem per una república socialista que nacionalitzi les palanques fonamentals de l'economia, la banca i els grans monopolis, i posar fi al malson de les retallades socials i la falta d'habitatge públic i assequible, la precarietat i els salaris miserables, la violència patriarcal i la destrucció del medi ambient. D'aquesta manera establiríem un pont per superar les fronteres de Catalunya i unificar la nostra lluita amb la dels treballadors i el jovent de la resta dels territoris, creant les millors condicions per enfrontar i vèncer la repressió.

Centenars de milers de persones a Catalunya estan fartes de paraules i promeses que mai es concreten i de gerros d'aigua freda. En aquest context de crítica, la decisió de la CUP de presentar-se a les eleccions del 10-N representa una gran oportunitat per trencar lligams amb la burgesia catalanista i amb qualsevol tipus de seguidisme o col•laboració amb les polítiques desmobilitzadores i de retallades del Govern. La CUP té una nova oportunitat d'ocupar aquest espai creixent a l'esquerra i jugar un paper en fer avançar la lluita per la república catalana dels treballadors i el poble. Però és imprescindible treure conclusions dels errors que els han portat a perdre suport i influència en l'últim període, tot i la combativitat dels seus militants.

Les bases exigeixen una estratègia clara per fer front a la repressió de l'Estat i fer realitat la república. El factor fonamental que ho impedeix és el pes decisiu que segueixen tenint en la direcció del moviment els sectors que accepten el capitalisme com a únic sistema possible i rebutgen unir l'alliberament nacional a la transformació socialista de la societat. Per superar aquest obstacle no n'hi ha prou només amb la voluntat de lluitar, cal actuar conscientment per construir un partit dels treballadors i el jovent que aixequi aquest programa revolucionari i internacionalista.

Uneix-te a Esquerra Revolucionària per construir l'esquerra combativa!