Igual que el tràfic d'armes o la prostitució, el tràfic de drogues s'ha convertit en un dels negocis més lucratius sota el sistema capitalista. Com si d'autèntiques multinacionals es tractés, els càrtels inverteixen milers de milions en el procés productiu, garanteixen la distribució a escala internacional i, per descomptat, renten els seus diners utilitzant els mateixos circuits que les grans empreses: entramats d'empreses fantasma, paradisos fiscals, bancs... El 2012 la fiscalia de Brooklyn va descobrir que el banc HSBC, un dels més importants a nivell mundial, havia mogut 800 milions d'euros derivats del narcotràfic, majoritàriament provinents del càrtel de Sinaloa. Tot es va saldar de forma amistosa: una multa de 600 milions d'euros i l'embargament de comptes per valor de 1.200 milions d'euros, a canvi no es van presentar càrrecs de tipus criminal, no anés a provocar la desestabilització del sistema financer.
El gran negoci rere la legalització de la marihuana
En alguns països com Mèxic, Colòmbia o Itàlia el narcotràfic ha arribat a una grandària tan gran que el seu pes en l'economia i la completa fusió amb l'aparell de l'Estat fan inviable la seva desaparició sota el sistema capitalista. Només a Mèxic, principal país en la distribució de droga del món i principal productor de metamfetamines i cànnabis, es calcula que el narco genera uns ingressos bruts de gairebé 30.000 milions d'euros a l'any. A Colòmbia, el major productor de cocaïna del món -en 2017 va assolir un rècord en la superfície destinada al cultiu de la fulla de coca, arribant a 209.000 hectàrees, equivalent a quatre vegades la ciutat de Madrid-, el pes del narcotràfic podria arribar al 3'8% del PIB.
De totes elles, el cànnabis és la droga més consumida a nivell mundial. Tot i que és considerada socialment com una droga tova, alguns estudis ja apunten que un de cada cinc casos de psicosi podria estar lligat al seu consum diari, especialment el que conté una alta concentració del component additiu THC.
En els últims anys ha tornat a ressorgir el debat sobre la legalització de la marihuana, tant per a ús terapèutic com lúdic, especialment després de la legalització completa aprovada al Canadà i en 9 estats dels EUA.
Precisament l'ús terapèutic del cannabidiol (CBD), un dels components del cànnabis, ha estat un dels paraigües emprats per les grans empreses del sector per donar el salt cap al cultiu i comercialització general un cop legalitzat el consum. Encara que Uruguai ja va legalitzar el consum de marihuana al 2013, ha estat el Canadà qui ha revelat el potencial econòmic que amaga la regulació del cànnabis. En un context de recessió i contracció del mercat, alguns analistes ja qualifiquen aquest negoci com el més important des de l'aparició d'Amazon, denominat col·loquialment com el "or verd".
Quins interessos hi ha darrere el debat de la regulació?
Des de la seva legalització en 2018 les principals empreses del sector, majoritàriament canadenques, ja tenen un valor conjunt de 32.000 milions d'euros, disparant els seus valors en borsa i captant l'atenció de grans firmes del sector farmacèutic i alimentari, principalment nord-americanes. Aquest mercat mou prop de 3.600 milions d'euros i podria arribar fins als 10.000 milions el 2025 només al Canadà. Entre les multinacionals que s'han introduït en el negoci hi ha la propietària de la cervesa Corona, que s'ha fet amb un 38% de la companyia més gran del sector, Canopy Growth; Coca-Cola, qui estaria en negociacions amb la productora de cànnabis Aurora per comercialitzar begudes terapèutiques basades en el CBD; o tabaqueres com Philip Morris.
Encara que algunes associacions aposten per una regulació responsable, que compti amb la supervisió de l'Estat, la gran indústria tabaquera i farmacèutica ja es prepara per al que es presenta com un lucratiu negoci, com reflecteix el cas de Canadà. És de sobres coneguda la manca d'escrúpols que han revelat grans multinacionals farmacèutiques en el que a guanyar diners a costa de la salut de la gent es refereix. Només cal recordar el cas dels implants que va destapar el consorci de periodistes, que implicava a la indústria de les pròtesis i implants i va deixar en evidència la total falta de control sobre els mateixos, ocasionant greus danys com ara l’anticonceptiu Essure.
El passat 13 de febrer el Parlament Europeu aprovava una resolució demanant major investigació sobre l'ús terapèutic del cànnabis, major finançament, així com una definició jurídica sobre l'ús medicinal. En l'actualitat molts països de la zona euro permeten l'ús medicinal de la planta, encara que amb diferents graus de restricció. Recentment a Alemanya (on l'ús terapèutic és legal des del 2017) s'anunciava que en els propers mesos s'anunciarien els proveïdors autoritzats per a la comercialització del cànnabis, donant via lliure a les empreses privades per entrar en un mercat que es preveu molt sucós per les butxaques dels capitalistes.
L'Estat espanyol és, per les seves condicions climàtiques, un paradís per a les grans corporacions, on ja hi ha 20.000 hectàrees autoritzades per Sanitat per al cultiu de cànnabis i ja han aterrat algunes de les principals empreses. A l’Abril del 2018, el fons britànic GHO Capital va adquirir el laboratori Alcaliber, propietat d'una de les grans fortunes a l'Estat espanyol, Juan Abelló, per valor de 200 milions d'euros. Alhora, Torreal, la signatura d'inversions d'Abelló, creava una altra societat juntament amb aquest fons per promoure el cultiu de cànnabis a l'Estat espanyol, gràcies a la patent que el 2016 li va atorgar l'Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris. Ja en 2017, un any després d'obtenir la llicència, l'empresa d'Abelló signava un acord amb la canadenca Canopy Growth per conrear les seves llavors a l'Estat espanyol. Una altra de les empreses que han entrat a Espanya és la també cotitzada Freedom Leaf, amb seu a Las Vegas (EUA), que al Maig d'aquest any va tancar la compra d'un hivernacle a València de 40.000 metres quadrats per 4,2 milions.
El fals "progressisme" de la legalització
Segons un informe del Consell General del Treball Social, el 2018 el consum de cànnabis havia augmentat prop del 12% en la franja d'edat de 15 a 17 anys. Entre les motivacions que esmentaven els joves per iniciar-se al consum estaven "l'evasió de la realitat", "l'aïllament de la frustració diària" o "la regulació de les emocions". I aquest és precisament l'únic paper del consum de drogues, atomitzar el jovent i desactivar la lluita social.
Rere els arguments d’aquells que tracten de plantejar la legalització com quelcom progressista o d'esquerres -com fa Podemos- s'amaga una realitat ben diferent. I és que en un context on vivim la pitjor crisi econòmica de la història, amb gairebé un 50% d'atur juvenil, on moltes famílies treballadores viuen en situacions límit, facilitar i normalitzar el consum de droga és llançar el jovent al precipici, el mateix jovent que ha tombat les revàlides o ha inundat els carrers en la lluita feminista o contra el canvi climàtic. La formació morada ha argumentat a favor de la completa legalització del cànnabis, encara que sigui en un procés regulat per l'Estat, per les oportunitats fiscals que oferiria. Segons ells, "una indústria estatal de producció generaria ingents ingressos a l'Estat, el que redundaria en la millor sanitat pública del món". Però això és simplement oblidar el seu nefast paper social, al mateix temps que un plantejament absolutament utòpic: és impossible creure que davant d'una oportunitat de negoci semblant les grans empreses del sector es sotmetran a la legislació, i no utilitzaran tots els mecanismes al seu abast per a evitar pagar impostos.
Avui en dia, en un context de degeneració del sistema capitalista, l'impacte de l'heroïna o el crac durant els 70 i 80 es queda petit en comparació. Segons l'Oficina de les Nacions Unides contra la Droga i el Delicte (UNODC), 2018 ha marcat un rècord en la producció de cocaïna i opiacis, i alerta sobre la crisi d'opioides (fàrmacs i drogues amb una acció farmacològica similar a l'opi i la morfina). Als Estats Units, només durant 2017 van morir 63.000 persones per sobredosi d'aquests narcòtics -una mica més que el nombre de soldats nord-americans que van morir en la guerra del Vietnam-, provocant una autèntica catàstrofe sanitària.
Un exemple similar a la xacra social que suposa la droga, i més encara en un context de crisi econòmica com el que vivim, el podem veure en les apostes esportives i jocs d'atzar: en tan sols 5 anys s'ha disparat en un 300% el nombre de jugadors actius, amb una mitjana d'edat de 21 anys i on està augmentant de manera alarmant l'addicció al joc.
El capitalisme ens enverina
Però no és la primera vegada que la droga s'utilitza com a arma contra el jovent combatiu. Així ho demostra l'epidèmia d'heroïna que van patir milers de joves durant els anys 80, quelcom que va quedar gravat a la memòria de les famílies treballadores. Al 1991 van arribar a morir 1.530 persones per sobredosi. En un context de lluita com va ser el de la Transició, quan la dictadura havia caigut per la pressió, organització i mobilització del moviment obrer i l'aparell de l'Estat, amb la complicitat del PSOE i el PCE, tractava de consolidar el que serà conegut com el règim del 78, la droga va jugar un paper clau per a desarticular la lluita i enganxar a milers de joves. Amb la connivència de la policia, o directament la seva implicació en el tràfic de drogues, com es va destapar a la caserna d'Intxaurrondo (Guipúscoa), l'heroïna va ser utilitzada com a arma política per castigar i desarticular el jovent en lluita. Tres notícies del mateix any a El País, 1984, donen una idea de l'abast d'aquesta guerra bruta. Mentre que a Burgos el percentatge de drogodependents era d'un 3,9%, a les conques mineres d'Astúries arribava al 30%. Més impactant encara, la ciutat amb major proporció d'addictes a la droga era Sant Sebastià, amb tan sols 184.000 habitants, per davant de Londres o Nova York.
Per tot això, i perquè tenim memòria, des d'Esquerra Revolucionària estem en contra del consum de drogues i de la seva legalització. No es tracta, com ens intenten vendre, d'una decisió individual, sinó d'una qüestió col·lectiva i de classe. És a dir, del paper que el seu consum juga en la societat, a qui beneficia i a qui perjudica. Sota aquest sistema, el mateix que mata el planeta, o condemna a milers de joves a la precarietat, on moltes vegades fumar-se un porro és una forma d'evasió per a suportar la pressió a què som sotmesos, el consum es converteix en l'arma perfecta per a atomitzar als sectors més combatius, per a evitar que pensin i lluitin. Es tracta de comprendre políticament el paper que juguen les drogues, i la necessitat d'organitzar-se per a lluitar, i per a acabar amb un sistema caduc que ens enverina i ens condemna a la barbàrie.
