Rebel·lió social, crisi de la dreta i política “d’unitat nacional”
Recolzant-se en la seva majoria absoluta parlamentària i en el desastre electoral del PSOE, la direcció del PP es troba en plena ofensiva contra els drets i les conquestes de la classe obrera. El resultat és brutal, amb l'empobriment de milions de persones, una taxa de desocupació històrica i la major desigualtat en dècades, al que se sumen el desmantellament dels serveis públics essencials, l'eliminació de drets laborals conquistats en dures batalles i, per descomptat, el retorn a les cavernes ideològiques del nacional-catolicisme. Però aquest brutal sofriment infligit a la majoria de la població ha provocat una resposta al carrer de proporcions equivalents. Mobilitzacions massives d'empleats públics, dues vagues generals el 2012, marees en defensa de l'ensenyament i la sanitat públiques, lluita contra els desnonaments... El moviment deslligat en aquests dos últims anys és una autèntica rebel·lió social que ha desbordat a les direccións sindicals i polítiques dels treballadors, provocant un terratrèmol polític de llarg abast.
Aquesta és la raó de fons que explica que el Partit Popular travessi, a poc més d'un any i mig de la seva “victòria”, una crisi sorprenent. Copejat pels innombrables casos de corrupció i els escàndols sobre el seu finançament il·legal, amb unes expectatives electorals que el situen a la vora de l'enfonsament, el PP es troba recorregut per grans contradiccions i enfrontaments interns reflectint el grau de tensió aconseguit per la lluita de classes. Qüestionat en les seves pròpies files pels barons regionals, que s'enfronten pel repartiment d'un pastís cada vegada més minvat; per Aznar i Esperanza Aguirre, que exigeixen més duresa i contundència a l'hora d'aplicar una política antiobrera; per diaris com El Mundo, amb la seva pròpia agenda política i els seus propis interessos econòmics, el president Mariano Rajoy sembla un malalt desnonat que amb prou feines aconsegueix mantenir-se en peus. ¿Però com és que un govern tan desgastat i qüestionat al carrer per la mobilització de milions, que ha perdut una part important del suport que tradicionalment rebia de les capes mitjanes -empobrides per la crisi i les mesures governamentals- pugui plantejar-se sobreviure i esgotar la legislatura?
La resposta a la pregunta és òbvia. El que permet al govern del PP continuar existint és l'oxigen que li proporcionen Rubalcaba, Toxo i Méndez, la seva aposta per una política “d’unitat nacional” i pau social, que encara que no sancionada de dret (els pactes que proposen no s'han pogut escenificar fins avui), sí intenten dur a terme en els fets. ¿Com és possible que amb una taxa de desocupació que supera ja el 27% de la població activa (en el cas dels menors de 25 anys del 57,2%), amb dos milions de llars amb tots els seus membres en atur i una absoluta desconfiança de la població en què aquest govern vagi a resoldre res, els dirigents del PSOE, de CCOO i UGT advoquin reiteradament per pactes d'Estat que només poden significar una deterioració encara major de les condicions de vida de la majoria?
Cada dia és més visible que la socialdemocràcia no té cap alternativa coherent a la política del PP i per això es resisteixen a un canvi de govern: no volen quedar-se nus enfrontant-se a la tasca de dur a terme -amb un o altre matís- el mateix tipus de política que fa la dreta. La direcció actual del PSOE accepta la lògica del capitalisme, se senten part d'ell i, per tant, també són part del problema. Les contorsions de la socialdemocràcia, de les cúpules de CCOO i UGT revelen el lluny que han arribat en el seu divorci amb la classe obrera i la joventut. Els seus laments exigint unitat enfront d'Alemanya, una orientació “expansiva” de la política econòmica, les seves lloes a Japó un dia, els seus exabruptes nacionalistes contra Merkel al següent, les seves crides a una “aliança” amb Itàlia i França, els seus consells perquè el “crèdit flueixi”... evidencien el seu abandó complet d'un punt de vista de classe, socialista, i la seva renúncia a qualsevol demanda que qüestioni el sistema capitalista. S'han convertit en consellers de segon nivell als quals pocs fan cas.
La reunió que els secretaris generals d'UGT i CCOO van mantenir amb Rajoy i la CEOE el dijous 16 de maig en La Moncloa no va poder transmetre una imatge més patètica. El propi Rajoy va descartar un acord global aferrant-se a la reforma laboral i a totes les retallades que ha imposat en un any, insistint que saben el que fan. Això sí, permetrà als aparells sindicals participar en “taules de diàleg” sobre aspectes secundaris, assignant-los el paper de comparses útils dels atacs de la burgesia. De fet, un dia després d'aquesta reunió Rajoy els va donar una puntada en les dents aprovant la LOMCE, la reforma franquista de l'ensenyament. Aquesta és la “voluntat” de diàleg de Rajoy en resposta a les peticions de CCOO i UGT!
El mateix es pot assenyalar respecte a la direcció del PSOE. Lluny de treure cap conclusió de la seva derrota electoral en les generals, dels seus resultats catastròfics a Catalunya i Euskadi, Rubalcaba segueix obstinat a deixar ben clar que és un líder confiable i que mai encoratjarà la caiguda del govern. Per si algú té dubtes, aquí estan les seves propostes al PP per aconseguir sis grans pactes d'Estat o la seva petició d'un “front únic” amb Rajoy per aconseguir que la UE concedeixi al govern espanyol una mica més de marge en les seves exigències de dèficit públic. Austeritat sí, retallades també, però a un ritme més acceptable, és el que ve a dir Rubalcaba. Ho va confirmar en la recent reunió que va mantenir amb el president de la CEOE, Juan Rosell, i que li va portar a manifestar el seu interès per “seguir explorant fórmules [amb la patronal] per fer front a la desocupació i per garantir el creixement al nostre país”.
El PP i la burgesia, malgrat l'enorme pressió que estan suportant, es preparen amb totes les conseqüències per a la guerra de classes i els pactes oferts pels dirigents del PSOE, d'UGT i CCOO no fan més que animar-los. En les setmanes passades Rajoy va presentar el seu Pla Nacional de Reformes aprofundint en la seva política de retallades i atropellament de drets socials conquistats. Nous atacs que es concretaran, després de les exigències de la Comissió Europea, en una nova degradació del sistema públic de pensions, reduint la quantia de les mateixes, augmentant l'edat de jubilació i estenent els plans privats de jubilació (tot això sota el paraigua dels suggeriments plantejats per una suposada comissió d'experts designada a dit pel govern i composta per dotze persones, nou d'elles lligats a les empreses asseguradores, la patronal i la banca). També en el minvament dels subsidis de desocupació: el Govern ha donat ja instruccions perquè els nous demandants del subsidi majors de 55 anys siguin obligats a jubilar-se anticipadament als 61 anys, la qual cosa els suposarà una retallada d'entre el 18% i el 22% de la seva pensió futura. Acceleració de la privatització de sectors públics (Correus, Renfe, etc.,) que se saldarà amb l'acomiadament de desenes de milers de treballadors. Més impostos indirectes i més retallades dels drets socials, com la llei de desnonaments aprovada, que deixa intacte el drama que sofreixen milers de famílies, o el “projecte de llei de foment del mercat arrendatari” que limita el període de lloguer de cinc a tres anys i les pròrrogues dels contractes de tres a un.
La lluita contra les retallades es converteix en lluita política contra el capitalisme
Les perspectives són clares. Els capitalistes, el capital financer, la Troica, i el govern del PP a les seves ordres, copejaran a la classe obrera sense consideració alguna. ¿En aquestes circumstàncies, quins punts de suport entre els treballadors, entre els joves i els aturats existeixen per a una política de pau social, “d’unitat nacional”? Òbviament molt pocs. La població sap perfectament que res es pot esperar d'acords semblants i, el més significatiu, l'autoritat dels dirigents del PSOE i dels sindicats no és, ni des de lluny, la que tenien en els anys setanta quan van signar els Pactes de la Moncloa. Allí on aquesta política s'ha dut a terme de manera més intensa, com a Grècia, ha tingut com resultat un enfonsament econòmic major, més acomiadaments, més retallades, més pobresa; ha trencat als partits tradicionals precipitant una protesta social massiva que de tenir un caràcter defensiu contra les retallades ha passat a qüestionar cada vegada més obertament el sistema capitalista. En la pràctica, la política de la “unitat nacional” ha revelat descaradament la incapacitat de la classe dominant de dirigir la societat cap a una altra situació que no sigui la d'una catàstrofe.
Toxo i Méndez també s'han aplicat a la tasca d'evitar la caiguda del govern i dur a terme, costi el que costi, el seu esquema de “pau social”. Després de la gran vaga general del 14N, van intentar tornar al passat, reprenent amb força la seva estratègia d'evitar la confluència dels sectors en lluita, tallar la continuïtat de la mobilització, i arribar a acords amb la patronal per desactivar al més aviat possible els conflictes de major envergadura. Vam veure el que va succeir en les vagues de la neteja a Sevilla i a Granada; en la vaga d'Iberia, en el conflicte de Nissan, en Arcelor; en la desconvocatòria de la jornada de vaga del Metall a Catalunya del passat 23 de maig, els exemples són molts. Per descomptat no volen sentir parlar d'una nova vaga general, malgrat que les condicions per a ella són completament favorables. A Euskal Herria, la vaga del 30 de maig -malgrat l'enfocament nacionalista de la majoria sindical basca- ha tret al carrer a desenes de milers, confirmant la voluntat de lluita que existeix entre la classe treballadora.
En qualsevol cas, el sabotatge de les cúpules sindicals no ha significat una caiguda de la conflictivitat i de la mobilització social, al contrari, s'ha accentuat la seva desautorització i s'han vist més desbordats al carrer. La intensitat de les lluites que estem vivint i la perspectiva que aquesta s'accentuï, malgrat els intents de bloqueig de les cúpules sindicals i la socialdemocràcia, respon a causes concretes: els “matalassos” socials que esmorteïen els efectes més nocius de la crisi estan desapareixent i l’empobriment s'estén cada dia a més sectors. En aquests mesos hem viscut l'explosió de la Marea Blanca a Madrid recuperant tradicions classistes molt importants (assemblees massives, acció directa, caixes de resistència, participació de la població en unitat amb els treballadors del sector). Les lluites del sector educatiu contra les retallades, els acomiadaments i la LOMCE (en les quals ha jugat un paper significatiu l'audàcia i contundència amb què ha actuat el Sindicat d'Estudiants). La mobilització extraordinària de la PAH contra els desnonaments, col·locant aquesta qüestió al centre del debat polític i produint líders naturals d'excepcional vàlua, a més d'innombrables lluites sectorials. Les dades oficials assenyalen que el 2012 va haver-hi 36.232 manifestacions, el doble que el 2011, i aquesta línia ascendent continua aquest any: en els tres primers mesos les manifestacions han augmentat un 70% respecte a 2012.
Gir a l'esquerra
Segons una enquesta recent de Metroscopia, el 73% de la població pensa que “Espanya està a la vora d'un esclat social a causa del nivell d'atur i de pobresa existent”, (El País, 20 de gener de 2013). És una percepció correcta tenint en compte que les receptes ofertes són un atzucac per a la majoria. Centenars de milers de treballadors i joves són cada vegada més conscients que, en les condicions actuals, per obligar als capitalistes a realitzar concessions serioses es necessita trencar la seva voluntat; i no es pot arribar a això més que mitjançant una ofensiva revolucionària que no pot desenvolupar-se sota consignes econòmiques parcials. Els capitalistes cedeixen alguna cosa quan estan amenaçats pel perill de perdre tot. Aquesta idea profunda s'obre pas en la consciència d'amplis sectors dels oprimits, projectant la necessitat d'actuar políticament.
Són molts els treballadors i joves que han sortit al carrer contra les retallades i la política del PP, i que han passat per una rica experiència que els porta a qüestionar la dictadura encoberta del capital financer. Des de l'esclat del 15M, fa ara dos anys, l'aprenentatge ha estat evident i la conclusió és cada dia més clara: el que falla és el sistema capitalista en el seu conjunt. És el que explica el creixement de Syriza a Grècia, del Front de Gauche a França i de les expectatives electorals d'Esquerra Unida.
En l'última enquesta publicada per El País el passat 11 de maig, el PP aconseguiria, en aquests moments, el 22,5% dels vots. Pràcticament la meitat de l'obtingut en les últimes eleccions! Però el PSOE lluny de rendibilitzar aquesta conjuntura continua la seva ensulsiada, recollint un mediocre 20,2%, el resultat més baix de la seva història. A la direcció del PSOE, entossudida en la política “d’unitat nacional”, sembla no importar-li seguir el mateix camí que el PASOK a Grècia. Si a més afegim les declaracions d'alguns dels seus dirigents, no és difícil entendre els resultats que donen les enquestes i quin serà el focus dels seus atacs més biliosos. Segons la “líder” de Joventuts Socialistes, Beatriz Talegón: “No sóc molt amiga de les teories conspiratòries, però ja en aquell moment d'anar a les manifestacions i les assemblees (15M) vaig començar a veure coses que em feien preocupar-me, i ara ja es diu amb més força: hi ha qui planteja que darrere de tot això pugues fins i tot que estigui la dreta”. Cal ser una jove buròcrata ben pagada per dir aquestes barbaritats! Què es pot esperar d'una direcció que tria com “regenerador” ideològic del partit a Ramón Jáuregui, qui recentment en una xerrada del PSE a Bilbao va afirmar arrogant que no hi havia cap alternativa d'esquerres millor que el PSOE, i es va preguntar: “Quin és el model de referència que proposa aquesta altra esquerra?, el chavisme? (!) De vegades m'espanta el plantejament alternatiu a la democràcia que es dóna en alguns moviments socials. No hi ha alternativa a la democràcia representativa, no hi ha una democràcia directa o assembleària millor” (Público, 11/5/13).
Sí, és cert, el risc d'un esclat social està present i ho saben molt bé personatges com Felipe González, que recentment va declarar al periòdic El País: “De la crisi econòmica estic segur que sortirem, encara que no estic d'acord en com sortirem; de la crisi política i institucional ja no estic tan segur que anem a sortir. Aquesta crisi galopa cap a una anarquia dissolvent”. Els socialdemòcrates sempre es mostren com a segurs baluards del sistema precisament quan els treballadors i la població en general actuen de manera directa en els esdeveniments, no deleguen en les seves senyories parlamentàries la defensa dels seus interessos, i qüestionen obertament el frau polític que el capitalisme tracta d'ocultar després de les anomenades “institucions”.
Cada dia es comprèn amb major claredat que estem davant una profunda crisi del capitalisme, i que les receptes que accepten la seva lògica no valen res. I el moviment de protesta s'està reflectint ja en aquelles opcions que defensen de la manera més pública i conseqüent el sentiment d'indignació, de fúria i de rebel·lió que embarga a milions. En l'enquesta anteriorment assenyalada, Esquerra Unida se situa en un històric 16,6%, a 3,8 punts del PSOE. En el cas de la Comunitat de Madrid les enquesten donen pràcticament un empat entre PSOE i IU, amb un 20% dels vots cadascun, empat similar al que donen a Galícia. Altres enquestes parlen d'un resultat proper al 20-22%, fins i tot a Andalusia Esquerra Unida trepitja els talons al PSOE.
Construir una Esquerra Unida de masses amb una política socialista
La pressió del moviment que lluita als carrers es reflecteix en l'avanç electoral d'IU, però també en les posicions i el discurs públic de Cayo Lara que contrasta, cada vegada més, amb els arguments de les direccions de PSOE, de CCOO i UGT, fet que al seu torn retroalimenta el suport que cull entre els treballadors i la joventut. La direcció d'IU ha plantejat obertament la dimissió del govern i la convocatòria d'eleccions; s'ha implicat públicament en un suport actiu a les mobilitzacions, i molts activistes d'IU han jugat i estan jugant un paper rellevant en la PAH i en les marees. Al debat parlamentari han rebutjat l'estratègia dels Pactes d'Estat, i han impulsat el Decret sobre l'Habitatge de la Junta d'Andalusia que, en l'actual escenari i malgrat les seves clares limitacions, ha estat vist com un pas endavnat que ningú s'havia atrevit a donar fins llavors. No és estrany que el PP hagi fet d'IU un blanc de la seva campanya de criminalització, al costat de la PAH, el Sindicat d'Estudiants i altres moviments socials.
Òbviament les contradiccions en el discurs i en la pràctica d'IU existeixen i han de resoldre's. No és coherent lluitar contra les retallades del govern del PP i participar en un govern de coalició a Andalusia al costat del PSOE, per aplicar retallades als pressupostos d'educació i ensenyament. Esquerra Unida no hauria d'avalar amb la seva presència en aquest govern la política de la direcció del PSOE, ha de trencar amb aquesta contradicció sortint d'aquest govern i posant-se al capdavant de la mobilització social defensant una autèntica política socialista. El mateix es pot dir en el cas d'Extremadura, on la posició de la direcció extremenya d'IU ha donat al PP la possibilitat de governar i portar endavant les seves mesures antiobreres. També cal acabar amb el “cretinisme parlamentari” que molts dirigents d'IU tenen en aquells parlaments o ajuntaments on estan presents i governen: l'activitat en les institucions només ha de ser una caixa de ressonància d'allò més important, que és la implicació decidida d'Esquerra Unida en la lluita de classes, en les vagues i conflictes obrers, en les mobilitzacions de masses, als barris, a les universitats i als centres d'estudi.
Els marxistes de Militant que defensem les idees del socialisme revolucionari en els sindicats de classe, en el moviment estudiantil i les marees, recolzem activament l'enfortiment d'Esquerra Unida, el seu desenvolupament com a organització de masses i la convergència amb els moviments socials, tal com va aprovar la X Assemblea Federal i les últimes resolucions del Consell Polític Federal. I posarem tot el nostre esforç en què aquest procés cristal·litzi en una alternativa revolucionària amb un programa socialista que lluiti per acabar amb el malson del capitalisme.
Esquerra Unida té una possibilitat històrica, no només per convertir-se en una força decisiva al parlament, sinó per transformar-se en una organització de combat pel socialisme, la qual cosa exigeix idees clares i basar-se en la classe treballadora, en la seva capacitat de lluita i de creativitat. Esquerra Unida ha de deixar clar que no accepta la lògica d'aquest sistema, que defensa la nacionalització sense indemnització de tot el sector financer sota el control democràtic dels treballadors i les seves organitzacions. Que exigeix l'expropiació del parc d'habitatges propietat de la gran banca per posar-les en lloguer social. Que lluita per l'anul·lació de tots els desnonaments, en un procés que ha d'estar sota el control de la Plataforma d'Afectats per les Hipoteques. Que es posa al capdavant de la mobilització contra la reforma laboral, la reforma de les pensions, la contrareforma franquista de l'ensenyament (LOMCE), i contra la privatització de la sanitat i l'ensenyament públiques. Que encapçala les vagues contra els acomiadaments massius i per la jornada de 35 hores sense reducció salarial, per un sindicalisme de classe, democràtic i combatiu...
Esquerra Unida ha d'assenyalar sense complexos que necessitem un altre tipus de societat, alliberada de la dictadura que una minoria de grans monopolis, multimilionaris i banquers imposen a la immensa majoria, i que permeti l'autèntica democràcia. Que la lluita per aquesta societat socialista no és una utopia benintencionada, sinó una necessitat urgent per preservar les conquestes de la humanitat. Aquest és el camí per aconseguir l'Esquerra Unida de masses que els treballadors i els joves volem i necessitem.
