Poder econòmic i poder polític; dues cares de la mateixa moneda
En el seu llibre L'imperialisme, fase superior del capitalisme, Lenin aborda un fet inqüestionable a la llum de la crisi actual, que l'Estat capitalista i els governs representen directament els interessos dels grans monopolis econòmics, en els quals el capital industrial es troba totalment fusionat amb el capital financer. Lenin recorre a una cita de l'economista alemany Jeidens per subratllar aquesta veritat: “la unió personal dels bancs i la indústria es completa amb la unió personal de tots dos amb el govern. Els llocs en els consells d'administració són confiats voluntàriament a personalitats de renom així com a alguns funcionaris de l'Estat, els quals poden proporcionar no poques facilitats en les relacions amb les autoritats...”.
Només cal observar la carrera professional de la majoria dels membres més destacats dels diferents governs que s'han succeït en els últims anys, tant socialdemòcrates com de dretes, per evidenciar els vincles directes entre el poder econòmic i el polític. Persones que, quan acaben els seus serveis en l'aparell de l'Estat, passen a ocupar posicions de comandament en les grans empreses privades, revelant la fusió completa de l'aparell estatal amb els grans monopolis. Alguns exemples procedents de les files socialdemòcrates són: Felipe González a Gas Natural, Javier Solana a Acciona, Elena Salgado i Pedro Solbes a Endesa. Per part del Partit Popular, igual: José María Aznar a Endesa, Ángel Acebes a Iberdrola, Ana Palacio a HC Energia, Eduardo Zaplana i Rodrigo Rato Telefónica... Una llista que ascendeix a centenars de noms.
Les empreses dominen a través dels seus testaferros
Tornant al cas Bárcenas, els papers fets públics fins ara assenyalen que fins a 7,5 milions d'euros van ser lliurats al PP en donatius d'empresaris. Fent un cop d'ull ràpid podem veure, per exemple, la relació directa entre els donants que apareixen i les concessions per a la construcció d'hospitals, encarregats pels governs del PP a diferents constructores. En aquesta llista de donants apareixen, entre d’altres, Luis de Rivero, president entre 2004 i 2011 de Sacyr Vallehermoso; Juan Miguel Villar Mir, ministre durant el franquisme i actual president de la constructora OHL; o José Major Oreja, germà de Jaime Major Oreja, el que fou ministre d'Interior al govern d'Aznar, i president de FCC. Aquests tres donants van aportar, segons els rebuts oposats, 1.075.000 euros; no obstant això, els cobraments que aquests tres donants van obtenir de cànon per les concessions hospitalàries que van aconseguir a trenta anys, ascendeixen a 1.767,6 milions d'euros. En total, les constructores ressenyades a la llista Bárcenas tenien almenys 6.600 milions d'euros en obra pública en els anys de les donacions!!
El que el cas Bárcenas posa sobre la taula és precisament aquest saqueig constant de les arques públiques per part de multinacionals que imposen el seu poder econòmic utilitzant el poder polític com a braç executor. El que en aquesta ocasió apareix com un escàndol “il·legal”, és el que “legalment” es produeix un dia darrere l'altre donant lloc a negocis espectaculars de les grans empreses amb els administradors dels diners públics a través, per exemple, de la privatització de la sanitat i l'educació pública, del pagament de centenars de milers de milions d'euros en el pagament d'interessos del deute, o, simplement de la licitació de milers de concursos a empreses privades de tot tipus.
Els testaferros del capital al govern, en tot cas, actuen ara amb major impunitat si cap. L'ocorregut amb l'exconseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid, Juan José Güemes, que dimitia recentment com a conseller d'Unilabs, l'empresa que sota el seu mandat va aconseguir la gestió de les anàlisis clíniques de Madrid després de la privatització, impulsada per ell mateix, d'aquest servei, és un clar exemple. Igual que les decisions polítiques de privatització d'hospitals a Madrid o Castella-La Manxa, adoptades per Ignacio González i Cospedal respectivament, que poden fer ingressar a la multinacional CAPIO, primer operador privat de la salut pública espanyola i els beneficis de la qual provenen ja en un 70% de diners públics de les CCAA, la xifra de 400 milions d'euros anuals.
Es pot regenerar “democràticament” l'Estat capitalista?
Marx i Engels es refereixen en El Manifest Comunista al govern de l'Estat com “una junta que administra els negocis comuns de tota la classe burgesa”. Els grans bancs i els monopolis tenen llaços molt estrets amb els governs nacionals i estan íntimament relacionats amb l'Estat que els protegeix, subvenciona i els proporciona importants mercats per als seus productes.
Els últims casos de corrupció no fan més que despullar aquesta realitat que la burgesia intenta que passi totalment desapercebuda, per així salvaguardar de forma més eficaç els seus interessos com a classe. A la burgesia li agrada parapetar-se en institucions amb aparença neutral, però escàndols com el del Cas Nóos i la recent imputació de Carlos García Revenga, secretari de les Infantes, per la seva presumpta implicació a la trama liderada per Iñaki Urdangarín i Diego Torres, a través de la qual captaven i posteriorment desviaven fons públics, criden l'atenció sobre el que realment representen les institucions fonamentals de l'Estat per a la defensa dels interessos del capital, i el seu entrellaçament complet.
Aquest caràcter de classe de l'Estat és el que converteix en impossible que, el que és una part inherent del funcionament del capitalisme, es pugui solucionar amb “mesures de control” que puguin prendre les pròpies institucions capitalistes. Parlament, òrgans judicials... De fet, el famós Tribunal de Comptes, esmentat fins a la sacietat pels membres del PP en les últimes setmanes per així tractar de justificar que la seva comptabilitat s'ajusta a la llei, està format per consellers designats pels propis partits polítics i especialment per aquell que compta amb la majoria al Parlament. Així s'entén que, entre els membres d'aquest “alt” Tribunal figuri Manuel Aznar López, germà de José María Aznar. Però per si això fos poc, el Tribunal de Comptes analitza les finances dels partits a cinc anys, i els delictes prescriuen als quatre anys! El propi Ubaldo Nieto, expresident del Tribunal de Comptes, apareix com a donant del PP a les notes comptables de Bárcenas!
Un altre tant succeeix amb l'anomenada Llei d'incompatibilitats, que obliga als membres del govern i els alts càrrecs de l'administració de l'Estat a fer públics els seus béns i patrimoni, exigeix dedicació exclusiva al càrrec polític, i estableix limitacions patrimonials; però els límits d'aquesta Llei són evidents partint de la base que s'accepta que es tinguin interessos privats en el sector vinculat al seu càrrec públic, i que a més la declaració de béns i patrimoni té el caràcter de voluntari en el cas de les parelles o cònjuges.
No falta tampoc qui des de la dreta, concretament Cospedal, proposa demagògicament que els parlamentaris no tinguin salari i visquin de la seva activitat professional. Això ho diu la mateixa Mª Dolores de Cospedal que cobra a l'any 240.000 euros per ser secretària general del PP i per ser presidenta del PP a Castella-la Manxa. Que ningú es porti a engany. Darrere d'aquestes propostes està l'intent de fer de la representació política un vedat exclusiu de les elits, com succeïa a l'Espanya del segle XIX, en la qual solament els grans propietaris podien ser electes parlamentaris o regidors. I és això precisament el que, d'una o una altra forma, la dreta pretén, vetar la política a la classe treballadora i garantir de fet el poder per els qui controlen l'economia de manera més directa, com succeeix a EUA, on amb la mesura aparentment democràtica que les donacions per a les campanyes electorals són públiques, s'ha legalitzat de fet la pressió dels lobbys que financen amb quantitats multimilionàries als dos grans partits.
L'única manera de lluitar contra la dictadura del capital financer i el seu domini de la política, contra la podridura de les institucions i la corrupció generalitzada, no és apel·lant a una suposada “regeneració democràtica” impulsada, sembla ser, pels mateixos partits que accepten a ulls clucs les regles del capitalisme. La via és una altra: lluitar de manera conscient i organitzada per acabar amb el poder dels grans monopolis, expropiant a la banca, a les multinacionals, posant les palanques fonamentals de l'economia sota el control democràtic de la majoria de la població; i posar fi a una representació política que és un frau antidemocràtic, substituint-la per la democràcia directa, socialista, en la qual tots els nostres diputats i regidors siguin elegibles i revocables en tot moment, i en la qual cap representant pugui tenir un salari major al salari mitjà d'un treballador. L’ésser social determina la consciència, i no es pot defensar ni representar a la classe treballadora, a la majoria de la societat, vivint com un burgès, o sent-ho directament.
