A baix el govern del PP!

 La crisi no ha afectat als grans capitalistes, als grans banquers, als grans poders econòmics responsables del cataclisme actual. Al contrari, està servint de palanca formidable perquè una petita minoria continuï incrementant els seus beneficis obscens, gegantins, i d’aquesta forma, per deixar clar que no vivim en una democràcia sinó en una dictadura: la dictadura del gran capital, que fa servir l’Estat i els governs que accepten la lògica del sistema com a instruments dòcils en defensa dels seus interessos exclusius.

Mentides i veritats

Malgrat haver posat bilions d’euros dels pressupostos públics per salvar la banca; malgrat aplicar polítiques salvatges de retallades de la despesa social; malgrat enfonsar els salaris, acomiadar milions de treballadors i aprovar una contrareforma rere l’altra per imposar la llei de la selva en el mercat laboral... la producció industrial i el comerç mundial no es recuperen, el consum domèstic segueix retrocedint, les taxes d’atur registren nivells històrics, i els estats estan a un pas de la insolvència, tenallats per un deute públic i dèficits pressupostaris sense precedent des d’abans de la segona guerra mundial.

 L’OCDE ha tornat a rebaixar les previsions de creixement per a sis de les set economies més riques: Alemanya, el motor econòmic de la UE, creixerà el 2012 només un 0,8% i no l’1,2% que s’havia plantejat en el pronòstic anterior. Les seves exportacions als països del sud d’Europa s’han enfonsat al primer semestre: les adreçades a Portugal han caigut un 14,3%, a Grècia un 9,2%, a Itàlia un 8,2% i a l’estat espanyol un 9,4%. En global, les exportacions alemanyes a la zona euro van retrocedir en aquest període un 1,2%. Pel que fa a França, aquesta creixerà un 0,1% en lloc del 0,5%; Gran Bretanya retrocedirà un 0,7%, lluny del creixement estimat anteriorment (+0,8%). Itàlia patirà una recessió del 2,4%, en lloc del +1,7% previst fa uns mesos. Quant als EUA, sembla que la situació és millor: segons l’OCDE creixerà un 2,3%, però aquesta xifra porta a engany. Els vasos comunicants del mercat mundial han fet de la interrelació i la dependència una tendència indefugible. Cap economia fonamental es pot desconnectar de la resta, per molt que somiïn amb això alguns economistes burgesos.

 El govern d’Obama es queixa de manera amarga de la situació a Europa. Es queixa, però segueix recomanant plans d’austeritat i d’ajust fiscal, exactament igual que els que aplica al seu país. Aquestes receptes, com el més tonto ja reconeix, no animen el creixement sinó que aguditzen la dinàmica recessiva. I això té efectes negatius per a tots. La Unió Europea segueix sent el major pol econòmic del món, i els EUA porten a aquest mercat el 20% de les seves exportacions (és el major soci comercial dels vint-i-set); el Deutsche Bank considera que la sisena part dels beneficis i les vendes de les companyies nord-americanes del S&P 500 s’obtenen a Europa. Per tot això, la contracció brutal del mercat europeu i la fortalesa del dòlar tenen les seves conseqüències: l’economia nord-americana va frenar el seu ritme de creixement al segon trimestre d’aquest any a l’1,5%, després de créixer el 2% al primer. A més a més, comptant amb una perspectiva negativa per a la Xina i els països “emergents”, la recuperació nord-americana no només seguirà sent molt dèbil, sinó que els problemes de deute públic i dèficit dels EUA poden esdevenir, en aquest context, un catalitzador d’una nova recessió.

 Tot el planeta segueix contagiat del virus de l’estancament i la crisi. El Japó, la tercera economia del món, va registrar al mes de juliol un dèficit comercial rècord de 5.326 milions de dòlars. Un dèficit que està directament relacionat amb la contracció de l’eurozona i la ràpida desacceleració de la Xina, que també pateix una caiguda forta de les seves exportacions i diu adéu a les taxes de creixement del 10%. El comerç mundial, l’expansió del qual va ser un factor  clau en el boom econòmic precedent, reflecteix la profunditat de la crisi: “Han passat més de tres anys des del col·lapse del comerç mundial el 2008 i el 2009”, va assenyalar Pascal Lamy, president de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), “però l’economia i el comerç romanen fràgils. La nova desacceleració del comerç prevista el 2012 demostra que els riscos a la baixa segueixen sent elevats. Encara no estem salvats”.

Situació d’extrema gravetat

La recessió mundial té en aquests moments un epicentre en plena ebullició: la Unió Europea. Després de dos anys de crisis d’infart que han posat en qüestió la seva pròpia supervivència; després del “rescat” de l’economia portuguesa i irlandesa i la catàstrofe grega, el reflex de les polítiques d’austeritat en el pla polític ha estat contundent: l’alça de la lluita de classes, marcada per la crítica i desautorització de les institucions de la democràcia burgesa, ha provocat un gir a l’esquerra de sectors amplis dels treballadors, que en el cas del país hel·lè, s’ha transformat en una crisi revolucionària. Però Grècia no és l’única amenaça per al futur del capitalisme europeu.

 El debat sobre el “rescat” de l’economia italiana i espanyola ha centrat l’atenció d’aquestes setmanes. I amb raó. La suspensió de pagaments de l’estat espanyol seria un cataclisme per al conjunt de la UE difícil de mesurar. Els efectes per al sector financer europeu (els bancs alemanys, francesos i britànics que mantenen a les seves mans encara una part important de deute espanyol) i, per tant, per a l’economia real del continent serien demolidors. I no s’aturarien, òbviament, en el marc de les xifres, tindrien la seva traducció immediata en una major desestabilització política i social d’Europa i, per descomptat, de l’estat espanyol.

La burgesia espanyola i l’europea són conscients de l’extrema gravetat de la situació. Tots estan disposats a “col·laborar”... per posar una soga al coll dels treballadors. Quan al mes de juny el govern del PP va recórrer a la UE per salvar el sistema financer espanyol de la fallida i va obtenir la promesa d’injecció de liquiditat de 100.000 milions d’euros, Rajoy i el seu ministre d’Economia afirmaven que aquesta no tindria cap cost econòmic. Setmanes després, el 19 de juliol, el parlament aprovava, amb els vots del PP en solitari, la major retallada de la despesa social dels últims trenta anys: més de 60.000 milions d’euros, que afectava a la paga de Nadal dels empleats públics, noves tisorades a la sanitat i l’educació públiques, en el subsidi d’atur, la pujada de l’IVA, la privatització de Renfe i altres empreses públiques, etc.

 Però com ve sent habitual, la retallada ha estat “insuficient”: la prima de risc del deute públic espanyol va continuar disparada per sobre dels 600 punts i la solvència de l’economia espanyola segueix més qüestionada que mai. I és que el dèficit està creixent malgrat les retallades, perquè cada cop s’ha de pagar més interessos a la banca espanyola i europea pel deute mentre la recaptació viu en encefalograma pla per la recessió de l’activitat econòmica. L’estat espanyol haurà de fer front en el 2013 al pagament de 8.000 milions d’euros més del previst per pagar els interessos del deute emès. Els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) del 2012 han destinat 29.246 milions al pagament d’interessos de deute, 7.200 milions més que en el 2011. Per al 2013, s’estima un pagament de més de 33.000 milions, passant a ser el primer capítol de despesa dels PGE.

 Així, els timbals a favor de la sol·licitud d’un rescat global s’han intensificat fins esdevenir una convicció per a tots els poders fàctics: la banca, la patronal, el BCE, Merkel, l’FMI, que ja el donen per descomptat. Només Rajoy i els seus ministres es resisteixen a marcar el dia de la seva sol·licitud, i la seva resistència és proporcional a la por que els provoca les conseqüències polítiques i socials del rescat. Malgrat que els seus mitjans de comunicació parlen d’un rescat “tou” (com si parléssim de caramels), Mario Draghi, el president del BCE, ja s’ha encarregat de desmentir-ho: la compra massiva de deute públic espanyol per part del BCE, i els ajuts que la UE pogués donar al govern per evitar la fallida, estarien subjectes a un pla draconià de retallades, molt més gran del que hem conegut fins ara. No és difícil imaginar-se què passaria aleshores: la rebel·lió social, que treu el nas de manera clara pels carrers de l’estat espanyol, es podria transformar en una crisi revolucionària. I tot i que són molts els que volen conjurar aquesta possibilitat, a dreta i a esquerra per descomptat, la revolució és una senyora poca solta, que sol presentar-se sense avisar, com va assenyalar un comentarista enginyós.

Reforma financera, tot per la Banca

Prenent tot tipus de mesures a favor de la banca i dels monopolis estatals i estrangers, el PP ha estat fidel als seus principis: ha atorgat tot el poder a la CEOE amb la reforma laboral; ha atacat els salaris, les pensions i les prestacions als aturats; col·loca tota la dinamita que calgui als fonaments de la sanitat i l’ensenyament, acomiadant a desenes de milers de professors i acabant amb la possibilitat d’una assistència sanitària i una educació pública gratuïta, digna i universal; posa als immigrants en el seu punt de mira, en aprovar una reforma que deixarà a prop de 200.000 persones, titllades d’“il·legals”, sense targeta sanitària ni assistència mèdica primària. En definitiva, en poc menys de vuit mesos hem retrocedit trenta anys i la burgesia està aconseguint acabar amb una part substancial de les conquestes socials arrencades als anys setanta i a les lluites de les últimes dècades.

 A ningú se li escapa que les coses no han acabat. Poden anar molt pitjor. Amb l’excusa del rescat, la barra lliure està servida. Un horitzó de patiment com mai s’havia conegut a l’estat espanyol des de la postguerra, en ple franquisme, amenaça sobre els nostres caps. L’empobriment vindrà de molts vectors: la continuïtat i profunditat de les retallades que ja estan en marxa i d’altres noves; de mesures legislatives, com la reforma financera aprovada pel govern en l’últim Consell de Ministres d’agost, i que dóna llum verda a la formació d’un “banc dolent” que comprarà els actius tòxics de la banca (és a dir, crèdits incobrables vinculats a la bombolla immobiliària, sòl, locals i vivendes, i que el Banc d’Espanya va quantificar a l’abril en 184.000 milions). Segons el decret aprovat, es posaran milers de milions d’euros de l’erari públic i després, en 10 o 15 anys, podran ser venuts ¡amb beneficis! I, per a més vergonya encara (vergonya aliena, és clar, perquè ells no en tenen, aquesta és la seva sensació d’impunitat), el ministre d’Economia assenyala que tot això no costarà ni un euro al contribuent: “Serà una societat gestora rendible i que no tingui pèrdues”. Continuant amb les ironies, la burgesia té tanta confiança en el banc dolent com en el futur, per això no deixa de pensar en “Espanya”: des del gener fins al maig de 2012, la fuga de capitals ha experimentat un rècord històric i puja ja a 163.168 milions d’euros. En els últims onze mesos, la retirada de fons ha estat superior als 259.000 milions d’euros (equivalent al 25% del PIB). El mateix fenomen que hem vist a Grècia.

 El 3 d’agost Rajoy va enviar a la Comissió Europea el Pla Pressupostari Bianual 2013-2014. Al Pla, la xifra de retallada de 65.000 milions aprovat al juliol, puja fins als 102.149 milions, en afegir la tisorada que contemplaran els propers dos Pressupostos Generals de l’Estat. Per descomptat, com passa a Grècia, Portugal o Irlanda, cap d’aquestes mesures afavoriran la recuperació econòmica. Tot el contrari! La previsió de contracció del -1,5% de l’economia espanyola per al 2012 ha estat revisada per l’FMI al -1,7%, però encara més greu, el 2013 la caiguda serà més forta, amb més desocupació, i no es pot esperar una recuperació plena ¡fins el 2026! Però, què li importa això als senyors Alierta (Telefónica), Botín (Banco Santander) o Ortega (Inditex), i a la resta de plutòcrates, si el seu patrimoni, els seus beneficis, els seus iots i jets privats, i els seus fons d’inversió amb els que especulen i es beneficien del deute públic espanyol, segueixen anant la mar de bé?

S’ho volen carregar tot. Però, com impedir-ho?

És més que obvi que el PP, i la burgesia que hi ha al darrera del partit de Rajoy imposant el ritme de les seves accions, s’ho vol carregar tot, és a dir, totes les conquestes i drets socials, a més a més d’imposar una atmosfera de terror a les empreses, amb una força de treball esclava, disposada a acceptar salaris miserables. Aquest és el seu full de ruta per a la recuperació econòmica. La qüestió és concreta: com ho podem impedir?

 La mobilització del 19 de juliol, després de la gran vaga general del 29 de març, la gran marxa minera a Madrid, les mobilitzacions espontànies de milers d’empleats públics a desenes de ciutats, i les que aquest estiu han protagonitzat els jornalers andalusos, són el senyal inequívoc de les condicions de rebel·lió social que travessa l’estat espanyol, i que reconeixen no pocs comentaristes dels mitjans de comunicació burgesos.

El salt en la consciència de centenars de milers de treballadors és una realitat inqüestionable. La idea que només la lluita unificada, que permeti colpejar a tots els sectors de manera unitària i alhora, enfront de la dispersió de les accions i els conflictes sector a sector o fàbrica a fàbrica; o el caràcter classista de les consignes, posant l’accent en la denúncia que la dictadura del capital financer exerceix sobre el present i el futur de la població, mostren que l’experiència dels últims anys no ha passat sense deixar rastre.

 Les direccions de CCOO i UGT es troben en una cruïlla. Sotmesos a una pressió molt forta per part de la CEOE i el govern, les seves idees de col·laboracionisme sindical, de pactes i “concertació social”, no serveixen per aplacar les exigències dels capitalistes. D’altra banda, el descontentament amb les seves polítiques, amb la seva estratègia, amb les seves vacil·lacions, és cada cop més estrident entre milers d’activistes i obrers avançats, un fenomen que s’estén ara, de manera abrupta, entre capes més àmplies de treballadors. No s’ha de ser molt perspicaç per adonar-se que les direccions sindicals s’han vist desbordades en aquests dos anys, tant pel moviment de protesta general del 15-M, com en els nombrosos conflictes sectorials que s’han produït.

 Volent amagar el cap sota l’ala i esperant que la tempesta passi, les direccions de CCOO i UGT encara no s’han decidit a convocar una nova vaga general. És un tipus de joc al que ens tenen acostumats des de fa temps. Busquen la manera de treure’s de sobre la seva responsabilitat davant el conjunt del moviment obrer, alleujant la pressió sense desfermar una dinàmica que pot conduir l’estat espanyol a una crisi de gran calat, una crisi revolucionària, com la que viu la societat grega. Després de la vaga general del 29 de març de 2012 contra la reforma laboral, i la seva falta de continuïtat; després dels plans d’ajust aprovats al juliol i les mobilitzacions massives d’empleats públics; davant la imminència del rescat i les mesures antiobreres que comportarà, les direccions de CCOO i UGT ens presenten com a alternativa la convocatòria d’un referèndum, amb l’argument que el PP ha estafat als ciutadans perquè va guanyar les eleccions generals amb un programa electoral molt diferent del que està aplicant.

 Aquesta estratègia representa un descens a un nivell molt inferior del que ja ha assolit la lluita de masses a l’estat espanyol. La immensa majoria dels treballadors i la joventut ja han protagonitzat un referèndum, el més important de tots, als carrers de tot l’estat quan s’han manifestat per milions en contra de les polítiques d’austeritat i d’ajust del govern. La legitimitat del govern, a la que el PP apel·la tots els dies exhibint la seva majoria parlamentària, ha estat posada en qüestió en la lluita de classes a través de la mobilització unànime de milions. Què més volen els dirigents de CCOO i UGT? Siguem clars. El truc del referèndum no modificarà la decisió del govern, de la burgesia espanyola, de l’FMI, del BCE, a l’hora d’aplicar les mesures salvatges que tenen en cartera.

 Per derrotar al PP, a les seves mesures, i a l’estratègia general dels grans capitalistes europeus i internacionals, només hi ha un camí: la lluita contundent, decidida i massiva del conjunt de la població. No es pot apel·lar ja als vells arguments com “la gent no es mou”. Aquesta coartada no funciona. El que fa falta és organitzar el cabal de lluita, la decisió d’arribar fins al final, a través d’una política ofensiva: organitzar immediatament una vaga general, però aquest cop de 48 hores. La vaga general no pot ser un fi en si mateix. És un mitjà per elevar el grau d’organització i consciència de la classe obrera, combativa, sobre la base d’assemblees a tots els centres de treball, democràtiques, on la classe obrera es pugui expressar, prendre iniciatives i guanyar en cohesió. Junt a les assemblees, cal organitzar comitès de lluita a cada centre de treball i empresa, integrats no només pels delegats sindicals, sinó oberts a tots els treballadors que vulguin jugar un paper actiu. Cal aire fresc de les noves capes que s’incorporen sense prejudicis a la lluita, sense el pes mort de les passades derrotes, sense l’escepticisme, que és un dels enemics als que hem de combatre. Precisament, la consigna Sí, es pot!, en el context actual, és un obús a la línia d’actuació de molts dirigents i quadres mitjans de l’aparell sindical, que sempre donen la culpa als treballadors per fracassos dels que només ells són els responsables.

 La pressió sobre les direccions d’UGT i CCOO per convocar una vaga general i donar-li continuïtat es farà cada cop més gran en els propers dies i setmanes. La marxa estatal del 15 de setembre, que serà un gran èxit, només farà que augmentar la intensitat d’aquesta pressió. Igual que la vaga general per al 26 de setembre convocada per ELA i LAB a Euskal Herria, i la crida feta pel Sindicat d’Estudiants a posar en peu de guerra l’ensenyament públic, convocant una vaga general als centres d’estudi per als dies 16, 17 i 18 d’octubre.

 En aquests moments és visible la debilitat del PP a tan sols només vuit mesos de formar govern. Les enquestes ofereixen dades del desencantament de molts dels seus votants. També d’una crítica oberta per part de sectors que van confiar en la seva demagògia. D’altra banda, la direcció del PSOE segueix insistint en una orientació erràtica, atrapada pel desig de col·laborar amb el PP en “benefici” dels interessos d’Espanya (política d’unitat nacional), i la pressió d’una base que és conscient que amb aquesta política és impossible connectar amb les aspiracions de la majoria. També es veu que el descontentament es reflecteix en l’avenç de la intenció de vot a IU, que frega el 13% en aquests moments, i seria encara més gran si la direcció d’IU es decidís a impulsar una política de mobilització seriosa, contundent i massiva, i a apel·lar a la militància de CCOO i UGT per obligar les seves cúpules a emprendre el camí de la vaga general.

 Per descomptat, la vaga general és un mitjà important però insuficient per acabar amb la crisi del capitalisme. Per aconseguir els nostres objectius la lluita ha de prendre un caràcter polític: a més a més de mobilitzar-nos al carrer, cal organitzar-se i defensar una alternativa socialista, que lluiti per la nacionalització, sense indemnització, i sota el control dels treballadors i les seves organitzacions, de la banca i el conjunt del capital financer; per la retirada de tots els plans d’ajust aprovats pel PP; en defensa de la sanitat, l’educació i els serveis socials públics i de tots els llocs de treball; per una escala mòbil preus-salaris i la jornada laboral de 35 hores sense reducció salarial; pel salari mínim de 1.100 euros al mes. Som davant de moments decisius. La crisi del capitalisme ha posat en qüestió el futur i els drets de milions. És el moment no només de participar a les protestes al carrer, sinó de lluitar per la transformació socialista de la societat, de participar en política defensant un programa alternatiu al sistema capitalista.

Uneix-te a la Corrent Marxista Militant!