El rebuig a aquesta situació va quedar simbolitzat en un parlament aïllat, protegit per més d'1.500 policies antidisturbis, mentre dins del parlament els diputats intentaven donar una imatge de “normalitat” (només els diputats de Izquierda Unida, amb Cayo Lara al capdavant, van sortir del parlament per expressar el seu suport i unir-se a la mobilització), en els carrers desenes de milers exigien la dimissió del govern, reivindicaven “més diners per a educació i despeses socials”, demandaven que la “crisi la paguin els capitalistes”, desemmascarant l'autèntic caràcter de la democràcia burgesa i d'un parlament que només governa per als poderosos. Un esdeveniment similar al que es va poder veure el 31 de maig a Grècia, en aquella ocasió, mentre els parlamentaris discutien l'últim pla de rescat, 50.000 persones esperaven la Plaça Sintagma i obligaven a sortir en helicòpter als parlamentaris, o fa uns dies a Portugal, quan una multitud envoltava el Palau Presidencial a Lisboa, aconseguint que el govern lusità fes marxa enrere en el seu últim atac als treballadors.
Malgrat aquesta imatge de “normalitat” que van pretendre donar les “senyories”, la realitat era molt diferent, hi havia molta preocupació, com descrivia un article del diari online del grup Prisa, L'Huffington Post, titulat Als diputats se'ls gela la sang al Congrés: “Protegits per centenars de policies, les seves senyories observen paralitzats des de la Carrera de San Jerónimo, a dos passos dels lleons, en viu i en directe, com creix la fractura que els separa dels ciutadans (...) els diputats que, nerviosos, entren i surten del pati del Congrés al carrer (...) Entre ells comenten com sortir [de l'edifici]. “Un company m'ha ofert portar-me amb cotxe. Cal estar boig per sortir d'aquí amb cotxe. El millor és passar desapercebut”. Potser per això alguns han vingut vestits de manera informal (...)”, (L'Huffington Post. 25/9/12)
Intent de desacreditació del moviment
Durant les setmanes prèvies al 25-S tant el govern com els seus portaveus en els mitjans de comunicació, llegeixi's El Mundo, ABC, La Razón, Intereconomía i similars, han dut a terme una intensa campanya amb la intenció no només de desacreditar el moviment, sinó que també pretenia atemorir als joves i treballadors per impedir l'èxit de la convocatòria. La dreta va qualificar la protesta de “cop d'estat encobert”; Dolores de Cospedal va afegir més llenya al foc en comparar-ho amb el fallit cop estat, aquest sí real, del 23-F; han intentat sembrar la confusió amb la “suposada” presència de grups nazis. Al capdavant d'aquesta campanya de criminalització, per descomptat, ha estat la delegada del govern de Madrid, Cristina Cifuentes, que ha liderat una campanya de repressió contra tot el que fes referència al 25-S. En la marxa a Madrid del 15 de setembre va donar ordres expresses a la policia de confiscar tot aquell material que fes referència a la convocatòria del 25-S i fins i tot es va arribar a detenir a tres persones pel simple fet de portar una pancarta. Ha enviat a la policia a totes les reunions preparatòries, identificant als participants, confiscant material i fins i tot amb detencions. Culminant, amb l'enorme desplegament policial del 25-S, a més dels 1.500 policies que envoltaven no només el congrés, sinó que van ser desplegats pels principals carrers on s'identificava a tot aquell que fos “sospitós” de participar en la manifestació, la policia i la guàrdia civil va parar en la carretera als autobusos que venien amb activistes d'altres zones per identificar-los i registrar els autobusos.
La campanya d'assetjament i criminalització ha arribat al punt que l'Audiència Nacional, a petició prèvia de la fiscalia de Madrid, ha citat a declarar a 8 dels convocants el proper 4 d'octubre acusats d'un delicte contra “els organismes de l'Estat”, emparant-se en l'article 494 del Codi Penal, que fa referència a “els que promoguin, dirigeixin o presideixin manifestacions o una altra classe de reunions davant les seus del Congrés dels Diputats, del Senat o d'una Assemblea Legislativa de Comunitat Autònoma, quan estiguin reunits, alterant el seu normal funcionament”. El delicte contempla penes de sis a mesos a un any de presó.
Això és encara més escandalós si ho comparem amb el succeït en el cas del coronel Francisco Aleman, que va amenaçar amb intervenir militarment a Catalunya si aquesta intenta independitzar-se o amb les declaracions de l’AME (associació militar) amenaçant amb consells de guerra, tots dos delictes qualificats i contemplats per l'article 497 del Codi Penal com “apologia del colpisme” i que no han merescut cap actuació de la fiscalia. Una vegada més es pot veure com els capitalistes i els seus representants utilitzen un doble criteri depenent de si afecta o no als seus interessos de classe i al sistema sobre el qual se sustenten.
Malgrat tot no han aconseguit evitar la massivitat de la mobilització. El 25-S a la tarda diverses columnes, formades cadascuna d'elles per desenes de milers, van recórrer els carrers del centre de Madrid fins a envoltar el Parlament. La mobilització va transcórrer amb normalitat i tranquil·litat fins que, una vegada més, va aparèixer la provocació policial i els antidisturbis van carregar brutalment contra els manifestants. En un vídeo de RTVE i, com recull The Huffington Post i altres mitjans de comunicació, es pot veure com a les 9 en punt de la nit, al moment en què les principals televisions estatals connectaven directament amb la Plaça de Neptuno, apareixia un grup d'encaputxats, amb pals i banderes vermelles, protegits per escuts fets amb tapes de galledes d'escombraries, es llançaven contra la policia i això servia d'excusa per a una brutal càrrega policial; 3 minuts després d'aquesta provocació, alguns d'aquests mateixos encaputxats ajudaven a la policia a detenir manifestants i carregar-los en els furgons policials, en una acció que evidencia la infiltració policial.
A partir d'aquest moment la policia va començar a carregar en diferents punts, Plaça de Neptuno, Puerta del Sol, Atocha, fins i tot va entrar en l'estació de ferrocarril i metre, va carregar en les andanes de l'estació, les bales de goma van trencar alguns cristalls dels trens, van desallotjar bars, van tallar i van aïllar carrers, una repressió digna dels millors temps del franquisme. El resultat de la repressió ha estat desenes de ferits, entre ells un de gravetat. Són escandaloses les declaracions posteriors tant de la Delegada del Govern com del Ministre d'Interior, la primera dient en la Cadena Cope que els policies “van demostrar la seva professionalitat en unes circumstàncies molt difícils i que van actuar en defensa de l'Estat de Dret”, i el segon, felicitant “a la policia, que va actuar extraordinàriament bé i gràcies a ella aquesta intenció manifestament inconstitucional i il·legal d'ocupar el Congrés i coaccionar als diputats quan estan reunits en sessió, no es va poder dur a terme”.
Les imatges mostren com la repressió policial no va espantar als manifestants que van fer front a la mateixa d'una manera decidida, demostrant que quan els joves i treballadors es decideixen a lluitar pels seus drets la repressió de l'aparell de l'estat només aconsegueix l'efecte contrari, incrementar la seva determinació i disposició a lluitar. El resultat ha estat la convocatòria aquesta tarda d'una nova manifestació.
L'èxit de les mobilitzacions del 15 i 25 de setembre demostra que els joves i treballadors no estan disposats a acceptar els atacs del govern, és una prova més de la seva voluntat i disposició a lluitar. Les direccions sindicals haurien de prendre nota i convocar una vaga general de 48 hores. El succeït a Portugal demostra que sí es pot, que la lluita serveix i que és l'únic camí per fer retrocedir a la burgesia i els seus atacs contra la classe obrera i la joventut.
Per veure videos de la repressió entra en aquest enllaç
