La rapidesa i la brutalitat amb la qual el PP està emprenent el desmantellament de totes les conquestes socials (des que porta al govern ha retallat 45.000 milions d'euros dels pressupostos: 8.000 al gener, 27.000 dels Pressupostos Generals de l'Estat, PGE, aprovats a l'abril i immediatament després 10.000 en sanitat i educació de les CCAA) tenen totalment a veure amb la urgència de salvar els interessos dels banquers (autòctons i internacionals) en un context de greu crisi econòmica i financera, que empitjora per moments i els principals responsables dels quals són ells mateixos.
No obstant això, ni tan sols tots aquests “esforços” del govern del PP a atacar a la classe obrera seran suficients per tapar el gegantesc cràter que ha deixat la punxada del boom immobiliari i del sistema financer espanyol davant la prolongació de la crisi de l'economia productiva. No hi ha diners públics a l'Estat espanyol per escometre tal empresa. A més, a tot això cal sumar la situació de fallida en la qual estan algunes comunitats i ajuntaments.
L'Estat espanyol s'ha situat “rumb al rescat” a velocitat de creuer. No obstant això, l'envergadura del problema és quantitativa i qualitativament superior a la de Grècia, Irlanda i Portugal, per la dimensió de l'economia espanyola. Així, la crisi de Bankia, a més d'obrir un escenari d'una política de retallades encara més salvatge, que portarà la indignació social a un nivell superior a l'aconseguit fins al moment, empeny la crisi de l'euro al seu màxim apogeu, amb conseqüències fins a cert punt imprevisibles per a la Unió Europea.
La grandària del forat i les seves implicacions internacionals
Efectivament, la grandària del forat en la banca espanyola té dimensions històriques i, a més, no para de créixer. L'origen es troba en la burxada de la bombolla immobiliària. Entre 1997 i 2007 la relació entre el crèdit immobiliari i el PIB va passar del 27,9% al 100%, aproximadament un bilió d'euros. Aquest creixement vertiginós i sense precedents del crèdit va ser també la base d'uns beneficis multimilionaris per als banquers i altres capitalistes relacionats amb el negoci. Amb l'inici de la crisi mundial, i la inevitable punxada de la bombolla immobiliària, la banca espanyola va quedar doblement atrapada entre la cadena d'impagaments de promotors i constructors i el gegantesc deute que ella mateixa havia contret amb la banca europea per finançar el gran “pelotazo”. El 2011, el deute extern contret pel sector financer espanyol ascendia a 716.000 milions d'euros; els bancs espanyols li deuen als francesos (incloent el sector privat no bancari) 248.000 milions de dòlars, 202.000 als alemanys i 140.000 als britànics. La connexió internacional de la crisi bancària espanyola és evident.
A la fi d'abril d'aquest any, el Banc d'Espanya (BE) havia quantificat els actius problemàtics de tota la banca espanyola en 184.000 milions d'euros. Però és important assenyalar que aquesta quantitat es refereix tan sols als crèdits a la promoció immobiliària. No té en compte altres préstecs problemàtics relacionats amb la construcció (com les hipoteques), ni els préstecs a altres segments de l'economia, la morositat de la qual està també creixent i l'aprovisionament de la qual és molt escàs. En la mesura que la crisi real s'aprofundeixi, i això és el que està ocorrent, “afloraran” inevitablement nous actius tòxics. Alguns analistes situen els actius problemàtics en més de 200.000 milions, una xifra equivalent a tot el capítol de despeses dels PGE per a 2012.
La crisi financera ha empitjorat amb la crisi de l'economia real, la gravetat de la qual en l'Estat espanyol està relacionada amb el caràcter especialment parasitari de la burgesia espanyola. Amb la punxada de la bombolla, l'activitat immobiliària, que havia adquirit un gran pes en l'economia productiva, no va ser substituïda per cap altra. Així, l'economia espanyola va entrar en un fort procés de contracció del que encara no ha sortit. Ara es troba per segona vegada en recessió des de l'inici de la crisi mundial, un fet sense precedents en la història recent del país. Segons previsions de l'OCDE, el PIB espanyol es reduirà un -1,6% el 2012 i un -0,8% el 2013. Al maig, la producció industrial queia a un ritme del 7,5% anual i les vendes en les grans superfícies un 6,9%, com a conseqüència de la caiguda del nivell adquisitiu de les famílies. L'aprofundiment de la crisi a Europa fa que les exportacions també estiguin disminuint.
La “intoxicació” dels comptes públics
Després de l'ensulsiada del boom immobiliari, la principal font de negoci de la banca ha estat el saqueig dels diners públics. Abans que es posés sobre la taula la necessitat d'un rescat milionari, la crisi bancària ja havia arrossegat les finances de l'Estat a una situació bastant crítica. Fins a finals de 2011 el conjunt del sector financer va rebre un total de 115.046 milions d'euros entre avals i ajudes directes a càrrec del FROB. Pel 2012 el govern de Rajoy va aprovar una nova línia d'avals per import de 100.000 milions d'euros. A això caldria sumar els 300.000 milions d'euros de crèdits concedits pel BCE amb un interès del 1% a 3 anys. En total estem parlant de 500.000 milions d'ajuda pública, equivalent a la meitat del PIB de l'economia espanyola i al doble del capítol de despeses dels PGE de 2012.
A tot això caldria sumar els diners que l'Estat lliura a la banca via interessos del deute, una quantitat que ha augmentat any rere any durant la crisi. La majoria del deute públic espanyola està en mans de bancs espanyols. Aquest any l'Estat gastarà en concepte d'interessos del deute 30.000 milions; als quals cal afegir 4.600 milions del deute autonòmic. El negoci de l'especulació, demanant diners al BCE al 1% i prestant a l'Estat al 5% és una de les fonts més importants de beneficis de la banca en l'últim període. Per aquesta via el banc Santander, BBVA, Caixabank, Popular, Sabadell, Banesto i Bankinter van embutxacar 1.646 milions en el primer trimestre d'aquest any.
Per més increïble que sembli (però així funciona el capitalisme), malgrat la dependència dels diners públics que té la banca; a pesar que ara ha de ser rescatada en una operació que portarà a la ruïna a la majoria de la societat si no ho impedim; aquesta ha collit, durant la crisi, multimilionaris beneficis, repartint sucosos dividends i pagant salaris i pensions multimilionàries a uns quants directius i “assessors”.
Les mesures del PP
A pesar que l'objectiu declarat del govern del PP és quadrar els comptes de l'Estat “no gastant més del que s'ingressa” i propiciar així el “creixement econòmic”, el seu objectiu real i prioritari és transferir la màxima quantitat de diners públics a la banca, per satisfer les seves urgents necessitats de finançament. Aquesta transferència es fa a costa dels treballadors i de la majoria de la societat, i per al govern resulta un factor secundari que aquestes mesures incideixin en un augment encara major del dèficit i el deute públic.
Amb la nova reforma financera aprovada al maig, simultàniament a la nacionalització de Bankia, el govern del PP fa un pas decisiu en el procés de socialització de pèrdues i privatització de beneficis de la banca. La reforma “obliga” als bancs a proveir-se sobre crèdits teòricament “sans”, amb la finalitat de reforçar la “solvència” de la banca i la seva imatge internacional. Realment aquesta mesura és una confessió que els actius ara sans seran previsiblement tòxics en un futur i, el fonamental, és que compromet a l'Estat a concedir noves “ajudes”, fins i tot a fons perdut, a les entitats que no puguin fer front a aquestes provisions. D'altra banda, la reforma obliga als bancs a segregar els seus actius tòxics relacionats amb el sector immobiliari i a crear els famosos “bancs dolents”. Executat d'una o una altra manera, l'objectiu del govern és que l'Estat compri uns “actius tòxics” per una preu “raonable” que ajudi als banquers a equilibrar els seus comptes, però el valor dels quals al mercat (el real) tendeix a zero; en altres paraules, una nova i ingent quantitat de diners públics a canvi de res.
Noves exigències de la UE
Enmig de la tempesta provocada per la crisi de la banca espanyola, els responsables de la Comissió Europea van anunciar la possibilitat de retardar en un any, fins al 2014, l'objectiu de dèficit del 3%. Realment ningú es creia que aquest objectiu s’anés a complir. De fet, la depressió econòmica i la consegüent disminució de la recaptació fiscal, unit a l'increment dels costos de finançament de deute, estan empenyent el dèficit i el deute cap amunt.
Lluny de ser una “relaxació” en el pla d'ajust de les despeses socials i atacs als drets conquistats, aquesta mesura implica un enduriment de l'ofensiva contra els treballadors. S'exigeix accelerar l'augment de l'edat de jubilació, perquè el retir als 67 anys entri en vigor abans del plantejat en la reforma de les pensions; un increment de l'IVA i de la seva base imposable; “augmentar l'efectivitat de les polítiques laborals actives”, és a dir, retallades en el subsidi de la desocupació; s'exigeix que es “substanciï els detalls” i es “recolzi amb dades” com s'arribarà a la reducció del dèficit del 3% el 2014, entre altres coses.
El govern del PP no té diferències amb aquest programa. De fet, és el seu. La burgesia espanyola està tan interessada com l'europea a atacar als treballadors i desmantellar l'anomenat Estat del benestar. Les úniques objeccions del PP es deriven que són ells els que estan fent front de forma directa a una contestació social creixent i a un descrèdit polític cada vegada més ampli i els agradaria poder administrar les mentides i tenir un major control dels ritmes dels atacs, sense interferències que afegeixin més llenya al foc d'una situació molt complicada.
Perspectiva de rescat
On existeixen tensions amb la UE, i particularment amb la burgesia alemanya, no és en el caràcter antiobrer de les mesures, sinó en el greu problema immediat de com tapar el forat de la banca espanyola i com garantirà la devolució dels préstecs a la resta de la banca europea. Els problemes per capitalitzar Bankia han posat al nu, una vegada més, les contradiccions de la zona euro i el conflicte d'interessos nacionals que existeixen en el seu si. Com el govern espanyol no pot capitalitzar Bankia sostraient els diners dels pressupostos d'una sola tallada, la qual cosa suposaria una fallida de les finances públiques, ni tampoc pot emetre moneda, ja que el Banc d'Espanya no té aquesta potestat, va intentar la via d'imprimir deute públic, que és també una forma indirecta d'imprimir diners. La idea era que Bankia, “recapitalizada” amb bons de l'Estat, els anés canviant a poc a poc per diners comptants a través del BCE. No obstant això, el parany no va colar i Alemanya, que és el veritable prestador en última instància del BCE, va dir no. De fet, el BCE ja deu al Bundesbank 323.000 milions d'euros quan aquesta quantitat era el 2006 de tan sols 5.000 milions. És gràcies al recolzament d'Alemanya, la burgesia del qual és la primera interessada en què no es produeixi una fallida en cadena de la banca europea, que el BCE ha realitzat successives injeccions de diners barats a la banca, que ha estat utilitzat sobretot per l'espanyola i la italiana. No obstant això, la “calma” dels mercats va durar poc, i la burgesia alemanya sembla que no està disposada al fet que l'aixeta estigui oberta indefinidament, la qual cosa provocaria noves i més greus contradiccions. La crisi no és només un escenari de major enfrontament entre les classes; també implica un major enfrontament entre els interessos nacionals de cada burgesia.
Si el rescat de Bankia i del conjunt de la banca espanyola es fa mitjançant emissió de deute, aquesta es dispararà a nivells històrics. La famosa prima de risc, que ha aconseguit ja cotes mai vistes, s'incrementarà encara més, augmentant els costos de finançament a nivells insostenibles, la qual cosa desembocaria a una situació de suspensió de pagaments i de rescat. Les contradiccions s'acumulen pertot arreu. Al moment d'escriure's aquestes línies la premsa ha donat a conèixer que la fugida de capitals en l'Estat espanyol ha estat de 100.000 milions d'euros en el primer trimestre de 2012. També hi ha indicis d'una creixent fugida de dipòsits bancaris. No està descartat en absolut que el govern imposi alguna forma de corralito.
La situació és tremendament volàtil i poden donar-se situacions de pànic fora de control. Si per evitar una situació d'aquest tipus es produeix una intervenció “preventiva” i concertada de les principals potències europees i mundials, a través del BCE i el FMI, les conseqüències serien igualment dramàtiques per a la classe obrera i la majoria de la societat.
Pressions per a una política “d’unitat nacional”
La burgesia utilitza la gravetat de la crisi econòmica i financera per atemorir als treballadors. Tracten de fer-nos xantatge amb la falsa disjuntiva d'acceptar els ajustos o haver d'acceptar els sacrificis que implicaria un rescat. Realment se'ns està dient que ens sacrifiquem passivament, voluntàriament i per consens o, si no, ens sotmetran per força. Com apuntàvem més amunt, l'únic temor que la burgesia espanyola té a un rescat no són les mesures en si mateixes, amb les quals ells estan d'acord i s'esforcen per aplicar, sinó que la intervenció del FMI, el BCE i la UE sigui el catalitzador d'una explosió social, i fins i tot revolucionària, com està ocorrent a Grècia.
En les últimes setmanes la burgesia està pressionant, des de diferents mitjans, per a la conformació d'un “gran pacte polític” amb el repetitiu argument que “estem en el mateix vaixell”. Aquestes pressions han tingut un clar efecte en Rubalcaba, secretari general del PSOE, que ha tendit la mà al govern del PP per a “tenir una sola veu a Europa” i que, en la pràctica, s'ha traduït en un recolzament polític a la nova reforma bancària. Aquesta política de Rubalcaba està causant tensions internes en el PSOE ja que la seva base exigeix una oposició frontal a la dreta i la seva política d'atacs brutals a la classe obrera, una pressió de la qual s'estan fent ressò alguns dirigents del partit.
Com està demostrant el cas de Grècia, la situació obre una gran oportunitat per a l'esquerra. Izquierda Unida podria créixer i guanyar molt suport a condició que adopti una línia clarament anticapitalista i trenqui amb qualsevol tipus de compromís, directe o indirecte, amb les polítiques de retallades que també el PSOE està realitzant en ajuntaments i comunitats com Andalusia. Així mateix, els dirigents d'IU, per poder connectar amb l'ambient de lluita i indignació que existeix en la societat, haurien de desmarcar-se de la línia dels dirigents de CCOO i UGT que, en comptes d'oferir una resistència contundent als salvatges plans del PP, donant continuïtat al 29-M amb la convocatòria d'una altra vaga general de 48 hores, han anunciant un referèndum per a la tardor. IU ha de llançar una campanya pública per pressionar als dirigents sindicals cap a l'esquerra, perquè adoptin una estratègia de mobilització ascendent i cada vegada més contundent contra el govern PP; un govern cada vegada més feble i aïllat socialment. Això seria vist amb enorme entusiasme i simpatia per milions de treballadors i joves que no han parat de sortir als carrers en els últims mesos, i que desitgen que tota aquesta enorme energia sigui canalitzada de forma efectiva i amb una alternativa política al capitalisme.
Per una alternativa socialista
La crisi capitalista està subratllant el paper parasitari de la banca, deixant en evidència que la seva “funció social” com a dinamitzadora de l'economia és una pura fal·làcia. En realitat, la banca, en mans privades, és un inquietant forat negre que amenaça amb engolir tota la riquesa creada per la societat.
Els bancs han actuat com a gegantescs motors de drenatge de diners públics, que ha estat canalitzat cap als comptes corrents secrets i caixes fortes de les famílies més riques del país. ¿Quin sentit té que la propietat i els criteris de funcionament d'aquests bancs segueixin sent privats quan no podrien sobreviure ni un segon sense les quantitats ingents de diners públics que estan rebent? L'Estat avala els préstecs, garanteix els fons, compra els actius que no valen res, amplia capitals i paga interessos que constitueixen una part cada vegada més important dels seus beneficis. Aquesta és la pura realitat. I què fan a canvi els “emprenedors” que estan al capdavant d'aquests bancs? Posar el cassó. El negoci no pot ser més rodó i la seva inutilitat social més absoluta.
La primera mesura que caldria prendre perquè, efectivament, la banca complís la funció d'impulsar la creació de riquesa i d'ocupació, és dur a terme la seva expropiació sense indemnització, i no la nacionalització de les seves pèrdues, com ara s'ha fet. Cal assenyalar amb claredat quin és la fi que té aquesta “nacionalització” de Bankia operada pel govern del PP. Per a la burgesia la nacionalització té la finalitat que tots paguem les pèrdues provocades per aquest desastre, per després privatitzar Bankia en benefici dels de sempre. Per tant, estem en contra d'aquesta nacionalització burgesa, feta amb criteris capitalistes i pilotada pels mateixos capitalistes responsables de la crisi.
Estem a favor de la nacionalització amb criteris i mètodes totalment diferents, que beneficiï a la majoria de la societat. Per a això, en primer lloc, cal nacionalitzar tot el sistema financer, no només la seva part ruïnosa. En segon lloc, aquesta nacionalització ha de ser sense indemnització (exceptuant als petits accionistes o casos de necessitat comprovada) i complementada amb l'expropiació de les grans fortunes personals dels quals s'han enriquit especulant en el boom immobiliari, beneficiant-se dels interessos del deute públic i amb els salaris astronòmics autoassignats. En tercer lloc, el procés ha de ser controlat per baix, pels treballadors, per atallar directament qualsevol tipus de maniobra comptable, fugida de capitals i corrupció allí on es produeixi. En quart lloc, la nacionalització de la banca hauria de completar-se, per poder impulsar l'economia, l'ocupació i, en general, la prosperitat social, amb l'expropiació de les principals indústries i monopolis del país, molts dels quals ja eren públics. Només així es podria evitar el caos i l'anarquia destructiva inherent a la propietat privada i a la manera de producció capitalista. És perfectament possible que l'economia es regeixi per un pla conscient i en benefici de la majoria.
Totes aquestes forces productives es podrien engegar per garantir un pla d'inversions públiques en equipaments socials als barris, en un sistema públic d'ensenyament i una sanitat de qualitat, per desenvolupar la indústria, l'agricultura i, com no, per facilitar el consum i la inversió en petits negocis. Els pisos buits propietat dels bancs es podrien utilitzar amb lloguers barats i es resoldria de cop el problema de l'accés a l'habitatge. Quin problema hi hauria, des del punt de vista del funcionament de l'economia, per dur a terme aquestes mesures? Cap, tret que els banquers es veurien privats dels seus insultants beneficis. Inversions “improductives” des del punt de vista del benefici privat, no tenen per què ser improductives o inviables des del punt de vista social.
La vigència de les idees marxistes
Mai la percepció del paper parasitari dels capitalistes ha estat tan estesa socialment. Mai un programa veritablement socialista, l'única solució enfront de la crisi capitalista, ha tingut un potencial suport social tan extens. De fet, si els dirigents del PSOE, IU, CCOO i UGT el defensessin, trobarien un ressò entusiasta i immediat, i no només entre la classe treballadora, sinó entre amplis segments de les anomenades capes mitjanes, també afectades per la crisi capitalista.
És en moments històrics com els que estem vivint quan millor es comprèn la idea que el marxisme no és un compendi d'idees arbitràries i utòpiques sinó l'expressió conscient de les necessitats de la classe treballadora, l'única classe capaç d'evitar la destrucció i la barbàrie a la qual el sistema capitalista empeny a tota la humanitat. I com també diu el marxisme, per més profundes i catastròfiques que siguin les crisis capitalistes, és necessari el factor conscient, una organització revolucionària i socialista amb suport entre la majoria de la població treballadora, perquè efectivament aquesta crisi sigui l'última crisi capitalista, i puguem obrir pas a una nova etapa històrica, sense classes, sense opressió i sense límits per a les futures generacions. Aquesta és la tasca.
Uneix-te al Corrent Marxista
Militant per lluitar per aquest programa!
