Atacs en tots els fronts
A principi de gener Rajoy va confirmar públicament que la retallada pressupostària per 2012 ascendiria a 40.000 milions d'euros, la qual cosa és una autèntica declaració de guerra contra els treballadors. En sintonia amb l'objectiu d'engegar retallades salvatges en tots els àmbits de l'administració, a finals de gener el govern va aprovar l'avantprojecte de llei d'Estabilitat Pressupostària i Sostenibilitat Financera, que desenvolupa la “reforma exprés” de la constitució pactada amb el PSOE a l'agost, imposant el dèficit zero a l'administració central, a les autonomies i als ajuntaments. La llei empitjora encara més el pacte de pensions aconseguit pels sindicats i el govern del PSOE fa aproximadament un any, ja que permetrà al govern anticipar la seva “revisió” en qualsevol moment en cas de detectar “un dèficit a llarg termini”.
El 3 de febrer el govern ha aprovat una nova reforma financera que inclou l'ampliació del capital públic del FROB des dels 9.000 milions fins a 15.000 milions, mitjançant emissió de deute. Aquests diners es destinaran, de nou, a “ajudar a la banca” en el procés d'absorcions que s'està promovent, la qual cosa constitueix un altre mos que es portaran els bancs a costa dels diners públics.
L'educació pública serà un altre punt d'atac fonamental. El ministre d'Educació va dir textualment que “l'educació pública ha deixat de contribuir a la societat” i ha emprès mesures amb la finalitat de segregar als estudiants a través d'itineraris, obligant als joves a triar entre la universitat i la FP als quinze anys.
El ministre de Justícia, Galladón, ha anunciat una brutal reculada en la llei de l'avortament, de manera que no es permeti el dret a l'avortament lliure en les primeres 14 setmanes de gestació i exigint el consentiment patern perquè les noies de 16 i 17 anys puguin avortar. També va anunciar el copagament per determinats procediments judicials i, en altres casos, la seva substitució per procediments notarials, la qual cosa implica la privatització de procediments legals fins ara gratuïts. A més, el govern vol que 12 dels 20 membres del CGPJ siguin triats pels propis jutges, reforçant encara més en el blindatge d'una casta privilegiada que actua al marge de qualsevol tipus de control social.
Pel 10 de febrer el govern té prevista una nova reforma laboral, tan greu, que el propi Rajoy va pronosticar que li costaria una vaga general, com va quedar ben clar en la seva “relliscada” a Brussel·les.
Situació social insostenible
Aquests atacs, que suposaran una reculada de profundíssim calat en les condicions de vida i de treball de la majoria de la població, es produeixen quan la situació social de les famílies obreres ja està patint una greu deterioració, com a conseqüència de la crisi i de les retallades que ja es vénen imposant des de les comunitats autònomes.
Segons l'Enquesta de Població Activa (EPA) del quart trimestre de 2011 l'atur afecta ja a 5.273.600 persones, aconseguint la taxa de 22,8%. Als acomiadaments que es succeeixen en el sector privat es sumen ara els derivats de la política de retallades dels serveis públics. Efectivament, en l'últim trimestre de 2012 es van destruir 90.000 ocupacions públiques, sense que s'hagi detingut la sagnia a la indústria (50.000 ocupacions perdudes) o l'anomenat sector de serveis (305.000 ocupacions perdudes).
El nombre de famílies en les quals tots els seus membres estan en atur supera el milió i mig i constitueix el 9% del total de famílies. Hi ha 149.800 llars més en aquesta situació respecte al tercer trimestre. La meitat dels aturats, 2,6 milions, porten més d'un any sense treballar. La taxa de desocupació entre els menors de 25 anys ascendeix al 48,5%. La factura social de la crisi capitalista és tremenda. Segons una enquesta recent de la Xarxa Europea en Lluita Contra la Pobresa i l'Exclusió Social (EAPN) el nombre de persones en situació de pobresa o risc d'exclusió social se situa en 11.666.827 persones, és a dir, un 25% del total de la població.
La tendència és que la situació s'agreugi encara més. Efectivament, en l'últim trimestre de 2011 es concentra la meitat de l'ocupació destruïda al llarg de l'any. El Banc d'Espanya preveu que la destrucció d'ocupació romangui almenys fins a la segona meitat de 2013, període en el qual es perdrien altres 600.000 llocs de treball. Funcas preveu unes xifres similars. Tots dos serveis d'estudis calculen que al desembre hi haurà uns 5,8 milions d'aturats. El tancament fulgurant de Spanair, amb la desaparició de 2.000 ocupacions directes i altres 2.000 indirectes, és simptomàtic de la rapidesa amb la qual la crisi pot abocar als treballadors a una situació de total incertesa.
Xantatge inacceptable
El govern del PP i els capitalistes repeteixen insistentment que les retallades socials i les “reformes estructurals” són l'única via per aconseguir majors nivells de competitivitat al mercat internacional i guanyar-nos la “confiança dels mercats”, evitant així transitar el camí del Grècia, Irlanda o Portugal. És a dir, per evitar el rescat cal adoptar per avançat totes les salvatges mesures ajust que implicaria el rescat. Es tracta d'una falsa disjuntiva, d'un xantatge bast i descarat que els treballadors no podem acceptar.
Lamentablement, els dirigents sindicals de CCOO i UGT, que haurien de contrarestar amb contundència aquests arguments com a primera condició per fer front a l'ofensiva dels capitalistes, els accepten en la seva essència. La por al rescat i a la inestabilitat social i política, els porta a actuar com “homes d'Estat”. Això va ser el que els va impulsar, fa aproximadament un any, al pacte de les pensions amb el govern de Zapatero i, el passat 25 de gener, a un infame acord amb la patronal, que suposa una important disminució dels salaris reals, més flexibilitat i indefensió dels treballadors a les empreses, la possibilitat del “despengi” dels convenis col·lectius i la dependència d'una part dels salaris als augments de la “productivitat”. La reculada signada pels dirigents sindicals és de tal magnitud que a Lezcano, portaveu de CCOO, li resultava “incomprensible” la duresa de la reforma laboral anunciada per Rajoy. El que no entenen o no volen reconèixer els màxims dirigents de CCOO i UGT és que la debilitat convida a l'agressió, i que les seves contínues concessions als capitalistes no estableixen “límits” als atacs sinó que els anima a seguir endavant amb ells.
Objectiu de les mesures: saqueig pur i dur
Tota la crítica dels dirigents sindicals a les mesures de la dreta es redueix al “ritme” i la profunditat dels ajustos (o la falta de mesures de “reactivació”), o al fet que aquests s'imposin sense “consens”. Assenyalen constantment la incongruència entre la profunditat de les retallades i l'objectiu de creixement econòmic. Però l'objectiu dels capitalistes no és el creixement econòmic en abstracte, sinó la preservació dels seus propis interessos, és a dir, dels seus beneficis i l'acumulació de riquesa. En un context de profunda crisi de sobreproducció com la que estem vivint, que es perllongarà per un temps indeterminat, això s'aconsegueix expulsant del sistema productiu a una part important dels treballadors, retallant dràsticament les seves conquestes socials i laborals i privatitzant els serveis públics. Aquestes mesures no són, per descomptat, una solució a la desocupació, ni a la crisi capitalista, però són totalment coherents amb els interessos capitalistes, particularment del sector financer i els grans monopolis.
Algunes dades poden aclarir bastants coses sobre les raons de les retallades i a qui beneficia. Al 2011 els diners dels pressupostos de l'Estat destinat a pagar el servei del deute va ascendir a la gegantesca quantitat de 74.000 milions d'euros, dels quals 27.500 corresponen a interessos i la resta a l'amortització del deute. Si vam sumar 9.000 milions d'interessos que paguen les Comunitats Autònomes la sagnia de diners públics pel deute, que beneficia fonamentalment a la banca, equival al 10% del PIB. Estem parlant d'un veritable llast econòmic i social que no té cap justificació des del punt de vista de les necessitats de la majoria de la societat o del desenvolupament econòmic. En 2012 la sagnia serà encara major. La relació que aquesta despesa té amb les retallades socials és evident: es tracta de saquejar als pobres per satisfer a una ínfima minoria hiperrica. L'agreujament de la crisi (el Banc d'Espanya preveu una caiguda d'un -1,5% per 2012, el FMI un -1,7%, però la caiguda pot ser encara més pronunciada) incrementarà la pressió d'aquesta oligarquia per destruir totes les conquestes socials de les últimes dècades.
Hi ha un camí per evitar la catàstrofe capitalista
Hem tingut en els últims mesos i dies, continus i incontestables proves que hi ha ambient per a la lluita: tot el que va significar el moviment 15-M, les recents mobilitzacions del professorat a Madrid i altres comunitats, les recents manifestacions contra les retallades a València i Catalunya, per fer alguns esments. Ara bé, és clar que les retallades empreses per la burgesia només es podran frenar fent un pas endavant, unificant la lluita, dotant-la d'una perspectiva de continuïtat, en la qual la classe obrera jugui un paper protagonista, i lligant-la a un programa de transformació socialista de la societat. Els treballadors i els joves no només tenim la força per frenar els atacs, també tenim la capacitat de dirigir la societat sense la necessitat de banquers i empresaris, els interessos dels quals i el domini dels quals sobre els mecanismes de creació de riquesa social, són l'autèntica i única causa de la crisi.
Si els dirigents sindicals actuals no estan disposats a emprendre el camí de la lluita, cal obligar-los, mitjançant la participació activa en la vida sindical, al fet que canviïn d'opinió, i cas en contrari cal substituir-los per nous dirigents, lligats al sentir dels treballadors a les fàbriques i al veritable ambient de malestar i de ràbia que viu el conjunt de la nostra classe. És necessària la convocatòria d'una vaga general, però evidentment aquesta no pot ser concebuda com una forma de “deixar anar pressió” i tornar pel camí dels pactes i consensos, com va ocórrer després del 29-S. L'objectiu de la vaga general ha de ser donar l'oportunitat al fet que la classe obrera doni cop de puny sobre la taula que provoqui una tremenda sacsejada social i política, impulsant un moviment ascendent i participatiu i cada vegada més massiu que elevi les protestes i el malestar a una veritable rebel·lió social. Una rebel·lió que es filtri per tots els porus de la societat i que empenyi als treballadors a ser conscients de la seva veritable força, a controlar els mitjans de producció i establir, mitjançant la nacionalització del sector financer i la planificació democràtica i socialista de l'economia, les úniques condicions realistes que poden evitar la catàstrofe social que suposa el sistema capitalista.
