Diuen els manuals del “bon emprenedor”, que els empresaris arrisquen els seus diners per generar riquesa i crear ocupació. Potser això va ser així en el passat llegendari del capitalisme, però fa ja temps que aquesta època ha passat. Ara el “modern” és utilitzar l'Estat i els diners públics. L'esquema és senzill: és els diners públics el que s'arrisca al servei de l'empresari privat i si el negoci funciona, doncs a posar la mà. Però si el negoci no funciona?
Després de la catàstrofe de Barajas d'agost de 2008 en què van morir 154 persones i a través d'una societat anomenada Iniciatives Empresarials Aeronàutiques (IEASA), la burgesia catalana comprava la, ja llavors deficitària, empresa Spanair a la multinacional sueca SAS. Els “patriòtics” empresaris es fregava les mans: a través de Spanair esperaven, d'una banda, tenir una companyia aeronàutica de referència a tot el món, capaç de competir amb les grans companyies com Iberia. A més, si Spanair creixia, controlarien en la pràctica l'aeroport del Prat, amb tots els sucosos negocis que això suposaria. I tot sense arriscar ni un euro! Efectivament, des del principi IEASA va ser possible gràcies als diners públics. En el seu accionariat destaquen les empreses públiques i mixtes Turisme de Barcelona, Catalana d'Iniciatives i Fira de Barcelona pertanyents a la Generalitat i a l'Ajuntament de Barcelona. La implicació del llavors alcalde de Barcelona, Hereu del PSC i d'altres alts càrrecs del Tripartit i de CiU era total.
Des de llavors, l'empresa ha rebut, que se sàpiga, 180 milions d'euros de la Generalitat (ja governada per CiU) i de l'ajuntament de Barcelona. Una quantitat insultant de diners incapaç de cobrir el pou sense fons en què s'havia convertit l'empresa. Però que ningú s'equivoqui: l'empresa no era pública. Encara que més del 85% de l'accionariat pertany a societats públiques, Spanair seguia sent un negoci privat gestionat pel fosc yuppie Ferrán Soriano, exvicepresident del Barça en l'època de Laporta. Molts especialistes del sector atribueixen a la seva nefasta gestió bona part de les pèrdues de la companyia. Per descomptat, les altres empreses aeronàutiques es freguen les mans pel pastís que deixa Spanair, sobretot Vueling -presidida per Piqué, exministre del PP-, Ryanair i Iberia.
Garantir els llocs de treball i el servei de qualitat.
A part de les reclamacions de les desenes de milers de viatgers afectats, l'empresa ha deixat completament tirats als treballadors. Ha plantejat un ERE d'extinció i diu haver aportat un avançament d'1.000 euros del salari de gener, no obstant això molts treballadors neguen que s'hagi donat aquest cobrament salarial. Els comitès d'empresa estan discutint mobilitzacions a través d'assemblees de treballadors i ja s'han produït tancaments en l'aeroport de Bilbao i corts de la Gran Via en L’Hospitalet.
La responsabilitat de tot el succeït el té la Generalitat. És la Generalitat per tant la que ha de respondre pels prop de 5.000 llocs de treball que han estat destruïts. Soriano i els altres directius i càrrecs públics implicats deurien anar directament a la presó per malversar diners públics i treure dels seus comptes bancaris els diners per garantir la nòmina dels treballadors. Però, a més, els sindicats han d'exigir la nacionalització de Spanair i Newco sense cap indemnització per als seus propietaris i accionistes, per així mantenir el servei i garantir els llocs de treball. En el passat hi havia aerolínies públiques, per què no pot tornar a haver-les? A més així es podria garantir, mitjançant el control dels treballadors, un servei de qualitat i segur perquè tragèdies com la de 2008 no es tornin a repetir.
Però Spanair també és molt instructiu a prop del paper que juguen avui dia els capitalistes: actuen com a veritables paràsits utilitzant l'Estat com una eina més amb la qual aconseguir beneficis milionaris, sense importar-li els efectes socials que tenen les seves accions, ja sigui destruir la vida de 5.000 persones o deixar incomunicats a més de 80.000.
