Quan Garzón va decidir declarar-se competent en el cas de la localització i exhumació per una banda dels aproximadament 150.000 assassinats en la repressió que va seguir a l'aixecament feixista de 1936, es va engegar una ofensiva política i judicial tremenda des de la dreta per a impedir que el cas tirés endavant.
Ha arribat a tal punt la implicació de l'aparell judicial, que el propi jutge d'instrucció del cas, Luciano Varela, va ajudar a aquestes organitzacions, donant-los una segona oportunitat per a corregir els seus escrits de qualificació, una cosa totalment irregular i que hagués suposat la fi del procediment, però que per a la Sala penal que jutja a Garzón són “excessos” insuficients per a anul·lar el procediment.
S'ha parlat molt de la “venjança contra un jutge” i l'actuació de la “dreta judicial” que busca tapar les vergonyes del PP com la trama Gürtel. No hi ha dubte que existeix un punt important de veritat en aquestes valoracions; però aquestes no expliquen, ni de bon tros, la qüestió de fons, és a dir, perquè a l'Estat espanyol, després de 32 anys de “llibertats democràtiques”, segueixen sense poder-se investigar els crims del franquisme; segueixen existint desenes de milers de víctimes, no només enterrades en fosses comunes (de les quals ja hi ha localitzades oficialment 1.793), sinó considerades delinqüents a ulls d'aquesta llei que es nega a investigar els seus assassinats; i perquè els noms dels feixistes que van practicar aquesta política d'extermini segueixen adornant carrers, places, esglésies i monuments.
La justícia en qualsevol Estat capitalista és una justícia de classe. En el cas concret de l'Estat espanyol, a més, es dóna la circumstància que l'aparell judicial també és un autèntic vedat franquista, que es va mantenir intacte després de la caiguda de la dictadura degut als pactes de la “transició”.
Per aquest mateix motiu és necessari diferenciar entre el que aquest cas ha revelat, i la idea de presentar a Garzón com el gran campió de les llibertats democràtiques. En aquest punt, deixant clar que estem absolutament en contra d'aquest judici, cal ser rigorosos i honests. Garzón té una aurèola de lluitar per la justícia universal i alguns mitjans de comunicació li han atorgat molts elogis com un jutge progressista. Però també hi ha una altra cara, un costat profundament negatiu, com les seves actuacions judicials protegint una llei completament antidemocràtica com és la Llei de Partits que, amb l'excusa de lluitar contra ETA, retalla llibertats polítiques i serà utilitzada contra el moviment obrer si posa en qüestió el capitalisme. Com és públic i notori, el jutge Garzón també ha estat un dels principals valedors de la teoria que a Euskal Herria, tot el que olori a euskera, independentisme, etc. “és ETA”. Sobre la base d'aquesta s'han portat a terme moltes empresonaments fraudulentes i fins i tot tancaments de diaris; accions que suposen una greu vulneració de les llibertats democràtiques, tal com queda demostrat amb la sentència sobre el cas Egunkaria. Lluitar contra els franquistes, contra la reacció, per la depuració d'aquests elements de l'aparell de l'Estat no ens obliga a encastellar a un jutge que també ha contribuït, en diferents ocasions, a limitar els drets democràtics.
La transició i la Llei de la Memòria Històrica, dues oportunitats perdudes
A l'octubre de 1977 es va aprovar la Llei d'Amnistia per la qual, a canvi de “perdonar” als empresonats, torturats i perseguits per lluitar contra la dictadura, deixava absolutament impunes 40 anys de repressió franquista. Mai més hi ha hagut a la història recent una llei de punt final semblant. En aquesta època els dirigents reformistes de l'esquerra en lloc de recolzar-se en l'enorme fortalesa del moviment obrer i juvenil, autèntic protagonista de la lluita contra la dictadura, per a haver dut endavant la transformació socialista de la societat, en nom del consens i de la política “realista” del possible, del “no provocar a la reacció” —arguments que avui tornen a posar sobre la taula—, van acceptar la lògica del capitalisme, la monarquia, la bandera, i la seva conseqüència òbvia: que avui dia les altes instàncies de la judicatura estiguin plenes dels mateixos jutges que ja exercien en el franquisme.
Després de la victòria electoral de Zapatero al 2004 semblava que per fi la reivindicació de “veritat, justícia i reparació per a les víctimes del franquisme” s'anava a abordar. Però les esperances de nou van ser frustrades. Cap punt fonamental de les reivindicacions de les víctimes ha estat satisfet en la llei que es va aprovar al 2007. De fet, queda explícitament restringida la participació dels poders públics en el procés d'exhumació de cadàvers, un fet bàsic si es vol realment investigar els crims, i que han hagut de pagar les associacions per la recuperació de la memòria històrica. Ara amb l'arribada al Govern del PP, en les files del qual participen els hereus directes i fins i tot encara responsables directes de la repressió franquista, el futur d'aquesta exhumacions perilla amb la més que probable derogació de la Llei de la Memòria Històrica i de les limitades ajudes que comportava.
En els últims anys hagués estat possible impulsar, des del PSOE, IU, CCOO i UGT, un fort moviment a favor d'una llei justa, tal com reclamaven a les associacions en defensa de la memòria històrica. Existia un sentir majoritari entre la població contra la dreta, el major des de la transició. Però en lloc d'això els dirigents de l'esquerra van tornar a caure en el vell error de “no provocar a la reacció”. Per aquest camí està descartat investigar cap crim del franquisme ni depurar la justícia d'elements feixistes.
