El lema triat pels dirigents sindicals de CCOO i UGT per a aquest 1º de Maig ha estat: “Ocupació amb drets | Contra les retallades socials”. Però com sabem tots els treballadors, sindicalistes i militants de l'esquerra amb un mínim d'experiència, els drets no es defensen amb paraules
sinó amb fets. I els fets diuen que l'estratègia seguida per les direccions sindicals ha abonat
el terreny perquè els drets socials es retallin sense un pla contundent de
mobilització que ho impedeixi. Des del moment que les cúpules sindicals van tallar
en sec les perspectives de continuïtat de la lluita, que milions de treballadors i joves havien assumit amb la convocatòria de la vaga general del 29 de setembre, van
afavorir l'ofensiva del govern i la patronal. Una ofensiva que es va reforçar des que els dirigents de CCOO i UGT signessin amb el govern i la CEOE la vergonyosa reforma de les pensions, que no és una altra cosa que una gravíssima retallada social. Amb tota probabilitat s'acordarà també la reforma dels convenis col·lectius, que implica una nova reculada dels drets laborals.
Una cúpula sindical divorciada de la classe obrera
Aquesta política de concessions a canvi de res s'està fent a esquenes i en contra de la voluntat de la majoria dels treballadors i afiliats de CCOO i UGT. On hi ha hagut un mínim debat sobre la política de pactes portada a terme per la cúpula estatal, la majoria de la militància de base s'ha pronunciat en contra, com ha passat en diferents federacions i sindicats de branca de CCOO d'Astúries, Madrid, Andalusia, Galícia… i, si més no, la direcció s'ha trobat en greus dificultats per a explicar i convèncer de les seves posicions. Quant a la percepció global dels pactes, les enquestes publicades en mitjans de comunicació han estat concloents: una majoria de la població s'ha manifestat en desacord amb les contrarreformes, especialment amb l'ampliació de l'edat de jubilació als 67 anys.
L'explicació del gir a la dreta dels dirigents sindicals de CCOO i UGT no està en la falta de voluntat de lluita de la classe obrera; no és producte de la
seva sensibilitat amb el sentir dels treballadors, sinó del seu divorci. S'han elevat tan per sobre dels interessos generals dels treballadors, han assumit
tan profundament el seu paper d'homes “d'Estat” que la creixent desestabilització
econòmica, social i política del sistema capitalista, el risc que la protesta dels treballadors contra una mesura concreta del govern es converteixi en una veritable rebel·lió social
(com ha ocorregut a França, Grècia i Portugal), els ha empès a una posició encara més a la dreta del que estaven. El
conservadorisme sindical no és producte d'un feble malestar social sinó que aquest ha arribat a tal punt crític, que un procés de mobilitzacions contundents
i continuades tindria conseqüències que superen amb escreix les expectatives d'uns dirigents que manquen per complet de perspectives i d'un programa alternatiu al
capitalisme.
Un ambient molt crític cap al sistema
La percepció general dels treballadors del que està succeint i del que caldria fer va en una direcció totalment contrària a la practicada pels dirigents sindicals. Hi ha un sentiment molt crític cap al capitalisme entre un ampli segment dels treballadors i de la joventut. La base social d'aquest sentiment s'eixampla encara més respecte a la política de rescats continus als banquers i encara més respecte a la política de retallades socials, on l'oposició és aclaparadorament majoritària.
Això no vol dir que la política desmobilitzadora dels dirigents sindicals no tingui efectes polítics i en l'ambient, en ambdós casos en sentit negatiu. Per descomptat, tot el que facin els dirigents sindicals, en un sentit o en un altre, per acció o per omissió, té moltíssima incidència en la situació política. Aquesta és precisament la clau de la qüestió i el que cal canviar! La política desmobilitzadora dels dirigents sindicals és, ara per ara, el factor en l'equació política més important de tots. Si els dirigents sindicals de CCOO i UGT haguessin optat per la continuïtat de la vaga general del 29-S el govern estaria amb moltes més dificultats per a aplicar els seus plans. Per descomptat, la lluita no garanteix una victòria immediatament, no està exempta de dificultats i obstacles que superar, però si és el marc més favorable perquè un sector decisiu dels treballadors i de la joventut treguin conclusions cada vegada més avançades, s'organitzi millor i arrosseguin darrera seu a la immensa majoria de la societat. La lluita és el millor mitjà, a més, per a posar a cadascun en el seu lloc, inclosa, per descomptat, a la dreta, que està utilitzant demagògicament la crisi per a obtenir rèdits electorals.
L'exemple de la mobilització dels treballadors del sector de la sanitat i l'educació a Catalunya és molt il·lustratiu. Tota la demagògia que CIU va esgrimir en les passades eleccions al Parlament, s'ha concretat en un pla salvatge de retallada de la despesa per a la sanitat i l'educació pública. A pesar de les vacil·lacions i la timidesa de la resposta plantejada pels dirigents sindicals, la manifestació que es va produir a Barcelona el passat 13 d'abril va desbordar totes les previsions, amb desenes de milers de treballadors i joves als carrers. Això demostra que si existeix ambient per a lluitar, que la classe obrera i la joventut sí estan disposades a donar la batalla i que les condicions per a una mobilització contundent, sostinguda i extensa estan completament madures.
En una confrontació oberta contra els atacs del govern i la patronal, la classe obrera contaria, sens dubte,
amb el suport de la immensa majoria de la societat i de la joventut. Un moviment massiu i fort, seria un irresistible
pol d'atracció cap a la base social del PSOE, sens dubte molt descontenta amb la política antisocial del govern. L'existència d'una organització com el Sindicat d'Estudiants (SE),
amb una posició inequívocament anticapitalista i de classe, seria una base molt important en aquesta lluita. El SE, que va convocar la jornada de protesta juvenil del 30 de març, ha
anunciat la seva voluntat de seguir impulsant, en unitat d'acció amb altres organitzacions juvenils i
estudiantils de l'esquerra, noves jornades de lluita en els pròxims mesos.
El fracàs polític i sindical de la política
socialdemòcrata
No es tracta de subestimar les maniobres i accions de la burgesia i del govern del PSOE, que ha assumit plenament la tasca de dur fins al final les reformes “estructurals” contra la classe obrera. El que volem assenyalar és que, en una mesura determinant, la situació està mediatitzada per la política de paràlisi defensada pels màxims dirigents estatals de CCOO i UGT, encara que aquesta política, igual que la del govern, no tingui una base de suport social ferm i activa. La força dels capitalistes seria moltíssim més relativa si la classe obrera pogués desplegar plenament la seva pròpia força, potencialment molt major. Per a començar a poder fer-ho, la primera tasca és que l'orientació estratègica dels sindicats doni un gir de 180 graus.
La incompatibilitat de la política socialdemòcrata i
reformista amb els interessos generals de la classe obrera ha arribat al seu grau extrem amb la crisi capitalista. En el terreny sindical, el “realisme”
reformista es redueix a tractar de “consensuar” els atacs; però cada concessió afebleix al moviment obrer, retalla drets històrics i prepara el terreny per a més atacs, no només a nivell general, sinó en cada empresa.
En el terreny polític, des del govern, com també s'ha vist a Grècia i Portugal, la socialdemocràcia s'ha lliurat totalment a la tasca de saquejar als pobres per a enriquir encara més als rics, que és al que es redueix, en general, la política burgesa en el període històric de
decadència capitalista en el qual estem. El mateix criteri es pot aplicar a les polítiques portades a terme
des de comunitats autònomes i ajuntaments. Fins i tot en la qüestió nacional i la defensa dels drets democràtics, els dirigents del PSOE han anat
cada vegada més al darrera del PP. En el moment d'escriure aquestes línies la direcció del PSOE ha pactat amb el PP
impugnar totes les llistes de Bildu de cara a les pròximes eleccions municipals, un fet que, de prosperar, tornaria a
convertir les eleccions a Euskadi en un frau anticipat. El gir a la dreta del PSOE en tots els terrenys està afavorint, òbviament, les aspiracions electorals del PP
i no podem oblidar que la victòria del PSOE en les eleccions generals del 2004 no es va deure a la seva política reformista sinó a un poderós
moviment dels treballadors i de la joventut contra el govern d'Aznar.
Construir
un referent de lluita per la transformació socialista de la societat
De cara a les eleccions municipals i autonòmiques del pròxim 22 de maig, la percepció que “governi qui governi sempre guanyen els mateixos”, s'ha reforçat entre capes molt àmplies de la classe obrera i la joventut. Això implicarà un creixement de l'abstenció. Òbviament, milions de treballadors i joves també es tornaran a mobilitzar en les urnes pensant, i amb raó, que una victòria de la dreta suposarà un major enduriment dels atacs. En aquest context, els marxistes de Militant considerem que l'opció electoral que millor pot expressar el rebuig al PP i a la política antiobrera dels dirigents del PSOE és el vot a Izquierda Unida. A pesar de les limitacions del seu programa, i de la seva renúncia a orientar-se a la base dels sindicats per a donar una resposta organitzada contra la política desmobilitzadora dels dirigents de CCOO i UGT, Izquierda Unida s'ha oposat a les contrarreformes i ha participat activament en les mobilitzacions dels últims anys, presentant-se com un referent més a l'esquerra per a molts treballadors i joves. En tot cas, com l'experiència ha demostrat sobradament, amb votar no n’hi ha prou. La tasca fonamental per als sectors més avançats dels treballadors i la joventut és crear els mitjans per a la construcció d'una alternativa revolucionària.
Qualsevol alternativa política i sindical que pretengui servir als interessos de la majoria de la societat ha de partir del reconeixement d'una realitat bàsica: en aquesta fase de crisi i decadència del capitalisme mundial, el que és elemental i imprescindible per als capitalistes contradiu de forma absoluta el que és bàsic i imprescindible per als treballadors i les seves famílies. Tot intent de conciliar aquests interessos contraposats duu a la col·laboració amb qui controlen les palanques del poder, el gran capital financer i les grans empreses, i a l'assumpció dels seus objectius i necessitats. Per això, una alternativa que defensi els interessos bàsics de la majoria de la població, lluiti conseqüentment contra l'atur, en defensa de la sanitat i l'educació públiques, per un habitatge per a tots, ha de plantejar obertament que la riquesa que generem amb el nostre treball sigui posada al servei de les necessitats de la majoria, i això només serà possible amb la nacionalització de la banca i els grans monopolis sota el control democràtic dels treballadors.
Mai les condicions per al socialisme, per a una producció dirigida de forma col·lectiva, democràtica i al
servei de la majoria han estat tan madures. La necessitat de transformar la societat és un anhel cada vegada més estès entre els treballadors i la joventut. Aquesta és la tasca! Construeix el Corrent Marxista Revolucionari Militant per a defensar aquesta alternativa en el moviment obrer i juvenil!
