15-M: No a la repressió de la joventut que lluita en defensa del seu futur

Després de les manifestacions del 15 de maig. No a la repressió de la joventut que lluita en defensa del seu futur

Les mobilitzacions que a tot l’estat espanyol vam protagonitzar desenes de milers de joves, estudiants, treballadors i aturats, el dia 15 de maig, han sorprès a tothom. En canvi, l’explicació d’aquestes és una cosa que coneixem.

Aquestes importants manifestacions responen a la falta de treball, a la precarietat laboral, als salaris de 600 i 700 euros, a la impossibilitat d’emancipar-nos i a l’absència d’un futur digne per a la majoria de la població sota el sistema capitalista.

Durant els últims anys hem hagut de suportar retalls i ajustos que únicament han servit per acabar amb drets històrics que la classe treballadora va conquerir amb esforç a través de la lluita. El govern del PSOE, acceptant la lògica del mercat i claudicant davant de la gran banca i els poders empresarials, va retallar el maig de l’any passat el 5% dels salaris als empleats públics al mateix temps que retirava el xec nadó. Van prendre més mesures per privatitzar l’ensenyament públic i la universitat (Bolonya), així com la sanitat pública. Més tard va arribar la Reforma Laboral que va abaratir i facilitar l’acomiadament a nivells mai vistos. Després vam veure la firma, per part dels dirigents de CCOO i UGT  amb el govern i la patronal, d’una reforma de les pensions que imposa l’edat de jubilació als 67 anys i que incrementa el càlcul dels anys cotitzats, rebaixant així la quantitat final de les pensions. I ara ja sabem que després de les eleccions municipals arribaran nous atacs i noves retallades, com hem vist a Catalunya amb el govern de CiU i que han estat contestats amb la mobilització de centenars de milers de treballadors i joves.

Els rics cada cop més rics

Els grans empresaris i banquers no han tingut cap vergonya a escenificar, durant les reunions mantingudes a la Moncloa amb Zapatero, com dicten al Govern les mesures en el seu interès exclusiu, i que aquest aplica sense la menor pèrdua de temps. Quan gairebé cinc milions de persones engrosseixen les files de l’atur, quan l’atur juvenil frega el 50%, les grans empreses obtenen beneficis multimilionaris, incrementant-los en moltes ocasions en base a nous acomiadaments. És el cas de Telefónica, encara que no és l’únic. Gràcies a la seva privatització, els accionistes i directius de Telefónica s’han embutxacat sous i bons multimilionaris, que ara pretenen augmentar de manera obscena, en plena crisi, amb l’acomiadament del 20% de la plantilla (uns 6.400 treballadors). Un exemple que es pot multiplicar amb totes les grans empreses i bancs que cotitzen en el famós Ibex 35.

La responsabilitat dels dirigents sindicals i dels partits de l’esquerra

La mobilització del passat dia 15 és també el resultat de la incapacitat dels dirigents dels grans sindicats han mostrat per donar continuïtat  a la lluita del passat 29 de setembre. Després d’aquella Vaga General, amb una participació amplíssima en els sectors clau de la producció i de l’economia, amb manifestacions massives al carrer, amb un ànim extraordinari i amb la voluntat de la majoria dels treballadors i la joventut de donar-li continuïtat, ampliar-la i endurir-la, la decisió final de Méndez i Toxo va ser la de trencar el camí iniciat, assumint per tant els atacs del Govern i donant-los a la pràctica un vernís de legitimitat. Però portar les coses fins aquest extrem té les seves conseqüències, i el passat dia 15 vam veure un llampegueig del que aquesta política de pactes i “pau social” pot provocar.

Continuar la lluita defensant un programa revolucionari

Després de la manifestacions i l’assemblea feta a la nit d’ahir a la Puerta del Sol (Madrid), no s’ho han pensat dos cops i han procedit amb nocturnitat i traïdoria, a la matinada, al desallotjament dels prop de 200 companys que tenien la intenció de romandre allí fins al diumenge 22 de maig, i que van ser trets mentre cridaven “No a la violència”. Amb l’ús de la repressió policial, amb càrregues i una agressivitat intolerables, amb la detenció d’una vintena de companys a la manifestació i amb el desallotjament d’aquesta matinada, es veu la por que aquest moviment ha despertat en el govern i entre els capitalistes. Des del Sindicat d’Estudiants ens solidaritzem plenament amb els companys reprimits per aquesta brutal actuació policial i exigim la llibertat sense càrrecs dels detinguts.

Ara cal continuar participant i enfortint aquestes mobilitzacions, redoblant els esforços en la convocatòria de les properes accions i aconseguir que en la propera data siguem fins i tot més dels que vam participar el passat dia 15. I cal també, com l’experiència demostra, defensar un programa de lluita revolucionari.

Com és públic, la Plataforma Democràcia Real Ja, promotora de la mobilització, ha plantejat reivindicacions clarament progressives amb altres que fan èmfasi en l’apoliticisme de les manifestacions. En la nostra opinió és realment contraproduent estimular prejudicis contra l’organització i contra la participació política. De la mateixa forma, les afirmacions públiques de que aquestes mobilitzacions no tenen ideologia, o que hi cabem tots, tant “conservadors com progressistes”, amaguen i oculten l’autèntica realitat. I aquesta realitat és que les víctimes de la crisi, de l’atur, la precarietat, els salaris baixos, la repressió, tenen noms i cognoms: són els treballadors, els joves dels barris obrers, els aturats, és a dir, la base social de l’esquerra. A les manifestacions no hi havia fills de papà dels barris burgesos. Per això hem de fugir de tot oportunisme en el contingut de la mobilització, que només serveix perquè els mitjans de comunicació ens presentin com una cosa innocent i assimilable, com un ganivet sense tall, inofensiu.

Sens dubte, l’abandonament que els joves i els treballadors hem patit per part de les direccions sindicals i dels grans partits de l’esquerra durant molt temps ha generat un ambient de frustració i rebuig cap a la “política oficial”. Però cal ressaltar que tota la situació que patim és responsabilitat i conseqüència d’un sistema econòmic i unes polítiques molt concretes. Els culpables de que no tinguem casa, no tinguem treball i ens anem a quedar sense pensions són els banquers i els grans empresaris  que s’han lucrat durant dècades amb l’explotació de les nostres famílies i que un cop ha arribat la crisi del seu sistema ens l’estan fent pagar. Per descomptat, també són responsables aquells partits i organitzacions que defensen els seus interessos i adopten mesures contra la majoria de la població.

Per això, per no caure en confusions que fan el joc als nostres enemics, ni desviar l’atenció dels responsables directes de la nostra situació, hem de ser clars i precisos. Per aconseguir la victòria en aquesta lluita és fonamental alçar un programa revolucionari i anticapitalista, que ens permeti guanyar el suport del moviment obrer, de centenars de milers de treballadors, de milers de delegats sindicals, que també pateixen la crisi i s’oposen a la política dels seus dirigents. És necessari unificar la lluita amb la del moviment obrer, obligant als sindicats a abandonar la política de pactes i claudicacions que només ens porta nous i més durs atacs, preparant una resposta massiva i contundent, que inclogui la convocatòria de noves vagues generals, com a Grècia, Portugal o França.

L’organització i un programa d’esquerres conseqüent, revolucionari, són elements fonamentals en una batalla contra qui té a les seves mans els ressorts del poder i el control dels grans mitjans de comunicació.

Prou de repressió als que lluitem pel nostre futur

No a la criminalització de la joventut

Continuar la lluita defensant un programa revolucionari

Que la crisi la paguin els seus responsables, els capitalistes

.