amb el govern, empresaris i la dreta i convocar una nova vaga general!
Mentre el govern -ovacionat pels banquers, els empresaris i els capitalistes internacionals- accelera i aprofundeix els atacs contra la classe obrera, els dirigents de CCOO i UGT, amb el seu gir cap a un "pacte global" amb el govern, la patronal i la dreta, han adoptat una orientació profundament desmobilitzadora i nociva per als interessos dels treballadors.
A pesar de l'entusiasme mostrat pels dirigents sindicals els últims dies, realment no hi ha hagut cap "negociació" amb el govern, és un trágala pur i dur. El govern no ha variat en absolut el seu rumb. Després del 29-S no només va mantenir la reforma laboral sinó que va posar data a la reforma de les pensions (gener) i la reforma dels convenis col·lectius (març). En el consell de ministres del 3 de desembre, va posar fi a l'ajuda als desocupats de llarga durada, va aprovar la privatització d'AENA i Loteries i Apostes de l'Estat i va concedir més ajudes fiscals als empresaris. A tot això cal sumar les pujades de la llum i la llarguíssima llista d'atacs anteriors, com la congelació de les pensions, la reducció del sou dels funcionaris i per descomptat la brutal retallada de les despeses socials contemplat en els pressupostos generals de 2011, que a més poden empitjorar pel també anunciat "pla B" de noves retallades. L'atur afecta ja a 4,6 milions de persones i la inflació se situa gairebé al 3% minvant el poder adquisitiu de la majoria de la població. La situació és cada dia més insuportable per a centenars de milers de famílies obreres. La morositat, els desnonaments i les cues en els menjadors assistencials creixen sense parar. Realment "aquest és un temps de negociació" com titula un article de la web d'UGT? No, és un temps de lluita, més que mai.
En comptes d'adoptar una posició de força, davant el major atac llançat contra els drets dels treballadors en 35 anys, convocant una altra vaga general i traçant així una perspectiva de lluita ascendent, basant-se en l'èxit del 29-S, han emprès una tàctica paralitzant, completament nefasta que afebleix al moviment obrer. Mentre el govern ha anat a més, endurint els atacs, els dirigents de CCOO i UGT han anat a menys. Després del 29-S van desaparèixer de l'escena diverses setmanes; després es van convocar les manifestacions de desembre, amb una orientació molt confusa i amb la desgana i falta de preparació que ja és habitual; també en aquest període es va llançar la Iniciativa Legislativa Popular, amb la qual pretenien que el mateix parlament que va aprovar la reforma laboral, la rebutgés; finalment això ha culminat amb la proposta d'un "pacte global" amb el govern, els empresaris i el mateix PP, enterrant l'expectativa d'una nova vaga general.
El gir ha estat complet. Amb aquest "gran pacte", que tindria "característiques d'Estat" i que es pretén tancar abans del 25 de gener, els dirigents sindicals no només abandonarien la cada vegada més tèbia oposició als atacs sinó que passarien a avalar-los. Ja no es tracta d'una tàctica de lluita insuficient o incorrecta, sinó un recolzament al pla d'atac més profund que ha sofert la classe obrera en les últimes dècades. Es tracta d'una claudicació completa. És un error que ha de ser corregit amb urgència.
Arguments falsos
Tots els arguments per a justificar aquest gir com una cosa positiva per als treballadors no tenen absolutament cap base.
En unes declaracions realitzades a la Cadena Ser, el 11 de gener, Toxo va afirmar que veia l'escenari actual "de forma molt distinta al previ de la reforma laboral", que va acabar en la vaga general del passat 29 de setembre. "Les eleccions (municipals de maig) estaven molt més allunyades en aquell moment del que estan en aquest moment", i per això hi ha "una major oportunitat d'acord ara". Es donava a entendre que les eleccions serien un factor de pressió perquè el govern rectifiqués. No obstant això , el propi Zapatero va deixar ben clar des del principi que estava disposat a immolar-se electoralment si aquest era el preu d'aplicar les reformes. Les eleccions catalanes, en les quals va haver una caiguda en picat del PSC, amb un descens a un mínim històric del 23%, no ha variat ni un grau el rumb de la política del govern, que està única i exclusivament determinada per la urgència de satisfer les exigències dels banquers i els empresaris, en una situació de crisi aguda del sistema capitalista. En la presentació de l'Informe Econòmic 2010, el 12 de gener, davant dels grans empresaris i banquers, i coincidint en el temps amb les reunions dels sindicats amb el govern, Zapatero va tornar a reafirmar de forma clara i solemne, i per enèsima vegada, que "complirà els seus compromisos de reformes". Que potser els dirigents sindicals creuen que Zapatero està enganyant als selectes representis del capital als quals es dirigiria?
Toni Ferrer, secretari d'Acció Sindical d'UGT, igual que Toxo, va insistir que és "cabdal" que el PP es sumi a aquesta negociació. Però "cabdal" per a què? Que potser creuen els dirigents sindicals que podran recolzar-se en la dreta, que té una profunda hostilitat cap al moviment sindical i són representants directes de la burgesia, en la lluita contra les mesures del govern? Creuen que les maniobres electorals, demagògiques i calculades, plantejades pel PP, CIU i PNB poden ser una base de l'estratègia contra els atacs a la classe obrera? Tota la dreta dóna suport sense cap tipus de fissura els atacs! Són enemics acèrrims i declarats dels treballadors i de la lluita sindical! En quin cap cap que puguin ser aliats tàctics de la classe obrera per a evitar els atacs o si més no suavitzar-los?
La reforma de les pensions
Un altre dels lamentables arguments que s'estan plantejant per a justificar aquest gir desmobilitzador és que el govern està disposat a fer "concessions", com acceptar la jubilació als 65 anys amb el 100% de la pensió als que hagin cotitzat 41 anys; també podrien fer excepcions en el retard a la jubilació per a professions de risc o insalubres i fer més gradual l'aplicació de la reforma. En realitat són intents matussers de maquillar els atacs. La" flexibilitat" del govern deixa intacta la profunditat i la naturalesa de fons que té la reforma de les pensions, que té com objectiu reduir dràsticament la despesa social i afavorir el negoci de les pensions privades de la banca, necessari per a compensar el forat deixat per la punxada de la bombolla immobiliària. Es tracta d’una altra mesura que implica, com totes les altres, una transferència de riquesa dels que menys tenen als més rics. Malgrat tot, sembla que serà bastant fàcil per al govern sortejar els "obstacles" per a arribar a un acord amb els sindicats en la reforma de les pensions, almenys si ens basem en les declaracions del secretari general de la UGT d'Euskadi, Cubillo, que en una assemblea de delegats al gener va pronosticar que hauria un acord «en deu, dotze o quinze dies», o almenys «es sentaran les bases del mateix». Va assenyalar que l'escull de l'edat de jubilació als 67 anys se solucionarà amb mesures de flexibilitat perquè determinats col·lectius accedeixin abans a aquesta jubilació. Així, amb alguns canvis completament secundaris els dirigents sindicals es mostren disposats a acceptar una reforma que, segons les seves pròpies anàlisis, suposarà una disminució entre un 15 i un 20% de les pensions. La mateixa dinàmica estem veient amb suposades "concessions" en altres punts, com en la regulació dels acomiadaments objectius.
Els motius de fons
El més greu és que realment el motiu de fons del gir desmobilitzador dels dirigents sindicals és que aquests han acceptat els arguments fonamentals del govern: que els "sacrificis" són inevitables i necessaris. Les declaracions en aquest sentit han estat molt clares, i ho estan sent cada vegada més.
Toxo, dirigint-se al Consell Confederal de CCOO per a defensar el gir cap a un pacte social va argumentar que "la situació econòmica aconsella enviar al país, a la ciutadania i a les institucions internacionals un compromís ferm en nom de solucionar la situació, i al mateix temps preparar-nos davant un eventual desacord informant als treballadors i a la societat sobre les nostres propostes" (web de CCOO). Toni Ferrer, en la jornada d'Acció Sindical i Negociació Col·lectiva organitzada per la UGT-Catalunya, va defensar que el pacte global era necessari "per a la recuperació de l'activitat econòmica", que era una "resposta als reptes de globalització en un període de crisi, i a la internacionalització de l'economia". Els líders d'UGT i CCOO han vinculat la necessitat d'acords en matèria laboral per a donar una imatge d'unitat en l'exterior i que "conjurin almenys part dels riscos als quals ens veiem exposats cada vegada que surt una emissió de deute públic", segons Toxo.
En tota aquestes declaracions, i moltes altres, estan continguts i assumits els eixos centrals dels arguments del govern per a justificar les reformes: els sacrificis d'avui són la garantia del demà; cal tranquil·litzar als mercats internacionals per a evitar un rescat; cal fer "un esforç" (menys salaris i menys despeses socials) per a ser més competitius en el mercat internacional; en aquesta crisi estem tots en el mateix vaixell, empresaris i treballadors, etc.
Just en el moment més decisiu, en comptes d'adoptar una postura conseqüent en defensa dels treballadors, en un context en el qual a més, existeix una predisposició clara de lluita per part de la classe obrera, els dirigents sindicals s'erigeixen com responsables "homes d'Estat", acceptant la lògica del capitalisme amb totes les seves conseqüències. Els dirigents sindicals, en un intent de nedar i guardar la roba, han declarat que si les negociacions fallen, es tornarà a remenar la vaga general. I es queden tan amples, com si la societat fora un laboratori i la mobilització dels treballadors fora una aixeta que es pot obrir i tancar quan un vulgui. Ni tan sols són capaços de valorar la gravetat dels seus actes i la dinàmica que imprimeixen. El govern ha jugat a la carta de la negociació sabent que, acabi com acabi, sortirà guanyant. Si arriben a un acord aconseguiran que els sindicats avalin els atacs. Si finalment es trenquen, prendran les mesures igualment com tenien previst, però en millors condicions per al govern perquè els dirigents sindicals, amb el seu afany d'arribar a un acord, li hauran donat la raó en el fonamental: els sacrificis són necessaris i inevitables. Per aquesta mateixa dinàmica, els sindicats, en canvi, després d'haver refredat l'ambient i introduït molta confusió, sortiran més afeblits.
Tornar al “mal menor”
Es miri com es miri, el pacte social proposat pels sindicats ni tan sols garanteix que no hagi atacs més greus encara en un futur immediat. La política del "mal menor" aplicada en els últims anys, fins i tot en un període de boom econòmic, ha estat completament impotent per a frenar les reculades en els drets de la classe obrera. Recentment, el mateix govern amb el qual s'està negociant, va trencar unilateralment el pacte que havia signat amb els sindicats sobre el salari dels funcionaris. Si els dirigents sindicals creuen que amb aquest acord van a posar un "límit" en els atacs, estan equivocats una vegada més. Amb la vaga general del 29 de setembre, els dirigents de CCOO i UGT tenien una excel·lent oportunitat per a recuperar la seva autoritat perduda durant anys de pactes i consensos que només van servir per a anar a pitjor. Si ara tornen per aquesta via no aconseguiran una altra cosa que enfonsar el seu prestigi entre els treballadors, afeblir als sindicats i la seva capacitat de resposta i facilitar nous atacs, no només a nivell general sinó en totes les fàbriques i centres de treball, on l'ofensiva patronal és brutal.
El gir dels dirigents sindicals cap al "pacte global" tampoc servirà per a evitar que la crisi persisteixi i fins i tot s'agreugi, independentment que hi hagi rescat o no. El capitalisme es troba davant un llarg període de crisi i el capitalisme espanyol, a causa del caràcter parasitari de la burgesia espanyola, més encara. Faci el que faci el govern, la perspectiva d'estancament o recessió no desapareixerà en els pròxims anys. Els propis estrategs de la burgesia ho diuen. A pesar d'alguns moments d'eufòria en la borsa, molt probablement veurem nous episodis de crisi financera i altres situacions "d’emergència" que tornaran a posar sobre la taula nous atacs. Per als capitalistes, la importància dels atacs consisteix que són necessaris per a preservar els seus beneficis i que els diners de l'Estat segueixi fluint sense contratemps per a salvar als bancs. No es tracta d'una "solució" a la crisi, que probablement s'agreujarà en la mesura que el consum es deprimeixi encara més, sinó de la "solució" per a les butxaques d'una minoria de privilegiats. La política de "realisme" i "d’altes mires", pròpia "d’homes d'estat" dels dirigents de CCOO i UGT es redueix a afavorir aquesta crua i injusta realitat.
Cal organitzar l'oposició dins CCOO i UGT
Els dirigents de CCOO i UGT han optat per un camí profundament negatiu per als treballadors. És necessari reaccionar amb la màxima rapidesa per a obligar-los a rectificar completament. Estem en un moment decisiu per a la classe obrera i per al sindicalisme. Tots els treballadors conscients, tots els sindicalistes, tots els delegats hem d'oposar-nos amb totes la nostra forces a aquest gir cap al pacte social, un pacte social que es farà en contra i a l’esquena de la immensa majoria de la societat. Els màxims dirigents de CCOO i UGT han de sentir, en cada assemblea i en cada fàbrica, que la seva política compte amb una ferma oposició des de la base.
Cal exigir la sortida immediata de CCOO i UGT de totes les taules de negociació i la convocatòria d'una nova vaga general, que tingui com objectiu clar la retirada de totes les contrareformes aprovades i que s'estan engegant. Només amb un fort moviment d'oposició des de baix podrem obligar a les direccions sindicals a rectificar i, en cas que no ho facin, organitzar una direcció alternativa al moviment sindical, basada en la lluita.
En aquest sentit el corrent marxista Militant vol donar el seu suport clar i ferm a la convocatòria de vaga general a Euskal Herria i Galícia, realitzada per la majoria sindical basca i la CIG respectivament, per al dia 27 de gener. Pensem que aquest és el camí correcte i que això és el que CCOO i UGT haurien d'estar fent a tot l'Estat. Pensem que aquestes vagues, encara que estiguin limitades a aquestes comunitats, han de rebre suport activament pels afiliats de CCOO i UGT, també amb l'objectiu d'enfortir l'oposició a la política de consensos dintre dels seus propis sindicats i exigir una vaga general a tot l'Estat.
El paper d'IU és molt important
El paper d'Izquierda Unida és molt important en la lluita per rectificar la deriva dels dirigents de CCOO i UGT. El dia 10 de gener, Cayo Lara, en una roda de premsa en la seu d'IU, va declarar: "Tret que la negociació que s'està produint amb els sindicats avanci en sentit contrari a les intencions del Govern i el seu full de ruta, des d’Izquierda Unida considerem que en aquest moment concret existeixen més raons de les que existien quan es va convocar la vaga del 29 de setembre que justifiquin una altra possible vaga general". Efectivament, el govern no ha canvi per res el seu full de ruta i la proposta de vaga general segueix sent completament necessària. Si Cayo Lara fes una crida a la base dels sindicats per a obligar als dirigents de CCOO i UGT a canviar de postura i a convocar la vaga general tindria un grandíssim impacte. Si els dirigents sindicals no rectifiquen IU hauria de convocar mobilitzacions a tot l'Estat contra les mesures del govern i oposant-se a qualsevol pacte que confirmi els atacs. Una posició ferma d'IU en aquest sentit trobaria un enorme eco entre els treballadors i joves. Efectivament, aquest pacte social que s'està forjant és un pas més en el distanciament de la política oficial i el sentir de la majoria dels treballadors. Existeix un malestar social molt profund i una crítica cada vegada més estesa cap al sistema capitalista i les condicions per a aixecar una bandera de lluita, basada en una alternativa socialista estan més presents que mai.
Existeix una alternativa
L'experiència dels últims mesos confirma una idea important que hem defensat els marxistes: no hi ha camins intermedis, o es defensen els interessos dels capitalistes o es defensen els interessos dels treballadors. Efectivament, no es pot defensar seriosament els drets més elementals de la classe treballadora sense un sindicalisme combatiu, i no pot haver un sindicalisme combatiu conseqüent sense una perspectiva política de transformació socialista de la societat, basada en la propietat col·lectiva dels mitjans de producció, la democràcia obrera i la supressió de les fronteres nacionals. La disjuntiva és capitalisme o socialisme, mai aquesta qüestió ha adquirit tanta importància pràctica per a la classe obrera com ara.
La crisi capitalista està posant de manifest que és necessària una tàctica i una estratègia que serveixi per a agrupar i enfortir el moviment obrer, dotant-li d'una perspectiva i un programa de lluita clar, basat en una alternativa de classe enfront de la crisi del capitalisme. Però aquest canvi està lligat a la necessitat de transformar profundament les organitzacions sindicals i polítiques de la classe obrera. La pràctica ha demostrat que ni el reformisme socialdemòcrata en el terreny polític, ni la política del "mal menor" en el terreny sindical, serveixen per a defensar els interessos de la majoria de la societat.
La crisi capitalista, que no és conjuntural, condicionarà tot el pròxim període històric. Està posant en evidència que l'única política realista i conseqüent amb la defensa dels interessos de la majoria és la lluita per una societat socialista. Per aquest motiu en aquesta nova etapa de la lluita de classes, la necessitat de construir i enfortir un corrent marxista revolucionari en els sindicats i organitzacions polítiques de la classe obrera s'ha convertit en una qüestió decisiva.
Sí hi ha una alternativa al capitalisme: una economia planificada en funció dels interessos de la majoria de la societat, en la qual les palanques fonamentals de creació de riquesa (el sistema de crèdit, les grans indústries, la producció d'energia, la comunicació i els transports) estiguin nacionalitzats, sota control dels treballadors. No hi ha cap obstacle, excepte els interessos particulars i mesquins d'una ínfima minoria de la societat, perquè tots puguem treballar i fer-ho en condicions dignes. Ja és hora de deixar-ho clar, ja és hora d'aixecar la bandera d'un genuí programa socialista.
CCOO i UGT han de convocar una vaga general per a exigir la retirada de totes les reformes i mesures d'ajust. Sí hi ha una alternativa:
· Pla urgent contra l'atur i el deteriorament de les prestacions socials.
· Subsidi d'atur indefinit de 1.100 euros al mes.
· Reducció de la jornada laboral a 35 hores setmanals sense reducció salarial.
· Nacionalització de totes les empreses en crisis sota control obrer.
· Augment dràstic de la despesa pública en sanitat, educació i prestacions socials.
· Engegar un pla econòmic per a crear ocupació (inversions i infrastructures, serveis socials i altres indústries) no basat en els interessos dels capitalistes, sinó en els interessos de la majoria.
· Els diners públics al servei de la majoria, no dels banquers i grans empresaris.
· Increment dràstic dels impostos a les grans fortunes, els beneficis empresarials i la banca. Combatre el frau fiscal i la fugida de capitals amb la confiscació dels patrimonis i dels comptes dels rics implicats.
· Nacionalització de la banca sense indemnització i sota control democràtic dels treballadors i les seves organitzacions.
