Per
a plantar cara a la dictadura de la banca i les grans empreses, i als salvatges
plans d'atac del govern
ÉS
NECESSÀRIA UNA ALTRA VAGA GENERAL
El govern ha aprovat més atacs contra la classe obrera. Pretén així blindar
els beneficis dels capitalistes enfront de la crisi del seu propi sistema.
Mentre s'elimina l'ajuda de 426 a aturats amb carregues familiars i amb la
prestació de atur esgotada (700.000 persones ara mateix), es torna a regalar
diners i patrimoni públic als que més tenen amb la privatització parcial d’AENA
i Loterías y Apuestas del Estado, la privatització total de la gestió dels
aeroports de Madrid i Barcelona, l'aixecament de les restriccions a les
agències privades de col·locació, la nova baixada d'impostos a les empreses,
etc.
Més mesures i més dures
Però vindran més mesures i més dures. El 28 de gener, el govern aprovarà
una retallada en les pensions i el retard de la jubilació als 67 anys. El 13 de
desembre, la ministre de Sanitat va afirmar que un copagament sanitari
“simbòlic” milloraria la sanitat pública. I estan la reforma de la negociació
col·lectiva, ja anunciada, i altres que, tal com van les coses, són
previsibles, com la retallada de l'atur.
Els dirigents sindicals havien expressat la seva expectativa que el govern
no prengués més mesures, i es van justificar en ella per a no donar continuïtat
a la vaga general del 29-S. És evident que els seus càlculs han estat un greu
error.
Després de les reunions dels grans oligarques de l'economia espanyola amb
el rei (15 de novembre) i amb Zapatero (27 de novembre), no pot quedar cap
dubte que el govern està disposat a aplicar un pla salvatge d'atacs de
dimensions històriques. Analitzant la segona reunió, El Pais deia: “El president del Govern i l'elit empresarial es van
comprometre ahir recíprocament a escometre ‘amb determinació i amb màxima
celeritat’ les reformes pendents”. Zapatero es va comprometre que la reforma de
les pensions s'aprovaria en el primer trimestre de 2011. La mateixa crònica
relatava que “va haver una exigència gairebé unànime a Zapatero d'aprofundir en
les reformes estructurals i, sobretot, que ‘no li tremoli el pols, que sigui
ferm, ràpid i contundent”. Sense dissimular el caràcter executiu d'aquesta
reunió, els participants van quedar en veure's dintre de tres mesos, per a
revisar l'aplicació per part del govern de les ordres rebudes.
Ambdós conclaves són molt il·lustratius de la farsa de la democràcia
burgesa. Estem governats per una dictadura de les 100 famílies més riques.
Aquesta ínfima minoria de paràsits no triats per ningú ho decideix absolutament
tot, no només en l'esfera econòmica, sinó també en la política. Això no és cap
novetat, el que si resulta significatiu és amb la poca vergonya amb que actuen.
Tenen tanta pressa, que se salten les formalitats de la democràcia burgesa,
pensades per a enganyar millor als treballadors.
La crisi s'aguditza
Les presses de la burgesia es deuen a la por a un nou episodi de crisi
financera que afecti de ple a la banca espanyola, molt tocada per la crisi
immobiliària i l'encariment del finançament extern. Els seus objectius són dos:
garantir que els diners públics beneficia exclusivament a la banca i les
empreses, i abaratir la mà d'obra per a fer més competitives les exportacions.
En aquest sentit, les seves prioritats són que el govern tanqui la reforma
laboral, reformi la negociació col·lectiva en benefici del poder patronal,
reconverteixi les caixes d'estalvi per a lliurar-se-les als bancs i segueixi
retallant les despeses socials (de l'Estat, de les autonomies i dels
ajuntaments). D'aplicar-se, aquestes mesures significarien un dràstic
empitjorament de les condicions de vida de la classe obrera i que les futures
generacions tindrien una vida molt més dura que els seus pares.
La implicació del rei, al costat de la intensa pressió de la burgesia al PP
perquè doni suport a les retallades, són part dels preparatius polítics de
l'atac. Estan intentant crear un clima “d’emergència nacional” per a intentar
que els treballadors es resignin i per a crear un clima de linxament cap als que
no ho fem. La declaració de l'estat d'alarma arran del conflicte amb els
controladors aeris és un avís als sindicats de classe de la resposta que
obtindran de l'Estat si creen un clima laboral com a França.
Però la burgesia té molt difícil impedir que totes aquestes mesures es
vegin com el que realment són: una descarada i enorme transferència de riquesa
dels pobres als rics. El rebuig del PP a algunes d'elles (que per descomptat
aplicaria si estigués en el govern) és un engany per a intentar guanyar vots
perquè saben que la seva aprovació està garantida.
És necessari un gir
dràstic de CCOO i UGT
La clau de tot està en el que facin els dirigents sindicals. Han qualificat
les mesures del govern com “erràtiques”, però res més lluny de la realitat: són
mesures coherents amb les necessitats del sistema capitalista. L'erràtic és la
política que ells segueixen.
Els dirigents sindicals han de triar: o
segueixen jugant a ser “homes d'Estat”, el que en aquestes circumstàncies
implica acceptar els atacs contra la classe obrera, o adopten fermament el camí
de la lluita, el que implica enfrontar-se amb els poderosos i l'Estat.
Després del 29-S, i davant la negativa del govern a retirar la reforma
laboral, els dirigents de CCOO i UGT haurien d'haver deixat clar que estaven
disposats a anar fins al final, posant data a altra vaga general. Però, en
comptes d'això, van desaparèixer de l'escena diverses setmanes, deixant-li tota
la iniciativa al govern. Després van reaparèixer amb la iniciativa legislativa
popular i les manifestacions de desembre que, a més de ser totalment
insuficients, estan sent molt mal convocades. Hi ha un fet evident: si amb una
vaga general no s'ha frenat la reforma laboral, aquestes tímides mobilitzacions
no la frenaran gens. Per a parar els plans de la burgesia és necessari un pla
d'acció contundent, que inclogui la convocatòria urgent d'una altra vaga
general. El camí a seguir és el dels treballadors francesos, és a dir, el de la
rebel·lió social.
És veritat que a França finalment es va aprovar la reforma de les pensions,
però això no significa que lluitar no serveixi; significa que és necessari fer-ho
amb una estratègia sindical i política millor, unint la demostrada voluntat de
lluita dels treballadors amb un programa de transformació socialista de la
societat. En qualsevol cas, la lluita a França no va ser estèril: Sarkozy està
molt afeblit i les lliçons obtingudes pels treballadors i joves francesos
permetran que estiguin millor preparats per al següent combat.
La victòria en la lluita contra els plans capitalistes no està garantida.
Però el que sí és segur és que per mitjà del pacte social, que ha estat
l'estratègia dels dirigents de CCOO i UGT en els últims lustres, no
aconseguirem absolutament res. És urgent i necessari que els dirigents
sindicals donin un gir profund a l'esquerra. Igual que a França, Grècia,
Portugal, Irlanda, etc., la classe obrera i la joventut de l'Estat espanyol
tenen voluntat de lluita. Només falta que els dirigents sindicals estiguin a
l'altura dels esdeveniments, és a dir, que abandonin les esperances en el
diàleg social i facin el que han de fer: donar-li un camí organitzat a l'enorme
malestar existent entre els treballadors i preparar la convocatòria d'una vaga
general europea. Per a això han de començar per convocar immediatament una altra
vaga general, aquesta vegada de 48 hores i abans que el govern aprovi la
reforma de les pensions el 28 de gener, no a quan sigui massa tard. No hi ha
temps a perdre. Les pròximes setmanes seran decisives. Els capitalistes ens han
declarat la guerra i hem de respondre lluitant per:
- Retirada de totes les
reformes i mesures d'ajust
- Pla urgent contra
l'atur i el deteriorament de les prestacions socials:
- Subsidi d’atur indefinit de
1.100€ al mes.
- Reducció de la jornada laboral
a 35 hores setmanals sense reducció salarial
- Nacionalització de totes les
empreses en crisi sota control obrer
- Augment dràstic de la despesa
pública en sanitat, educació i prestacions socials
- Engegar un pla econòmic per a crear
ocupació (inversions en infrastructures, serveis socials i altres indústries)
no basat en els interessos dels capitalistes, si no en els de la majoria.
- El
diner públic al servei de la majoria, no dels banquers i grans empresaris
- Increment dràstic d’impostos a les grans
fortunes, els beneficis empresarials i la banca. Combatre el frau fiscal i la
fuga de capitals amb la confiscació de patrimonis i de comptes dels rics
implicats.
- Nacionalització de la banca sense
indemnització i sota control democràtic dels treballadors i les seves
organitzacions.
