Per a plantar cara a la dictadura de la
banca i les grans empreses i els salvatges plans d'atac del govern de Zapatero
En el moment que es tanca l'edició de
desembre d'aquest periòdic el consell de ministres està aprovant una sèrie de
mesures que suposen l'acceleració del pla d'atacs que el govern de Zapatero
està llançant contra la classe treballadora. Uns plans que tenen com objectiu
blindar els interessos i els beneficis dels capitalistes enfront de la crisi
del seu propi sistema. Així, mentre s'elimina l'ajuda de 426 euros als
desocupats als quals se'ls havia esgotat la prestació d'atur i tenen càrregues
familiars (700.000 perceben aquesta ajuda en aquests moments) es torna a
regalar diners i patrimoni públic als que més tenen amb la privatització
parcial d'AENA i Loteries i Apostes de l'Estat, la privatització total de la
gestió dels aeroports de Madrid i Barcelona, l'aixecament de les restriccions a
les agències privades de col·locació, les noves reduccions d'impostos a les
empreses, etc.
Més mesures i més dures
Però vindran més mesures i més dures.
Respecte a la reforma de les pensions el nou ministre de Treball ha clarificat
que el govern "no recularà" al retardar a 67 anys l'edat de
jubilació. Molts dirigents sindicals havien expressat expectatives que el
govern "aparcaria" la reforma de les pensions, i es van justificar en
aquestes expectatives per a no donar continuïtat immediata a la vaga general
del 29-S. És evident que els seus càlculs han estat un greu error.
Després de la reunió dels grans oligarques
de l'economia espanyola amb el Rei el passat 15 de novembre i la nova reunió
dels 37 capitalistes més importants del país amb el president Zapatero el 27 de
novembre, no pot quedar cap dubte que el govern continuarà, sense vacil·lar,
amb un pla salvatge d'atacs que tindrà un abast històric. Fent un balanç
d'aquesta última reunió El Pais
informava: "El president del Govern, José Luis Zapatero, i l'elit
empresarial espanyola es van comprometre ahir recíprocament a escometre ‘amb
determinació i amb màxima celeritat' les reformes pendents'". Zapatero es
va comprometre davant els oligarques que la reforma de les pensions s'aprovaria
en el parlament en el primer trimestre del pròxim any, és a dir, immediatament.
La mateixa crònica relatava que "hi ha una exigència gairebé unànime a Zapatero
d'aprofundir en les reformes estructurals i, sobretot, que ‘no li tremoli el
pols, que sigui ferm, ràpid i contundent'". Sense dissimular el caràcter
executiu que han adoptat aquestes reunions, els participants es van comprometre
a una pròxima dintre de tres mesos, per a revisar l'evolució dels acords.
Aquests conclaves han estat tremendament
il·lustratius de la farsa de la democràcia burgesa. La vida de la immensa
majoria de les persones està governada per una dictadura de les 37 famílies més
riques. A aquesta ínfima minoria de paràsits ningú els ha triat, no obstant
això són els que estan decidint absolutament tot, no només en l'esfera
econòmica, sinó també en la política. Això no és cap novetat, el que si resulta
significatiu és el descaro amb el qual estan actuant. Tenen tanta pressa que
fins i tot les exigències formals del sistema democràtic burgès, pensats per a
enganyar millor als treballadors, els resulten massa lentes i ineficaces.
La crisi s'aguditza
Darrere de tots aquests moviments de les
últimes setmanes està la por de la burgesia que la prolongació de l'estancament
econòmic propiciï un nou episodi de crisi financera (un subproducte de la crisi
de sobreproducció del sistema capitalista) que afecti de ple a la banca
espanyola. Aquesta última està molt tocada per la crisi immobiliària i per
l'encariment del finançament extern, de la qual és molt depenent. Totes les
mesures de retallada de la despesa social tenen dos objectius: un, garantir que
els diners públics s'utilitzi exclusivament per a salvar a la banca, els
empresaris i pagar els interessos del deute, causada fonamentalment per aquests
mateixos bancs i empresaris després de continus plans de salvament i reduccions
fiscals; i dues, fer més competitives les exportacions per mitjà de
l'abaratament del cost de la mà d'obra.
La premsa representativa dels interessos
del gran capital és bastant clara i insistent respecte a quines han de ser les
prioritats del govern de forma immediata: tancar la reforma laboral; reformar
els convenis col·lectius en benefici del poder empresarial; engegar una
profunda reconversió de les caixes d'estalvi amb acomiadaments massius i
tancaments d'oficines en el sector per a deixar el mercat buit per a la gran
banca; més retallada de les despeses socials, no només de l'Estat sinó de les
administracions autonòmiques i dels ajuntaments. De dur-se a la pràctica
aquestes mesures, implicaran un canvi profund, i a pitjor, de les condicions de
vida de la classe obrera i de les futures generacions.
La implicació del Rei en la preparació de
totes aquestes mesures, unit a la intensa pressió de la burgesia al PP per a
què s'impliqui públicament en els plans d'ajustament són part dels preparatius
polítics del pla d'atac. Estan intentant crear un clima " demergència
nacional", en el qual "tots" hem de fer pinya. No obstant això,
per a la burgesia està sent molt difícil ocultar que totes aquestes mesures es
vegin com el que realment són: una descarada i brutal transferència de riquesa
dels més pobres als més rics. L'adhesió pública del PP a aquestes mesures (que
per descomptat dóna suport i aplicaria si estigués en el govern) no canviaria,
més aviat confirmaria, aquesta àmplia percepció social. La clau de tot està en
l'actitud i sobretot els passos que donin els dirigents sindicals. És sobre
ells on la pressió està sent més salvatge. L'editorial d'El Piís del 15-1-10 era meridianament clar: "Sorprèn que els
sindicats no percebin la gravetat de la situació (...). Se sol oblidar que la
patronal i sindicats tenen atribuïts en la Constitució tasques de negociació
que van més enllà de la representació dels seus associats. Si la CEOE, UGT i
CCOO són incapaces d'acceptar la urgència d'aquest diàleg, tal vegada haurien de
ser remesos al Ministeri d'Hisenda perquè es negociï a la baixa les quantioses
subvencions que reben pel seu paper negociador".
És necessari un gir dràstic de CCOO i
UGT
La disjuntiva dels dirigents sindicals és
evident: seguir jugant el paper "d’homes d'Estat" en les noves
circumstàncies imposades per la crisi capitalistes, el que implica acceptar i
justificar mesures d'atac històrics contra la classe obrera, o estar al servei
dels interessos dels treballadors i adoptar el camí de la lluita, el que implica
trencar amb la pau social teixida per dalt en les últimes dècades.
Els dirigents sindicals han qualificat les
mesures del govern com "erràtiques". Res més lluny de la realitat.
Són mesures coherents amb les necessitats del sistema capitalista. El que és
erràtic és la política dels sindicats.
Després del 29-S els dirigents de CCOO i
UGT haurien d'haver posat una altra data de vaga i donar un senyal clar que
estarien disposats a lluitar fins a final per la retirada de tots els plans
d'atac. En comptes d'això, després de la vaga general van desaparèixer diverses
setmanes de l'escena, deixant tota la iniciativa un altra vegada al govern, que
sí està actuant amb decisió. Després van reaparèixer amb la ILP i les
manifestacions de desembre que a més de ser totalment insuficients, estan sent
molt mal convocades, sense propaganda ni assemblees en els centres de treball.
Hi ha un fet evident: si amb una vaga general no s'ha frenat la reforma
laboral, lògicament amb aquestes tímides mobilitzacions no es frenarà el paquet
de mesures anunciat. Per a parar els plans de la burgesia és necessari un pla
d'acció contundent, que inclogui la convocatòria urgent d’una altra vaga
general, aquesta vegada de 48 hores.
El camí que cal seguir és el dels
treballadors francesos, és a dir, el de la rebel·lió social. És veritat que, a
pesar de les tremendes mobilitzacions que s'han produït a França, finalment es
va aprovar el pla de pensions. Però això no significa que no calgui lluitar, o
que el camí emprès hagi estat incorrecte; indica que és necessari fer-ho amb
una estratègia sindical i política millor, unint a la demostrada voluntat de
lluita de les masses amb un programa de transformació socialista de la
societat. En tot cas, el camí recorregut fins a ara a França no ha sigut estèril.
Gràcies a les tremendes mobilitzacions d'octubre el govern de Sarkozy està
extremadament afeblit i les experiència de milions de treballadors i joves
francesos ha estat extraordinàriament rica, estant ara en millors condicions de
treure les lliçons necessàries per al següent combat.
A l'Estat espanyol, la victòria dels
treballadors contra els plans d'atac del govern no està garantida per endavant,
no obstant això el que és segur és que per mitjà del pacte social, que ha estat
l'orientació estratègica dels dirigents de CCOO i UGT en els últims lustres,
aquesta victòria no s’aconseguirà. És urgent i necessari un canvi profund
d'orientació dels dirigents sindicals. Igual que a França, Grècia, Portugal,
Irlanda i altres països, també existeix a l’Estat espanyol voluntat de lluita
per part dels treballadors i de la joventut. Les pròximes setmanes seran
decisives. És necessari que els dirigents sindicals rectifiquin urgentment la
seva orientació per a estar a l'altura dels esdeveniments.
