i donar continuïtat al 29-S amb una altra vaga general
¿Per quina raó els dirigents sindicals de CCOO i UGT no han donat continuïtat a la vaga del 29-S, si aquesta va ser un clar èxit de participació i el govern no ha fet més que endurir la seva política antisocial des de llavors? Aquesta pregunta elemental concentra totes les qüestions clau de la situació política actual i ha passat pel cap de milions de treballadors i joves, sobretot quan podíem contemplar, de forma simultània, la clamorosa falta d'iniciativa dels dirigents sindicals a l'Estat espanyol i la impressionant rebel·lió social protagonitzada per la classe obrera francesa contra les contrareformes de Sarkozy.
La pressió ambiental que generaven aquestes
preguntes era tan intensa, que Fernando Lezcano, secretari confederal de
comunicació de CCOO, va haver de sortir al pas dient, el 19 d'octubre, que la
convocatòria de noves vagues generals "devaluarien" el 29-S i
"un intent de traslladar mimèticament" l'estratègia francesa
"estaria condemnat al fracàs". La diferència fonamental, segons ell,
és que a França l'esquerra (en referència al PSF) s'oposa a les mesures del
govern, mentre que en el cas de l'Estat espanyol és qui la promou. No sabem si
això implica una crítica vetllada als sindicats grecs, que han convocat vagues
generals i mobilitzacions continuades contra les mesures del govern del PASOK. Escandalosament,
Lezcano va tractar de reforçar la seva argumentació dient que "els
sindicats francesos estan sumits en una greu crisi d'afiliació des de fa
anys", en contrast amb la" legitimitat" de CCOO i UGT que, pel
que sembla, per si mateixa exercirà un efecte tremendament dissuassori contra
el govern i els capitals internacionals sense necessitat de vagues generals. Per
tot això, després del 29-S, "el que sembla procedent ara és expressar la
tensió de les mobilitzacions amb un altre tipus d'acció diferent": una
Iniciativa Legislativa Popular (ILP).
La
Iniciativa Legislativa Popular
Dies després, el 27 d'octubre, CCOO i UGT van presentar un document titulat "Alternatives sindicals a la política econòmica i social del govern" acompanyat de l'anunci de "mobilitzacions massives" al desembre, pel que sembla amb aturs parcials el dia 15, encara que fins ara no han estat concretats, i manifestacions en les capitals de província el 18 de desembre. El document defineix els eixos tàctics i estratègics de fons als quals estarà supeditada l'acció dels sindicats. Tot gravitarà entorn de la ILP i a la recuperació del diàleg social, sobretot en el referit a la reforma de les pensions.
No obstant això, la pròpia llei estableix
que una ILP no pot afectar els paràmetres de distribució de riquesa, ni la
planificació de l'activitat econòmica, ni canviar els pressupostos generals.
Fins i tot, si la ILP fos admesa, després de recollir 500.000 signatures, el
seu text no es convertiria automàticament en llei, no derogaria ni modificaria
la reforma laboral. Simplement iniciaria la discussió d'una proposta de
legislació en el parlament. Per quina raó el mateix parlament que ha aprovat la
reforma laboral l’hauria de canviar? A més, des de l'admissió de la ILP fins a
la seva discussió en el parlament podrien transcórrer fins a 6 mesos. En aquest
període de temps el govern té previst que estigui aprovada la reforma de les
pensions (desembre) i la reforma de la negociació col·lectiva (març), i això
sense contar amb noves retallades pressupostàries (el pla B) que farien encara
més antisocials els pressupostos generals aprovats per al 2011. Així, a la
pràctica, la Iniciativa Legislativa Popular a qui deixa realment tota la
iniciativa i tots els ritmes de l'enfrontament és al govern. Lluny d'aprofitar
l'èxit del 29-S per a augmentar la pressió contra les mesures del govern,
incrementant el nivell d'organització i participació de cada vegada més sectors
a la lluita, aquesta tàctica representa un tall clar, un senyal evident que els
dirigents sindicals no volen desafiar seriosament als plans del govern. A més,
el moviment obrer no pot ser tractat com una aixeta, que s'obre i es tanca quan
es vol, i amb la intensitat que es vol. La tàctica dels dirigents sindicals
està traçada amb una mentalitat burocràtica i artificiosa, que no correspon a
la dinàmica real que un enfrontament social de tal magnitud exigeix.
Sobre el
perill de la dreta i la ‘legitimitat democràtica'
Clar que la lluita sindical està totalment lligada amb aspectes polítics que no es poden obviar. El fet que sigui un govern del PSOE el que estigui emprenent els atacs i no un del PP, sí té implicacions en la lluita. Però la implicació és que s'han d'afilar més determinats arguments, no que la lluita hagi d'anar de més a menys, com proposen els dirigents de CCOO i UGT. Un canvi radical de política per part del govern, començant per abandonar els plans d'atac que estan en marxa, seria la millor manera d'evitar una victòria del PP. És obvi que aquest missatge, que els sindicats haurien de llançar clarament, acompanyat d'un pla de mobilitzacions contundents, connectaria amb la base social i electoral de l'esquerra, i aprofundiria en les contradiccions internes en el PSOE. És escandalosament falsa la idea, propagada pels mitjans, amb la intenció evident d'inhibir als sindicats que la vaga general ha estat el factor que ha propiciat el gran avantatge electoral que les enquestes auguren al PP. Està sent la política antisocial del PSOE i el divorci amb la seva base social el que està donant oxigen a la dreta.
Tampoc es tracta d'obviar el debat sobre la
"legitimitat democràtica" dels atacs amb que el govern i la burgesia
amenacen contínuament al moviment sindical. Enfront d'això, el que cal
contestar és que el programa dut a la pràctica pel govern del PSOE no ha estat
legitimat més que per una ínfima minoria de la societat, els banquers i els
grans empresaris, que són els quals realment manen sense haver estat triats per
ningú.
Por a la
rebel·lió social
La tàctica dels dirigents sindicals a l'Estat espanyol no està determinada per la diferències de situació respecte a França, que existeixen, ni per la falta d'ambient per a la lluita que, com es va demostrar el 29-S, sí n’hi ha. La seva tàctica està determinada per la por a trencar amb la política de consens social i obrir un període de mobilitzacions i d'inestabilitat política que podria desembocar en una rebel·lió social com a França o fins i tot major. Efectivament, el fet que aquí no es pogués desviar una protesta social ascendent per la via electoral, ja que l'alternança en el govern seria encara pitjor (el PP), imprimiria en aquesta protesta social connotacions polítiques encara més desestabilitzadores que a França. El conservadorisme dels dirigents sindicals s'explica per la seva por escènica a arribar a un punt de no tornada, de total fractura política i social; amb la finalitat d'evitar aquest escenari, adopten una línia de debilitat enfront de la gravetat dels atacs de la burgesia. Això és el que explica l'aversió al "model francès" de Lezcano. Però la dinàmica de polarització política i social té arrels molt profundes i han crescut amb la crisi; el conservadorisme dels aparells burocràtics no podrà evitar ni l'ofensiva de la burgesia, ni la resposta de la classe obrera, per més que la retardi i la dificulti.
En el document referit, CCOO i UGT,
segueixen emfatitzant en la necessitat de tornar al pacte social. No obstant
això, la burgesia, a causa de la profunditat dels atacs que necessita i el
ritme amb que vol implantar-los, només està disposada a admetre un pacte social
si és per a què els dirigents sindicals s'impliquin completament en la defensa
d'aquests atacs. La política de pactes i consensos practicada al llarg d'anys
pels dirigents sindicals ha demostrat ser tremendament lesiva per als
treballadors, però ara no serveix ni tan sols per als fins immediates que
persegueix la patronal i la burgesia, que estan adoptant un línia d'actuació
molt més ofensiva i que només pot ser frenada amb una mobilització contundent,
continuada i massiva, fet que passaria, com mesura més immediata, per la
convocatòria d'una altra vaga general.
La
debilitat convida a l'agressió
La debilitat convida a l'agressió. Mentre els dirigents sindicals desaprofiten l'èxit del 29-S al no donar-li cap continuïtat, el govern segueix ferm en el seu rumb a la dreta (1) i es prepara, amb els canvis de ministres, per a emprendre les contrareformes pendents. Ho va dir ben clar Rubalcaba el 5 de novembre, davant els nous símptomes de nerviosisme en "els mercats": "el Govern espanyol està compromès amb les reformes estructurals i la reducció del dèficit, que es compliran dintre del termini i en la forma escaient".
Mentre es fan cabrioles de despatx per a encobrir la seva total inacció la crisi econòmica no remet i segueix fent estralls socials. L'atur registrat a l'octubre s'ha incrementat un 1,7% respecte al mes anterior, i un 8,3% més que a l'octubre del 2009, situant-se en 4.085.976 persones. Segons dades de CCOO, prop d'un milió de persones han sortit o estan sortint del sistema contributiu de l'atur (Gaceta Sindical, octubre). Segons UGT, un milió de persones, només en la Comunitat de Madrid, corren el perill immediat d'entrar en una situació de marginació. Per descomptat, la reforma laboral no ha frenat la precarització de l'ocupació, que segueix augmentant i mentre els dirigents d'UGT i CCOO segueixen posant expectatives completament infundades que aquesta serà modificada, és utilitzada profusament per la CEOE per a acomiadar als treballadors més lluitadors en les fàbriques. Mentre Toxo i Méndez reclamen una vegada i una altra el consens social, la política del govern s'està obrint pas sobre la base de fets consumats. Ja s'ha dilapidat els diners públics per a salvar als banquers, ja s'ha aplicat la reforma laboral, ja s'està produint un deteriorament de la sanitat i l’educació els pressupostos de les quals s'han retallat brutalment. Mentre es defensa un "nou model productiu" com alternativa a la política del govern, els capitalistes desmantellen les empreses i la inversió en investigació es desploma.
És necessari un canvi total de tàctica
sindical. La via per la que han optat els dirigents de CCOO i UGT només té
l'efecte d'embravir a la burgesia i al govern en els seus plans d'atac. Només
hi ha un camí possible per a frenar a la burgesia: la de la mobilització, la de
la lluita, la de la rebel·lió social, la de l'adopció d'un programa
anticapitalista, la d'una alternativa revolucionària i socialista.
(1) No només en la política social, sinó també la política exterior, amb una
hostilitat cada vegada major cap a la revolució veneçolana i una postura
escandalosament condescendent amb la dictadura marroquina; i en els drets democràtics,
amb el pacte amb el PP per a reformar la llei electoral de cara a les eleccions
basques.
