Ni reforma laboral, ni reforma de les pensions! CCOO i UGT han de trencar amb la CEOE i obligar al govern PSOE a girar a l'esquerra
Entre el segon trimestre de 2007, previ a l'esclat de les subprime, i el segon semestre de 2009 s'han destruït 2,28 milions de llocs de treball a l'Estat espanyol. El percentatge d'aturats és del 17,93% de la població activa, afectant a 4,12 milions de persones (1), i el 30% dels mateixos porta més d'un any sense trobar treball. Només l'any passat 600.000 persones més han entrat en aquesta situació. La quantitat de llars en els quals tots els seus membres estan desocupats és de 1,13 milions mentre l'atur juvenil dels menors de 25 anys, se situa en el 42,9%, 15 punts més que fa tot just un any.
Una altra tendència ascendent, encara que es tracti d'un fenomen molt anterior a la crisi, és la del mileurisme. La meitat de la població guanya menys de 15.760 euros a l'any. Tres quartes parts dels treballadors per compte propi, sovint englobats en el camp dels "autònoms" o "professionals", perceben ingressos inferiors a 1.100 euros bruts al mes. També s'ha disparat la pobresa. En l'Estat espanyol un 12,2% de llars són considerats "pobres integrats", és a dir, sectors socialment "no exclosos" però amb ingressos molt escassos i amb una alta probabilitat d'ingressar en aquest segment social (2). Les dades apunten novament a una tendència creixent en aquest sentit. Caritas va haver d'alimentar a 800.000 persones durant els deu primers mesos de 2009, 500.000 més que l'any anterior.
Però la crisi també ha tingut altres efectes. Els rics han augmentat les seves rendes i patrimoni empresarial en un 30% al llarg de 2009 (3) . Les principals fortunes del país s'han incrementat en 6.800 milions d'euros respecte l'any que acabem de deixar. Les deu principals fortunes del país van elevar el seu patrimoni en un 27%. L'Estat espanyol, que el 2009 va arribar a l'índex d'atur més alt d'Europa, és també el que té la Borsa més rendible de totes: l'IBEX ha crescut un 29,84%. Destaca la cotització de les grans entitats financeres: el Santander ha guanyat prop del 76% i el BBVA un 55%.
Més beneficis igual a... més inversió?
Un dels tòpics clàssics dels ideòlegs dels capitalistes és el que l'obtenció de beneficis és un objectiu pel qual s'ha de sacrificar tota la societat ja que gràcies a ells esdevé necessàriament una segona fase de prosperitat general i d'ocupació, a causa de la inversió en producció i a la creació de riquesa. Això no ha estat així ni tan sols en les millors condicions possibles per al capitalisme, encara menys ara en una situació de profunda incertesa. El que està fent aquesta crisi no és corregir sinó aguditzar extraordinàriament les tendències parasitàries de la Banca. En el cas de l'Estat espanyol és públicament conegut que una part substancial dels beneficis obtinguts pel sector financer el 2009 ha estat gràcies a l'accés a préstecs del BCE amb tipus d'interès molt baixos (1%) amb els quals s'ha comprat deute de l'Estat (bons a 10 anys que garanteixen una rendibilitat del 3,5-4%). Sembla increïble però és cert: l'Estat presta diners barats a la Banca; aquesta, en comptes d'invertir en el sector productiu (de fet, hi ha hagut una caiguda brutal de la inversió en els últims trimestres), s'aprofita del creixent endeutament de l'Estat, causat en part per la mateixa Banca, per a prestar-li aquests mateixos diners a un preu més alt. Aquesta és la destructiva lògica del capitalisme, que provoca desordres que finalment hem de "pagar entre tots", “arrimando el hombro” perquè els "creadors de riquesa" (amb aquest descaro s’autoanomenen els capitalistes) puguin complir la seva teòrica funció social.
La premsa burgesa ha destacat molt en els últims mesos la idea que ja hem deixat enrere el pitjor de la crisi mundial, no obstant això hi ha unanimitat a reconèixer que el futur creixement econòmic en pràcticament tots els països i particularment en el cas de l'Estat espanyol, serà insuficient per a revertir la situació d'atur massiu generada per la recessió. Segons el que contempla el propi govern en els pressupostos per al 2010 el creixement per a aquest any, encara que pugui ser positiu en els últims trimestres, acabarà amb una reculada del 0,3% del PIB. La Comissió Europea pronostica un 1% per a 2011, l'OCDE un 0,9%. I no serà fins al 2012 quan algunes previsions situen un 2% de creixement. En tot cas, aquestes xifres són completament insuficients per a crear ocupació. De fet, la previsió de la Comissió Europea és que l'atur se situarà en el 20% i en el 20,5% el 2011.
No hi ha atacs?
La dinàmica social que imposa la crisi capitalista és clara i evident. Sense necessitat de cap mesura legal especial, sense cap canvi de la normativa vigent, s'està produint una regressió molt aguda i accelerada de les condicions socials de la majoria de la població. I a més, la perspectiva és que aquesta situació no es pugui pal·liar a curt o mig termini per un canvi en la conjuntura econòmica.
Mesures com la pujada de l'IVA prevista per a mitjans d'any, el tipus general del qual passarà del 16 al 18% i el reduït del 7 al 8%; la pujada de tarifes de diferents serveis, tant per part del govern com per autonomies i ajuntaments; la política de congelació o retallada de les despeses socials en els pressupostos (que s’accentuaran en els pròxims exercicis per a arribar a l'objectiu de dèficit de menys de 3% el 2013, quan ara arriba al 10%) són mesures que incideixen en la mateixa direcció que els efectes "naturals", caòtics i descontrolats de la crisi capitalista: fer recaure el pes de la crisi sobre l’esquena de la classe obrera.
La crisi i la seva prolongació en el temps han introduït una enorme pressió extra per a reordenar el repartiment del pastís de la riquesa social entre les classes. Tant en el plànol del repartiment de l'excedent social efectuat per l'Estat, com l'operat directament en el procés productiu. La burgesia vol garantir que l'Estat li segueixi regalant milions d'euros en exempcions fiscals, en interessos pels préstecs de la Banca, en inversions necessàries per al manteniment dels seus negocis o que exerceixi de garantia enfront de tots els desfalcs i desequilibris en els quals incorre l'economia privada; però aquestes exigències són cada vegada més incompatibles amb les conquestes històriques de la classe obrera, conquestes com la sanitat, l'educació i les pensions que han possibilitat una espurna de vida humana en aquesta societat capitalista dominada per la brutalitat, la misèria i l'individualisme. L'altre front de confrontació social és el laboral. El procediment fonamental amb el qual els capitalistes tracten de compensar la caiguda del benefici provocada per la disminució del negoci és incrementant l'explotació dels treballadors.
Reforma laboral i de pensions
Per aquest motiu les dues reformes principals (contrareformes en realitat) que estan sobre la taula són la reforma laboral i la reforma de les pensions. Per més que el govern de Zapatero digui que amb la reforma laboral que s'està preparant es tracta “d’enfortir a les empreses sense perjudicar als treballadors", això només són paraules. En boca del secretari d'Estat d'Economia, José Manuel Campa, les coses adquireixen una forma més concreta. En una entrevista publicada a La Vanguardia el 4 de gener deia textualment: "els salaris han d'estar vinculats a la productivitat de cada treballador (...) Per això crec que s’ha de flexibilitzar la negociació col·lectiva per a adaptar cada empresa a les seves circumstàncies". Sobre la futura reforma de les pensions era encara més cristal·lí, li semblava molt raonable "l'opció de compatibilitzar la vida laboral amb el cobrament de pensions, l'allargament de l'edat efectiva de jubilació, o la possibilitat que el càlcul de les futures pensions es realitzi sobre la base de tota vida laboral cotitzada".
En comptes de denunciar clarament la situació els dirigents sindicals han acceptat entrar en la negociació d'una reforma laboral "sense reculades", i amb "contrapartides", com el compromís que els empresaris inverteixin una determinat percentatge dels seus beneficis. No deixa de ser significatiu que qui hauria d'estampar la seva signatura per a aquest acord al que aspiren arribar els sindicats és el president de la CEOE, Díaz Ferrán, que té deutes milionaris amb la Seguretat Social acumulades durant més d'una dècada i que ha deixat al carrer als 640 treballadors d’Air Comet, que ja portaven sis mesos sense cobrar. Al marge d'aquest "detall", significatiu de la importància que els empresaris donen als "compromisos" amb les arques públiques i amb els treballadors, quin sentit té que els empresaris es comprometin a alguna cosa respecte als seus beneficis, excepte l'engany? El benefici és l'única finalitat de l'empresari i ho vol per a fer d'ell el que li doni la gana. A més, qui sap realment els beneficis reals d'un empresari excepte el mateix empresari? Qui li obligarà a complir hipotètics acords de limitació de beneficis i inversió? L'única forma de conèixer els autèntics comptes empresarials i d'imposar determinades decisions és mitjançant mesures de control obrer en les fàbriques, el que per cert, estaria molt bé que fos reivindicat i impulsat pels sindicats. Si es fes això es demostraria molt concretament que els salaris no tenen la culpa de la crisi. En cas contrari, aquest tipus d'exigències solemnes sobre autocontrol de beneficis són simplement fullaraca per a encobrir el que és de facto l'acceptació de la necessitat de més sacrificis per part dels treballadors per a plantar cara a la crisi, que és l'única cosa que realment es porta a la pràctica; en aquest mateix esperit s'està preparant l'acord de congelació salarial a tres anys.
La nefasta dinàmica del pacte social
Efectivament, el més greu de l'actuació dels dirigents sindicals és l'acceptació que els treballadors han de posar "una mica de la seva part" en aquesta crisi, sense tenir en compte, i si ho tenen en compte és encara més greu, que a l'entrar en aquesta línia, la d'empènyer als treballadors a acceptar una degradació encara major de les seves condicions de vida, es propicia el context polític no per a un "límit" en les reculades sinó per a atacs més rotunds en el futur, bé per part d'un govern del PSOE encara més a la dreta o directament per un govern del PP.
Existeixen l'ambient i la força necessària per a frenar l'escalada d'atacs que estem sofrint els treballadors. La marxa a Madrid convocada pels sindicats el 12 de desembre, sense que es realitzés una mínima part de l'esforç que haurien d'haver fet els dirigents sindicals, i amb reivindicacions ambigües, va ser indicativa de la força potencial de la classe obrera i les seves organitzacions. Però el 12-D ha de tenir una continuïtat en la convocatòria d'una vaga general i una clarificació dels seus objectius, que se sintetitzen en l'exigència d'un gir a l'esquerra del govern. Aquesta és la disjuntiva dels dirigents de CCOO i UGT en aquest moment històric: la ruptura amb la política de col·laboració de classes o coresponsabilitzar-se en l'intent de la burgesia de despullar als treballadors de les seves conquestes històriques més elementals.1. Dades EPA setembre de 2009, últim disponible d'aquest organisme.
2. Dades de Caritas.
3. Dades publicades per la CGT.
