Declaració del Corrent Marxista Militant
El govern acaba d'aprovar una proposta de reforma de les pensions que només ha agradat a la patronal, que la veu "molt positiva", i al PP (encara que no ho digui perquè vol guanyar les pròximes eleccions).
La proposta contempla retardar l'edat de jubilació als 67 anys i augmentar el període de càlcul de la pensió i els anys cotitzats per a tenir dret a la mateixa (encara que aquests augments no es concreten). A això s'afegeixen algunes retallades en les pensions de viduïtat i modificacions en les pensions dels autònoms. És una agressió molt greu als interessos de la classe obrera que, d'aplicar-se, només beneficiaria a la banca i els seus fons de pensions.
A més, el mateix consell de ministres va aprovar un dur pla d'ajustament pressupostari: 50.000 milions en tres anys, del que poques partides de despesa se salven (ajudes a la dependència, lluita antiterrorista i poc més). Un efecte immediat d'aquest ajustament és que la taxa de reposició de l'ocupació pública baixarà del 30% al 10%.
I per si tot això fos poc, el 5 de febrer, el govern presentarà la seva proposta de reforma laboral. I a l'abril preveu modificar les restriccions que avui pesen sobre les EROs.
Que aquestes mesures s'hagin anunciat just a la tornada de Zapatero del fòrum capitalista de Davos simbolitza a la perfecció el brusc i clar gir a la dreta que representen, un gir que també es revela en el contingut del pacte educatiu ofert al PP.
No hi ha motius per a sorprendre's
Per a molta gent, especialment per als dirigents sindicals, aquest gir del govern és una autèntica sorpresa. No obstant això, no hi ha motius per a sorprendre's.
Des que va començar la recessió, el govern i els dirigents sindicals ho han fiat tot a una recuperació miraculosa de l'economia. Així, mentre el govern lliurava quantitats ingents de diners a la banca i a l'empresa privada, la seva principal iniciativa econòmica va ser el raquític Pla E. Els dirigents sindicals, per la seva banda, contribuïen a la pau social mantenint al moviment obrer en un estat de desmobilització, a pesar de l'esgarrifosa escalada de l'atur i els atacs contra els treballadors que la patronal està portant a terme per a reduir els costos salarials i mantenir la seva taxa de beneficis. Però la recuperació no arriba, i els problemes s'acumulen.
D'una banda, el dèficit pressupostari. Els capitalistes van evitar el 2008 una depressió econòmica gegant donant-li al sistema financer l'equivalent al 48% del PIB dels països desenvolupats. En el cas de l'Estat espanyol, el govern de Rodríguez Zapatero ha compromès prop de 150.000 milions d'euros dels fons públics en diferents ajudes a la banca, prop del 20% del PIB. Tota aquesta pluja de milions ara s'ha transformat en una pesada llosa. Com va dir un representant del FMI, "hem apagat l'incendi, però ara està tot ple d'aigua". L'exemple més clar de la magnitud del problema és Grècia, on la fallida de l'Estat comença a ser una possibilitat real. Referent a això, el nivell de l'aigua segueix pujant a l'Estat espanyol: el dèficit públic es va extralimitar el 2009 fins a arribar a un alarmant 11'4%. El govern vol rebaixar-lo al 3% per a l'any 2013, d'aquí el dur pla d'austeritat.
D'altra banda, les xifres de l'atur posen els pèls de punta (veure quadres). 2009 va acabar amb la major xifra de desocupats mai vista. A més, hi ha una dada especialment greu: 1.220.000 llars tenen a tots els seus membres en atur, el 47'49% més que el 2008.
|
| 2009 | 2008 | Diferència | % augment |
| Número d’aturats | 4.326.500 | 3.208.000 | 1.118.500 | 34,87% |
|
| Taxes d’atur |
| General | 18,80% |
| Natius | 16,80% |
| Immigrants | 29,70% |
| Homes | 18,64% |
| Dones | 19,07% |
| Menors de 25 anys | 39,07% |
I les perspectives econòmiques per a l'economia espanyola segueixen sent ombrívoles: la recuperació que podria alleujar les xifres de l'atur i augmentar els ingressos públics no seran aquest any. De fet, el 2009 la població ocupada va caure un 6'1% (1.210.800 treballadors), el major descens des que en 1976 es va començar a calcular aquest indicador.
Tot aquest còctel implica que el govern ha de fer alguna cosa si no vol que la situació encara empitjori més. Zapatero pot tenir bona intenció, però, com hem explicat reiteradament els marxistes, si l'esquerra accepta les regles de joc del sistema capitalista es veurà obligada a fer la mateixa política econòmica que la dreta. Atès que Zapatero no qüestiona el capitalisme, un gir a la dreta encara més pronunciat, era qüestió de temps. Les ja anunciades propostes de reforma laboral aniran també en el sentit d'empitjorar les condicions dels treballadors. A més, amb aquest gir a la dreta, el PSOE està obrint les portes perquè el PP guanyi les pròximes eleccions generals, ja que el factor clau en les victòries electorals del PP és la desmotivació de l'electorat d'esquerres. I no cal dir que un govern del PP es traduiria en agressions encara majors contra la classe obrera.
Els dirigents sindicals, en la cruïlla
Els dirigents sindicals s'han esforçat a donar suport al govern, i l'agraïment que han rebut és una proposta de reforma de les pensions inacceptable. Tampoc les empreses semblen que els vagin a agrair totes les signatures d’EROs que han llençat en els últims dos anys. En aquest sentit, l'ocorregut a SEAT a la fi de gener és molt simptomàtic. Després d'haver signat l'any passat un acord de congelació salarial que suposadament garantia les ocupacions, la patronal es va despenjar amb un acomiadament col·lectiu sense autorització administrativa. Però més simptomàtica encara va ser la resposta espontània dels treballadors, que van paralitzar l'empresa per pròpia iniciativa, reflectint el descontentament que existeix pels abusos empresarials i per la passivitat sindical davant la crisi.
Si els dirigents sindicals no canvien de rumb, es podrien trobar abans del que s'imaginen entre l'espasa d'aquest descontentament, que podria sortir a la superfície molt ràpidament perquè hi ha molt material inflamable acumulat, i la paret d'un govern i d'una patronal que no els facin cap concessió fonamental, més enllà de mesures cosmètiques com la llei de Participació Institucional dels sindicats anunciada per Zapatero el 30 de gener, que en aquest context només servirà per a implicar als dirigents sindicals en les retallades.
No al Pacte Social. Fa falta ja una vaga general!
Aquesta reforma és inacceptable. En primer lloc, perquè els treballadors no tenim cap culpa en aquesta crisi i, per tant, no tenim per que pagar-la. En segon lloc, perquè espantar amb el fantasma d'una futura fallida de la Seguretat Social està molt vist; portem anys escoltant la mateixa cançó. I en tercer lloc, perquè l'argument que no hi ha diners ja no s’ho creu ningú.
Per a començar, no és molt coherent que el govern digui ara que la caixa de les pensions pot quedar-se buida en un futur, quan l'any passat li va oferir a la patronal una rebaixa de 2'5 punts en les cotitzacions socials de les empreses (rebaixa que la CEOE va rebutjar perquè volia que fos de 5 punts). Si el govern vol diners, que recuperi l'impost de patrimoni que va suprimir o que torni a pujar l'impost de societats que va rebaixar.
Però l'argument fonamental per a rebutjar aquesta reforma és que si hi ha diners, i molts. De fet, aquest govern li ha donat als bancs tot els diners que han necessitat. El problema no és la falta de diners, el problema és al servei de qui es posa els diners. És un absurd que amb una taxa d'atur propera al 20% es pretengui perllongar l'edat de jubilació, quan el que un govern d'esquerres hauria de fer és reduir-la i donar suport els contractes de relleu per a combatre l'atur, especialment entre els joves que ja arriba a gairebé el 40%.
La burgesia només té una recepta davant la crisi: recuperar beneficis augmentant l'explotació dels treballadors. Des que la crisi va esclatar amb tota la seva virulència el 2008, els marxistes de Militant hem vingut insistint en la necessitat que els sindicats mobilitzin a la classe obrera per a contrarestar les brutals pressions de la burgesia sobre el govern i demandar-li a aquest una autèntica política d'esquerres. Els dirigents sindicals, no obstant això, van optar per seguir apostant per un diàleg social inviable en aquest context de greu crisi (excepte, és clar, que s'acceptin les retallades). La reforma de les pensions o els acomiadaments a SEAT són els resultats pràctics d'aquesta acció sindical, que pretén ser realista però que en realitat és una completa quimera. Ja es veu com els agraeixen tanta "responsabilitat".
És hora de canviar el rumb. Aquesta crisi, com totes les crisis importants del capitalisme en el passat, posen de manifest les limitacions del sindicalisme reformista per a defensar els interessos de la classe obrera, tant perquè empitjoren la posició relativa dels treballadors en la lluita entre treball i capital dintre de les empreses, com perquè l'atur afebleix als treballadors com classe. Però aquesta situació menys favorable pot ser superada amb una estratègia sindical combativa que doni sortida i perspectiva a l'enorme força que té la classe treballadora.
La reforma de les pensions és un punt d'inflexió en la política del govern, i requereix dels dirigents sindicals una resposta clara i proporcionada a la gravíssima ofensiva que es projecta sobre la classe obrera. Toxo i Méndez han vingut argumentat que "no hi ha atacs" que justifiquin una vaga general, com si l'atur massiu, les retallades socials o la pressió generalitzada sobre els salaris no fossin atacs. Però ara ja no queda ni tan sols l'excusa formal. Els atacs estan sobre la taula, i no han fet més que començar. L'únic límit que el govern torbarà a les pressions que rep de la burgesia, és la por a la mobilització massiva i generalitzada dels treballadors. Cap altra barrera pot frenar aquest gir a la dreta. La convocatòria d'una vaga general, que obri la perspectiva d'una mobilització àmplia, unificada i continuada de tots els treballadors, es fa més necessària que mai des de l'inici de la crisi. Els dirigents sindicals han d'anunciar-la ja i posar-s’hi amb un ampli pla d'assemblees en tots els centres de treball, per a discutir una plataforma reivindicativa que reculli les aspiracions fonamentals dels treballadors:
* No a la reforma de les pensions. Jubilació als 60 anys amb el 100% del salari i contractes de relleu.
* Oposició rotunda a cap reforma laboral. Recuperació de la dignitat i l'estabilitat en l'ocupació. No a les rebaixes salarials, recuperació del poder adquisitiu.
* Per un subsidi d'atur indefinit per a tots els desocupats fins a trobar un lloc de treball, igual a un SMI de 1.100 € i la condonació dels seus deutes hipotecaris. Jornada laboral de 35 hores setmanals per llei i sense reducció salarial, per a repartir l'ocupació existent entre tots els treballadors.
* Els EROs no són la solució als acomiadaments. Nacionalització de les empreses en crisis, sense indemnització i sota el control dels treballadors i les seves organitzacions, per a salvar tots les ocupacions.
* Nacionalització de la banca, els monopolis i els latifundis sense indemnització i sota control obrer, el que permetria engegar grans programes d'inversió pública en infraestructures, habitatge, educació i sanitat públiques.
Aquest és el sindicalisme que els treballadors necessitem en aquest moment, aquest és el sindicalisme que haurien d'estar aplicant els nostres sindicats. Organitza't amb els marxistes de Militant i lluita amb nosaltres per a fer-ho realitat.
