El camí per frenar l'ofensiva patronal és la vaga general, no la reforma laboral i el pacte social
La crisi econòmica està tenint un efecte social devastador. Segons l'EPA del tercer trimestre de 2009, la xifra d'aturats assoleix els 4.123.00 de persones (doblant la taxa de desocupació de la zona euro). L'atur juvenil entre els 16 i els 25 anys ronda el 38%, mentre el de llarga durada afecta 1.217.300 persones. A causa del xantatge empresarial i l'amenaça d'acomiadament, els salaris reals estan sent atacats a tots els sectors.Des del govern del PSOE s'escolta tots els dies que no consentiran que la crisi la paguin els treballadors, els més febles. Tanmateix, de totes les decisions adoptades pel PSOE per "sortir de la crisi", la més important, per la seva quantia, han estat els 150.000 milions d'euros (més del 15% del PIB de l'Estat espanyol) de diners públics compromesos en el salvament de la gran banca.
Mentre el govern del PSOE, que va ser afavorit amb els vots de milions de treballadors i joves, accepti la lògica del capitalisme, tots els seus intents d'aprovar reformes progressistes s'estavellaran contra les pressions brutals de la burgesia, la banca i la patronal. Aquest va ser el cas quan Zapatero va fingir amb una pujada d'impostos a les rendes més altes, i finalment va aprovar un increment de l'IVA, perjudicant les famílies treballadores.
Les concessions no frenen la patronal
Després de dos anys de malson, ara assistim a una campanya de propaganda en la qual s'afirma dia rere dia que ja s'entreveu la "recuperació" econòmica, que hi ha brots verds. A l’escalf d'aquesta campanya es pretén crear una atmosfera favorable per justificar els atacs als treballadors com un mal necessari i inevitable, mentre la dreta i la patronal exigeixen plans draconians d'"austeritat" i clamen per retalls salvatges de la despesa social, de les prestacions per desocupació, de les pensions, la sanitat i l'educació públiques. A més, tots reconeixen que encara que es doni la recuperació es mantindran taxes de desocupació massiva.
Estem doncs davant d'un desafiament històric per als sindicats de classe, especialment CCOO i UGT com a organitzacions majoritàries dels treballadors. Més que en cap altra circumstància, els sindicats de classe han de constituir una línia de defensa fonamental contra la destrucció d'ocupació i la caiguda dels salaris, i una garantia per a la protecció dels aturats, i aconseguir-ho només és possible recolzant-se en la mobilització massiva i unitària de la classe obrera.
Tanmateix, des que la crisi va començar, l'estratègia de les direccions sindicals ha estat erràtica i no ha servit per frenar l'ofensiva patronal. Els dirigents de CCOO i d'UGT han respost a la situació dramàtica que vivim els treballadors amb contínues crides al "diàleg social". Però el diàleg ha donat fruits molt escassos: s'ha firmat un pacte amb el Govern que congela els sous dels empleats públics i al sector privat s'ha acceptat la línia del mal menor, acceptant EROs, reducció de plantilles i sacrificis salarials.
De fet, des que es va anunciar el novembre l'acord entre la CEOE i UGT i CCOO per al desbloqueig dels convenis col·lectius i el reinici de l'anomenat "diàleg social" l'ofensiva patronal ha crescut, redoblant la seva pressió perquè el govern emprengui "reformes estructurals sense límits", amb èmfasi especial en una nova reforma laboral. En el propi govern, les veus favorables a contrareformes de calat són cada vegada més audaces. La vicepresidenta i ministra Salgado, per exemple, ha defensat amb claredat l'augment de l'edat de jubilació. El president Zapatero va dedicar la major part del debat sobre la llei d'Economia Sostenible a la reforma laboral, amb el clar objectiu de preparar el terreny polític en aquest sentit. Per més que tracti d'endolcir la píndola és evident que la nova reforma laboral que estan preparant, amb una major flexibilització dels convenis i la seva adaptació a les condicions específiques de cada empresa i un nou pla d'"ocupació" juvenil implicarà inevitablement nous retrocessos en les condicions de treball i en els drets. És un error que els dirigents de CCOO i UGT es mostrin oberts a discutir una reforma laboral i continuïn acceptant la lògica del mal menor. És un error no només perquè es puja un altre esglaó de l'enorme escala de retrocessos recorreguda en les últimes dècades sinó perquè s'afavoreix el terreny polític per a nous atacs, ja sigui amb un govern del PSOE o amb un govern del PP. Si els dirigents de CCOO i UGT continuen parlant de no acceptar atacs contra els treballadors però acceptant-los de facto, i sense presentar una alternativa col·lectiva de lluita, això no farà més que debilitar als propis sindicats i facilitar l'estratègia de la burgesia. L'única manera de frenar les intenses pressions d'aquesta última, i sobretot en un context de crisi, no és tractant de convèncer-la de les bondats del diàleg i de l'harmonia d'interessos entre treballadors i empresaris. La burgesia sap bé que aquesta harmonia no existeix. Té bastant clar que l'única manera de preservar els seus interessos és a costa dels treballadors. Sap que la crisi tindrà efectes duradors en la recaptació de l'Estat i en el volum de negoci privat i per tant són necessaris, des del seu punt de vista, atacs profunds. L'acord que desitgen els empresaris és un en el qual els sindicats estiguin disposats a acceptar aquests retrocessos sense lluites. Per això, el canvi de política dels dirigents sindicals hauria de començar per posar fi en les expectatives que és possible salvaguardar les conquestes socials i evitar atacs mitjançant un gran pacte social. La recerca del pacte social, que és ara mateix el pilar bàsic de l'orientació dels dirigents sindicals és incompatible amb l'estratègia de lluita que haurien d'adoptar perquè la finalitat real d'aquest pacte per a la burgesia seria, precisament, paralitzar la classe obrera davant d'aquests atacs, però de cap manera evitar-los.
Frenar l’envestida de la patronal amb la lluita i la vaga general
En aquests llargs mesos de crisi hem vist la disposició de milers de treballadors a lluitar amb decisió a centenars de conflictes: ho hem comprovat a la vaga general del 21 de maig a Euskadi, a la vaga del Metall de Pontevedra, a la mobilització històrica a Saragossa (més de 40.000 treballadors), a la mobilització de més de 20.000 treballadors a Tortosa (Tarragona) contra el tancament de Lear, a la vaga victoriosa que ha recorregut l'horta cordovesa del Guadalquivir... També a València, el dissabte 30 d'octubre, quan més de 50.000 persones es van mobilitzar contra el govern del PP.
En aquest ambient de ràbia i descontentament, amb una patronal desdenyosa i arrogant, els dirigents de CCOO i UGT tenen una gran oportunitat per passar a l'ofensiva i canviar la correlació de forces. La mobilització el 12 de desembre a Madrid és un pas endavant molt important i ha de marcar un gir a l'esquerra en l'estratègia dels sindicats. Per això, des de les direccions de CCOO i UGT aquesta jornada de lluita ha de ser plantejada no com una vàlvula d'escapada del descontentament existent; no com un avís a la patronal perquè "sigui més raonable", "valori" les concessions que estan disposats a fer els sindicats i accepti un gran pacte social contra la crisi. No, la mobilització del 12 de desembre ha de ser utilitzada per enfortir la lluita unitària, frenar la patronal. És necessari impulsar la mobilització unificada del conjunt dels treballadors, preparant una vaga general, no per fer caure al govern del PSOE, sinó per obligar-lo a abandonar tots els plans de contrareformes en preparació i a dur a terme mesures efectives, reals i tangibles en benefici dels treballadors i les seves famílies:
· Per un subsidi de desocupació indefinida a tots els aturats fins a trobar un lloc de treball, igual a un SMI de 1.100 euros i la condonació dels seus deutes hipotecaris. Jornada laboral de 35 hores setmanals per llei, repartint l'ocupació existent entre tots els treballadors sense reducció salarial. Jubilació als 60 anys amb el 100% del salari i contractes de relleu.
· Els EROs no són la solució als acomiadaments. CCOO i UGT han d'exigir la nacionalització de les empreses en crisi, sense indemnització i sota el control dels treballadors i les seves organitzacions, per salvar totes les ocupacions.
· Oposició taxativa a cap reforma laboral. Recuperació de la dignitat i l'estabilitat en l'ocupació. No a les rebaixes salarials, recuperació del poder adquisitiu.
· Assegurar el sistema públic de pensions. Parar tots els plans de privatització dels serveis públics, augmentar l'ocupació i els recursos destinats a la sanitat i l'educació públiques.
· Nacionalització de la banca, els monopolis i els latifundis, el que permetria posar en marxa grans programes d'inversió pública en infraestructures, habitatge, educació i sanitat públiques.
Existeix una alternativa a la crisi capitalista i un altre model econòmic diferent al que ha causat aquest desastre, però aquesta alternativa no és possible dins del capitalisme. Una economia que creï ocupació de qualitat, que resolgui les necessitats de la majoria només és possible amb la planificació i el control democràtic dels mitjans de producció per part dels treballadors, és a dir, establint les bases d'una economia i una societat socialistes.
El sindicalisme de classe, al servei dels interessos dels treballadors, va sorgir comprenent que la causa dels problemes fonamentals que afrontem es deu a la pròpia existència del capitalisme. El sindicalisme només és realment de classe quan contribueix a elevar el nivell de consciència, organització, unitat i lluita dels treballadors, davant la seva atomització i desmobilització. Aquest és el programa que necessitem recuperar i que hem d’impulsar a les nostres organitzacions sindicals
Uneix-te al Corrent Marxista El Militante per defensar aquest programa en els nostres sindicats de classe, per enfortir-los i convertir-los en l'eina de lluita que necessitem!
