Els resultats: desplaçament cap a la dreta
Les dades finals han estat clares a l'hora de mostrar l'estat d'ànim de les diferents classes socials, i fins i tot, en el cas de la classe obrera, de l'existència de tendències contradictòries. El PP s'ha alçat amb el triomf, augmentant el nombre d'escons de 123 a 137, i aconseguint 7.906.185 vots (33,03%), el que significa un augment de gairebé 700.000 paperetes respecte al 20D i de 4,3 punts percentuals. En el cas del PSOE, passa de 90 diputats a 85, i perd 125.000 vots (passa de 5.545.315 a 5.424.709, i del 22% al 22,6%). Units Podem manté la suma d'escons que van aconseguir Podem i Esquerra Unida per separat el 20D, 71 diputats, però experimenta un fort retrocés en vots: perd 1.060.000 (passa de 6.112.438-5.049.734 vots) i es queda en el 21,1%. Ciutadans també pateix un descens acusat en escons, dels 40 que va obtenir el 20D a 32 diputats el 26J, i de 3.514.528-3.123.769 vots (una caiguda de 390.759 vots i 0,85 punts)
Una aproximació a aquestes dades generals assenyala una primera conseqüència: el bloc de la dreta (PP + Cs) millora els seus resultats del 20D: 11.029.954 vots enfront de 10.750.493, amb un transvasament evident de vots a favor de Rajoy. Si al desembre van treure un 42,65% dels vots, ara és un 46,08%, 3,43 punts més, i passen de 163 diputats a 169. El bloc PSOE-Units Podem ha tret 10.474.443 vots enfront dels 11.657.753 del 20D, és a dir perd 1.183.310 vots. Si al desembre van treure un percentatge de 46,34%, ara ha estat del 43,73%, 2,58 punts menys, i passen de 161 escons a 156.
Quan totes les enquestes i sondejos indicaven un resultat manifestament diferent, el desplaçament a la dreta de les urnes exigeix una explicació a fons, fugint de les conegudes lletanies del derrotisme i l'escepticisme de la qual fan gala els buròcrates més cínics, però també d’allò que pretenen aconseguir els grans mitjans de comunicació de la dreta que no és més que desmobilitzar, desmoralitzar i estendre el desànim entre les files del moviment obrer i juvenil que ha lliurat una batalla colossal en els carrers i en les urnes. S'imposa per tant una reflexió partint d'aspectes que importen decisivament, per reagrupar les nostres forces i teixir una estratègia que serveixi per fer front als canvis d'aquesta nova fase en la lluita de classes. Encara que sigui de manera urgent i sintètica, assenyalarem alguns dels aspectes més rellevants que ens permeten explicar què ha passat.
El pes de la desmobilització social en els resultats del 26J
Com hem assenyalat en nombroses ocasions, la forta irrupció de Podem i el cop assestat al bipartidisme, tant pel que fa al PP com l'aparell de la socialdemocràcia, no ha estat el producte de cap pla maquiavèl·lic ordit en una coneguda cadena de televisió . La crisi del règim del 78 i dels partits que l'han sostingut durant quaranta anys gairebé, és el resultat de la major onada de mobilitzacions de masses des dels anys setanta, en el període conegut popularment com la Transició. Des de l'esclat del 15M-que va omplir els carrers i places d'indignació i fúria contra la crisi capitalista i les retallades del govern de Zapatero- passant per les vagues generals contra la reforma laboral, les mobilitzacions mineres, l'aixecament de Gamonal, l'explosió de la Marea Verda i la Marea Blanca en defensa de l'educació i la sanitat pública, les grans vagues de la joventut estudiantil contra la LOMCE i el 3 + 2, la impressionant Marxa de la Dignitat del 22M de 2014, o les manifestacions pel dret a decidir a Catalunya, per posar només alguns exemples ... la força de la classe obrera i la joventut es va deixar sentir amb una intensitat sense parangó.
Aquest factor polític de primer ordre, que ha estat menyspreat per molts, és el que ha propulsat l'aparició de formacions com Podem, que són conseqüència directa de la gran rebel·lió social que hem viscut De fet, una de les característiques d'aquestes mobilitzacions han estat el seu caràcter desafiador contra la burocràcia corrupta i benestant de la socialdemocràcia i els grans aparells sindicals, que han mantingut la seva estratègia de pau social atorgant pilotes d'oxigen al PP quan el govern de Rajoy passava pels seus moments més complicats. Aquesta experiència de lluita ha posat en guàrdia a aquests sectors burocràtics i reformistes, que actuen com a corretja de transmissió dels interessos de la classe dominant dins de l'esquerra. Per això la seva actitud de sabotejar i boicotejar qualsevol iniciativa que pogués acabar amb l'status quo que tant els ha beneficiat.
Una vegada que Podem recollí un resultat espectacular en les eleccions europees de 2014, i que el s'amplifica en les municipals de maig de 2015, la direcció de la formació estatge escora totes les energies al terreny institucional i abandona descaradament carrer, amb l'única excepció de la Marxa del Canvi de gener de 2015. Aquesta estratègia, afavorida pels elements més dretans de Podem, com Iñigo Errejón, s'ha mantingut a qualsevol preu, de manera que des de fa dos anys, les grans mobilitzacions de masses han estat completament absents de l'escenari polític. Aquest fet té una gran transcendència, ja que igual que la lluita als carrers, massiva i sostinguda, ha estat decisiva en la creació de Podem i la crisi del bipartidisme, la seva absència el debilita i tendeix a obrir un espai perquè els prejudicis polítics i el discurs dels nostres adversaris (tant del PP com de la direcció del PSOE) es pugui colar i fer la seva tasca.
També es pot assenyalar la decebedora gestió de molts governs del "canvi" en grans ajuntaments. Per descomptat que l'autoritat d'Ada Colau i Manuela Carmena segueix sent gran, però la vida als barris obrers d'aquestes grans urbs no ha canviat en cap aspecte substancial, els equipaments segueixen sent molt defectuosos, les beques, menjadors i habitatge social, les millores en la neteja o el transport públic, segueixen brillant per la seva absència; i s'han abandonat moltes reivindicacions fonamentals com la remunicipalització dels serveis públics. Aquesta realitat, no ens enganyem, també afavoreix a la dreta, ja que els discursos i les bones paraules no convencen tant com els fets a l'hora de mobilitzar el vot per a l'esquerra.
El terreny electoral és sempre el més difícil i el més complicat per a aquells que lluitem per transformar la societat. En les eleccions no passa com en les vagues, en les mobilitzacions de masses, en els grans conflictes socials, on el pes el porten els sectors més conscients arrossegant als més indecisos, i amb la seva decisió de lluitar poden obrir crisis polítiques d'envergadura. Només cal recordar que el triomf en 2004 de Rodríguez Zapatero va estar directament relacionat amb la mobilització massiva contra la guerra imperialista.
Per a les forces de l'esquerra que aspirem a trencar amb les polítiques d'austeritat, amb la lògica implacable del capitalisme, amb la casta que ens oprimeix, és fonamental entendre que la lluita parlamentària ha d'estar indissolublement unida a la lluita extraparlamentària, a la mobilització en carrers, a les empreses, als centres d'estudi. Aquí és on podem modificar la correlació de forces al nostre favor i que això també pugui reflectir-se en les urnes. Com l'experiència històrica demostra, no és possible el canvi al qual els treballadors i els joves aspirem, a través només de l'aritmètica parlamentària. Els capitalistes trobaran mil formes de sabotejar a qualsevol govern que intenti desafiar els seus interessos, com ha quedat clar a Grècia. Només amb la lluita de classes, amb l'organització conscient, amb el programa del socialisme es pot trencar aquest cèrcol.
Constrènyer l'oposició al PP i l'aparell socialdemòcrata al terreny parlamentari és completament insuficient. La negativa a mobilitzar als carrers durant els mesos en què s'ha estat negociant després de les eleccions del 20D, i no col·locar la pressió de la lluita de masses sobre Pedro Sánchez, responsable de l'infame pacte amb Cs, i sobre Rajoy, ha deixat, i ara es veu molt més clar, gran part de la iniciativa als nostres enemics de classe.
L'ofensiva de la dreta i la socialdemocràcia alertant que l'avanç de Units Podem podria sumir-nos en el caos
Des que Pablo Iglesias es va negar correctament a cedir davant la maniobra organitzada per la direcció del PSOE de donar suport al pacte amb Cs, l'ofensiva de la dreta en totes les seves variants, i aquí també incloem l'aparell socialdemòcrata, no ha tingut un sol dia de respir. Tota l'esquadra mediàtica ha vomitat el seu odi contra Podem, i contra Alberto Garzón una vegada que la confluència de l'esquerra s'ha materialitzat. I hem de dir que la campanya ha tingut un efecte, sobretot en el context de desmobilització social que hem assenyalat en l'apartat anterior. La histèria contra la revolució veneçolana, en un moment és que travessa el seu període més difícil pel sabotatge capitalista i la corrupció de sectors de la burocràcia estatal, ha calat entre les classes mitjanes i sectors més endarrerits dels treballadors.
En aquest sentit cal assenyalar el paper nefast de l'aparell del PSOE, alineant-se amb els colpistes veneçolans d'ultradreta, i fent la feina a l'imperialisme i al PP. També la falta de decisió i empenta per contestar les calúmnies des de la direcció de Podem, ha estat percebut com una incoherència i una feblesa. En qualsevol cas, la brutal campanya de la por al "comunisme" ha mobilitzat les reserves de la reacció, ha galvanitzat el vot d'importants sectors de les capes mitjanes cap a la dreta i, fins i tot, ha tocat a elements més endarrerits dels treballadors i la joventut que han acusat aquesta ofensiva ideològica i en els quals ha fet efecte la confusió. Molts d'ells han canviat el seu vot del 20D, optat pel PSOE i l'abstenció. El resultat del "Brexit" britànic, que ha estat presentat com el triomf del racisme, la xenofòbia i l'aïllacionisme econòmic, ha reforçat el discurs del PP i de l'aparell del PSOE contra Units Podem.
El discurs "socialdemòcrata" de la direcció de Podem
La decisió de Pablo Esglésies de fer front als sectors més dretans de la seva formació, i mantenir-se ferm sense donar suport al pacte PSOE-Cs, ha estat compensat en la campanya per un accentuat llenguatge socialdemòcrata, amb picades d'ullet permanents a la direcció del PSOE i una moderació que no ha servit de res. De fet, en els mítings i en les declaracions públiques s'ha percebut a Alberto Garzón amb una dimensió molt diferent, molt més combatiu i decidit a l'hora de proposar una alternativa d'esquerres enfront de la crisi del capitalisme i al PP. La veritat és que si hi ha una competició per ser socialdemòcrata, també s'està enviant un missatge que permet Pedro Sánchez i l'aparell del PSOE enfortir el seu discurs. Recolzant-se en els prejudicis, i en les reserves que el PSOE segueix mantenint entre capes més conservadores dels treballadors, han convençut a una part important de la seva minvada base social que era decisiu mantenir les files molt juntes. Si, al cap i a la fi, del que es tracta és de respectar el "pragmatisme" socialdemòcrata, i l'acceptació de les regles del joc del capitalisme, aquestes capes han optat pel model original, esperonades per la campanya mediàtica que responsabilitza esglésies de oposar-se al "canvi", de ser un arrogant i un presumptuós.
També és probable que desenes de milers de vots de sectors de capes mitjanes que podien donar suport al PSOE davant l'atmosfera insofrible de corrupció que envoltava al PP, ara hagin votat a Rajoy temoroses pel discurs imperant, i els suposats "perills" que un avanç de Units Podem podria suposar per a la seva estabilitat econòmica.
També els sectors més dretans de l'aparell d'Esquerra Unida han fet el joc a la socialdemocràcia. Aquests elements, amb estrets vincles amb la burocràcia de CCOO de la qual reben prebendes i llocs de treball, que han viscut de les institucions, i de les seves maniobres constants amb l'aparell socialista per conservar llocs de diputats autonòmics i regidors, aquests sectors casposos, sectaris i anquilosats, li han declarat la guerra a Alberto Garzón per terra, mar i aire i han disseminat tota la seva bilis contra la confluència Units Podem. D'aquesta manera també han sembrat dubtes, i han empès a sectors que el 20D van votar a Esquerra Unida a fer-ho ara pel PSOE o decidir-se per l'abstenció.
¿I ara què?
Les perspectives que obre aquest resultat electoral són negatives a curt termini. La dreta, l'aparell socialdemòcrata, la premsa capitalista, van a utilitzar la victòria del PP i el retrocés de Units Podem per colpejar tot el possible a l'avantguarda de la classe treballadora i la joventut que ha estat al capdavant de les lluites d'aquests últims quatre anys. La sorpresa d'aquests resultats ha estat tan gran, precisament, perquè aquesta avantguarda, aquests sectors avançats de l'esquerra militant, s'ha ampliat molt i estava especialment motivada i animada. Les enquestes reflectien molt bé aquest sentiment: centenars de milers no només no ens amagàvem, sinó que manifestàvem orgull a l'hora de dir públicament a qui anàvem a votar, cosa que no passava amb molts votants del PP o del PSOE, que tenien una actitud molt més vergonyant.
La propera formació de govern està molt més clara que fa mesos. Probablement per a setembre tinguem un executiu del PP sostingut pel suport parlamentari de Cs, que podria arribar a integrar-se al mateix, i comptant amb l'aquiescència de l'aparell del PSOE. Pedro Sánchez ha recollit el pitjor resultat de la història del PSOE, realment dolent, però el desastre que esperaven era molt més gran sens dubte. Tot i l'aparença d'haver salvat els mobles, la crisi de la socialdemocràcia continuarà i el futur de Pedro Sánchez està en dubte. Si s'abstenen en la investidura del candidat del PP, cosa molt probable, els farà perdre encara més autoritat entre els sectors avançats de la classe obrera i la joventut.
La clau ara està en la reacció dels dirigents de Podem, especialment de Pablo Iglesias, i d'Esquerra Unida i més concretament d'Alberto Garzón, que ha tingut una actitud valenta i generosa apostant decididament per la confluència de l'esquerra. Els resultats han provocat perplexitat i desmoralització entre milers d'activistes que han lluitat per Units Podem en aquesta campanya. I és comprensible. Els obtingut no satisfà ni de lluny les expectatives creades: es retrocedeix a Madrid, Galícia, Astúries i al País Valencià; sols s'avança a Andalusia (Comunitat on el PP és el que sorpassa al PSOE), i a Catalunya els resultats estan molt lluny del que vaticinaven els sondejos. El pitjor és quan reps un cop que no esperes, que ha agafat per sorpresa els sectors més combatius.
Dit això, el que està clar és que per primera vegada en la història, formacions a l'esquerra de la socialdemocràcia tradicional tenen un suport de masses. Cinc milions de vots són molts vots, i aquest aspecte es realça molt més si aquesta força social s'utilitza per emprendre una política enèrgica, d'oposició parlamentària i mobilització als carrers, contra els plans que el PP ens té reservats. Els marxistes, en Units Podem, en els sindicats, en el moviment obrer, entre la joventut i els activistes socials tenim una tasca: combatre el derrotisme i l'escepticisme, abanderar la lluita per una política socialista conseqüent, trucar a l'organització d'una manera més rotunda encara si cap.
Anem a veure molts laments dels de sempre, dels que manifesten una desconfiança orgànica en la classe obrera i en el seu potencial revolucionari, dels que mai han cregut en canviar la societat sigui possible. A tots ells els diem: ens tindreu davant de vosaltres, lluitant contra els vostres prejudicis desmoralitzadors per que la vostra veu no afavoreix l'alliberament dels treballadors, sinó que ens omple de cadenes i submissió. No, no cedirem ni una mica en la tasca que hem emprès. I és en les adversitats -que aviat remuntaran ja que la crisi del capitalisme prepara noves explosions de la lluita de classes a l'Estat espanyol i a tot el món-quan es prova que pasta estan fets els revolucionaris.
Preparem-nos per les lluites futures!
És el moment de l'organització: Uneix-te a Esquerra Revolucionària!
