Si en les eleccions de desembre, la suma de Podem i IU els posava per davant, no només del PSOE, sinó també del PP, el 26J Astúries va ser una de les comunitats que més va acusar el descens de vots de Units Podem: 45.000, un pèrdua de l'electorat el 23% enfront del 17% de mitjana estatal, passant del 29,78% dels vots al desembre al 23,78%, sis punts menys. De fet, encara Units Podem continua estant per davant del PSOE a les principals ciutats, la distància s'ha reduït sensiblement, no tant per la recuperació del PSOE, com per l'enfonsament de Units Podem. Fins i tot en les dues úniques poblacions rellevants en què UP ha aconseguit revalidar la seva victòria, les comarques mineres de Mieres i Langreo, ho ha fet perdent diversos milers de vots. Els resultats d'UP són similars en tota Astúries, inclòs Oviedo, on governen en un tripartit amb el PSOE i IU, la qual cosa indica que la gent no ha percebut tampoc canvis substancials en el govern municipal respecte al passat.
Pel que fa al PP, que obté 207.811, guanya 20.000 vots, d'ells 10.000 vénen dels perduts per Ciutadans que es queda amb 74.370. Pres en conjunt, el vot de la dreta hauria augmentat a Astúries en uns 10.000, mentre que UP perd 45.000. Com es pot veure a la taula de dalt, els vots que perd Units Podem no són rendibilitzats pel PSOE, que recupera poc més de 1.000 respecte al 20D. Sense negar que uns pocs milers, procedents sobretot de capes mitjanes, hagin "tornat" al PSOE, és indubtable que la immensa majoria s'ha anat, aquí també, a l'abstenció. Els factors de fons són els mateixos que a la resta de l'Estat: l'absència gairebé total de mobilitzacions durant tot un període, la renúncia a lluitar al carrer per agrupar la majoria de la societat entorn dels sectors més combatius, el parlamentarisme entès no com una part més de la lluita general, sinó com l'alternativa a aquesta ...
Paradoxalment, Podem, que va demostrar amb la marxa del canvi del 31 gener 2015 la seva capacitat per trencar aquesta tendència imposada per les direccions sindicals, va optar per abandonar el carrer per acabar absorbida per l'activitat institucional. D'aquesta manera va contribuir a alimentar encara més la desmobilització, cosa que ara ha estat clau en el seu retrocés electoral. La separació artificial de la lluita social i sindical de la política i electoral, només beneficia a la dreta i la socialdemocràcia, com ha quedat en relleu en aquestes eleccions.
No hi ha dubte que allà on es perd la iniciativa al carrer, afloren els prejudicis, la incertesa i els dubtes, i en aquest clima, l'estratègia de la por del PP ha collit els seus fruits. Mobilitzant per una banda, no només a la seva base social més directa, sinó a elements endarrerits de les capes mitjanes, i recuperant una part de l'abstenció.
Davant d'aquesta mobilització massiva de la dreta, molts treballadors i joves que van votar a l'esquerra fa tan sols uns mesos en aquesta ocasió s'han quedat a casa. Per descomptat, no compartim la teoria dels enemics de la confluència, que n'hi va haver, tant a les files de l'aparell d'IU com en el de Podem, que pretenen acostar l'aigua al seu molí esgrimint una suposada "incompatibilitat" entre els votants de les dues formacions. No i mil vegades no. La confluència ha estat exigida clamorosament per la immensa majoria dels treballadors i joves d'aquest país, i la formació de la coalició va despertar un entusiasme com feia molt que no es veia. Tot i que el resultat no hi ha estat bo, equivocar-se les causes d'aquest retrocés seria molt més perillós encara.
En aquest clima de pau social i absència de mobilitzacions generals, deliberadament imposat per les direccions sindicals, i acceptada de millor o pitjor grau pels dirigents de les organitzacions de l'esquerra, Units Podem ha fet una campanya vacil·lant, confusa, i molt superficial, renunciant a mobilitzar el vot obrer als barris de forma sistemàtica, i centrant tota la seva activitat en tractar d'arrencar al PSOE el vot més moderat. A la vista dels resultats, s'ha aconseguit el contrari.
No obstant això, en el míting central de campanya a Gijón, el discurs molt més combatiu i de classe de Garzón va connectar amb les milers de persones que abarrotaven la plaça de l'Ajuntament, deslligant l'entusiasme i la confiança en la victòria. Però per enfrontar-nos a la crisi capitalista no és suficient amb esgrimir un llenguatge radical en els mítings. Cal que aquest es sustenti en un programa polític igualment radical que doni respostes a les necessitats socials. I que aquest programa sigui l'expressió d'una estratègia més àmplia, basada en la mobilització, per conquerir la majoria no només a les urnes, sinó també als carrers.
