L’altra gran conclusió de la jornada electoral són els magnífics resultats que recullen les formacions a l’esquerra de la socialdemocràcia tradicional, molt especialment quan es presenten unides. Si es sumen els resultats de Podemos, les coalicions d’esquerra de Catalunya, Galicia i País Valencià, i els aconseguits per Garzón i Esquerra Unida-Unitat Popular, en total 6.112.438 vots, superen àmpliament al PSOE i es col·locarien com a segona força política. Una lliçó que ha de fer reflexionar a Pablo Iglesias i als dirigents de Podemos.
La unitat de l’esquerra triomfa a Catalunya, i obté un resultat històric a Galícia i al País Valencià
La històrica victòria a Catalunya d’En Comú Podem –àmplia coalició de l’esquerra integrada per Podem, Barcelona en Comú, Iniciativa per Catalunya Verds, Equo i Esquerra Unida i Alternativa– és una demostració inapel·lable que la unitat no és només la suma de les parts. Aquest Front d’Esquerres ha multiplicat la seva potencia d’atracció unint el dret a decidir a la lluita contra les polítiques de retallades, i situant a Ada Colau com a referent. Així doncs, han aconseguit més de 900.000 paperetes i han fregat el 25% del cens electoral, ampliant el recolzament obtingut a les municipals de Maig. A Barcelona ciutat, és la força més votada amb un 26%, i a moltes ciutats del cinturó vermell, amb més contundència encara: a El Prat del Llobregat (36%), a Sant Boi (33,6%), a Cornellà (32,9%), a Badalona (30,2%)...
Les tendències a la unitat de la classe treballadora per sobre de divisions nacionals s’han expressat amb força a Catalunya, on la burgesia
nacionalista de Convergència s’ha endut una rebolcada sense precedents, reduint la seva presencia de 16 a 8 escons, perdent més de 450.000 vots. També el PP continua el seu via crucis enfonsant-se a la última posició amb l’11,1% dels vots i 5 diputats. La quarta posició de C’s, que va irrompre amb el 18% dels vots i com a segona força a les autonòmiques del passat 27S, no pot qualificar-se com res més que un fracàs: perd gairebé 250.000 vots en tres mesos, quedant-se amb el mateix nombre d’escons que el PP i per darrere del PSC.
Impressionant és també la segona posició obtinguda per En Marea a Galicia, que amb el 25% dels vots, 408.370, obté 6 escons, col·locant-se com primera força a Vigo –la ciutat més poblada de Galicia i la que compta amb un teixit industrial més important– amb ni més ni menys que un 34% dels sufragis; o a segona posició a A Coruña, amb un 31% de l’electorat i a escassos mil vots del PP. La forta irrupció de la coalició d’esquerres a Galicia integrada per Anova, Esquerda Unida, Podemos i les Mareas, s’han confirmat el 20D com un resultat històric després de l’èxit aconseguit a les eleccions municipals. També la unitat explica la gran posició, com a segona força, en que queda la coalició entre Podem i Compromís al País Valencià, amb 671.071 dels sufragis, el 25,1% i 9 diputats, conquerint un tremend resultat a la ciutat de València amb 394.112 vots, el 27,06% i 5 diputats. Si li sumem els vots obtinguts per Unitat Popular es col·locarien com a primera força per davant del Partit Popular.
El gir a l’esquerra es completa amb altres dades molt significatives. L’èxit de Podemos a la Comunitat Autònoma Basca, on guanya les eleccions amb 316.441 paperetes, el 26% del vots davant del 24,8% obtingut pel PNB, quedant segon, però, en diputats: 5, un menys que el PNB; o a Navarra, on s’eleva en la segona posició –80.961 vots, el 23% i 2 diputats– traient a la superfície la onada de crítica i de descontent de desenes de milers de joves i treballadors amb l’estratègia institucional de la direcció de l’esquerra abertzale (EH Bildu) i la seva subordinació al PNV. De fet, l’esquerra abertzale perd una mica més d’un terç dels seus votants respecte a les eleccions del 2011. I no menys important és el resultat a Madrid, on Podemos arriba a la segona posició amb el 20,9% dels vots, superant en tres punts al PSOE que es queda en quarta posició per darrere també de Ciudadanos (750.477 paperetes i 8 diputats per la formació violeta davant els 643.158 i 6 escons de Pedro Sánchez).
Abans de passar a analitzar els resultats de Podemos (5.189.333 vots, el 20,66% del total i 69 escons, quedant-se a poc més de 340.000 vots d’aconseguir superar al PSOE) i d’Unitat Popular-Esquerra Unida (que obté 923.105 paperetes i dos diputats, ambdós per Madrid), cal ressenyar que el PSOE evita el cataclisme que les enquestes pronosticaven, però encara així recull els pitjors resultats de la seva història: 5.530.693 vots i només 90 diputats, deixant-se gairebé 1,5 milions d’electors i 20 escons pel camí des del 2011, quan Rubalcaba va recollir el rècord negatiu. Una sagnia de vots que es produeix amb un PSOE a la oposició i amb un govern de la dreta especialment desprestigiat per la seva política de retallades socials, als drets democràtics i inundat per la corrupció. Si descomptem els recolzaments que aconsegueix mantenir a Andalusia –1.400.000 vots, el 25% del total obtingut pel PSOE– i a Extremadura, el partit de Pedro Sánchez s’enfonsa als territoris que no fa tant eren graners socialistes: a Catalunya es converteix en tercera força amb el 15,7% dels vots (589.021), perdent més de 330.000 vots i 11 punts respecte al 2011, i més d’un milió i 30 punts respecte al 2008; a Madrid perd 230.000 votants en relació a les últimes eleccions, gairebé 170.000 al País Valencià, i el mateix passa a Euskal Herria i Navarra, on des del 2008 ha perdut 25 i 20 punts percentuals respectivament. Un mal resultat per molt que la direcció de Ferraz, i no pocs tertulians de la dreta, ho intentin disfressar.
Els resultats de Podemos i la confluència de l’esquerra
Podemos ha concentrat el vot d’un gran sector dels treballadors i joves que han batallat aquests anys contra les polítiques reaccionaries del PP. La seva irrupció a les europees i, molt més encara, l’enorme entusiasme que va desencadenar entre les capes molt mobilitzades, i el fet que es bolquessin en la creació de cercles a milers de localitats, feien de Podemos el vehicle polític del descontent social. Com vam assenyalar a l’article previ a les eleccions: “Podemos va néixer com un instrument de lluita contra la casta, denunciant a les elits econòmiques i a la legió de polítics, jutges i periodistes disposats a llepar les sabates dels grans poderosos. La seva capacitat per sintonitzar amb les grans lluites iniciades al 15M, continuades amb les Marees Ciutadanes, les Marxes per la Dignitat, i una infinitat de conflictes socials, van proporcionar un tremend impuls com es va veure a la gran manifestació de Gener del 2015 a Madrid, quan més de 300.000 persones van abarrotar el centre de la capital responent a la seva crida...”.
La formació de Pablo Iglesias ha aconseguit col·locar al Parlament un total de 69 diputats. Però a aquesta xifra cal sumar-li els 27 escons que
han obtingut a les coalicions de l’esquerra que Podemos integrava: al País Valencià 9, a Catalunya 12, a Galicia 6. Amb els vots ocorre el mateix. Podemos en solitari aplega 3.181.339 paperetes, a les que hem de sumar els 2.007.994 vots que aconsegueixen a les coalicions abans mencionades. Per suposat, seria ridícul posar en dubte el pes de Podemos a aquestes coalicions, que és molt important, però realment la unitat del conjunt de les formacions d’esquerres transcendeix, i molt, el que Podemos pot conquerir en solitari. Aquest fet ens porta a una altra conclusió. Si Pablo Iglesias i l’aparell de Podemos no hagués rebutjat amb desdeny burocràtic la confluència amb Unitat Popular-IU, si s’hagués aconseguit conformar un front ampli de l’esquerra que lluita, amb Pablo Iglesias i Garzón com a referents estatals, juntament amb Ada Colau, Mónica Oltra, Beiras i molts altres dels diferents territoris, el balanç hauria estat molt millor, superant al PSOE en vots i probablement també en escons.
Podemos ha conquerit la tercera plaça, però els sondejos de fi de campanya, i també els realitzats a peu d’urna, obrien la porta a una forta remuntada sense excloure la possibilitat d’arribar a la segona posició i superar al PSOE. Al final no ha ocorregut això i s’ha d’explicar el per què.
Al gener de 2015 el CIS situava a Podemos com primera opció electoral, amb el 28% dels vots, justament en el moment en que aconseguia mobilitzar a més de 300.000 persones a la Marxa pel Canvi celebrada a Madrid. Què ha ocorregut des d’aleshores? Com és possible que un breu espai de temps, les expectatives electorals de Podemos es reduïssin tant, i malgrat del resultat obtingut, no s’hagi aconseguit sobrepassar al PSOE de Pedro Sánchez?
La resposta a aquests interrogants s’ha de buscar a factors polítics:
1.La majoria social es guanya per l’esquerra, amb un discurs coherent i, sobretot, basat en la mobilització als carrers. Pablo Iglesias i els seus companys de direcció han tingut una autèntica obsessió per no dir “al pa, pa i al vi, vi”, per curiosament recuperar el biaix més militant i clarament d’esquerres als mítings de campanya. En aquest camí, la direcció de Podemos s’ha deixat moltes plomes polítiques que eren fonamentals per mobilitzar el vot de l’esquerra social i prendre a la direcció del PSOE la seva preponderància sobre un sector de la classe treballadora.
Quan la dreta atacava a Podemos pel seu “esquerranisme” i el seu recolzament a la revolució bolivariana, la direcció reaccionava mirant cap a un altre costat quan es parlava sobre Veneçuela o votant resolucions a parlaments i ajuntaments a favor de la llibertat dels colpistes presos; quelcom similar passava amb els esdeveniments a Grècia, on Pablo Iglesias i Errejón no han perdut cap oportunitat per justificar la capitulació de Tsipras davant la Troika. Enlloc de mantenir una posició clara de rebuig cap a la Monarquia, s’han basculat en l’ambigüitat calculada demanant un referèndum però sense clarificar una opció republicana. Però el pitjor han estat les renuncies a les “idees programàtiques” que tenien un gran efecte mobilitzant perquè connectaven amb les aspiracions de la majoria: del no pagament del deute il·legítim i les nacionalitzacions dels sectors estratègics, es va passar a tot el contrari; de prohibir per llei els desnonaments, es parla ara de “cap desnonament sense solució habitacional”, una argúcia semàntica que oculta una renuncia fonamental al programa i que ha estat recentment assenyalada pels activistes de la PAH; el mateix que succeeix amb la reducció de l’edat de jubilació, o quan s’afirma que l’ensenyament concertat continuarà sent subvencionat amb diners públics. A la política internacional la cosa ha estat pitjor encara: es defèn la permanència de la OTAN i les bases militars d’EEUU a la península, i al tractar-se les qüestions de guerra, els dirigents de Podemos parlen de pau... però ofereixen la “màxima” col·laboració al govern de Rajoy participant a les taules del pacte contra el terrorisme gihadista, quan el que la seva base espera és que passin a la ofensiva encapçalant un fort moviment contra la intervenció imperialista. Com corol·lari, la cúpula de Podemos ha substituït “la ruptura” amb el règim del 78 per les lloances a la constitució i a la Transició.
És inevitable que tot aquest plantejament hagi tingut l’efecte contrari que pretenia. Per arrossegar a una part considerable de la base social del PSOE, que dóna mostres més que evidents de descontent amb la política de la seva direcció, s’ha de diferenciar-se amb claredat, de manera rotunda als aspectes essencials. Això no implica adoptar un llenguatge sectari ni molt menys. Del que es tracta és de no repetir les generalitats que ja diu Pedro Sánchez, o de copiar-les amb un altre estil. Si la direcció de Podemos es presenta com una “alternativa” respectuosa amb el sistema, ofereix “Pactes d’Estat a la resta de formacions”, insisteix en representar “el millor de l’esperit de la Transició”, és a dir, introdueix els mateixos prejudicis i llocs comuns del parlamentarisme, que tot és possible “amb els vots a les Corts”, distanciant-se de la lluita de masses com a motor del canvi, aleshores és difícil no afavorir a la burocràcia del PSOE i fins tot a Ciudadanos. El “gir al centre” no fa més fort a Podemos, el debilita, i proporciona oxigen als representats de la “política oficial”, és a dir, a la casta. Els resultats a Andalusia i Extremadura són eloqüents al respecte. A aquestes comunitats el PSOE obté 802.442 vots més que Podemos.
2. El rebuig de Pablo Iglesias a la confluència amb Unitat Popular-IU i al seu candidat Alberto Garzón, ha estat una bona o dolenta decisió? La resposta depèn de l’objectiu que es persegueixi. Si l’únic que es pretén és conformar un partit d’oposició parlamentària seguint l’estela de la socialdemocràcia tradicional, la negativa a la unitat té sentit. Però si realment es busca derrotar a la dreta, la confluència electoral amb Unitat Popular-IU hauria estat un fort catalitzador per aconseguir un resultat molt més favorable.
Unitat Popular-IU aconsegueix introduir al Parlament dos diputats per Madrid, als que caldria sumar els aconseguits a Barcelona i a A Coruña a les coalicions d’esquerres. El resultat no és bo: ha perdut més de 760.000 vots respecte 2011 i 6 diputats (IC en tenia un al grup de l’Esquerra Plural), amb una caiguda a Andalusia de 2,5 punts percentuals, i encara més marcada a Astúries, de gairebé 5 punts. Per suposat, aquestes negatives dades no poden ocultar que segueix sent la formació més perjudicada per la llei electoral: a Esquerra Unida li costa 461.000 vots obtenir un escó, mentre que al PP li suposa 58.000 i al PSOE 61.000.
Alberto Garzón no ha pogut descarregar-se del pesat llast d’un aparell anquilosat i d’una llarga tradició política plena de pactes amb la direcció del PSOE per aplicar polítiques allunyades de l’esquerra; d’estrets vincles amb la cúpula de CCOO i en conseqüència, de passivitat davant la política de pacte social i desmobilització, i d’una trajectòria a la que IU ha estat vista, durant dècades, com part de l’engranatge institucional del sistema. Aquesta “motxilla” ha estat impossible de superar a aquestes eleccions, molt més comptant la força de Podemos i la seva capacitat d’agrupar el vot contra el PP des de l’esquerra. Però és significativa la campanya d’Alberto Garzón, amb mítings molt concorreguts que han desbordat les expectatives i han despertat enormes simpaties, sobretot pel llenguatge d’esquerres i combatiu que ha utilitzat i que suposa un pas endavant respecte el passat mencionat. En definitiva, malgrat el resultat, s’ha visualitzat un potencial que es podria desenvolupar a la pràctica si trenca definitivament amb les pitjors tradicions d’Esquerra Unida, apostant per un programa rupturista i anticapitalista.
Polarització, inestabilitat política i lluita de classes
Les eleccions han deixat una fotografia de la gran polarització que viu la societat a l’estat espanyol, però també del gir a l’esquerra que la llei electoral tendeix a distorsionar quan no el falseja. Si sumem els vots obtinguts al 2015 del PP, Ciudadanos i altres formacions de la dreta nacionalista (11.818.3010) queden per sota dels que el PP, UPyD, PNV i CiU van aconseguir al 2011 (13.592.822). Amb l’esquerra succeeix al contrari. Si es sumen els de Podemos, coalicions d’esquerra, Unitat Popular-IU, Bildu i incloem els del PSOE i ERC, al 2015 arriben als 12.561.905, davant dels 9.631.878 al 2011. Al 20D hi ha 744.000 vots més per l’esquerra que per la dreta, mentre que al 2011 la dreta tenia gairebé 4 milions de vots més. La bolcada és clara.
Davant d’aquests resultats, la possibilitat de formar un govern de la dreta estable i amb capacitat per imposar les reformes i ajusts reclamats des de la Unió Europea, està en dubte per aquests resultats. La suma de diputats del PP i Ciudadanos presenten un saldo insuficient, i la decepció ha estat palpable: Alber Rivera recull el que perd UPyD, que al 2011 va obtenir 1.143.225 vots (i ara s’enfonsa amb poc més de 150.000), però no canalitza la pèrdua dels 3.651.000 vots del PP, i no eixampla la base social de la reacció. Sense l’aritmètica parlamentaria necessària, un govern de coalició de PP i C’s només podria mantenir-se si s’arriba a un acord de legislatura, més o menys obert o més o menys ocult, amb altres formacions com PNV i Convergència, o amb PSOE de Pedro Sánchez. Qualsevol d’aquestes opcions és igual de problemàtica.
El desastrós resultat del partit de Mas, que cedeix part del seu electoral a Esquerra Republicana, tan sols es pot accentuar al futur si pacten amb el PP, un escenari de totes formes complicat, llevat que hi hagués un gir de 180 graus a la política de la dreta espanyolista respecte a la qüestió nacional catalana. La fórmula d’un govern de la dreta sostingut pel PSOE, incloent la possibilitat d’una gran coalició, compta amb ferms partidaris tant del PP, de fet és la preferència declarada de Rajoy, com de les files socialistes o, millor dit, entre els vells “capos” de la socialdemocràcia més de dretes, perfil del qual el representa millor que ningú Felipe González. Però les conseqüències d’un pacte d’aquesta naturalesa serien desastroses per Pedro Sánchez, amb un grup parlamentari de Podemos a la ofensiva i beneficiant-se d’aquesta entrega. Una solució a “mode grec”, la gran coalició de la dreta amb la socialdemocràcia tradicional, podria tenir efectes al PSOE molt semblants als que va tenir el PASOK: el seu complet enfonsament.
La possibilitat d’un govern liderat pel PSOE de Pedro Sánchez, juntament amb Podemos i les aliances d’esquerra de Catalunya, Galícia i el
País Valencià, més Unitat Popular-IU, també és incerta. Necessitaria el recolzament dels 9 diputats d’ERC, i els dos de Bildu, a més de la aquiescència del PNV I Convergència. En teoria, tal tipus d’acord passaria per obrir el meló de la reforma constitucional i donaria cabuda al referèndum per decidir a Catalunya, cosa que difícilment ocorreria sense una crisi interna major de la que ja pateix el PSOE, i que seria atiada amb ganes per una Susana Díaz que prepara el seu salt a la secretaria general. En qualsevol cas, un govern de coalició d’esquerres d’aquest tipus, amb un PSOE amb més diputats de Podemos, comporta molts riscos. La socialdemocràcia tradicional, més enllà de les declaracions electorals i els “cara a cara” dialèctics dels debats, no està a la línia de desafiar les polítiques d’austeritat reclamades per la UE, així que les contradiccions a les que es veuria sotmesa una coalició tan ampla serien molt potents ja des del principi.
Una altra opció que estudien des del PP, i també des de la Unió Europea, seria la convocatòria de noves eleccions, una espècie de “segona volta” que permetés a la dreta reforçar el seu recolzament. Es tracta d’una aposta arriscada per la burgesia, perquè si als seus càlculs compten una possible desmobilització de l’electorat d’esquerres, la convocatòria col·locaria a Podemos davant la decisió de mantenir la seva estratègia d’anar en solitari a les urnes, o acusar la pressió dels fets confluint amb IU i la resta de formacions a la esquerra de la socialdemocràcia.
És encara d’hora per decidir un pronòstic més acabat. La volatilitat és molt gran, i no fa falta assenyalar que, sigui quin sigui el resultat, la
voluntat que milions de treballadors i joves hem manifestat a les urnes per canviar radicalment la situació, es traslladaria inevitablement als carrers, com ha succeït aquests anys. Hi ha masses tasques urgents per resoldre, tant pel costat de la burgesia, que no renuncia a noves mesures antiobreres en un context de crisi que es perllonga, com pel de la classe treballadora i la joventut, que han protagonitzar una gran experiència política aquests anys, que mantenen una gran confiança en les seves forces, i que han comprovat el valor de la mobilització de masses.
Sí que es pot, la lluita continua després del 20D!
