L'any 1936 va ser una fita decisiva en la història del moviment obrer
a l'Estat espanyol. Els esdeveniments revolucionaris van marcar
profundament al proletariat, tant de l’estat com internacional. La
brutalitat i la voracitat de la burgesia van empènyer a treballadors i
camperols a prendre el destí en les seves pròpies mans. Van intentar
una vegada i una altra prendre el poder, construir una societat
socialista. La heroïcitat del proletariat i els camperols pobres
durant tot aquest període no va tenir el contrapunt d'una direcció a
l'altura de les circumstàncies en les organitzacions obreres. Els
compromisos d'aquestes direccions amb la burgesia, la falta de teòrics
revolucionaris, d'un partit revolucionari atent a les necessitats de
les masses, van conduir a una derrota sagnant del proletariat, a
l'extermini o exili del seu sector més combatiu i, en definitiva, a la
nit negra del feixisme que va durar quaranta anys.
Crisis del govern. Formació del Front Popular
El govern dretà de Portela Valladares va entrar en una crisi derivada
dels escàndols, la corrupció i la necessitat del grup polític dominant
de la burgesia, la CEDA, d'atacar amb més contundència a la classe
obrera i bloquejar la marxa decidida dels treballadors cap a la
transformació de la societat. “Anem a la formació d'un Front Nacional
contra la revolució i els seus còmplices” va declarar Gil Robles. Això
va provocar una crisi de govern i la convocatòria d'eleccions per al
16 de febrer de 1936.
En un ambient de gran radicalització de la classe obrera després de la
cruel repressió que es va desencadenar, especialment a Astúries
després dels esdeveniments d'octubre de 1934, els partits obrers
concorren a aquestes eleccions amb una coalició electoral: el Front
Popular. El pacte va tenir una importància decisiva en el
desenvolupament dels enfrontaments de classe que posteriorment van
tenir lloc. Va suposar l'encadenament de la sort dels treballadors a
la sort de la petita burgesia.
El contingut del pacte era un programa que en cap moment es plantejava
la ruptura amb el capitalisme.
Les condicions de les masses
La situació d'estancament dels principals problemes de les masses
proletàries i camperoles, exigia una determinació i un programa
decidit per part de les organitzacions obreres i això no es va donar.
En el terreny cultural, entre el 30 i el 50% de la població era
analfabeta. La qüestió de la terra era de vital importància, ja que el
45% de la població activa es guanyava la vida treballant la terra i el
60% de la població vivia en el camp. En el sud, més de dos terços de
tota la terra cultivable estaven en mans del 2% de la població
—terratinents—, mentre 750.000 jornalers sobrevivien amb salaris de
misèria.
Juan Moreno, jornaler anarquista sevillà de Castro del Rio, relata la
seva experiència: “Llaurava, sembrava i segava amb la falç en les
finques on els jornalers contractats passaven temporades fixes, sempre
famolencs a causa del poc que ens donaven per a menjar, prims com
esquelets, dormint sobre palla en el sòl de terra dels rafals, tots
junts com en una caserna. La palla era la que els bous i mules no
volien per a farratge. Els homes es llevaven les botes i l'armilla per
a dormir. A la primavera ens mudàvem als corrals, ja que en el
dormitori les puces no et deixaven dormir. Sí l'any era bo, l'ocupació
et durava vuit mesos tal vegada, però si era dolent potser no durés ni
sis. No existia cap subsidi d'atur”.
“Odiàvem a la burgesia, que ens tractava com a animals. Els burgesos
eren els nostres pitjors enemics. Havia odi entre nosaltres, un odi
tan gran que no hagués pogut ser pitjor. Ells eren els burgesos, ells
no havien de treballar per a guanyar-se la vida, ells vivien
còmodament. Nosaltres sabíem que érem treballadors i que havíem de
treballar, però volíem que ens paguessin un jornal decent i que ens
tractessin com a éssers humans, amb respecte. Només havia una forma
d'aconseguir-lo, lluitant com ells”.
Democràcia burgesa sense la burgesia
En aquestes circumstàncies, l'objectiu del Front Popular era la
instauració d'una democràcia burgesa avançada. Paradoxalment, aquesta
democràcia burgesa no contava tot just amb el suport de la burgesia i
fins i tot per a imposar-la el Front Popular hauria de fer-ho contra
aquesta classe que, donada la polarització social, s'havia decantat
per la reacció.
El desenvolupament de l'economia capitalista espanyola, quan el país
estava en plena crisi revolucionària a causa de la incapacitat del
capitalisme per a satisfer les necessitats del desenvolupament
econòmic, social i cultural del país, constituïa una utopia
reaccionària a la qual es van amarrar totes les organitzacions obreres
que van col·laborar amb el Front Popular i aviat va començar a
manifestar els perniciosos efectes per a les necessitats inajornables
de les masses.
Continguts del programa frontpopulista
Els punts essencials del programa del Front Popular eren els següents:
• Acord exprés de subjecció a la política pactada en el programa, en
un futur govern del Front Popular i suport a aquesta política per les
forces obreres signatàries.
• L'amnistia per als delictes polítics i socials comesos abans de
novembre de 1935, la readmissió dels acomiadats com a conseqüència de
les lluites obreres, especialment de 1934.
• Es rebutja expressament la nacionalització de la terra i el seu
lliurament gratuït als camperols. A canvi s'articulen una sèrie de
mesures per a rebaixar impostos, afavorir l'explotació col·lectiva de
la terra, etc.
• Regulació del sistema de suports i subvencions a la indústria,
exempcions fiscals, etc., en interès de la “producció nacional”.
• Negació del subsidi d'atur demanat per la representació obrera.
• Foment de les obres públiques amb l'objectiu d'absorbir l'atur.
• Hisenda i banca han d'estar al servei de l’objectiu de “la
reconstrucció nacional”. No accepten els partits republicans les
mesures de nacionalització de la banca proposades pels partits obrers.
• La República que conceben els partits republicans no és una
república dirigida per motius socials o econòmics de classes, sinó un
règim de “llibertat democràtica” inspirat per motius “d’interès
públic” i “progrés social”.
• Els partits republicans no accepten el control obrer sol·licitat per
la representació del Partit Socialista.
Les organitzacions que van signar el pacte van ser les següents:
Izquierda Republicana, Unión Republicana, PSOE, UGT, PC, JJSS, POUM i
Partit Sindicalista.
Citem textualment els aspectes més significatius del programa per a
comprendre la subordinació programàtica de les forces obreres a la
burgesia, que tindria desastrosos efectes en el futur per als
treballadors, les organitzacions dels quals eren majoritàries i
decisives en el bloc del Front Popular.
També es pot observar l'enorme distància, el divorci entre les
aspiracions de les masses i la seva adreça.
Victòria del Front Popular sobre el bloc de dretes. Febrer de 1936.
No obstant això, les masses de treballadors i camperols radicalitzats,
polaritzats per la situació política i econòmica, esperaven prendre el
poder en les seves mans, alliberar als presos, acabar amb el malson
reaccionari i portar a terme les reformes revolucionàries sempre
ajornades.
La propaganda electoral va ser més apassionada que mai, grans
multituds acudien als actes públics, els periòdics publicaven
violentes polèmiques. El país estava polaritzat en dos bàndols
irreconciliables, un que es posava en marxa i exigiria solucions
revolucionàries als seus problemes i el ultraconservador que estava
disposat a tot per a mantenir els seus privilegis.
L'èxit electoral del Front Popular va ser aclaparador. Va vèncer al
bloc de dretes fins i tot en circumscripcions endarrerides i van ser
molts els líders reaccionaris, com Lerroux o Romanones, que es van
quedar sense acta de diputat. El terror i l'angoixa van impregnar a la
dreta després de la seva derrota. Davant ella apareixia l'espectre de
la revolució.
Dels 270 diputats que corresponien al Front Popular, 162 tenien
filiació republicana, resultat que no es corresponia amb la tendència
política dels votants, que majoritàriament eren socialistes,
anarquistes o comunistes. Cal tenir en compte que en les eleccions
anteriors, a les quals van concórrer els republicans en solitari,
aquests van obtenir una petita minoria parlamentària.
Els treballadors van anar a les urnes, no perquè haguessin tornat les
il·lusions democràtiques de 1931, sinó perquè les organitzacions
obreres no els donaven l'oportunitat de triar res millor. Posades
entre l'espasa i la paret, les masses van votar al Front Popular, però
la seva voluntat, les seves idees, les van manifestar amb fets des de
l'endemà de la victòria.
L'embranzida irresistible de les masses
Com es podia constatar en el programa del Front Popular cap de les
organitzacions obreres planejava una revolució, en canvi les masses sí
s'encaminaven cap a ella. Així ho percebia Luis Portela, un dels
fundadors del PCE i recent ingressat en el POUM de Madrid:
“Volien anar cap a endavant, no ens donaven per satisfets simplement
amb que es posés en llibertat als presos polítics i es readmetés a
tots els que havien estat acomiadats per la seva participació en la
insurrecció revolucionària d'Octubre de 34. Avançaven instintivament,
no necessàriament per a conquistar el poder o per a crear soviets,
sinó per a prosseguir la revolució que havia començat al proclamar-se
la República”.
Així es percebia l'embranzida irresistible de les masses després de la
victòria del Front Popular i així era en realitat. El primer acte
voluntari de les masses va ser l'alliberament dels presos polítics.
Inútilment, els partits del Front Popular van intentar contenir a les
masses i ajornar-ho fins a la constitució del nou parlament. Una
multitud va forçar les portes de les presons i va alliberar als
combatents d'Octubre del 34, sense que les autoritats poguessin fer
res. En la ment dels proletaris i camperols els presos polítics eren
els lluitadors de la revolució socialista. Alliberant-los feien una
declaració dels seus propòsits socialistes.
En la resta dels sectors de la producció es van produir vagues; els
comitès obrers en les ciutats controlaven pràcticament les indústries
i van imposar a la burgesia la readmissió immediata dels acomiadats
per represàlies polítiques.
En el camp els jornalers, coneixedors de l'experiència de la reforma
agrària, convençuts per endavant que el parlament frontpopulista es
perdria en discussions estèrils, van decidir posar-se en marxa. La
Federación Nacional de Trabajadores de la Tierra (FNTT) de la UGT va
organitzar l'apropiació per part dels jornalers de grans extensions de
terreny, amb la finalitat d'instal·lar en elles a desenes de milers de
treballadors agrícoles. En els dos mesos i mig previs a l'inici de la
guerra civil (18 de juliol), les vagues en el camp van arribar gairebé
a la meitat de les que es van produir en tot 1933, un dels anys més
conflictius, i els salaris es van duplicar en aquest mateix període.
Aquest impuls revolucionari de les masses, que una vegada i una altra
intentava ser frenat per les direccions polítiques del Front Popular,
posa de manifest el divorci existent entre aquestes i les masses
camperoles i proletàries, ja des de l'endemà de la victòria electoral.
Entre el programa del Front Popular i l'acció de les masses s'obria un
abisme.
El govern no tenia més estabilitat ni més força que la que li donaven
les organitzacions obreres. Va ser una situació que va durar fins a
l'últim moment de la guerra civil.
Un simple moviment a l'esquerra per part de les grans organitzacions
obreres, la decisió pública d'aniquilar el reaccionari estat
capitalista i organitzar el nou poder revolucionari, hagués bastat per
a assolir-ho. No existia res capaç d'oposar-se al devessall torrencial
de les masses, res... més que els seus propis dirigents.
El Front Popular aplana el camí a la reacció
Els efectes de la conciliació frontpopulista no van trigar en fer-se
sentir. En les ciutats i en el camp, la Guàrdia Civil i la d'Assalt,
seguint instruccions del govern, van iniciar la repressió de les
manifestacions i actes revolucionaris. Les presons tornaven a rebre
obrers i camperols, pels mateixos delictes que sota Gil
Robles-Lerroux. Els drets democràtics promesos pel Front Popular i el
seu govern mai van existir. No va haver altres drets que els arrencats
per les masses i que el govern no va poder reprimir.
Aquesta actitud del govern, reprimint les onades revolucionàries de
les masses, tolerant a la reacció, va permetre a aquesta recuperar-se
del cop rebut al febrer. La burgesia i els seus socis que fins a
llavors s'havien mantingut allunyats de Falange Española, van donar
obertament recolzament a les seves bandes de pistolers, que van
iniciar una campanya de terror i provocació contra les masses. Grups
de vaguistes eren tirotejats pels feixistes, les expedicions punitives
als barris proletaris, inventades per Hitler, van començar a ser
freqüents, militants reconeguts assassinats en el carrer o raptats en
les seves cases i assassinats després. La reacció ja ni s'ocultava, ja
no se sentia feble, explotava a fons totes les facilitats que li
donava el Front Popular i exaltava sense cautela el goig de la seva
pròxima quartelada. El país entrava clarament en la guerra civil.
El govern del Front Popular davant l'embranzida reaccionària extremava
la seva política conciliadora. Les organitzacions obreres del Front
Popular s'empraven a fons per a contenir les lluites obreres sent
sobrepassades per la combativitat i instint revolucionari dels
treballadors. Aquesta va ser l'única oposició que es va trobar
l'ofensiva feixista.
L’antifeixisme d’Azaña i el seu govern tenia per límit el sistema
capitalista de propietat i organització política; més enllà, els
republicans de la petita burgesia i els dirigents de les
organitzacions obreres del Front Popular només veien un abisme
horripilant. Especialment constituït per a “regenerar” la societat
capitalista en descomposició, el Front Popular considerava intocables
els organismes de l'Estat, on es preparava la insurrecció
reaccionària.
El Front Popular ofereix com alternativa la “democràcia burgesa”. Origen de la crisi revolucionària
L’agudització de la lluita de classes, trencant tots els frens
imposats per les organitzacions obreres, havia arribat al juliol de
1936 el seu punt més àlgid, la guerra civil. En aquest moment,
increïblement, els dirigents socialistes i estalinistes, aglutinant-se
en el Front Popular amb uns quants burgesos sense personalitat,
arrelament, ni perspectiva, es van posar a cridar: res de revolució,
res de demagògia, els capitalistes s'espantarien; ara anem a
consolidar la democràcia burgesa. Oferien així com solució el mateix
que originava la impressionant crisi social i l'estat virtual de guerra
civil que va precedir a la guerra pròpiament.
El balanç per a la revolució espanyola del govern del Front Popular i
les organitzacions obreres no pot ser més negatiu. En comptes
d'aprofitar el triomf electoral del Front Popular per a portar a terme
una política adequada a les necessitats de les masses obreres i
camperoles i destruir des dels seus fonaments l'estat burgès que
inculcava la reacció feixista, es va dedicar a contenir l'embranzida
de les masses en moviment. Això les va desarticular i va desorientar i
les va fer retrocedir, ja que no tenien una orientació conscient del
que estava passant.
Aquesta política va donar ales a la reacció que guanyava posicions
ràpidament. La fallida del col·laboracionisme de classe no podia ser
més evident. En cinc mesos va convertir una situació revolucionària,
amb les masses en peus i amatents a tot, en una situació favorable a
la insurrecció reaccionària. El terror d'aquests burgesos republicans
a la revolució, més que al feixisme, es va manifestar en la passivitat
i confiança governamental davant les institucions i generals que feien
els preparatius d'un cop d'estat anunciat.
Democràcia burgesa o revolució socialista
Lev Trotsky en els seus Escrits sobre Espanya critica la posició dels
defensors de la tàctica del Front Popular, socialistes i comunistes,
els objectius dels quals per a la revolució espanyola van ser la
resolució de tasques democràtiques, pel que, d'acord amb això, calia
constituir un front comú amb la burgesia “democràtica”. Des d'aquest
punt de vista tot intent del proletariat per sortir-se dels límits de
la democràcia burgesa era, no només prematur, sinó funest.
Al feixisme, contra l'opinió dels dirigents del Front Popular, només
se’l podia vèncer oposant-li les forces i mètodes de la revolució
proletària. Només conquistant el poder per la classe obrera es pot
imposar les llibertats democràtiques i liquidar les restes de
semifeudalisme, com el latifundisme, que fruit de l'endarreriment,
sobrevivien a l’Estat espanyol.
Escrivia Trotsky: “Els teòrics del Front Popular no veuen més enllà de
la primera regla de l'aritmètica que és la de la suma: la suma dels
comunistes, socialistes, anarquistes i liberals és major que cadascun
dels factors que la componen”. No obstant això, prossegueix: “Quan els
aliats polítics van en direccions oposades la resultant és igual a
zero: El bloc dels diferents grups polítics de la classe obrera és
absolutament necessari per a resoldre les tasques comunes. En
determinades circumstàncies històriques, un bloc com aquest és capaç
d'atreure cap a si a les masses petit burgeses els interessos de les
quals són pròxims al proletariat, en aquest cas la força d'aquest bloc
es fa major que la resultant de les forces constituents”.
“Per contra l'aliança del proletariat amb la burgesia, els interessos
de la qual en les qüestions fonamentals divergeixen radicalment, només
pot paralitzar la força revolucionària del proletariat”.
Això és més veritat encara en el cas de la guerra civil, ja que “els
obrers i els camperols només són capaços d'assegurar la victòria en
cas que lluitin per la seva pròpia emancipació. Sotmetre'ls a la
direcció de la burgesia equival a assegurar la derrota en la guerra
civil”.
Prossegueix Trotsky: “Aquestes veritats no són el fruit d'una anàlisi
teòrica sinó que representen la conclusió incontestable de tota
l'experiència històrica almenys des de 1848”.
“El més sorprenent de l'aliança del Front Popular és que no hi ha tal
suma de forces, el lloc de la burgesia ha estat ocupat per la seva
ombra, l'aixafadora majoria dels explotadors de tots els matisos
s'havien passat al camp de Franco”. “No representant a la burgesia,
els republicans d'esquerra representaven encara menys als obrers i
camperols, es representaven a si mateixos. No obstant això gràcies als
seus aliats socialistes i anarquistes i estalinistes aquests fantasmes
polítics han jugat un paper decisiu en la revolució. Com? Molt
senzill com a defensors de la revolució democràtica, és a dir de la
inviolabilitat de la propietat privada”.
Que va passar amb aquelles forces més sensibles a la pressió de les
masses revolucionàries?
“Presoners del Front Popular, els socialistes d'esquerra i els
anarquistes s'han esforçat certament per salvar el salvable de la
democràcia. Però, com no han sabut mobilitzar a les masses contra els
gendarmes del Front Popular els seus esforços s'han reduït, al cap i a
la fi a llastimoses lamentacions”. “Els estalinistes aliats amb l'ala
més de dretes del PSOE, més obertament burgesa, van dirigir els seus
cops a l'esquerra, contra el POUM, els anarquistes i els socialistes
d'esquerra, és a dir, contra els grups centristes que, encara que molt
limitadament, reflectien la pressió de les masses revolucionàries”.
“Sense les persecucions contra els trotskistes, els poumistes, els
anarquistes revolucionaris i els socialistes d'esquerres, sense les
calúmnies, documents falsificats i tortures en les presons
estalinistes, els assassinats per l'esquena, la bandera burgesa no
s'hagués mantingut sota la bandera republicana ni dos mesos”.
“La revolució demostra una vegada més que és impossible defensar la
democràcia burgesa contra les masses revolucionàries excepte per
mitjans reaccionaris, inversament és impossible portar a terme una
veritable lluita contra el feixisme si no és a través de la revolució
proletària”.
La necessitat de preparar-se per al futur
Trotsky en el seu article inacabat Classe, Partit i Direcció, escrit
arran de la derrota del proletariat a l‘Estat espanyol, analitza la
importància del paper del partit i de la direcció. Les masses que
contínuament han intentat obrir-se camí cap a la via correcta, s'han
trobat amb que construir una nova direcció que correspongui a les
necessitats de la revolució, en l'ardor del combat, estava per sobre
de les seves forces. El proletariat pot “tolerar” molt temps una
direcció que ja ha sofert una degeneració interna completa però que
encara no ha tingut ocasió de manifestar-se en grans esdeveniments. La
classe obrera no pot improvisar immediatament una nova direcció,
particularment si no ha heretat del període precedent sòlids quadres
revolucionaris.
Amb quadres capaços i una política d'independència de classe, fins i
tot un grup petit en circumstàncies revolucionàries, com van ser les
de Rússia de 1917 o Espanya de 1936, pot créixer ràpidament i ésser,
com el 1917, el factor decisiu que va dur al triomf als treballadors
russos i va produir una ona expansiva revolucionària internacional.
Però un partit com aquest, conclou Trotsky, ha d'existir abans de la
revolució, ja que el procés de formació dels quadres exigeix un temps
considerable i la revolució no deixa suficient temps per a això.
