Aquests dies es celebra l'aniversari de la Comuna Asturiana de 1934. Evidentment des de la dreta es tracta de demonitzar aquest esdeveniment. I des de l'esquerra hi ha qui en aquestes dates ho celebra no sense cert rubor, com aquell vell cràpula que recorda els seus excessos juvenils, però ja no està amatent a repetir-los, ni tampoc està capacitat per a fer-ho. També hi ha qui buida de tot contingut revolucionari i celebra aquestes dates com si anés a la romeria. Uns altres des de l'extrema esquerra s'escandalitzen per que el PSOE o la UGT pretenguin participar en els actes d'homenatge. Sense esmentar aquells altres que retorcen la Història perquè quadri amb les seves posicions polítiques, seguint la vella frase: No deixis que la realitat t'espatlli un bon anàlisi. Per a tots ells sembla que Javier Bueno, Director del diari Avance, òrgan d'expressió de la UGT en els anys trenta, parlava ”De l’octubre asturià tot el món parla molt bé com episodi heroic, però hi ha elogis que sonen a exèquies. Del que es tracta és de conservar ben viva la Revolució d'Octubre".
En aquests temps de crisi econòmica, hi caben no poques semblances amb la situació econòmica després del Crack del 29, encara que la burgesia i els seus portaveus tracten de treure ferro a la crisi i comencen a parlar de brots verds, repunts, recuperació de la demanda, etc, tractant de tirar terra als ulls dels treballadors i confondre; mentre es comença a rondar el 20% d'atur.
Des dels intel·lectuals de la dreta, Pío Moa és un dels mes destacats en aquest terreny, tracten de presentar els esdeveniments d'Octubre del 34 com un intent de cop d'Estat organitzat pel PSOE i la UGT, presentant-los com els únics responsables de la polarització que posteriorment desembocaria en la Guerra Civil del 36 i posteriorment en el Franquisme. D'aquest tipus de gent no es pot esperar res de semblant a la realitat, tan sol justificacions, com una fulla de parra per a tapar les seves vergonyes. Sembla que gens importi el que en aquells anys s'estava produint a Europa: a Itàlia el feixisme havia triomfat ja en els anys vint; a Alemanya l'ascens dels nazis al poder al començament dels anys trenta; mentre que el 1934 a Àustria els treballadors havien tractat d'evitar l'ascens del feixisme al poder per vies "democràtiques", sent finalment derrotats, després d'oposar una tenaç resistència, fins al punt que els barris obrers de Viena van ser bombardejats per a acabar amb ella. Els treballadors asturians havien popularitzat l'eslògan: "Abans Viena que Berlín" fent al·lusió que era preferible combatre l'ascens del feixisme activament, abans que lliurar sense lluita les seves organitzacions polítiques i sindicals, com havia ocorregut a Alemanya. Era una lluita a mort entre la burgesia i la classe obrera, en la qual només es podia vèncer fugint de qualsevol sectarisme i mantenint una política d'independència de classe (expropiant la banca, els grans monopolis, els grans latifundis...). Eren anys en els quals la burgesia necessitava aixafar a les organitzacions obreres, per a recuperar els seus beneficis, imposant condicions laborals salvatges, i prohibint qualsevol organització dels treballadors. A Alemanya fins i tot es van arribar a prohibir els Clubs d'Escacs. A tota Europa van recórrer als feixistes a mobilitzar a l'arruïnada petita burgesia i poder enfrontar-se a la classe obrera.
No obstant això, llegint els articles publicats sobre l'Octubre del 34, sembla que aquest caigués com un tro en un dia assolellat. En tot moment s'obvia com la burgesia i els terratinents havien renunciat a la Monarquia, com aquell que abandona un pesat llast. Tampoc s'explica com van acceptar la II Republica a contracor, sota la pressió dels treballadors i dels camperols sense terra. Tan solament esperaven temps millors i tenir l'ocasió per a revertir la situació, per a tornar a dominar sense que ningú els molestés.
L'Estat Espanyol de l'època tenia tots els problemes per resoldre d'un país endarrerit: La qüestió nacional i els Estatuts d'Autonomia d'Euskadi, Catalunya i Galiza, la separació real d'Església i Estat, el netejar d'oficials reaccionaris l'exèrcit, etc. Amb l'arribada de la tan desitjada República, les masses esperaven una trasformació radical del país. La classe obrera aspirava a aconseguir unes condicions laborals dignes i els camperols i jornalers anhelaven la terra, especialment a Andalusia i Extremadura els camperols no podien esperar eternament que es produís la Reforma Agrària tal com s'estava produint, a pas de tortuga. Una situació no molt distinta, quant a la propietat de la terra, de la que tenim avui dia, dit sigui de passada.
Els pocs avanços que es van assolir en els dos primers anys, l’anomenat Bienni Progressista, van ser vists pels terratinents i capitalistes com un atac als seus privilegis. I per als treballadors i camperols pobres eren mesures tan insuficients que molts van perdre les il·lusions que tenien en la República amb rapidesa. Els ministres del PSOE en el govern, servien com escut als possibles atacs des de l'esquerra i alimentaven els prejudicis sectaris dintre de la CNT. Mentre que la crisi econòmica seguia provocant atur de masses, la conflictivitat social anava en augment.
En última instància el que va facilitar la victòria de la dreta en les eleccions de l'any 33, va ser la incapacitat dels dirigents dels partits obrers, principalment del PSOE, de mantenir una política independent de classe. Una vegada la dreta en el poder, va atacar tots els avanços que s'havien assolit: es va decretar l'indult dels que havien participat en l'intent de revolta contra la República del General Sansurjo a Sevilla; va paralitzar la Reforma Agrària; va atacar als ajuntaments d'esquerres en el camp andalús que feien de paraigua als jornalers front els abusos dels senyorets i cacics locals; va augmentar la repressió al moviment obrer.
Malgrat tot això la pressió de la classe obrera no cessava, i això tenia el seu reflex en les seves organitzacions, sobretot en el gir a l'esquerra en el PSOE i molt especialment en la UGT. El cas mes significatiu és el de Largo Caballero, que de col·laborar amb la dictadura de Primo de Rivera i ser el ministre de Treball durant els dos primers anys de la República, passa a ser el líder de l'ala d'esquerres del Socialisme a l'Estat Espanyol. Aquest gir propiciaria la seva entrada en les Aliances Obreres, que havien tingut el seu origen a Catalunya com front únic contra l'atur forçós dels obrers, enfront de l'atur voluntari dels senyorets. Però ser a Astúries on aquesta Aliança va arribar mes lluny, a l'integrar-se en ella les dues principals organitzacions de la classe obrera: la UGT i la CNT.
Encara que des de sectors nacionalistes es tracta de presentar l'Octubre del 34 com un procés únicament asturià, qualsevol amb un coneixement mínimament rigorós de la Història es posarà vermell davant aquestes afirmacions. La insurrecció asturiana esclata, dintre del procés revolucionari que s'estava desenvolupant des de l'any 31 , com part d'un ampli moviment de resistència a la intenció d'incorporar als feixistes al govern, representats per la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes) L'única cosa que va evitar que en la resta de l'Estat Espanyol tingués les repercussions d'Astúries va ser l'actitud dels dirigents obrers i fonamentalment de la direcció del PSOE.
A Andalusia tot just si va tenir repercussions, després de la derrota terrible de la vaga en el camp l'estiu del 1934, amb molts dels afiliats de la UGT en la presó. A Catalunya, on la CNT, principal força de la classe obrera, no va participar en les Aliances Obreres, la insurrecció va quedar a la mercè de la direcció d’Esquerra, que es va limitar a declarar la independència des de la Generalitat, sense donar cap orientació als treballadors ni prendre cap mesura seriosa per a conquistar el poder. A Euskadi els treballadors es van fer amb el control de les zones mineres i van proclamar "el socialisme i el comunisme", esperant durant dies un pla d'acció dels seus dirigents, sense èxit. Una cosa semblant va succeir a Madrid on grups de treballadors passejaven per la ciutat paralitzada a la recerca dels seus dirigents.
Tan sols a Astúries les Aliances Obreres van funcionar com òrgans de coordinació efectiva per a garantir l'èxit de la insurrecció, que ràpidament va demostrar el seu caràcter proletari i socialista, iniciant la creació de comitès, etc. Però l'aïllament de la revolució anticipava ja el seu desenllaç, encara que els treballadors van aconseguir mantenir el poder durant diversos dies, “l’apoliticisme" que va adoptar la direcció nacional de la CNT enfront d'aquests esdeveniments va facilitar la tasca de reprimir als insurrectes, ja que malgrat ser la principal força entre els ferroviaris, no es va oposar al transport de tropes cap a Astúries ni va decretar la Vaga General per a evitar-ho. Finalment els revolucionaris van ser aixafats per l'exèrcit, que va poder concentrar totes les seves forces a reprimir la Comuna Asturiana.
Però l'aixafada de la revolució del 34 obriria un nou auge en la lluita de classes que duria al triomf impressionant del Front Popular el 1936 i obriria novament la perspectiva de la revolució davant els ulls dels treballadors i camperols pobres. Dels errors que van dur a la derrota de la Revolució Espanyola en el seu conjunt tenim l'obligació d'aprendre per a poder superar-los en el futur. De l'abnegació i la maduresa política de les masses que van protagonitzar aquests esdeveniments colossals hem de prendre exemple les generacions precedents. Aquest és el millor homenatge que els podem fer, el de continuar la lluita per una societat més justa.
